2 de des. 2019
19 de nov. 2019
30 d’oct. 2019
23 d’oct. 2019
Retrat del natural
A casa seva, la Montserrat té penjada a la paret una làmina de més d'un metre d'alçada del "Jesús de la Divina Misericòrdia". Com que la Montserrat veu que me'l miro, em diu que el quadre el va pintar una monja, que té propietats miraculoses i que ella li té molta devoció.
Després m'ho explica millor, i em diu que de fet el quadre no el va pintar una monja. Em diu que el que va passar va ser que Jesús es va aparèixer a la monja, a Santa Faustina (1), i Jesús li va demanar, entre altres coses, que pintés la seva imatge.
Llavors, posteriorment, Santa Faustina va intentar pintar el quadre, fins que es va adonar que les seves limitacions amb els pinzells no li permetien acomplir aquell difícil encàrrec. Santa Faustina aleshores va decidir demanar a un pintor que fes el quadre; li va anar explicant la visió que havia tingut, els trets de la cara de Jesús, el seu vestit, la resplendor que emetia... i el pintor va anar pintant la imatge seguint les seves indicacions.
Jo, casualitats de la vida, uns mesos abans havia recollit d'una església una estampa d'aquest Jesús, al darrere de la qual explicava l'origen de la imatge. De manera que ja sabia aquesta història de Jesús i Santa Faustina... i fins i tot la continuació (que no sortia a l'estampa, però que vaig trobar a una altra banda). Una continuació de la qual a ella no n'hi dic res.
El cas és que la imatge que té penjada la Montserrat no és del pintor que ella es pensa, sinó d'un altre. Es veu que posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van considerar (crec que quan Santa Faustina ja havia mort), que aquella imatge del primer pintor no era prou inspiradora de pietat, de manera que van buscar un altre pintor més hàbil, i aquest, seguint les noves indicacions que li van donar, va pintar la imatge que avui és coneguda, és a dir, la que la Montserrat té penjada. (2) (3)
D'altra banda, totes aquestes vicissituds a la Montserrat li importen poc. A ella li fa companyia la imatge, li té devoció, i està convençuda de les seves propietats o capacitats miraculoses. Amb això en té prou, sigui qui sigui qui l'hagi pintat.
Per descomptat, quan parlo amb la Montserrat, igual que quan parlo amb l'Elisabet, no poso mai en dubte les seves creences. Tant l'una com l'altra, sort en tenen, dels seus suports religiosos. Perquè les seves vides ja són prou difícils, de manera que benvingudes són totes les "ajudes" que poden trobar per gestionar-les amb una mica de consol.
--
(1) Santa Faustina de Kowalska (1905-1938)
(2) A l'estampa que vaig recollir deia: "Devoción a la Divina Misericordia. Sus formas: a) 'Pinta un cuadro según el modelo que ves' (Jesús se apareció a Sor Faustina y le ordeno pintar su imagen) y escribe debajo: 'Jesús en ti Confío'".
(3) Parlo de l'estampa en passat perquè no la conservo. Uns dies després de trobar-la la hi vaig dur a l'Elisabet, la qual va estar contentíssima, però no tant com quan, un altre dia, li vaig dur una altra estampa, amb la cara d'una Mare de Déu molt bonica (a l'estampa no deia quina Mare de Déu era), amb la qual va emocionar-se fins al punt que em va dir que se la posaria a la tauleta de nit, per tal de tenir-la sempre a la vista.
Després m'ho explica millor, i em diu que de fet el quadre no el va pintar una monja. Em diu que el que va passar va ser que Jesús es va aparèixer a la monja, a Santa Faustina (1), i Jesús li va demanar, entre altres coses, que pintés la seva imatge.
Llavors, posteriorment, Santa Faustina va intentar pintar el quadre, fins que es va adonar que les seves limitacions amb els pinzells no li permetien acomplir aquell difícil encàrrec. Santa Faustina aleshores va decidir demanar a un pintor que fes el quadre; li va anar explicant la visió que havia tingut, els trets de la cara de Jesús, el seu vestit, la resplendor que emetia... i el pintor va anar pintant la imatge seguint les seves indicacions.
Jo, casualitats de la vida, uns mesos abans havia recollit d'una església una estampa d'aquest Jesús, al darrere de la qual explicava l'origen de la imatge. De manera que ja sabia aquesta història de Jesús i Santa Faustina... i fins i tot la continuació (que no sortia a l'estampa, però que vaig trobar a una altra banda). Una continuació de la qual a ella no n'hi dic res.
El cas és que la imatge que té penjada la Montserrat no és del pintor que ella es pensa, sinó d'un altre. Es veu que posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van considerar (crec que quan Santa Faustina ja havia mort), que aquella imatge del primer pintor no era prou inspiradora de pietat, de manera que van buscar un altre pintor més hàbil, i aquest, seguint les noves indicacions que li van donar, va pintar la imatge que avui és coneguda, és a dir, la que la Montserrat té penjada. (2) (3)
D'altra banda, totes aquestes vicissituds a la Montserrat li importen poc. A ella li fa companyia la imatge, li té devoció, i està convençuda de les seves propietats o capacitats miraculoses. Amb això en té prou, sigui qui sigui qui l'hagi pintat.
Per descomptat, quan parlo amb la Montserrat, igual que quan parlo amb l'Elisabet, no poso mai en dubte les seves creences. Tant l'una com l'altra, sort en tenen, dels seus suports religiosos. Perquè les seves vides ja són prou difícils, de manera que benvingudes són totes les "ajudes" que poden trobar per gestionar-les amb una mica de consol.
--
(1) Santa Faustina de Kowalska (1905-1938)
(2) A l'estampa que vaig recollir deia: "Devoción a la Divina Misericordia. Sus formas: a) 'Pinta un cuadro según el modelo que ves' (Jesús se apareció a Sor Faustina y le ordeno pintar su imagen) y escribe debajo: 'Jesús en ti Confío'".
(3) Parlo de l'estampa en passat perquè no la conservo. Uns dies després de trobar-la la hi vaig dur a l'Elisabet, la qual va estar contentíssima, però no tant com quan, un altre dia, li vaig dur una altra estampa, amb la cara d'una Mare de Déu molt bonica (a l'estampa no deia quina Mare de Déu era), amb la qual va emocionar-se fins al punt que em va dir que se la posaria a la tauleta de nit, per tal de tenir-la sempre a la vista.
20 de set. 2019
I si els bons anessin a l'infern?
I si fos al revés de com sempre ens ho han explicat? I si al final els dolents anessin al cel i els bons a l'infern? I si les expectatives fossin aquestes, perquè Déu fos un ésser desconcertant, amb unes altres característiques que les que se li atribueixen?
Si aquest fos l'escenari, canviarien el seu comportament, els bons? Actuarien com els dolents, per tal de poder aconseguir l'objectiu d'anar el cel, el seu màxim anhel? (1)
Aquesta hipòtesi (tan hipotètica com la mateixa existència de Déu, o dels seus presumptes atributs), la planteja C. Stephen Layman a "Los superhéroes y la filosofía". (2)
Mark Waid, al mateix llibre, reflexiona sobre les motivacions de Superman per ser un lluitador contra el mal, defensor dels desvalguts, etc. I diu que de fet Superman també actua per interès, en concret el de ser acceptat, reconegut, una necessitat bàsica (fins i tot en el cas de Superman, un "extraterrestre" de Krypton). (3)
Relacionat amb el tema de les recompenses, una variant del plantejament pot ser aquesta: els sants (o Superman, Spiderman, etc.), amb la seva vida abnegada i de sacrifici en favor de la humanitat, estarien "ells" disposats a anar a l'infern, si anant-hi poguessin garantir que, per exemple, una persona (o deu, cent, mil...) anessin al cel? Algun sant o superheroi estaria disposat a fer aquest gran i suprem sacrifici? Hi hauria algú disposat a fer-lo, si fent-lo aconseguís (garantís), que per exemple "tota la humanitat anés al cel"?
Hi ha gent que considera una rucada, una imbecil.litat, o fins i tot una falta de respecte, plantejar hipòtesis com aquesta. Però a mi no em semblen bajanades, sinó només "preguntes filosòfiques". I penso que si algú les menysté és perquè, en cas d'incomoditat, entre les possibles respostes, articulades des de la filosofia o des de la teologia, aquestes persones prefereixen com a referència l'entorn teològic (en aquests casos més amigable i tranquil.litzador).
--
(1) Faig servir les paraules bo i dolent en el sentit "popular", el que se li dóna per exemple en les lliçons de catequesi (o d'urbanitat, o fins i tot en la filosofia kantiana); per descomptat, sobre aquestes dues paraules i els seus possibles múltiples significats es podrien escriure obres enciclopèdiques...
(2) Llibre de diferents autors, Blackie Books, 2013. C. Stephen Layman ho exposa al capítol 15, "¿Por qué ser un superhéroe? ¿Por qué ser moral?" (p. 298).
(3) Capítol 1, "La auténtica verdad sobre Superman (y sobre todos nosotros)" (p. 28)
Si aquest fos l'escenari, canviarien el seu comportament, els bons? Actuarien com els dolents, per tal de poder aconseguir l'objectiu d'anar el cel, el seu màxim anhel? (1)
Aquesta hipòtesi (tan hipotètica com la mateixa existència de Déu, o dels seus presumptes atributs), la planteja C. Stephen Layman a "Los superhéroes y la filosofía". (2)
Mark Waid, al mateix llibre, reflexiona sobre les motivacions de Superman per ser un lluitador contra el mal, defensor dels desvalguts, etc. I diu que de fet Superman també actua per interès, en concret el de ser acceptat, reconegut, una necessitat bàsica (fins i tot en el cas de Superman, un "extraterrestre" de Krypton). (3)
Relacionat amb el tema de les recompenses, una variant del plantejament pot ser aquesta: els sants (o Superman, Spiderman, etc.), amb la seva vida abnegada i de sacrifici en favor de la humanitat, estarien "ells" disposats a anar a l'infern, si anant-hi poguessin garantir que, per exemple, una persona (o deu, cent, mil...) anessin al cel? Algun sant o superheroi estaria disposat a fer aquest gran i suprem sacrifici? Hi hauria algú disposat a fer-lo, si fent-lo aconseguís (garantís), que per exemple "tota la humanitat anés al cel"?
Hi ha gent que considera una rucada, una imbecil.litat, o fins i tot una falta de respecte, plantejar hipòtesis com aquesta. Però a mi no em semblen bajanades, sinó només "preguntes filosòfiques". I penso que si algú les menysté és perquè, en cas d'incomoditat, entre les possibles respostes, articulades des de la filosofia o des de la teologia, aquestes persones prefereixen com a referència l'entorn teològic (en aquests casos més amigable i tranquil.litzador).
--
(1) Faig servir les paraules bo i dolent en el sentit "popular", el que se li dóna per exemple en les lliçons de catequesi (o d'urbanitat, o fins i tot en la filosofia kantiana); per descomptat, sobre aquestes dues paraules i els seus possibles múltiples significats es podrien escriure obres enciclopèdiques...
(2) Llibre de diferents autors, Blackie Books, 2013. C. Stephen Layman ho exposa al capítol 15, "¿Por qué ser un superhéroe? ¿Por qué ser moral?" (p. 298).
(3) Capítol 1, "La auténtica verdad sobre Superman (y sobre todos nosotros)" (p. 28)
3 de jul. 2019
Exercici de perfecció
"Para que se entienda mejor la necesidad que tenemos de mortificar nuestra carne y apetitos, y así nos animemos a tomar las armas contra este enemigo, importa mucho que conozcamos bien cuán gran contrario y enemigo es éste. Eslo tanto, que dicen los santos que uno de los mayores castigos de Dios, y donde Él muestra más su ira, es en entregar al pecador en manos de este enemigo, entregándole a sus apetitos y deseos como en manos de crueles sayones."
Això ho escriu el R. P. Alonso Rodríguez, jesuïta, a "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas", publicat per l'Apostolado de la Prensa, Madrid, el 1923 (p. 200).
Als habituals discursos sobre la mortificació, de vegades acompanyats de la figura "del Déu irat" (relativament normal, ja que la presència de l'Antic Testament i el seu Déu venjatiu, malgrat el pas dels segles, és perdurable dins de l'Església), en aquest cas l'autor hi aporta aquesta idea crec que original, la d'un Déu que, paradoxalment, és ell mateix, qui "entrega al pecador (...) a sus apetitos y deseos".
