29 de des. 2020

Petit format desvergonyit

Si un dimoni
és un ésser malvat,
què és un desdimoni?

Contra el vici de la puresa,
la virtut de la concupiscència.

A Déu el que és de Déu,
al Cèsar el que és del Cèsar,
i a la Carn el que és de la Carn.

Déu és infal.lible,
perquè tot el que no existeix
no pot ser fal.libe.

Si el Pecat Origina és hereditari,
què passaria si, davant de notari,
renuncies a l'herència?

I si Déu sí que existeix però,
a causa d'un ictus,
està en estat de mort cerebral?


Fede. Fine rats, 1/2010 (www.finerats.com) 



 

7 de set. 2020

Exercir d'ateu

Els dies laborables,
quan s'escau, exerceixo d'ateu.
Els festius, en general, reposo,
amb l'objectiu de recuperar energies
i així enfrontar amb empenta
la nova setmana.

2
Exercir d'ateu és tan absurd
com exercir de creient.
Una altra possibilitat 
és l'absurditat de l'agnosticisme.
De les tres absurditats,
cadascú tria la que tria,
la que més li agrada.
Jo, no sé per què, la primera.

3
Som com petits escarabats,
atrafegats menjant potser 
caparretes o pugons.
I al ratolí que se'ns menja
li és indiferent que siguem
agnòstics, ateus o creients.
Al final, tots som iguals,
la mateixa substància essencial,
cagallons de ratolí.
O el que sigui, tant se val.

11 d’ag. 2020

Por qué no soy cristiano - Bertrand Russell - 2

Un altre fragment del mateix llibre de Russell (p. 30):

"Luego está la curiosa historia de la higuera, que siempre me ha intrigado. Recuerdan lo que ocurrió con la higuera, "Tuvo hambre. Y como viese a lo lejos una higuera con hojas, encaminóse allá por ver si encontraba en ella alguna cosa: y llegando, nada encontró sino follaje; porque no era aún tiempo de higos: y hablando a la higuera le dijo: 'Nunca jamás coma ya nadie fruto de ti'... y Pedro... le dijo: 'Maestreo, mira cómo la higuera que maldijiste se ha secado.'" Esta es una historia muy curiosa, porque aquella no era la época, de los higos, y en realidad no se puede culpar al árbol."

Aquest llibre de Bertrand Russell, i el de Fernando Savater "Humanismo impenitente" (del qual també en vaig reproduir uns fragments), me'ls vaig trobar fa uns dies pel carrer. Òbviament perquè "La Divina Providència" ho va voler així, que me'ls trobés precisament jo, ateu impenitent (excepte els dies d'excessiva calor). I ho va voler així, potser, perquè "amb la seva infinita i divina saviesa" pensa que, junt amb els relats en general ensucrats i acrítics dels creients, ja està bé que es difonguin també una mica alguns relats discrepants, per tal que es ventili una mica l'ambient...

A mi aquests textos m'agraden, em són útils, perquè exposen idees que comparteixo (les sento meves), i que alhora m'agrada compartir-les. I així, "amb la feina d'aquestes persones", ja no cal que jo m'esforci buscant les meves paraules i les meves frases, perquè només em cal citar les seves...

10 d’ag. 2020

Por qué no soy cristiano - Bertrand Russell

"Para mí, hay un defecto muy serio en el carácter moral de Cristo, y es que creía en el infierno. Yo no creo que ninguna persona profundamente humana pueda creer en un castigo eterno. Cristo, tal como lo pintan los Evangelios, sí creía en el castigo eterno, y uno halla repetidamente una furia vengativa contra los que no escuchaban sus sermones, actitud común en los predicadores y que dista mucho de la excelencia superlativa. No se halla, por ejemplo, esa actitud en Sócrates. Es amable con la gente que no le escucha; y eso es, a mi entender, más digno de un sabio que la indignación."

(...)

"Se hallará en el Evangelio que Cristo dijo: "¡Serpientes, raza de víboras! ¿Cómo será posible que evitéis el ser condenados al fuego del infierno?" Se lo decía a la gente que no escuchaba sus sermones. A mi entender este no es realmente el mejor tono, y hay muchas cosas como éstas acerca del infierno. Hay, claro está, el conocido texto acerca del pecado contra el Espíritu Santo: "Pero quien hablase contra el Espíritu Santo, despreciando su gracia, no se le perdonará ni en esta vida ni en la otra." Ese texto ha causado una indecible cantidad de miseria en el mundo, pues las más diversas personas han imaginado que han cometido pecados contra el Espíritu Santo y pensado que no serían perdonadas en este mundo ni en el otro. No creo que ninguna persona un poco misericordiosa ponga en el mundo miedos y terrores de esta clase.

