31 de març 2022

Santa Rita / 3

 

Però, qui era Santa Rita? Javier López ens explica això (1):

"Santa Rita nació en 1381(...) Los antiguos biógrafos esmaltan su infancia de prodigios sin cuento. Lo cierto es que fue una niña precoz, inclinada a las cosas de Dios. (...) Sentía desde niña una fuerte inclinación a la vida religiosa. Pero la Providencia divina dispuso que pasara por todos los estados, para santificarlos y extender la luz de su ejemplo y el aroma de su virtud. Fue un modelo extraordinario de esposa, de madre, de viuda y de monja. Por conveniencias familiares se casa con Pablo Fernando, de su aldea natal. (...) Nacen dos gemelos (...) Su esposo cae asesinado (...) Rita perdona y eso mismo inculca a sus hijos. Y sucede ahora una escena incomprensible desde un punto de vista natural. Al ver que no puede conseguir que abandonen la idea de venganza, pide al Señor se los lleve, por evitar un nuevo crimen, y el Señor atiende su súplica. (...) Intenta ahora cumplir el deseo de su infancia; ser religiosa. (...) Por fin, con un prodigio que parece arrancado de las Florecillas, se le aparecen San Juan Bautista, San Agustín y San Nicolás de Tolentino y en volandas es introducida en el monasterio."

De manera resumida (s'explica així a totes les hagiografies seves): la futura Santa Rita volia ser monja, però els seus pares la casen. Després té dos fills, i com que considera que els fills no van pel bon camí, demana a Déu que els mati, i Déu li fa cas. I així, finament, ella es pot fer monja. Un bon model de santa!

Javier López també ens dius:

"Jesús no ahorra a las almas escogidas la prueba del amor por el dolor. Rita, como Francisco de Asís, se ve sellada con uno de los estigmas de la Pasión: una espina muy dolorosa en la frente. Hay solicitaciones del demonio y de la carne, que ella calmaba aplicando una candela encendida en la mano o en el pie. Pruebas purificadoras, miradas desconfiadas, sonrisas burlonas. Rita mira al Crucifijo y en aquella escuela aprende su lección. (...) Al morir, la celda se ilumina y las campanas tañen solas a gloria. Su cuerpo sigue incorrupto . Cuando Rita murió, la llaga de su frente resplandecía en su rostro como una estrella en un rosal."

Per acabar-ho de rematar, Javier López també ens explica que "Santa Rita de Casia es patrona de las amas de casa". Quin espant, pobres "amas de casa!":

"Gloriosa santa Rita, tú que de prodigiosa manera participaste de la dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, alcánzame que sufra, con resignación cristiana, las penas y dificultades de vida y protégeme en todas mis necesidades. Amén."

Amén.

--
(1) webcatolicodejavier.org/ritacasia.html

30 de març 2022

Santa Rita / 2

Després que l'Adela m'expliqués la història de la clienta que li compra roses per dur-les a Santa Rita (1), un dia vaig a saludar-la, a Santa Rita, a l'església de Sant Agustí Nou, del barri del Raval de Barcelona. L'espai dedicat a ella queda a la dreta de l'altar major. Hi ha un munt de roses fresques, i de llànties enceses. 

El dia de Santa Rita és el 22 de maig, però és evident que durant la resta de l'any hi ha moltes persones que hi van a dur rams de roses i espelmes, acompanyant les peticions. Mentre estic allí, arriba una noia de potser uns vint-i-cinc anys, i encén i col.loca dues llànties. Després s'asseu en un dels bancs.

Em fixo també en l'urna transparent que hi ha, plena de paperets manuscrits i doblegats, amb les peticions adreçades a Santa Rita. M'imagino que hi ha persones que, "per a més seguretat", en lloc d'una petició només mental, prefereixen deixar-la així, també per escrit. Suposo que en algun d'aquests papers hi ha la petició que l'Adela va demanar a la seva clienta que, en nom seu, també la presentés a Santa Rita, quan anés a Sant Agustí Nou. La petició sobre que la vida esgarriada i conflictiva del seu fill s'arregli una mica.

Descregut com sóc, penso que és un misteri, com Santa Rita s'assabenta del que hi ha escrit als papers... I també és un altre misteri (però aquests en teoria seria més fàcil d'aclarir), què en fa, el rector o el sagristà, dels papers de l'urna amb les peticions, quan de tant en tant la buiden. Van a parar al contenidor de paper? I si aquest és el final, què passa amb les peticions llavors encara no ateses? Qui ho controla? O "per si de cas" llavors es guarden tots els papers amb les peticions, en un contenidor històric de la sagristia...?

Sigui com sigui, aquests costums i rituals de la gent que confia en la intermediació d'un o un altre sant són ben entendridors, perquè són un indicador de la nostra fragilitat i petitesa (la de tots), i de la nostra necessitat de sentir-nos emparats, o "emmarats", per alguna força superior...