No és que el pecador es rabegi en els seus "apetitos y deseos", sinó que és Déu qui el lliura, l'empenya, a aquets "apetitos y deseos", per descomptat vergonyosos, degradants i intolerables (ja que tot el relacionat amb "la carn" és pecat; de fet, carn i pecat són paraules sinònimes).
Quines coses, morboses, malaltisses (el tema de la mortificació), i alhora recargolades i de fet incomprensibles (la idea, en aquest cas concret, d'aquest Déu no expectant, sinó "causant"...).
Al principi del llibre es diu que aquest "Compendio" està "entresacado de la obra escrita con este nombre", del mateix autor. Però no se'ns diu quan es va escriure el text (ni quan va viure l'autor), ni quan es va fer el "entresacado", ni qui el va fer... És a dir, que no sabem (si més no jo no sé), si l'autor, i el text (original o "entresacado"), són de principis del segle XX, o del segle XIX, o d'abans...
Només sé que aquesta edició és del 1923 (i dedueixo que no és una primera edició, perquè diu explícitament que és una "nueva edición").
De fet, la meva intenció inicial era només, amb l'excusa d'aquest text, fer un comentari sobre la necessitat de referenciar bé les cites, quan en fem servir. I del risc de confusió existent quan citem un text amb la referència de l'edició que utilitzem, quan potser situat en el seu context històric real, de quan es va escriure (potser molt anterior), el sentit del text pot ser diferent. Alguna estona reprendre aquest tema, ja que considero que s'ho val, i també perquè, de vegades, en aquest sentit, jo no he estat prou curós. Queda pendent.
De tota manera, com que ja m'he embolicat amb aquest text concret, n'afegeixo alguna cita més, del mateix tipus, és a dir, del mateix grau (des del meu punt de vista) de morbositat i desgavell mental:
"Si se considera bien lo que se ha dicho, bastará para engendrar en nosotros aquel odio i aborrecimiento santo de nosotros mismos, que Cristo nuestro Redentor nos encomienda tanto en el sagrado Evangelio, que sin él, dice, no podemos ser discípulos suyos." (201)
"Si aborrecemos al demonio y le tenemos por capital enemigo por la guerra y daño que nos hace, mayor enemigo es nuestra carne, porque ella nos hace más cruel y continua guerra (...) Esto les hacía a los santos tener este odio y aborrecimiento contra si mismos (...)" (202)
"De aquí vinieron a decir los santos y maestros de la vida espiritual que todo nuestro aprovechamiento y perfección está en la mortificación." (203)
"Este medio del ejemplo de Cristo nuestro Redentor y deseo de imitarle usaban mucho los santos. (...) Y hacían de sí verdugos contra sí, y martirizaban sus cuerpos afligiéndolos con penitencias y trabajos y mortificando y quebrantando sus voluntades y apetitos, y de esta manera descansaban algún tanto, porque se les cumplía en algo su deseo, imitando en cuanto podían, a Cristo nuestro Redentor." (225, 226)
El cas, a més, és que tot això no són només coses del passat (en relació al propi cos, "odio", "verdugo"...) , sinó també del present, però d'això, d'aquest present, ja n'he parlat altres vegades.
(aquest "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas" és un dels últims llibres que he trobat)
Això ho escriu el R. P. Alonso Rodríguez, jesuïta, a "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas", publicat per l'Apostolado de la Prensa, Madrid, el 1923 (p. 200).
Als habituals discursos sobre la mortificació, de vegades acompanyats de la figura "del Déu irat" (relativament normal, ja que la presència de l'Antic Testament i el seu Déu venjatiu, malgrat el pas dels segles, és perdurable dins de l'Església), en aquest cas l'autor hi aporta aquesta idea crec que original, la d'un Déu que, paradoxalment, és ell mateix, qui "entrega al pecador (...) a sus apetitos y deseos".
No és que el pecador es rabegi en els seus "apetitos y deseos", sinó que és Déu qui el lliura, l'empenya, a aquets "apetitos y deseos", per descomptat vergonyosos, degradants i intolerables (ja que tot el relacionat amb "la carn" és pecat; de fet, carn i pecat són paraules sinònimes).
Quines coses, morboses, malaltisses (el tema de la mortificació), i alhora recargolades i de fet incomprensibles (la idea, en aquest cas concret, d'aquest Déu no expectant, sinó "causant"...).
Al principi del llibre es diu que aquest "Compendio" està "entresacado de la obra escrita con este nombre", del mateix autor. Però no se'ns diu quan es va escriure el text (ni quan va viure l'autor), ni quan es va fer el "entresacado", ni qui el va fer... És a dir, que no sabem (si més no jo no sé), si l'autor, i el text (original o "entresacado"), són de principis del segle XX, o del segle XIX, o d'abans...
Només sé que aquesta edició és del 1923 (i dedueixo que no és una primera edició, perquè diu explícitament que és una "nueva edición").
De fet, la meva intenció inicial era només, amb l'excusa d'aquest text, fer un comentari sobre la necessitat de referenciar bé les cites, quan en fem servir. I del risc de confusió existent quan citem un text amb la referència de l'edició que utilitzem, quan potser situat en el seu context històric real, de quan es va escriure (potser molt anterior), el sentit del text pot ser diferent. Alguna estona reprendre aquest tema, ja que considero que s'ho val, i també perquè, de vegades, en aquest sentit, jo no he estat prou curós. Queda pendent.
De tota manera, com que ja m'he embolicat amb aquest text concret, n'afegeixo alguna cita més, del mateix tipus, és a dir, del mateix grau (des del meu punt de vista) de morbositat i desgavell mental:
"Si se considera bien lo que se ha dicho, bastará para engendrar en nosotros aquel odio i aborrecimiento santo de nosotros mismos, que Cristo nuestro Redentor nos encomienda tanto en el sagrado Evangelio, que sin él, dice, no podemos ser discípulos suyos." (201)
"Si aborrecemos al demonio y le tenemos por capital enemigo por la guerra y daño que nos hace, mayor enemigo es nuestra carne, porque ella nos hace más cruel y continua guerra (...) Esto les hacía a los santos tener este odio y aborrecimiento contra si mismos (...)" (202)
"De aquí vinieron a decir los santos y maestros de la vida espiritual que todo nuestro aprovechamiento y perfección está en la mortificación." (203)
"Este medio del ejemplo de Cristo nuestro Redentor y deseo de imitarle usaban mucho los santos. (...) Y hacían de sí verdugos contra sí, y martirizaban sus cuerpos afligiéndolos con penitencias y trabajos y mortificando y quebrantando sus voluntades y apetitos, y de esta manera descansaban algún tanto, porque se les cumplía en algo su deseo, imitando en cuanto podían, a Cristo nuestro Redentor." (225, 226)
El cas, a més, és que tot això no són només coses del passat (en relació al propi cos, "odio", "verdugo"...) , sinó també del present, però d'això, d'aquest present, ja n'he parlat altres vegades.
(aquest "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas" és un dels últims llibres que he trobat)
23 de juny 2019
José Saramago i Pedro de Alcántara
"L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu." Mateu, 4.4 (www.bci.cat)
Faig un tomb i torno a casa amb una barra de pa, amb el "Tratado de la oración y meditación", de san Pedro de Alcántara (1499-1562), i amb "El Evangelio según Jesucristo", de José Saramago. És curiós com la Divina Providència, tot i saber (suposo) que sóc un descregut, m'afavoreix així, amb aquestes troballes.
El cas és que a l'hora de sopar, mira que bé, menjo pa amb oli. No perquè no tingui res més, sinó perquè el pa amb oli el trobo un menjar deliciós, fins i tot podria dir (si se'm permet un punt d'exageració), sublim. I si a sobre el pa és arreplegat, com en aquest cas, doncs em sembla que el gust és encara millor. I el plaer i la satisfacció més grans.
Mentre menjo el pa amb oli fullejo els dos llibres. En el de san Pedro de Alcántara no hi trobo cap novetat, sinó només la reiteració dels conceptes bàsics del cristianisme, que a mi ja em van ensenyar de petit, com ara aquest:
"Síguense las primeras siete meditaciones para los días de la semana. El lunes. Este día podrás entender en la memoria de los pecados, y en el conocimiento de ti mismo, para que en lo uno veas cuántos males tienes, y en lo otro cómo ningún bien tienes que no sea de Dios, que es el medio por donde alcanzar la humildad madre de todas las virtudes." (1)
És curiós, els milers de llibres que ha inspirat el cristianisme amb textos semblants i amb criteris tan lamentables, tan soscavadors d'autoestimes, tan poc empoderadors...
El llibre de José Saramago és més original. No me'l llegiré sencer perquè és llarg, però m'agrada fullejar-lo. Mentre ho faig, penso que en definitiva aquests "són uns evangelis més", un treball literari, igual que els evangelis dels quatre evangelistes (o els anomenats evangelis apòcrifs, i tants altres textos sobre la vida de Jesús).
Ves a saber: aquell Jesús de qui tant es parla i al qual se li atribueixen tants ensenyaments i anècdotes, potser s'identificaria més amb algunes de les coses que diu Saramago que amb les que diuen els Pedros de Alcántara i companyia...
És el que passa, quan hi ha deus pel mig, i creients amb vocacions de constructors d'esglésies (en el sentit ideològic, i també físic, pedra a pedra, calze a calze i retaule a retaule). Llavors, tot és possible.
Deia que Jesús (aquell Jesús, l'hipotètic Jesús, etc.), de vegades, ves a saber, potser estaria més d'acord amb Saramago que amb els evangelistes canònics, si un dia es trobessin (Jesús, Saramago i els evangelistes) i fessin petar la xerrada. Per exemple, potser estaria més d'acord amb Saramago en relació a aquesta escena, amb la qual s'acaba el llibre:
"Jesús muere, muere, y ya va dejando la vida, cuando de pronto (...) Dios aparece (...) y su voz resuena (...) Tú eres mi hijo muy amado, en ti pongo toda mi complacencia. Entonces comprendió Jesús que vino traído al engaño como se lleva el cordero al sacrificio, que su vida fue trazada desde el principio de los principios para morir así, y (...) clamó al cielo abierto donde Dios sonreía, Hombres, perdonadle, porque él no sabe lo que hizo." (2)
De vegades hi ha qui em diu que sóc irreverent, pel fet d'escriure (i en aquest cas també transcriure) coses com aquestes.
El cas és que la Divina Providència (o qui sigui, si no és cosa de l'atzar), de moment de tant en tant em segueix afavorint, amb barres de pa i altres aliments, del cos i de l'esperit. I pel que fa al llibre del Saramago és especialment curiós, perquè en pocs mesos, és la segona vegada que en trobo un exemplar. L'anterior no el vaig conservar, però ara he pensat que la reiteració era "un senyal", i el guardaré (i de tant en tant, quan el vegi a un prestatge, recordaré tant la barra de pa d'avui com alguns fragments del llibre).
--
(1) Apostolado Mariano, Sevilla, 1991 (p. 22).
(2) Alfaguara/Santillana, 2003 (última pàgina).
Faig un tomb i torno a casa amb una barra de pa, amb el "Tratado de la oración y meditación", de san Pedro de Alcántara (1499-1562), i amb "El Evangelio según Jesucristo", de José Saramago. És curiós com la Divina Providència, tot i saber (suposo) que sóc un descregut, m'afavoreix així, amb aquestes troballes.
El cas és que a l'hora de sopar, mira que bé, menjo pa amb oli. No perquè no tingui res més, sinó perquè el pa amb oli el trobo un menjar deliciós, fins i tot podria dir (si se'm permet un punt d'exageració), sublim. I si a sobre el pa és arreplegat, com en aquest cas, doncs em sembla que el gust és encara millor. I el plaer i la satisfacció més grans.
Mentre menjo el pa amb oli fullejo els dos llibres. En el de san Pedro de Alcántara no hi trobo cap novetat, sinó només la reiteració dels conceptes bàsics del cristianisme, que a mi ja em van ensenyar de petit, com ara aquest:
"Síguense las primeras siete meditaciones para los días de la semana. El lunes. Este día podrás entender en la memoria de los pecados, y en el conocimiento de ti mismo, para que en lo uno veas cuántos males tienes, y en lo otro cómo ningún bien tienes que no sea de Dios, que es el medio por donde alcanzar la humildad madre de todas las virtudes." (1)
És curiós, els milers de llibres que ha inspirat el cristianisme amb textos semblants i amb criteris tan lamentables, tan soscavadors d'autoestimes, tan poc empoderadors...