"Luego, Cristo dice: "Enviará el Hijo del hombre a sus ángeles, y quitarán de su reino a todos los escandalosos y a cuantos obran la maldad; y los arrojarán en el horno del fuego: allí será el llanto y el crujir de dientes." Y continúa extendiéndose con los gemidos y el rechinar de dientes. Esto se repite en un versículo tras otro, y el lector se da cuenta de que hay un cierto placer en la contemplación de los gemidos y el rechinar de dientes, pues de lo contrario no se repetiría con tanta frecuencia."

(...)

"Debo declarar que toda esta doctrina, que el fuego del infierno es un castigo del pecado, es una doctrina de crueldad. Es una doctrina que llevó la crueldad al mundo y dio al mundo generaciones de cruel tortura; y el Cristo de los Evangelios, si se le acepta tal como le representan sus cronistas, tiene que ser considerado en parte responsable de eso."

--
(*) Fragments d'una conferència de 1927, inclosa a "Por qué no soy cristiano", Editorial Sudamericana, 1975 (p. 28, 29).

7 d’ag. 2020

Lo que no creo - Fernando Savater

"Suele repetirse el disparatado lema de que "todas las opiniones son respetables", en lugar de asumir con cordura que lo respetable son las personas, pero que muchas opiniones son erróneas o detestables y el único respeto que merecen es ser señaladas contundentemente como tales. El ateísmo explícito queda así como una actitud innecesariamente hirsuta. De mejor tono es arroparse con un cierto agnosticismo crepuscular en el que todos los bultos pardos pueden ser gatos pero también hábitos frailunos con capucha y todo. Se dice que en este terreno tan poco terrenal nada podemos saber de cierto, que nada puede afirmarse definitivamente: ¿por qué la intransigencia de negarnos a los milagros, la resurrección de los muertos o la transmigración de las almas, en lugar de permanecer amablemente abiertos a cualquier sorpresa? Estas muestras de fragilidad mental denotan desde luego individuos que confunden tener un espíritu amplio con tenerlo vacío.

(...)

"Por lo tanto aquí me tienen, un auténtico ateo a su servicio, en la orilla opuesta no menos de la teología de la liberación que del Opus, no más de la Conferencia Episcopal que del benemérito padre Popieluzsko (1). Y dispuesto a explicarme, como es de rigor.

(...)

"Sobre todo, esta superstición teísta se basa en la incapacidad dolosa de tomarse en serio la realidad de la 'muerte'. Queda ésta reducida a un tránsito, a la formalidad previa a un juicio, a la antesala de otra vida mejor (o peor, tanto da): en último término deja de ser muerte y se convierte en ilusión de muerte. Así se escamotea radicalmente el dato definitorio de la condición humana y se reduce al hombre a aliviado sujeto de una extraña burla. Pero al desvirtuar la muerte queda también por el mismo gesto desvirtuada sin remedio la libertad, pues ésta no consiste sino en la conciencia de actuar 'finito'.

(...)

"Para concluir, diré unas cuantas palabras respecto al teísmo y la Iglesia bajo cuya égida nos ha tocado vivir. En líneas generales, la figura del intermediario en cuestión religiosa es de una ridiculez casi obscena. Malo es personalizar lo impersonal, aunque quizá se trate de un casi inevitable infantilismo psicológico como defensa frente al sobrecogimiento sagrado; pero ofrecerse como especialista en conjurar e interpretar la personalidad así fingida es algo que a estas alturas del siglo xx resulta por cierto hiriente. Las Iglesias son instituciones de orden político pero entre todas las instituciones políticas existentes son las que obtienen su legitimación de una heteronomía asumida de forma más descarada.

(...)

"Y es particularmente irritante escuchar en los medios de comunicación que tales planteamientos se hacen exclusivamente desde un punto de vista 'ético', como si un obispo tuviera más autoridad o competencia ética que un payaso de circo o un bombero. Los obispos tendrán autoridad religiosa entre sus feligreses, pero en cuanto a moral no tienen ninguna iluminación superior a la de cualquier ciudadano, al menos en una sociedad afortunada aunque imperfectamente laica como ésta en que vivimos. Nunca se protestará lo suficiente contra este tipo de ingerencias de la heteronomía eclesial en la autonomía política, que cuando son toleradas aunque sea en nombre de la concordia no hacen sino probar hasta qué punto esta autonomía es por desdicha todavía incompleta y frágil.

Capítol del llibre "Humanismo impenitente" (Anagrama, 1990, p. 195, 196, 203, 204)

--
(1) Nota meva: Jerzy Popiełuszko va ser un capellà polonès proper al moviment "Solidaritat" (liderat per Lech Valessa), de base cristià i oposat al règim comunista de Polònia. A causa del seu creixent protagonisme públic, Popiełuszko va ser assassinat el 1984 (informació de la Viquipèdia).

