"Hasta Shakespeare, grande entre los grandes, trató de agregar brillo a su nombre procurándose un escudo de nobleza para su familia."
Dale Carnegie. (1)
Per definició, una hagiografia no pot ser mai objectiva, perquè seria una contradicció. El que sí pot ser és coherent: com que l'objectiu de l'hagiografia és laudatori, el normal és que dissimuli o elimini el que no afavoreix aquest propòsit. I que alhora exageri, i si cal inventi (la frontera entre l'exageració i la invenció és difusa) tot allò que engrandeixi la figura de la persona hagiografiada.
En posaré un exemple. D'aquest personatge cap al qual sento (no és cap secret) una especial atracció, Escrivá de Balaguer.
Un dels aspectes que criden més l'atenció de la seva vida és l'afició a anar-se canviant el nom. Per descomptat no hi ha res a dir, cadascú fa el que vol (si pot) amb els seus noms.
Quan comença a passar "alguna cosa" és quan els seus hagiògrafs comenten aquests capricis. Quan en lloc de reconèixer-los i alhora si de cas relativitzar-los, en lloc de dir, per exemple, "que fins i tot els sants tenen les seves febleses", s'entossudeixen en defensar aquestes tonteries narcisistes.
Fa poc a la web oficial de l'Opus, opusdei.org, vaig trobar un article amb el títol "Marqués de Peralta". Per descomptat em va cridar l'atenció. I el contingut em va semblar fascinant. (2)
Em va semblar fascinant perquè en lloc de l'actitud raonable que he esmentat abans (relativitzar i parlar de febleses humanes), l'article és una defensa de dalt a baix de la reclamació del marquesat per part d'Escrivá de Balaguer.
Ara bé, les coses sempre es poden empitjorar. I això és el que s'esdevé quan es passa de l'opinió a la mentida.
Ricardo de la Cierva va tractar el tema del muntatge del marquesat de Peralta a "Los años mentidos", al capítol 10, "La falsificación del marquesado de Peralta". Com que ell ho explica molt bé, i existeix una versió digital, no m'hi entretinc: qui vulgui que hi doni un cop d'ull i en tregui les seves conclusions. (3)
Pel que fa a l'afició als canvis de nom en general, qui ho explica molt bé és Joan Estruch a "Santos y pillos. El Opus Dei y sus paradojas", al capítol 2. També hi ha versió digital. (4)
Tot plegat és tan esperpèntic, i tan ridícula l'obsessió "actual" de la gent de l'Opus per justificar aquestes tonteries dels noms i els títols del seu fundador que, al final, cal donar la raó, per exemple, al Camilo José Cela quan deia:
"Eso de que este señor quiere ser marqués es un cachondeo; los frailes no son marqueses ni condes. (...) Eso no es serio, créame; la gente se ha reído mucho con eso del marquesado."
--
(1) Como ganar amigos e influir sobre las personas
(2) https://opusdei.org/es-es/article/marques-de-peralta/
(3) Ed. Fénix, 1993
http://www.opuslibros.org/prensa/marques_delacierva.htm
(4) Herder, 1993
http://www.opuslibros.org/libros/Santos_pillos/capitulo_2.htm
(5) A "¿Por qué no es usted del Opus Dei?" d'Eva Jardiel Poncela. Gráficas Valera, 1974, p. 65.