El llibre de José Saramago és més original. No me'l llegiré sencer perquè és llarg, però m'agrada fullejar-lo. Mentre ho faig, penso que en definitiva aquests "són uns evangelis més", un treball literari, igual que els evangelis dels quatre evangelistes (o els anomenats evangelis apòcrifs, i tants altres textos sobre la vida de Jesús).
Ves a saber: aquell Jesús de qui tant es parla i al qual se li atribueixen tants ensenyaments i anècdotes, potser s'identificaria més amb algunes de les coses que diu Saramago que amb les que diuen els Pedros de Alcántara i companyia...
És el que passa, quan hi ha deus pel mig, i creients amb vocacions de constructors d'esglésies (en el sentit ideològic, i també físic, pedra a pedra, calze a calze i retaule a retaule). Llavors, tot és possible.
Deia que Jesús (aquell Jesús, l'hipotètic Jesús, etc.), de vegades, ves a saber, potser estaria més d'acord amb Saramago que amb els evangelistes canònics, si un dia es trobessin (Jesús, Saramago i els evangelistes) i fessin petar la xerrada. Per exemple, potser estaria més d'acord amb Saramago en relació a aquesta escena, amb la qual s'acaba el llibre:
"Jesús muere, muere, y ya va dejando la vida, cuando de pronto (...) Dios aparece (...) y su voz resuena (...) Tú eres mi hijo muy amado, en ti pongo toda mi complacencia. Entonces comprendió Jesús que vino traído al engaño como se lleva el cordero al sacrificio, que su vida fue trazada desde el principio de los principios para morir así, y (...) clamó al cielo abierto donde Dios sonreía, Hombres, perdonadle, porque él no sabe lo que hizo." (2)
De vegades hi ha qui em diu que sóc irreverent, pel fet d'escriure (i en aquest cas també transcriure) coses com aquestes.
El cas és que la Divina Providència (o qui sigui, si no és cosa de l'atzar), de moment de tant en tant em segueix afavorint, amb barres de pa i altres aliments, del cos i de l'esperit. I pel que fa al llibre del Saramago és especialment curiós, perquè en pocs mesos, és la segona vegada que en trobo un exemplar. L'anterior no el vaig conservar, però ara he pensat que la reiteració era "un senyal", i el guardaré (i de tant en tant, quan el vegi a un prestatge, recordaré tant la barra de pa d'avui com alguns fragments del llibre).
--
(1) Apostolado Mariano, Sevilla, 1991 (p. 22).
(2) Alfaguara/Santillana, 2003 (última pàgina).
14 de maig 2019
El subtítol sobre Jericó
He posat de subtítol a aquestes pàgines aquest fragment de la Bíblia: "Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l’extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases. (...) El Senyor era amb Josuè, i la seva fama s’escampà per tot el país." (1)
Després, he recordat aquestes paraules de Jesús: "Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte." (Mateu 5:48); "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós." (Lluc 6:36)
I llavors he pensat que si el Déu de l'Antic Testament perpetrava brutalitats i exterminis com el de Jericó, les paraules de Jesús eren una mica inadequades, ja que el que hauria d'haver fet Jesús, si de cas, era demanar disculpes en nom del seu Pare (amb més motiu tenint en compte que la brutalitat de Jericó no va ser un acte aïllat, ja que també en va perpetrà altres d'una crueltat semblant).
Però és clar, es veu que és impensable que els Déus (i els seus Fills, les seves Mares, etc.) s'excusin de res, tan convençuts com estan de la seva perfecció.
--
(1) Josuè, 6,27, Bíblia Catalana Interconfessional, www.bci.cat. Les dues cites següents són també de la BCI.
Després, he recordat aquestes paraules de Jesús: "Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte." (Mateu 5:48); "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós." (Lluc 6:36)
I llavors he pensat que si el Déu de l'Antic Testament perpetrava brutalitats i exterminis com el de Jericó, les paraules de Jesús eren una mica inadequades, ja que el que hauria d'haver fet Jesús, si de cas, era demanar disculpes en nom del seu Pare (amb més motiu tenint en compte que la brutalitat de Jericó no va ser un acte aïllat, ja que també en va perpetrà altres d'una crueltat semblant).
Però és clar, es veu que és impensable que els Déus (i els seus Fills, les seves Mares, etc.) s'excusin de res, tan convençuts com estan de la seva perfecció.
--
(1) Josuè, 6,27, Bíblia Catalana Interconfessional, www.bci.cat. Les dues cites següents són també de la BCI.
11 de maig 2019
2 de maig 2019
¡Viva el dolor!
"Es difícil encontrar afirmación más perversa que aquella que dice que estamos en este mundo para sufrir. Recuerdo haber visto un video en el que un fundador religioso, encumbrado hace poco tiempo a santo, afirmaba, entre contento y rotundo: '¡Viva el dolor! Lo repito, ¡viva el dolor!'. Esta funesta manera de pensar habría que expulsarla y afirmar, por el contrario y con mayor rotundidad aún, que vale todo aquello que elimine, anule o minimice el dolor."
Ho diu Javier Sádaba a "La vida buena" (1) i evidentment "el fundador religioso" al qual es refereix és Escrivá de Balaguer, "encumbrado a santo" set anys abans.
Al llegir aquest fragment del llibre m'ha vingut al cap (no m'havia passat mai abans, llegint o pensant sobre aquests temes), la famosa frase de Millán Astray "¡Viva la muerte!", que a banda del sentit "castrense" que li donava el seu autor, obviament encaixa molt bé amb el missatge immolatiu cristià: "Visca la mort!", perquè quan ens morim (si hem fet bondat, com per exemple Millán Astray iniciant una Guerra Civil, o la majoria de bisbes espanyols donant-hi suport), anirem al cel. Que al capdavall, és l'únic que importa, anar al cel, "perquè aquí hi estem de pas", etc.
"¡Viva el dolor!", "¡Viva la muerte!"
Desgraciadament, el dolor i la mort existeixen (malalties, violència humana, cataclismes climatològics...). De manera que no cal "buscar-los" (tal com proposen Escrivá de Balaguer i l'Església en general). Ja arriben sols. Massa sovint. I de vegades de manera insuportable.
Arriben. I com que arriben, llavors cal veure com ens hi relacionem. Per exemple, ¿els hem de dir (als dolors i als sofriments), com en la cançó del Sisa (ell referint-se al Pato Donald), "Oh benvinguts, passeu, passeu..."?
Quan arriben (invasius, no desitjats), l'alternativa ha de consistir en procurar gestionar-los de la millor manera possible. Quina? Per descomptat, intentant minimitzar-los (tal com diu Javier Sádaba en la cita inicial). I si malgrat aquests esforços ens passen pel damunt com un camió, llavors hem de veure què en fem, d'aquest "traumatisme". Javier Sádaba també ens diu:
"Que duda cabe de que, una vez que se ha posado en nosotros la desgracia del sufrimiento inevitable, lo razonable es cohabitar con él y, en lo posible, aprender de él." (2)
Si no el podem evitar, l'única opció que ens queda és aquesta, "aprender de él". Ja sigui de cara a intentar evitar futures repeticions, o per valorar més els moments "sense mals" (o els moments "amb mals petits", quan se'ns han cronificat "grans mals"), o per tal d'aconseguir ser més compassius (sensibles en relació al sofriment dels altres), etc.
Aprendre alguna cosa, però mai, mai, buscar o celebrar "la presència del sofriment", perquè això és més aviat indicatiu de patologia mental o obsessió malaltissa religiosa.
Torno a Javier Sádaba:
"Dentro de nuestra tradición religiosa, el mal ha estado dando vueltas sin saber dónde colocarlo. Ha sido, además de un incordio práctico, un desasosiego teórico. Porque suena como mínimo contradictorio que un Dios tan bueno y omnipotente pueda tolerar el mal y, nada digamos, ser responsable de él." (3)
Fa anys, Eva Jardiel Poncela va publicar "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", un recull de respostes (de 88 persones conegudes) a la pregunta del titol del llibre. (4)
Al llibre hi ha respostes de tota mena. Si jo hagués de contestar... bé, és obvi que amb el que he anat dient ja he contestat (una altra cosa és que, "com que no sóc conegut", a mi ningú em pregunta aquestes coses).
--
(1) Península, 2009, p. 99
(2) p. 101
(3) p. 106
(4) 1974. Potser se'l va autoeditar, perquè no s'esmenta cap editorial, només el dipòsit legal i la referència d'una imprempta (Gráficas Valera, de Madrid). Del llibre i de l'autora, al Centro de Documentación y Estudios Josemaría Escrivá de Balaguer (Universidad de Navarra), es diu: "La autora muestra su recelo hacia la Obra en el prólogo y al incluir a modo de apéndice algunos puntos de las entonces Constituciones vigentes del Opus Dei." És a dir, segons aquest Centro de Documentación de l'Opus, que l'autora inclogui alguns punts de les Constitucions vigents llavors és una "muestra de recelo". Quines coses... estan tan acostumats a les hagiografies laudatòries i acrítiques (les dels seus incondicionals), que no entenen que "algú gosi fer pública" una informació oficial que, per estranyes raons, ells s'han entestat en ocultar.
(5) Ja he dit moltes vegades que l'Opus en això del "sofriment buscat" no s'inventa res, senzillament segueix "la tradició de l'Església". Els exemples són infinits. En reprodueixo un (com a curiositat, sense cap relació amb l'Opus) que he trobat fa poc: "El sacrificio es el tesoro más grande que hay en la tierra, purifica el alma. En el sufrimiento conocemos quién es nuestro verdadero amigo. El amor verdadero se mide con el termómetro del sufrimiento." Santa Faustina de Kowalska (1905-1938). Citada a la introducció de "La Dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, de la Beata Anne Katherine Emmerick (1774-1824)", Ed. Adadp, 2015.
Ho diu Javier Sádaba a "La vida buena" (1) i evidentment "el fundador religioso" al qual es refereix és Escrivá de Balaguer, "encumbrado a santo" set anys abans.
Al llegir aquest fragment del llibre m'ha vingut al cap (no m'havia passat mai abans, llegint o pensant sobre aquests temes), la famosa frase de Millán Astray "¡Viva la muerte!", que a banda del sentit "castrense" que li donava el seu autor, obviament encaixa molt bé amb el missatge immolatiu cristià: "Visca la mort!", perquè quan ens morim (si hem fet bondat, com per exemple Millán Astray iniciant una Guerra Civil, o la majoria de bisbes espanyols donant-hi suport), anirem al cel. Que al capdavall, és l'únic que importa, anar al cel, "perquè aquí hi estem de pas", etc.
"¡Viva el dolor!", "¡Viva la muerte!"
Desgraciadament, el dolor i la mort existeixen (malalties, violència humana, cataclismes climatològics...). De manera que no cal "buscar-los" (tal com proposen Escrivá de Balaguer i l'Església en general). Ja arriben sols. Massa sovint. I de vegades de manera insuportable.
Arriben. I com que arriben, llavors cal veure com ens hi relacionem. Per exemple, ¿els hem de dir (als dolors i als sofriments), com en la cançó del Sisa (ell referint-se al Pato Donald), "Oh benvinguts, passeu, passeu..."?
Quan arriben (invasius, no desitjats), l'alternativa ha de consistir en procurar gestionar-los de la millor manera possible. Quina? Per descomptat, intentant minimitzar-los (tal com diu Javier Sádaba en la cita inicial). I si malgrat aquests esforços ens passen pel damunt com un camió, llavors hem de veure què en fem, d'aquest "traumatisme". Javier Sádaba també ens diu:
"Que duda cabe de que, una vez que se ha posado en nosotros la desgracia del sufrimiento inevitable, lo razonable es cohabitar con él y, en lo posible, aprender de él." (2)
Si no el podem evitar, l'única opció que ens queda és aquesta, "aprender de él". Ja sigui de cara a intentar evitar futures repeticions, o per valorar més els moments "sense mals" (o els moments "amb mals petits", quan se'ns han cronificat "grans mals"), o per tal d'aconseguir ser més compassius (sensibles en relació al sofriment dels altres), etc.
Aprendre alguna cosa, però mai, mai, buscar o celebrar "la presència del sofriment", perquè això és més aviat indicatiu de patologia mental o obsessió malaltissa religiosa.
Torno a Javier Sádaba:
"Dentro de nuestra tradición religiosa, el mal ha estado dando vueltas sin saber dónde colocarlo. Ha sido, además de un incordio práctico, un desasosiego teórico. Porque suena como mínimo contradictorio que un Dios tan bueno y omnipotente pueda tolerar el mal y, nada digamos, ser responsable de él." (3)
Fa anys, Eva Jardiel Poncela va publicar "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", un recull de respostes (de 88 persones conegudes) a la pregunta del titol del llibre. (4)
Al llibre hi ha respostes de tota mena. Si jo hagués de contestar... bé, és obvi que amb el que he anat dient ja he contestat (una altra cosa és que, "com que no sóc conegut", a mi ningú em pregunta aquestes coses).
--
(1) Península, 2009, p. 99
(2) p. 101
(3) p. 106
(4) 1974. Potser se'l va autoeditar, perquè no s'esmenta cap editorial, només el dipòsit legal i la referència d'una imprempta (Gráficas Valera, de Madrid). Del llibre i de l'autora, al Centro de Documentación y Estudios Josemaría Escrivá de Balaguer (Universidad de Navarra), es diu: "La autora muestra su recelo hacia la Obra en el prólogo y al incluir a modo de apéndice algunos puntos de las entonces Constituciones vigentes del Opus Dei." És a dir, segons aquest Centro de Documentación de l'Opus, que l'autora inclogui alguns punts de les Constitucions vigents llavors és una "muestra de recelo". Quines coses... estan tan acostumats a les hagiografies laudatòries i acrítiques (les dels seus incondicionals), que no entenen que "algú gosi fer pública" una informació oficial que, per estranyes raons, ells s'han entestat en ocultar.
(5) Ja he dit moltes vegades que l'Opus en això del "sofriment buscat" no s'inventa res, senzillament segueix "la tradició de l'Església". Els exemples són infinits. En reprodueixo un (com a curiositat, sense cap relació amb l'Opus) que he trobat fa poc: "El sacrificio es el tesoro más grande que hay en la tierra, purifica el alma. En el sufrimiento conocemos quién es nuestro verdadero amigo. El amor verdadero se mide con el termómetro del sufrimiento." Santa Faustina de Kowalska (1905-1938). Citada a la introducció de "La Dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, de la Beata Anne Katherine Emmerick (1774-1824)", Ed. Adadp, 2015.
1 de maig 2019
Ratzinger, la pederàstia i el Maig del 68
Fa unes setmanes els diaris comentaven que l'ex papa Ratzinger havia vinculat l'origen dels casos de pederàstia a l'Església amb el Maig del 68 (quan hi ha problemes, sempre va bé donar les culpes "als altres"...).
Com que hi ha diaris amb "biaixos anticlericals", per si de cas vaig buscar la informació en un mitjà de més confiança (pel que fa a aquest tema), La Razón. I allí hi vaig trobar un enllaç al document sencer de Ratzinger. (1)
Vaig llegir el document, i vaig pensar que els mitjans "anticlericals" havien sigut molt respectuosos, o porucs, amb el que havia dit Ratzinger. I és que havia dit coses bastant gruixudes. Segurament, la més gruixuda era aquesta:
"El asunto de la pedofilia, según recuerdo, no fue agudo sino hasta la segunda mitad de la década de 1980."
Com si "agudo" i "público" fossin sinónims! I per si de cas, ho deia amb la incrustació d'aquest "según recuerdo"!
El document de Ratzinguer té unes característiques "clericals", "vaticanes", que no sobten, però que cansen: munts de paraules per anar embolicant el tema principal (en aquest cas els abusos comesos per capellans), amb la pretensió que així, a força de temes secundaris i "divagacions teològiques", es desviï l'atenció del tema que fa pudor.
Aquests dies, casualment, he estat llegint "Por tu propio bien", d'Alice Miller (Tusquets, 1985). És un llibre curiós, i dedica un capítol llarg a parlar del cas de Jürgen Bartsch. (2)
Jürgen Bartsch va ser maltractat reiteradament per la seva mare i, quan tenia 13 anys, a un col.legi catòlic de Marienhausen (Alemanya), va ser abusat pel pare Pütlitz. No van ser els únics abusos que va patir. Després, Jürgen Bartsch es va convertir en un assassí, i això el va fer famós. (3)
Quan Jürgen Bartsch va ser abusat pel pare Pütlitz era l'any 1959, el mateix any que Ratzinger va ingressar com a professor a la Universitat de Bonn; la seva conferència inaugural va ser sobre "El Déu de la fe i el Déu de la filosofia". Aquests eren els temes que llavors interessaven a Ratzinger, no la sordidesa dels abusos. Perquè tal com ell diu, el dels abusos "no era un problema agut": com ho podia ser si ell, les persones com ell i l'Església en general, "no veien res perquè no miraven", i si veien callaven? I encara pitjor, quan no callaven de vegades mentien?
Dues mostres més del document de Ratzinguer:
"Solo si hay un Dios Creador que es bueno y que quiere el bien, la vida del hombre puede entonces tener sentido."
"¿Por qué la pedofilia llegó a tales proporciones? Al final de cuentas, la razón es la ausencia de Dios." (4)
Cregut, prepotent, absolutament desconsiderat amb els no creients (com si no creure aboqués "a l'absoluta degradació moral")... I aquesta persona va ser el referent màxim per a tots els catòlics del món durant uns quants anys. I ara, a sobre, en lloc de ser prudent i mantenir-se en silenci (ningú li havia demanat la seva opinió), "perpetra" aquests despropòsits.
--
(1) La Iglesia y los abusos sexuales:
https://www.aciprensa.com/noticias/el-diagnostico-de-benedicto-xvi-sobre-la-iglesia-y-los-abusos-sexuales-35201
(2) Parla del que Alice Miller anomena "la pedagogia negra" i dels seus efectes devastadors.
(3) El pare Pütlitz va negar aquests abusos (i també altres abusos i maltractaments), i l'orde dels salesians, a la qual pertanyia, el va defensar. Desconec si aquests casos van arribar a l'àmbit judicial. Més tard, es veu que al pare Pütlitz el van traslladar a un altre col.legi (hi ha "protocols" que es veu que vénen de lluny...).
(4) Aquí també caldria comentar: ¿com és que un senyor tan llegit utilitza la paraula pedofília com a sinònim de pederàstia? Un capellà o pare pedòfils "no" són un problema: perquè sentir, pensar, no afecta la integritat i dignitat dels altres. Però violentar-la (passar del pensament a l'acció, la pederàstia) sí. Suposo que Ratzinguer, a causa de les obsessions cristianes amb "els pecats de pensament", es fa aquests embolics... (però d'això, "dels pensaments pecaminosos", ja n'he parlat altres vegades).
Com que hi ha diaris amb "biaixos anticlericals", per si de cas vaig buscar la informació en un mitjà de més confiança (pel que fa a aquest tema), La Razón. I allí hi vaig trobar un enllaç al document sencer de Ratzinger. (1)
Vaig llegir el document, i vaig pensar que els mitjans "anticlericals" havien sigut molt respectuosos, o porucs, amb el que havia dit Ratzinger. I és que havia dit coses bastant gruixudes. Segurament, la més gruixuda era aquesta:
"El asunto de la pedofilia, según recuerdo, no fue agudo sino hasta la segunda mitad de la década de 1980."
Com si "agudo" i "público" fossin sinónims! I per si de cas, ho deia amb la incrustació d'aquest "según recuerdo"!
El document de Ratzinguer té unes característiques "clericals", "vaticanes", que no sobten, però que cansen: munts de paraules per anar embolicant el tema principal (en aquest cas els abusos comesos per capellans), amb la pretensió que així, a força de temes secundaris i "divagacions teològiques", es desviï l'atenció del tema que fa pudor.
Aquests dies, casualment, he estat llegint "Por tu propio bien", d'Alice Miller (Tusquets, 1985). És un llibre curiós, i dedica un capítol llarg a parlar del cas de Jürgen Bartsch. (2)
Jürgen Bartsch va ser maltractat reiteradament per la seva mare i, quan tenia 13 anys, a un col.legi catòlic de Marienhausen (Alemanya), va ser abusat pel pare Pütlitz. No van ser els únics abusos que va patir. Després, Jürgen Bartsch es va convertir en un assassí, i això el va fer famós. (3)
Quan Jürgen Bartsch va ser abusat pel pare Pütlitz era l'any 1959, el mateix any que Ratzinger va ingressar com a professor a la Universitat de Bonn; la seva conferència inaugural va ser sobre "El Déu de la fe i el Déu de la filosofia". Aquests eren els temes que llavors interessaven a Ratzinger, no la sordidesa dels abusos. Perquè tal com ell diu, el dels abusos "no era un problema agut": com ho podia ser si ell, les persones com ell i l'Església en general, "no veien res perquè no miraven", i si veien callaven? I encara pitjor, quan no callaven de vegades mentien?
Dues mostres més del document de Ratzinguer:
"Solo si hay un Dios Creador que es bueno y que quiere el bien, la vida del hombre puede entonces tener sentido."
"¿Por qué la pedofilia llegó a tales proporciones? Al final de cuentas, la razón es la ausencia de Dios." (4)
Cregut, prepotent, absolutament desconsiderat amb els no creients (com si no creure aboqués "a l'absoluta degradació moral")... I aquesta persona va ser el referent màxim per a tots els catòlics del món durant uns quants anys. I ara, a sobre, en lloc de ser prudent i mantenir-se en silenci (ningú li havia demanat la seva opinió), "perpetra" aquests despropòsits.
--
(1) La Iglesia y los abusos sexuales:
https://www.aciprensa.com/noticias/el-diagnostico-de-benedicto-xvi-sobre-la-iglesia-y-los-abusos-sexuales-35201
(2) Parla del que Alice Miller anomena "la pedagogia negra" i dels seus efectes devastadors.
(3) El pare Pütlitz va negar aquests abusos (i també altres abusos i maltractaments), i l'orde dels salesians, a la qual pertanyia, el va defensar. Desconec si aquests casos van arribar a l'àmbit judicial. Més tard, es veu que al pare Pütlitz el van traslladar a un altre col.legi (hi ha "protocols" que es veu que vénen de lluny...).
(4) Aquí també caldria comentar: ¿com és que un senyor tan llegit utilitza la paraula pedofília com a sinònim de pederàstia? Un capellà o pare pedòfils "no" són un problema: perquè sentir, pensar, no afecta la integritat i dignitat dels altres. Però violentar-la (passar del pensament a l'acció, la pederàstia) sí. Suposo que Ratzinguer, a causa de les obsessions cristianes amb "els pecats de pensament", es fa aquests embolics... (però d'això, "dels pensaments pecaminosos", ja n'he parlat altres vegades).
25 d’abr. 2019
Més llatí
Miro un vídeo amb fragments de tertúlies d'Escrivá de Balaguer. Veig que algunes cites de l'Evangeli les diu en llatí, suposo que perquè pensa, Escrivá de Balaguer, que així semblen més autèntiques: si et diuen una frase en un idioma que no entens, i a sobre l'idioma és un idioma "de prestigi" (com és el cas del llatí en els ambients clericals), i sobretot, qui la diu és "una autoritat" (Escrivà de Balaguer per a la gent de l'Opus), la frase sens dubte fa més impressió als oients (d'altra banda, en aquests casos, ja predisposats a deixar-se impressionar).
Ara bé, resulta que els Evangelis es van escriure en grec, i que Jesús parlava en arameu. Per tant, sembla que no té gaire sentit històric citar-ne frases (o presumptes frases de Jesús) en llatí.
Deia ahir (i crec que és igualment vàlid avui, en aquest cas): "I això és important?" I afegia que no, però que, si més no, és curiós.
Ara bé, resulta que els Evangelis es van escriure en grec, i que Jesús parlava en arameu. Per tant, sembla que no té gaire sentit històric citar-ne frases (o presumptes frases de Jesús) en llatí.
Deia ahir (i crec que és igualment vàlid avui, en aquest cas): "I això és important?" I afegia que no, però que, si més no, és curiós.
24 d’abr. 2019
El llatí
Sobre Escrivá de Balaguer, l'Opus i el llatí se'n podria fer una tesi doctoral. Un dels punts podria ser les Constitucions de 1950. En llatí, és clar, i de les quals ningú no ens diu que probablement (òbviament?) són una traducció. Del castellà, ja que llavors aquesta era la "llengua de treball" evident de l'Opus.
D'aquesta elaboració en castellà i posterior traducció al llatí no en puc aportar cap prova, només indicis de sentit comú: Escrivá de Balaguer i els seus col.laboradors devien redactar el text de la manera que els era més fàcil, en castellà, que era com parlaven entre ells, ja que era com s'expressaven millor, al ser el seu idioma matern.
Després d'haver-hi estat treballant (corregint aquí, afegint allà, etc.), quan van donar per bo el text, va ser quan el van traduir al llatí (hi ha qui diu que a un llatí de baixa qualitat, però aquesta és una altra història).
Suposo que llavors, per tal que no en quedessin pistes, devien destruir l'original en castellà i, de propina, per acabar d'arrodonir la feina, en van prohibir "la retraducció". Al castellà o a qualsevol altra llengua. Una prohibició de traducció del tot explícita, recollida en un dels punts de les mateixes Constitucions.
I tot això és important? Doncs no, però sí curiós. I significatiu d'una determinada manera de fer les coses. Després, que cadascú, si vol, ho avaluï de la manera que consideri més oportuna.
D'aquesta elaboració en castellà i posterior traducció al llatí no en puc aportar cap prova, només indicis de sentit comú: Escrivá de Balaguer i els seus col.laboradors devien redactar el text de la manera que els era més fàcil, en castellà, que era com parlaven entre ells, ja que era com s'expressaven millor, al ser el seu idioma matern.
Després d'haver-hi estat treballant (corregint aquí, afegint allà, etc.), quan van donar per bo el text, va ser quan el van traduir al llatí (hi ha qui diu que a un llatí de baixa qualitat, però aquesta és una altra història).
Suposo que llavors, per tal que no en quedessin pistes, devien destruir l'original en castellà i, de propina, per acabar d'arrodonir la feina, en van prohibir "la retraducció". Al castellà o a qualsevol altra llengua. Una prohibició de traducció del tot explícita, recollida en un dels punts de les mateixes Constitucions.
I tot això és important? Doncs no, però sí curiós. I significatiu d'una determinada manera de fer les coses. Després, que cadascú, si vol, ho avaluï de la manera que consideri més oportuna.
20 d’abr. 2019
Déu i el sofriment "buscat"
"Creo que Dios no existe, y si existe... ¡no tiene perdón de Dios!" José Sacristán (1)
La humanitat ha pecat. El deu dels cristians està preocupat, perquè la situació és complicada. El cas és que el pecat de la humanitat és un tipus de pecat greu (la desobediència), i a més és un pecat que no s'extingeix amb el pecador, sinó que es transmet de generació en generació.
Llavors el déu dels cristians pensa, reflexiona (sense presses, durant mil.lenis), i finalment troba la solució: decideix tenir un fill. Un fill meitat deu i meitat home. Pren aquesta decisió perquè té un pla per a aquest fill: vol que aquest fill (després d'una infantesa normal i d’uns anys de predicació), als 33 anys sigui torturat i sotmès a una mort lenta i terrible. La crucifixió.
És a dir, aquest deu dels cristians decideix (programa) tenir un fill per tal que aquest fill seu pateixi i, finalment, sigui executat. El patiment i la mort cruel formen part del pla. L’objectiu d’aquesta decisió (d'aquesta aberració paterna), és que la humanitat sigui alliberada de l'antic pecat (el pecat remot, i alhora hereditari, dels mitològics Adam i Eva).
Tot això és pensat, programat, cal remarcar-ho, per un déu suposadament omnipotent, bondadós, misericordiós, etc. Un déu que en principi sembla que s’hauria pogut inventar alguna altra alternativa menys retorçada i cruel, si és que volia reparar "aquesta imperfecció" de la seva creació.
(tota llibertat humana és relativa, de manera que Déu -ja que era omnipotent- se suposa que es podria haver inventat "un altre model de llibertat"... però el cas és que es va inventar el model que es va inventar)
Però la seva "ocurrència" va ser encara més morbosa, perquè tot aquest disseny "psicopàtic" el va presentar com un model de conducta a seguir "per a tota la humanitat cristiana". Déu no només sacrifica el seu fill, sinó que a més vol que tota la humanitat també es sacrifiqui.
Per tant, tots els cristians han de seguir l’exemple de Crist, el fill de Déu. Han de buscar aquest dolor i aquest sofriment, per tal que el "Pare celestial" estigui content, ja que segons sembla, aquesta mena de coses a Ell li agraden.
La "història clínica" d'aquest déu cristià seria digna de figurar dins d’una selecció de casos especialment greus de perversions mentals. Perquè a més, segons Déu, tot això ho fa per amor: sí, per amor (se'ns diu), Déu enalteix el sofriment, exhorta al sofriment, s'alegra del sofriment. I el curiós és que, de manera sorprenent, aquest relat ha aconseguit il.lusionar i arrossegar milions de persones durant segles. I segueix tenint encara un protagonisme important (per exemple, avui encara hi ha catòlics que segueixen fent un ús habitual de cilicis i altres pràctiques mortificants "buscades").
Tot això, és clar, per als descreguts com jo són rondalles. Però quan era petit aquestes rondalles eren veritats. Em va durar poc: de mica en mica, aquesta història morbosa d'un Déu content perquè la gent és flagel.la em va començar a fer urticària. Suposo que va ser un dels motius pels quals vaig deixar de ser practicant i creient. No l'únic motiu, però potser sí el principal (si de cas, un altre dia ja parlaré dels altres...).
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 12/04/2019
La humanitat ha pecat. El deu dels cristians està preocupat, perquè la situació és complicada. El cas és que el pecat de la humanitat és un tipus de pecat greu (la desobediència), i a més és un pecat que no s'extingeix amb el pecador, sinó que es transmet de generació en generació.
Llavors el déu dels cristians pensa, reflexiona (sense presses, durant mil.lenis), i finalment troba la solució: decideix tenir un fill. Un fill meitat deu i meitat home. Pren aquesta decisió perquè té un pla per a aquest fill: vol que aquest fill (després d'una infantesa normal i d’uns anys de predicació), als 33 anys sigui torturat i sotmès a una mort lenta i terrible. La crucifixió.
És a dir, aquest deu dels cristians decideix (programa) tenir un fill per tal que aquest fill seu pateixi i, finalment, sigui executat. El patiment i la mort cruel formen part del pla. L’objectiu d’aquesta decisió (d'aquesta aberració paterna), és que la humanitat sigui alliberada de l'antic pecat (el pecat remot, i alhora hereditari, dels mitològics Adam i Eva).
Tot això és pensat, programat, cal remarcar-ho, per un déu suposadament omnipotent, bondadós, misericordiós, etc. Un déu que en principi sembla que s’hauria pogut inventar alguna altra alternativa menys retorçada i cruel, si és que volia reparar "aquesta imperfecció" de la seva creació.
(tota llibertat humana és relativa, de manera que Déu -ja que era omnipotent- se suposa que es podria haver inventat "un altre model de llibertat"... però el cas és que es va inventar el model que es va inventar)
Però la seva "ocurrència" va ser encara més morbosa, perquè tot aquest disseny "psicopàtic" el va presentar com un model de conducta a seguir "per a tota la humanitat cristiana". Déu no només sacrifica el seu fill, sinó que a més vol que tota la humanitat també es sacrifiqui.
Per tant, tots els cristians han de seguir l’exemple de Crist, el fill de Déu. Han de buscar aquest dolor i aquest sofriment, per tal que el "Pare celestial" estigui content, ja que segons sembla, aquesta mena de coses a Ell li agraden.
La "història clínica" d'aquest déu cristià seria digna de figurar dins d’una selecció de casos especialment greus de perversions mentals. Perquè a més, segons Déu, tot això ho fa per amor: sí, per amor (se'ns diu), Déu enalteix el sofriment, exhorta al sofriment, s'alegra del sofriment. I el curiós és que, de manera sorprenent, aquest relat ha aconseguit il.lusionar i arrossegar milions de persones durant segles. I segueix tenint encara un protagonisme important (per exemple, avui encara hi ha catòlics que segueixen fent un ús habitual de cilicis i altres pràctiques mortificants "buscades").
Tot això, és clar, per als descreguts com jo són rondalles. Però quan era petit aquestes rondalles eren veritats. Em va durar poc: de mica en mica, aquesta història morbosa d'un Déu content perquè la gent és flagel.la em va començar a fer urticària. Suposo que va ser un dels motius pels quals vaig deixar de ser practicant i creient. No l'únic motiu, però potser sí el principal (si de cas, un altre dia ja parlaré dels altres...).
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 12/04/2019
13 de març 2019
Abusos sexuals a menors - 2
Em vaig referir a la falta de legitimitat per part de l'Església per parlar dels abusos a menors comesos en l'àmbit familiar. Repeteixo els motius: no perquè aquests abusos no siguin una realitat, sinó pel fet que si ella, l'Església, en parla, més que un interès legítim pel problema, el que demostra és una voluntat de distracció en relació a les seves pròpies responsabilitats.
És a dir, l'argument és veritat, del tot (malauradament). Però no és moralment legítim que (ara per ara) l'Església el faci servir. Més endavant, si és capaç de fer net "a casa seva", de netejar "la seva pròpia roba bruta", llavors sí que podria començar a parlar d'altres robes brutes.
"Como los hijos buenos de Noé, cubre con la capa de la caridad las miserias que veas en tu padre, el Sacerdote."
Crec que aquesta cita reflecteix bé l'actitud històrica de l'Església, en general, en relació a la seva roba bruta. És de Camino (punt 75), d'Escrivá de Balaguer. Però si la faig servir no és perquè vulgui establir cap relació especial entre aquest tema dels abusos i l'Opus.
La faig servir només perquè la tenia present (sempre tinc present l'Opus, aquesta és una altra història), i perquè crec que el que diu encaixa amb el que he exposat. És a dir, l'actitud històrica de l'Església pel que fa als temes, siguin els que siguin, que "embruten" la seva imatge i soscaven la seva presumpta exemplaritat.
I ja que hi som, una altra cita, com a exemple dels embolics que es fan alguns sectors de l'Església:
"¡Qué pena, un "hombre de Dios" pervertido! -Pero ¡cuánta más pena, un "hombre de Dios" tibio y mundano!" (punt 414 de Camino).
És a dir, que per a algunes persones o sectors de l'Església, es veu que és preferible un pervertit, per exemple un pederasta depredador, que un "tibio y mundano", que no fa mal a ningú.
Tenen molta feina pendent, a l'Església...
És a dir, l'argument és veritat, del tot (malauradament). Però no és moralment legítim que (ara per ara) l'Església el faci servir. Més endavant, si és capaç de fer net "a casa seva", de netejar "la seva pròpia roba bruta", llavors sí que podria començar a parlar d'altres robes brutes.
"Como los hijos buenos de Noé, cubre con la capa de la caridad las miserias que veas en tu padre, el Sacerdote."
Crec que aquesta cita reflecteix bé l'actitud històrica de l'Església, en general, en relació a la seva roba bruta. És de Camino (punt 75), d'Escrivá de Balaguer. Però si la faig servir no és perquè vulgui establir cap relació especial entre aquest tema dels abusos i l'Opus.
La faig servir només perquè la tenia present (sempre tinc present l'Opus, aquesta és una altra història), i perquè crec que el que diu encaixa amb el que he exposat. És a dir, l'actitud històrica de l'Església pel que fa als temes, siguin els que siguin, que "embruten" la seva imatge i soscaven la seva presumpta exemplaritat.
I ja que hi som, una altra cita, com a exemple dels embolics que es fan alguns sectors de l'Església:
"¡Qué pena, un "hombre de Dios" pervertido! -Pero ¡cuánta más pena, un "hombre de Dios" tibio y mundano!" (punt 414 de Camino).
És a dir, que per a algunes persones o sectors de l'Església, es veu que és preferible un pervertit, per exemple un pederasta depredador, que un "tibio y mundano", que no fa mal a ningú.
Tenen molta feina pendent, a l'Església...
11 de març 2019
Abusos sexuals de menors
El Papa, un bisbe, cap representant de l'Església, en aquests moments no té cap dret moral a referir-se als abusos sexuals de menors comesos en l'àmbit familiar. No perquè no sigui veritat que la majoria d'abusos es cometen en l'àmbit familiar (potser al voltant d'un 90%). Aquesta és una trista i dramàtica realitat. Com també ho és que en l'àmbit extra-familiar el tant per cent de casos d'abusos protagonitzats per religiosos és només una part (és probable que no la més important, no en tinc les dades) de tots els abusos comesos (abusos comesos per professors, entrenadors esportius, etc.).
Això ho pot dir (té legitimitat per dir-ho) molta gent. I cal dir-ho. Però avui, de moment, cap representant de l'Església no està legitimat per dir-ho. I si ho diu (el Papa, un bisbe, qualsevol persona de l'Església), és una indecència, perquè el que posa en evidència és que la preocupació més gran ara mateix de l'Església és la seva autoprotecció, el propi prestigi, la seva imatge. I no els abusos patits per "les seves" víctimes.
L'Església, amb els seus més de dos mil anys d'història, ha d'endreçar casa seva a fons, i de moment, els darrers passos que ha fet són del tot insuficients (inclosa aquesta recent cimera de febrer organitzada pel Papa). Per això, insisteixo, no té cap dret, "encara", a parlar dels altres abusadors. Primer se l'ha de guanyar (el dret a parlar).
Tant de bo arribi a tenir aquest dret algun dia... només depèn d'ella.
Això ho pot dir (té legitimitat per dir-ho) molta gent. I cal dir-ho. Però avui, de moment, cap representant de l'Església no està legitimat per dir-ho. I si ho diu (el Papa, un bisbe, qualsevol persona de l'Església), és una indecència, perquè el que posa en evidència és que la preocupació més gran ara mateix de l'Església és la seva autoprotecció, el propi prestigi, la seva imatge. I no els abusos patits per "les seves" víctimes.
L'Església, amb els seus més de dos mil anys d'història, ha d'endreçar casa seva a fons, i de moment, els darrers passos que ha fet són del tot insuficients (inclosa aquesta recent cimera de febrer organitzada pel Papa). Per això, insisteixo, no té cap dret, "encara", a parlar dels altres abusadors. Primer se l'ha de guanyar (el dret a parlar).
Tant de bo arribi a tenir aquest dret algun dia... només depèn d'ella.
8 de març 2019
Dia de la dona
"Escrivá de Balaguer apoyó como nadie a la mujer."
Covadonga O'Shea (1)
"'¿Acaso no tenemos facultad de llevar en los viajes alguna mujer hermana en Jesucristo, para que nos asista, como hacen los demás apóstoles y los parientes del Señor y el mismo Pedro?' Esto dice San Pablo en su primera epístola a los Corintios. -No es posible desdeñar la colaboración de 'la mujer en el apostolado'."
Camino, punt 980.
"Todos los actos comunes de la Sección de varones se cerrarán con esta súplica piadosa: "Santa María, Esperanza nuestra, Morada de sabiduría, ruega por nosotros"; y en la Sección de mujeres: "Santa María, Esperanza nuestra, Sierva del Señor, ruega por nosotras"."
Constitucions de l'Opus Dei de 1950, punt 237.
"Hay una propaganda diabólica internacional para corromper a la mujer (...) Y, si corrompen a la mujer han corrompido a toda la casa. Por eso es muy oportuno que se decidan, gentes de buen criterio, a vestir a la mujer de manera que esté, que estén, guapas, atrayentes, que vayan simpáticas, que puedan naturalmente moverse en la vida social sin llamar la atención, más que por eso, por su elegancia, pero no por su porquería, ¿de acuerdo? (...) Esta todo perfectamente diabólicamente organizado. Corrompida la mujer, corrompida la madre, corrompidas las hijas (...)"
Escrivá de Balaguer (2)
I podria seguir, citant altres punts de Camino, o de les Constitucions de 1950, o més frases de la mateixa Covadonga O'Shea i altres numeraries i numeraris de l'Opus, o més frases d'Escrivá de Balaguer...
I per descomptat, també podria citar cometaris (sobre la condició de la dona dins de l'Opus) de dones que han deixat l'Opus, i aquests comentaris encara serien més sucallosos. (3)
--
(1) El Faro de Vigo, 12/04/2013. Covadonga O'Shea és numeraria de l'Opus Dei des del 1958. És periodista i va va ser una de les fundadores de la revista Telva.
https://www.farodevigo.es/gran-vigo/2013/04/12/covadonga-oshea-escriva-balaguer-apoyo-nadie-mujer/789499.html
(2) Frases del vídeo "Versión resumida de la tertulia con San Josemaría Escrivá de Balaguer en Brafa (Barcelona), que tuvo lugar en noviembre de 1972. 26 noviembre 1972, Brafa, Fiesta de Cristo Rei." Penjat a Youtube i accessible també des de:
https://opusdei.org/es-es/article/san-josemaria-escriva-balaguer-brafa-barcelona/
(3) Això fins ara no ho he fet mai, potser algun dia m'hauré d'animar a fer-ho (fins ara no ho he fet perquè el que ha dit l'Opus d'ell mateix sobre aquest tema ja em sembla prou significatiu).
Covadonga O'Shea (1)
"'¿Acaso no tenemos facultad de llevar en los viajes alguna mujer hermana en Jesucristo, para que nos asista, como hacen los demás apóstoles y los parientes del Señor y el mismo Pedro?' Esto dice San Pablo en su primera epístola a los Corintios. -No es posible desdeñar la colaboración de 'la mujer en el apostolado'."
Camino, punt 980.
"Todos los actos comunes de la Sección de varones se cerrarán con esta súplica piadosa: "Santa María, Esperanza nuestra, Morada de sabiduría, ruega por nosotros"; y en la Sección de mujeres: "Santa María, Esperanza nuestra, Sierva del Señor, ruega por nosotras"."
Constitucions de l'Opus Dei de 1950, punt 237.
"Hay una propaganda diabólica internacional para corromper a la mujer (...) Y, si corrompen a la mujer han corrompido a toda la casa. Por eso es muy oportuno que se decidan, gentes de buen criterio, a vestir a la mujer de manera que esté, que estén, guapas, atrayentes, que vayan simpáticas, que puedan naturalmente moverse en la vida social sin llamar la atención, más que por eso, por su elegancia, pero no por su porquería, ¿de acuerdo? (...) Esta todo perfectamente diabólicamente organizado. Corrompida la mujer, corrompida la madre, corrompidas las hijas (...)"
Escrivá de Balaguer (2)
I podria seguir, citant altres punts de Camino, o de les Constitucions de 1950, o més frases de la mateixa Covadonga O'Shea i altres numeraries i numeraris de l'Opus, o més frases d'Escrivá de Balaguer...
I per descomptat, també podria citar cometaris (sobre la condició de la dona dins de l'Opus) de dones que han deixat l'Opus, i aquests comentaris encara serien més sucallosos. (3)
--
(1) El Faro de Vigo, 12/04/2013. Covadonga O'Shea és numeraria de l'Opus Dei des del 1958. És periodista i va va ser una de les fundadores de la revista Telva.
https://www.farodevigo.es/gran-vigo/2013/04/12/covadonga-oshea-escriva-balaguer-apoyo-nadie-mujer/789499.html
(2) Frases del vídeo "Versión resumida de la tertulia con San Josemaría Escrivá de Balaguer en Brafa (Barcelona), que tuvo lugar en noviembre de 1972. 26 noviembre 1972, Brafa, Fiesta de Cristo Rei." Penjat a Youtube i accessible també des de:
https://opusdei.org/es-es/article/san-josemaria-escriva-balaguer-brafa-barcelona/
(3) Això fins ara no ho he fet mai, potser algun dia m'hauré d'animar a fer-ho (fins ara no ho he fet perquè el que ha dit l'Opus d'ell mateix sobre aquest tema ja em sembla prou significatiu).
4 de març 2019
Personatges carismàtics (Escrivá de Balaguer)
"Cuando estaba en una sala con gente, este hombre despedía una especie de aureola. Dominaba la sala, por encima de cualquiera que estuviera presente."
Alex Haley referint-se a Malcom X (1)
És una trobada d'un grup reduït de persones, algunes religioses i altres no, entre les primeres algunes de l'Opus. Una de les no religioses (no sé si indiferent, agnòstica o atea) explica que amb motiu del seu viatge de final de curs del col.legi, fa gairebé cinquanta anys, va assistir a una recepció de Monseñor Escrivá de Balaguer.
Diu que la seva proximitat i presència li va provocar un impacte molt especial, una sensació única, a causa del magnetisme que irradiava.
És un testimoni tan inesperat i alhora tan clar (mai hauria dit que aquesta persona pogués dir això) que em quedo bocabadat. Tant o més (suposo) que les persones de l'Opus presents, a les quals a més el testimoni els deu omplir de satisfacció.
Jo no vaig veure mai directament Monseñor Escrivá, però sempre m'he sentit atret per aquest personatge, entre altres coses, potser la principal, per aquesta capacitat d'atracció que tantes persones descriuen.
Només l'he vist en alguns vídeos, d'intervencions seves a tertúlies organitzades en escoles o altres centres de l'Opus. Me'n torno a mirar algun, per descomptat tenint clar que no té res a veure tenir una persona al davant que veure-la filmada.
Ho sé, no té res a veure: tenir una persona al davant, físicament (i a sobre en un ambient de simpatitzants i admiradors incondicionals, en una atmosfera emocionalment intensa, etc.), o mirar una foto o un vídeo d'aquesta persona. Les percepcions poden ser completament diferents.
Dic que miro els vídeos, i el cas és que quan veig i sento parlar Escrivá de Balaguer, l'entonació, el ritme, les cares que fa, el moviment de les mans, els moviments per la tarima, les reaccions del públic... Bé, sigui dit amb tot el respecte, però en lloc d'enlluernar-me, em recorda el Chiquito de la Calzada, tant per la manera d'actuar dels dos (val a dir que el Chiquito també el conec només a través de vídeos) com per les reaccions del públic.
En el cas del Chiquito, el seu és un públic que (com el d'Escrivá) va a les actuacions "perquè li agrada l'actor" i, per tant, digui pràcticament el que digui el Chiquito, està disposat a riure-li les gràcies (o presumptes gràcies).
Per cert, el Chiquito no és (tampoc) sant de la meva devoció, per això m'he referit a les presumptes gràcies. Presumptes sobretot quan tracta segons quins temes, per exemple quan fa servir estereotips homosexuals o inclou missatges masclistes. De fet, pel que fa als estereotips masclistes (amb comentaris i accents diferents), també són alguns dels moments que més em desagraden de les "actuacions" de Monseñor Escrivá.
Dic tot això i alhora penso què hauria passat si jo m'hagués trobat, quan era adolescent, en mig d'una d'aquestes tertúlies, en mig d'un d'aquests ambients enfervorits i admiratius. Ves a saber, potser també m'hauria sentit captivat i fascinat pel carisma de Monseñor Escrivá (suposo que carisma és la paraula correcta).
I en aquest cas, si hagués sigut així, la meva vida potser hauria sigut completament diferent de com ha sigut (de com és).
--
(1) A l'epíleg de "Malcom X", Ediciones B, 1992, p. 409. He estat dubtant entre fer servir aquesta cita o aquesta altra de Jean Filiatre: "Cuando se mira a los ojos de una persona fácilmente hipnotizable (...) se llega a paralizar la voluntad de esta persona, provocando en ella un estado especial conocido por el nombre de 'fascinación'." (Hipnosis por la imagen, P. Orrier Editor, Madrid, 1916, p. 8).
Alex Haley referint-se a Malcom X (1)
És una trobada d'un grup reduït de persones, algunes religioses i altres no, entre les primeres algunes de l'Opus. Una de les no religioses (no sé si indiferent, agnòstica o atea) explica que amb motiu del seu viatge de final de curs del col.legi, fa gairebé cinquanta anys, va assistir a una recepció de Monseñor Escrivá de Balaguer.
Diu que la seva proximitat i presència li va provocar un impacte molt especial, una sensació única, a causa del magnetisme que irradiava.
És un testimoni tan inesperat i alhora tan clar (mai hauria dit que aquesta persona pogués dir això) que em quedo bocabadat. Tant o més (suposo) que les persones de l'Opus presents, a les quals a més el testimoni els deu omplir de satisfacció.
Jo no vaig veure mai directament Monseñor Escrivá, però sempre m'he sentit atret per aquest personatge, entre altres coses, potser la principal, per aquesta capacitat d'atracció que tantes persones descriuen.
Només l'he vist en alguns vídeos, d'intervencions seves a tertúlies organitzades en escoles o altres centres de l'Opus. Me'n torno a mirar algun, per descomptat tenint clar que no té res a veure tenir una persona al davant que veure-la filmada.
Ho sé, no té res a veure: tenir una persona al davant, físicament (i a sobre en un ambient de simpatitzants i admiradors incondicionals, en una atmosfera emocionalment intensa, etc.), o mirar una foto o un vídeo d'aquesta persona. Les percepcions poden ser completament diferents.
Dic que miro els vídeos, i el cas és que quan veig i sento parlar Escrivá de Balaguer, l'entonació, el ritme, les cares que fa, el moviment de les mans, els moviments per la tarima, les reaccions del públic... Bé, sigui dit amb tot el respecte, però en lloc d'enlluernar-me, em recorda el Chiquito de la Calzada, tant per la manera d'actuar dels dos (val a dir que el Chiquito també el conec només a través de vídeos) com per les reaccions del públic.
En el cas del Chiquito, el seu és un públic que (com el d'Escrivá) va a les actuacions "perquè li agrada l'actor" i, per tant, digui pràcticament el que digui el Chiquito, està disposat a riure-li les gràcies (o presumptes gràcies).
Per cert, el Chiquito no és (tampoc) sant de la meva devoció, per això m'he referit a les presumptes gràcies. Presumptes sobretot quan tracta segons quins temes, per exemple quan fa servir estereotips homosexuals o inclou missatges masclistes. De fet, pel que fa als estereotips masclistes (amb comentaris i accents diferents), també són alguns dels moments que més em desagraden de les "actuacions" de Monseñor Escrivá.
Dic tot això i alhora penso què hauria passat si jo m'hagués trobat, quan era adolescent, en mig d'una d'aquestes tertúlies, en mig d'un d'aquests ambients enfervorits i admiratius. Ves a saber, potser també m'hauria sentit captivat i fascinat pel carisma de Monseñor Escrivá (suposo que carisma és la paraula correcta).
I en aquest cas, si hagués sigut així, la meva vida potser hauria sigut completament diferent de com ha sigut (de com és).
--
(1) A l'epíleg de "Malcom X", Ediciones B, 1992, p. 409. He estat dubtant entre fer servir aquesta cita o aquesta altra de Jean Filiatre: "Cuando se mira a los ojos de una persona fácilmente hipnotizable (...) se llega a paralizar la voluntad de esta persona, provocando en ella un estado especial conocido por el nombre de 'fascinación'." (Hipnosis por la imagen, P. Orrier Editor, Madrid, 1916, p. 8).
5 de febr. 2019
Sectes
"Secta: denominació que hom dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d'una confessió majoritària o d'una religió oficial establerta." Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
Segons aquesta primera accepció de la paraula, és evident que l'Opus no és una secta, ja que no està separat de l'Església. Al contrari, està perfectament integrat en ella. Fins al punt que el seu fundador ha sigut posat com a model per a la resta de catòlics, en la mesura que primer l'Església el va fer beat i després sant. Més integració és impossible.
Segons la segona accepció del diccionari, una secta és una "comunitat de caràcter minoritari i fortament exclusivista, els membres de la qual es regeixen per creences, motivacions i valors diferents dels dominants de la societat...", i segons la tercera i última accepció una secta és una "societat secreta". És a dir, que la paraula secta pot tenir significats diferents.
El juny de 1995 la revista Mundo Cristiano (fundada i dirigida per membres de l'Opus, i dedicada a promoure les idees de l'Opus), va publicar un article sobre les sectes. En un requadre ressaltat i titulat "Mètodes utilitzats per les sectes", entre d'altres, incloïa aquestes característiques: anul.lació de la capacitat crítica, valoració de les emocions per damunt de la raó, inculcació de pautes de conducta, memorització de lletanies, debilitament físic mitjançant el dejuni, menyspreu de la vida anterior, mitificació de la força del grup i de la infal.libilitat del líder, identificació amb el líder carismàtic.
La paradoxa és que si una secta es caracteritza pels aspectes remarcats en aquest article de Mundo Cristiano, resulta que l'Opus segurament és una secta: les lletanies, la mitificació del fundador, la manipulació emocional, el menyspreu de la vida anterior, etc. Si més no, això jo ho vaig conèixer, eren característiques de l'Opus que envoltava el meu entorn familiar (fins que em vaig emancipar, de la família i de la influència de l'Opus).
Torno als diccionaris. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una secta és un "conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta". La definició (igual que la del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana) no inclou cap judici de valor. Però el cert és que la paraula normalment es fa servir amb un sentit pejoratiu. Com en l'article esmentat de Mundo Cristiano.
No dic que l'Opus sigui una secta, de fet m'és indiferent que ho sigui o no ho sigui, l'únic que remarco és aquesta coincidència entre les característiques que s'atribueix a les sectes en aquest article de Mundo Cristiano i l'Opus que jo vaig conèixer.
A tots ens agrada embellir la nostra autobiografia, i també les biografies de les persones que estimem o admirem. Això encara és més evident en el cas de les hagiografies, els relats de les vides de sants o aspirants a sants, que poden arribar a uns extrems de falta d'objectivitat insòlits. Mossèn Escrivá no és cap excepció, ni pel que fa a la seva pròpia contribució al mite ni pel que fa a l'entusiasme dels seus seguidors per consolidar i magnificar el mite: tal com deien i segueixen dient els seus devots, San Josemaría "va viure sempre en olor de santedat".
Per a l'Església mossèn Escrivá és un sant i, per tant la seva obra, l'Opus Dei, també està amarada d'aquesta "olor de santedat". Sigui o no sectària (això ja és una qüestió d'opinions) aquesta olor de santedat.
Segons aquesta primera accepció de la paraula, és evident que l'Opus no és una secta, ja que no està separat de l'Església. Al contrari, està perfectament integrat en ella. Fins al punt que el seu fundador ha sigut posat com a model per a la resta de catòlics, en la mesura que primer l'Església el va fer beat i després sant. Més integració és impossible.
Segons la segona accepció del diccionari, una secta és una "comunitat de caràcter minoritari i fortament exclusivista, els membres de la qual es regeixen per creences, motivacions i valors diferents dels dominants de la societat...", i segons la tercera i última accepció una secta és una "societat secreta". És a dir, que la paraula secta pot tenir significats diferents.
El juny de 1995 la revista Mundo Cristiano (fundada i dirigida per membres de l'Opus, i dedicada a promoure les idees de l'Opus), va publicar un article sobre les sectes. En un requadre ressaltat i titulat "Mètodes utilitzats per les sectes", entre d'altres, incloïa aquestes característiques: anul.lació de la capacitat crítica, valoració de les emocions per damunt de la raó, inculcació de pautes de conducta, memorització de lletanies, debilitament físic mitjançant el dejuni, menyspreu de la vida anterior, mitificació de la força del grup i de la infal.libilitat del líder, identificació amb el líder carismàtic.
La paradoxa és que si una secta es caracteritza pels aspectes remarcats en aquest article de Mundo Cristiano, resulta que l'Opus segurament és una secta: les lletanies, la mitificació del fundador, la manipulació emocional, el menyspreu de la vida anterior, etc. Si més no, això jo ho vaig conèixer, eren característiques de l'Opus que envoltava el meu entorn familiar (fins que em vaig emancipar, de la família i de la influència de l'Opus).
Torno als diccionaris. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una secta és un "conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta". La definició (igual que la del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana) no inclou cap judici de valor. Però el cert és que la paraula normalment es fa servir amb un sentit pejoratiu. Com en l'article esmentat de Mundo Cristiano.
No dic que l'Opus sigui una secta, de fet m'és indiferent que ho sigui o no ho sigui, l'únic que remarco és aquesta coincidència entre les característiques que s'atribueix a les sectes en aquest article de Mundo Cristiano i l'Opus que jo vaig conèixer.
A tots ens agrada embellir la nostra autobiografia, i també les biografies de les persones que estimem o admirem. Això encara és més evident en el cas de les hagiografies, els relats de les vides de sants o aspirants a sants, que poden arribar a uns extrems de falta d'objectivitat insòlits. Mossèn Escrivá no és cap excepció, ni pel que fa a la seva pròpia contribució al mite ni pel que fa a l'entusiasme dels seus seguidors per consolidar i magnificar el mite: tal com deien i segueixen dient els seus devots, San Josemaría "va viure sempre en olor de santedat".
Per a l'Església mossèn Escrivá és un sant i, per tant la seva obra, l'Opus Dei, també està amarada d'aquesta "olor de santedat". Sigui o no sectària (això ja és una qüestió d'opinions) aquesta olor de santedat.
27 de gen. 2019
26 de gen. 2019
Aspectes de l'amor conjugal
Al llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal", el monjo de Montserrat Josep M. Gassó i Buxó explica:
"L'harmonia psicològica de la parella humana en l'aspecte religiós ha d'obtenir-se per l'acceptació humil, de part de tots dos, de la doctrina catòlica que estableix la jerarquia de valors entre els esposos.
"Per ella la dona se sotmetrà dòcilment a l'home, que venerarà i obeirà com a cap i senyor seu, representant, doncs, de Déu en la família. La missió de la dona a la llar és la d'ésser esposa, mare i col.laboradora de l'home en tot allò que calgui. Recordi que com més humil serà, més estimada serà i farà més bon paper.
"En principi serà sempre la dona qui normalment s'haurà de sacrificar més per tal d'adaptar-se als gustos i tarannà del marit. Que ho recordin les dones i ho pensin bé abans de casar-se." (p. 173)
El llibre el va publicar el 1963 Edicions 62, i va ser reeditant diferents vegades, amb totes les autoritzacions necessàries per a la seva publicació. A l'edició de 1964 surten aquestes:
"Nihil obstat: el censor, dom Oleguer M. Porcel. Imprimi potest: Gabriel M., abat coadj. de Montserrat. Montserrat, 5 de juny de 1964. Nihil obstat: el censor, Alfred Mondria, S.I. Imprimatur: doctor Juan Serra i Puig, vicari general. Barcelona, 25 de juny de 1964." (1)
És un llibre amb força referències "educatives" com les dels fragments citats, i a més per a mi té l'interès afegit que l'autor es dedicava a fer cursos de preparació per al matrimoni. A algun d'aquests cursos, durant els anys quaranta-cinquanta, hi va anar algun parent meu.
Per descomptat l'autor, el monjo Josep M. Gassó, no s'inventava res, era només un ortodox seguidor de la doctrina de Sant Pau sobre el paper familiar i social de la dona, una doctrina perpetuada al llarg de tota la història de l'Església, també des del "progressista" monestir de Montserrat. (2)
--
(1) Mentrestant, la censura s'acarnissava amb qualsevol text mínimament crític amb l'Església, amb Franco, etc.
(2) Josep M. Gassó de fet només repetia el que deien les veus més autoritzades, com per exemple Pius XII: "Tal es el matrimonio cristiano, modelado, según la célebre expresión de San Pablo, conforme a la unión de Cristo con su Iglesia. En aquél, como en este (...) el esposo es cabeza de la esposa, que le está sujeta como a su Señor". Fragment del discurs "El cántico del amor", 23-10-1940 (publicat en castellà a "A los esposos", Editorial Libreria Religiosa, sense data de publicació però amb el "Nihil obstat: Dr. Gabriel Solá, 8-XII-42." (p. 324)
"L'harmonia psicològica de la parella humana en l'aspecte religiós ha d'obtenir-se per l'acceptació humil, de part de tots dos, de la doctrina catòlica que estableix la jerarquia de valors entre els esposos.
"Per ella la dona se sotmetrà dòcilment a l'home, que venerarà i obeirà com a cap i senyor seu, representant, doncs, de Déu en la família. La missió de la dona a la llar és la d'ésser esposa, mare i col.laboradora de l'home en tot allò que calgui. Recordi que com més humil serà, més estimada serà i farà més bon paper.
"En principi serà sempre la dona qui normalment s'haurà de sacrificar més per tal d'adaptar-se als gustos i tarannà del marit. Que ho recordin les dones i ho pensin bé abans de casar-se." (p. 173)
El llibre el va publicar el 1963 Edicions 62, i va ser reeditant diferents vegades, amb totes les autoritzacions necessàries per a la seva publicació. A l'edició de 1964 surten aquestes:
"Nihil obstat: el censor, dom Oleguer M. Porcel. Imprimi potest: Gabriel M., abat coadj. de Montserrat. Montserrat, 5 de juny de 1964. Nihil obstat: el censor, Alfred Mondria, S.I. Imprimatur: doctor Juan Serra i Puig, vicari general. Barcelona, 25 de juny de 1964." (1)
És un llibre amb força referències "educatives" com les dels fragments citats, i a més per a mi té l'interès afegit que l'autor es dedicava a fer cursos de preparació per al matrimoni. A algun d'aquests cursos, durant els anys quaranta-cinquanta, hi va anar algun parent meu.
Per descomptat l'autor, el monjo Josep M. Gassó, no s'inventava res, era només un ortodox seguidor de la doctrina de Sant Pau sobre el paper familiar i social de la dona, una doctrina perpetuada al llarg de tota la història de l'Església, també des del "progressista" monestir de Montserrat. (2)
--
(1) Mentrestant, la censura s'acarnissava amb qualsevol text mínimament crític amb l'Església, amb Franco, etc.
(2) Josep M. Gassó de fet només repetia el que deien les veus més autoritzades, com per exemple Pius XII: "Tal es el matrimonio cristiano, modelado, según la célebre expresión de San Pablo, conforme a la unión de Cristo con su Iglesia. En aquél, como en este (...) el esposo es cabeza de la esposa, que le está sujeta como a su Señor". Fragment del discurs "El cántico del amor", 23-10-1940 (publicat en castellà a "A los esposos", Editorial Libreria Religiosa, sense data de publicació però amb el "Nihil obstat: Dr. Gabriel Solá, 8-XII-42." (p. 324)
8 de gen. 2019
Hagiografies i marquesats
"Hasta Shakespeare, grande entre los grandes, trató de agregar brillo a su nombre procurándose un escudo de nobleza para su familia."
Dale Carnegie. (1)
Per definició, una hagiografia no pot ser mai objectiva, perquè seria una contradicció. El que sí pot ser és coherent: com que l'objectiu de l'hagiografia és laudatori, el normal és que dissimuli o elimini el que no afavoreix aquest propòsit. I que alhora exageri, i si cal inventi (la frontera entre l'exageració i la invenció és difusa) tot allò que engrandeixi la figura de la persona hagiografiada.
En posaré un exemple. D'aquest personatge cap al qual sento (no és cap secret) una especial atracció, Escrivá de Balaguer.
Un dels aspectes que criden més l'atenció de la seva vida és l'afició a anar-se canviant el nom. Per descomptat no hi ha res a dir, cadascú fa el que vol (si pot) amb els seus noms.
Quan comença a passar "alguna cosa" és quan els seus hagiògrafs comenten aquests capricis. Quan en lloc de reconèixer-los i alhora si de cas relativitzar-los, en lloc de dir, per exemple, "que fins i tot els sants tenen les seves febleses", s'entossudeixen en defensar aquestes tonteries narcisistes.
Fa poc a la web oficial de l'Opus, opusdei.org, vaig trobar un article amb el títol "Marqués de Peralta". Per descomptat em va cridar l'atenció. I el contingut em va semblar fascinant. (2)
Em va semblar fascinant perquè en lloc de l'actitud raonable que he esmentat abans (relativitzar i parlar de febleses humanes), l'article és una defensa de dalt a baix de la reclamació del marquesat per part d'Escrivá de Balaguer.
Ara bé, les coses sempre es poden empitjorar. I això és el que s'esdevé quan es passa de l'opinió a la mentida.
Ricardo de la Cierva va tractar el tema del muntatge del marquesat de Peralta a "Los años mentidos", al capítol 10, "La falsificación del marquesado de Peralta". Com que ell ho explica molt bé, i existeix una versió digital, no m'hi entretinc: qui vulgui que hi doni un cop d'ull i en tregui les seves conclusions. (3)
Pel que fa a l'afició als canvis de nom en general, qui ho explica molt bé és Joan Estruch a "Santos y pillos. El Opus Dei y sus paradojas", al capítol 2. També hi ha versió digital. (4)
Tot plegat és tan esperpèntic, i tan ridícula l'obsessió "actual" de la gent de l'Opus per justificar aquestes tonteries dels noms i els títols del seu fundador que, al final, cal donar la raó, per exemple, al Camilo José Cela quan deia:
"Eso de que este señor quiere ser marqués es un cachondeo; los frailes no son marqueses ni condes. (...) Eso no es serio, créame; la gente se ha reído mucho con eso del marquesado."
--
(1) Como ganar amigos e influir sobre las personas
(2) https://opusdei.org/es-es/article/marques-de-peralta/
(3) Ed. Fénix, 1993
http://www.opuslibros.org/prensa/marques_delacierva.htm
(4) Herder, 1993
http://www.opuslibros.org/libros/Santos_pillos/capitulo_2.htm
(5) A "¿Por qué no es usted del Opus Dei?" d'Eva Jardiel Poncela. Gráficas Valera, 1974, p. 65.
Dale Carnegie. (1)
Per definició, una hagiografia no pot ser mai objectiva, perquè seria una contradicció. El que sí pot ser és coherent: com que l'objectiu de l'hagiografia és laudatori, el normal és que dissimuli o elimini el que no afavoreix aquest propòsit. I que alhora exageri, i si cal inventi (la frontera entre l'exageració i la invenció és difusa) tot allò que engrandeixi la figura de la persona hagiografiada.
En posaré un exemple. D'aquest personatge cap al qual sento (no és cap secret) una especial atracció, Escrivá de Balaguer.
Un dels aspectes que criden més l'atenció de la seva vida és l'afició a anar-se canviant el nom. Per descomptat no hi ha res a dir, cadascú fa el que vol (si pot) amb els seus noms.
Quan comença a passar "alguna cosa" és quan els seus hagiògrafs comenten aquests capricis. Quan en lloc de reconèixer-los i alhora si de cas relativitzar-los, en lloc de dir, per exemple, "que fins i tot els sants tenen les seves febleses", s'entossudeixen en defensar aquestes tonteries narcisistes.
Fa poc a la web oficial de l'Opus, opusdei.org, vaig trobar un article amb el títol "Marqués de Peralta". Per descomptat em va cridar l'atenció. I el contingut em va semblar fascinant. (2)
Em va semblar fascinant perquè en lloc de l'actitud raonable que he esmentat abans (relativitzar i parlar de febleses humanes), l'article és una defensa de dalt a baix de la reclamació del marquesat per part d'Escrivá de Balaguer.
Ara bé, les coses sempre es poden empitjorar. I això és el que s'esdevé quan es passa de l'opinió a la mentida.
Ricardo de la Cierva va tractar el tema del muntatge del marquesat de Peralta a "Los años mentidos", al capítol 10, "La falsificación del marquesado de Peralta". Com que ell ho explica molt bé, i existeix una versió digital, no m'hi entretinc: qui vulgui que hi doni un cop d'ull i en tregui les seves conclusions. (3)
Pel que fa a l'afició als canvis de nom en general, qui ho explica molt bé és Joan Estruch a "Santos y pillos. El Opus Dei y sus paradojas", al capítol 2. També hi ha versió digital. (4)
Tot plegat és tan esperpèntic, i tan ridícula l'obsessió "actual" de la gent de l'Opus per justificar aquestes tonteries dels noms i els títols del seu fundador que, al final, cal donar la raó, per exemple, al Camilo José Cela quan deia:
"Eso de que este señor quiere ser marqués es un cachondeo; los frailes no son marqueses ni condes. (...) Eso no es serio, créame; la gente se ha reído mucho con eso del marquesado."
--
(1) Como ganar amigos e influir sobre las personas
(2) https://opusdei.org/es-es/article/marques-de-peralta/
(3) Ed. Fénix, 1993
http://www.opuslibros.org/prensa/marques_delacierva.htm
(4) Herder, 1993
http://www.opuslibros.org/libros/Santos_pillos/capitulo_2.htm
(5) A "¿Por qué no es usted del Opus Dei?" d'Eva Jardiel Poncela. Gráficas Valera, 1974, p. 65.
7 de gen. 2019
Pecadors sense pecats
Una manera de no reconèixer les pròpies febleses és dir que se'n tenen moltes però no concretar-ne cap. Hi ha persones que d'aquesta actitud en fan un estil de vida. Sovint, aquestes mateixes persones, quan algú altre els concreta o retreu alguna d'aquestes febleses, llavors la neguen, i de manera rotunda.
Perquè una cosa és dir "jo tinc moltes febleses", i una altra diferent (i es veu que difícil d'assumir), és que algú altre ens en posi un exemple concret. Quan passa això, aquestes persones sovint se senten agredides, i és habitual que atribueixen a la mala fe dels altres allò que qualifiquen de "difamacions".
En l'àmbit religiós, de les febleses (o de les seves conseqüències) se'n poden dir pecats, i llavors qui s'autoacusa el que fa és dir d'ell mateix que és un pecador.
Amb aquest tipus d'actitud, com més gran és el prestigi de la persona (o la seva ànsia de prestigi) més rotundes poden ser les reaccions abans esmentades: tant la proclamació d'una banda de les pròpies febleses com el rebuig de les febleses concretes que els altres potser li atribueixen. De manera que el resultat, la paradoxa (en el context religiós), és una persona molt pecadora que no ha comès cap pecat.
Això pot passar tant amb les persones físiques com amb "les persones jurídiques", per exemple, amb les institucions religioses. De fet, quan els orígens d'un institut religiós estan ja marcats d'aquesta manera a causa de la forma d'actuar del seu fundador, és fàcil que la institució interioritzi la contradicció "i la institucionalitzi".
La història de Monsenyor Escrivá de Balaguer i de l'Opus Dei és un bon exemple d'aquestes peculiaritats. Ell, el Fundador, sovint deia d'ell mateix que era un gran pecador, però quan algú li retreia o posava de manifest algun dels seus "pecats", per exemple pecats d'orgull, de prepotència, d'ira, de falta de caritat, etc. (no de manera abstracta, sinó amb exemples concrets, "aquell dia, amb aquella persona, en aquell lloc"), la seva reacció era sentir-se difamat, i alhora, "com a bon cristià", perdonar els difamadors. El que fos abans de reconèixer la part de veritat que hi pogués haver en la crítica.
Va donar aquest exemple, i els seus seguidors han seguit la pauta, tant quan s'ha tractat de defensar la santedat del Fundador com quan s'ha tractat de la santedat de la Institució.
Totes les biografies d'Escrivá de Balaguer escrites per persones de l'Opus (o que hi simpatitzen) en són un bon testimoni. I avui, més de quaranta anys després de la mort d'Escrivá de Balaguer, a dins de l'Opus en aquest sentit no ha canviat res (només cal mirar les seves pàgines web actuals).
El cas d'Escrivá de Balaguer és només un exemple. Ja he dit que són formes de comportar-se bastant corrents. L'única peculiaritat és que casos com el seu, d'una persona elevada als altars i per tant proposada com a model de comportament per l'Església, criden una mica més l'atenció.
Perquè una cosa és dir "jo tinc moltes febleses", i una altra diferent (i es veu que difícil d'assumir), és que algú altre ens en posi un exemple concret. Quan passa això, aquestes persones sovint se senten agredides, i és habitual que atribueixen a la mala fe dels altres allò que qualifiquen de "difamacions".
En l'àmbit religiós, de les febleses (o de les seves conseqüències) se'n poden dir pecats, i llavors qui s'autoacusa el que fa és dir d'ell mateix que és un pecador.
Amb aquest tipus d'actitud, com més gran és el prestigi de la persona (o la seva ànsia de prestigi) més rotundes poden ser les reaccions abans esmentades: tant la proclamació d'una banda de les pròpies febleses com el rebuig de les febleses concretes que els altres potser li atribueixen. De manera que el resultat, la paradoxa (en el context religiós), és una persona molt pecadora que no ha comès cap pecat.
Això pot passar tant amb les persones físiques com amb "les persones jurídiques", per exemple, amb les institucions religioses. De fet, quan els orígens d'un institut religiós estan ja marcats d'aquesta manera a causa de la forma d'actuar del seu fundador, és fàcil que la institució interioritzi la contradicció "i la institucionalitzi".
La història de Monsenyor Escrivá de Balaguer i de l'Opus Dei és un bon exemple d'aquestes peculiaritats. Ell, el Fundador, sovint deia d'ell mateix que era un gran pecador, però quan algú li retreia o posava de manifest algun dels seus "pecats", per exemple pecats d'orgull, de prepotència, d'ira, de falta de caritat, etc. (no de manera abstracta, sinó amb exemples concrets, "aquell dia, amb aquella persona, en aquell lloc"), la seva reacció era sentir-se difamat, i alhora, "com a bon cristià", perdonar els difamadors. El que fos abans de reconèixer la part de veritat que hi pogués haver en la crítica.
Va donar aquest exemple, i els seus seguidors han seguit la pauta, tant quan s'ha tractat de defensar la santedat del Fundador com quan s'ha tractat de la santedat de la Institució.
Totes les biografies d'Escrivá de Balaguer escrites per persones de l'Opus (o que hi simpatitzen) en són un bon testimoni. I avui, més de quaranta anys després de la mort d'Escrivá de Balaguer, a dins de l'Opus en aquest sentit no ha canviat res (només cal mirar les seves pàgines web actuals).
El cas d'Escrivá de Balaguer és només un exemple. Ja he dit que són formes de comportar-se bastant corrents. L'única peculiaritat és que casos com el seu, d'una persona elevada als altars i per tant proposada com a model de comportament per l'Església, criden una mica més l'atenció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)