28 de jul. 2020

¡El grito del copón!


El títol d'aquesta entrada és el títol d'un capítol del llibre "El niño escondido de Medjugorje", de Sor Emmanuel Maillard, publicat per la "Asociación Hijos de Medjugorje" (1). De fet, aquesta entrada també l'hauria pogut titular "Per què no sóc creient", en la mesura que textos al.lucinats com els fragments que reprodueixo a continuació serien una bona vacuna contra eventuals (tot i que improbables) baixades de fermesa en el meu grau d'ateisme.

També em ve de gust reproduir aquests fragments perquè una part de la meva família té una important devoció a la marededeu de Medjugorje. De fet, el ventall del sector religiós de la meva família va des d'un sòlid nucli vinculat a l'Opus (herència de la meva mare), passant per un sector neocatecumenal ("Kikos"), els atrets per Medjugorje, diferents graus de creences més inconcretes o aigualides... fins a arribar primer a les indiferències, i després a l'ateisme, el representant més clar del qual suposo que sóc jo (com a mínim, els dies que no fa massa calor, perquè si m'estaborneix la temperatura, llavors em quedo "en un estat de soporífera i absoluta indiferència religiosa", sense cap grau de militància atea ni de cap mena).

--

Una noche en que había prolongado el tiempo de mi adoración en la capilla de mi comunidad, me dirijo hacia el sagrario para cerrarlo y apagar las velas que lo rodean. En Francia, los miembros de la Comunidad de las Bienaventuranzas tienen la posibilidad de exponer el Santísimo Sacramento sin tocarlo, abriendo la puertecita del sagrario donde reina una pequeña custodia. Un foco ilumina la hostia, mientras que las otras luces están apagadas, lo que permite concentrar la atención en el cuerpo de Jesús.

Encontrándome sola en la capilla, me tomo el tiempo para cumplir con mis pequeñas tareas de sacristana alrededor de Jesús mientras le hablo. (...) En ese momento un detalle me salta a los ojos: la cera de la vela se ha derretido sobre el borde de madera de la puerta y debería limpiarla. Comienzo a quitar toda marca de cera, cuando me sorprende una especie de grito. No proviene de la custodia, sino del copón ubicado al fondo del sagrario, que contiene muchas hostias. Es un grito inaudible a mis oídos de carne, pero justamente por ello resuena con mayor intensidad en mi corazón, ¡pues nuestros corazones poseen antenas, y muy poderosas!

Jesús quiere decirme algo. (...)

Es como si cada hostia se pusiera a hablar, describiéndome el momento crucial que se prepara a vivir en los días venideros. Me parecía que cada hostia sabía a qué alma, a qué persona estaba destinada. (...)

Muchas hostias están en agonía; saben que serán recibidas en moradas inmundas donde reinan esos pecados que engendran la muerte. Permanezco clavada en el suelo, petrificada... Esas hostias sienten repulsión de ser consumidas. ¡Jesús pide socorro! (...)

Cada hostia conoce también el día y la hora cuando entrará en el corazón que la consumirá. Estoy fascinada por la conciencia de Jesús: lo conoce todo, lo ve todo, lo prevé todo, ¡y se deja conducir como un cordero! Felizmente, la mayoría de las hostias se regocijan por anticipado de poder unirse con su destinatario.

Hostias robadas

La Madre Yvonne-Aimée es una gran mística francesa, muerta en 1951 a los 49 años. Poseía numerosos carismas. Entre otros, solía ocurrirle que Cristo la previniera cuando ciertas hostias eran profanadas. (...) He aquí la carta que la Madre Yvonne-Aimée escribió desde París al padre Crété, el 31 de marzo de 1923:

"Padre, le escribo teniendo a Jesús conmigo. Anoche, mi Bienamado me dijo que fuera a buscarlo a casa de una persona que desde el sábado conservaba una hostia que había recibido indignamente en el comulgatorio. Apenas la había recibido, aquella pobre alma la había retirado de su boca y la había puesto en su pañuelo para llevarla a su casa con el fin de ultrajarla. (...)

"Aquella noche, obedeciendo a la orden del muy dulce Señor Jesús, fui a casa de esta persona de buena posición. Ella misma me vino a abrir. Le dije inmediatamente que venía a buscar la hostia. Ella palideció notablemente, indicándome que la siguiera. Me condujo a su salón privado, abrió una cajita que se encontraba sobre la mesa... ¡la hostia estaba allí! (...)

"Regresé al Hogar con mi querido tesoro sobre mi corazón. Era la una y media de la madrugada. Por todo el camino, mi Bienamado me hablaba. "Consérvame", me decía, "hasta que te diga qué hacer y te haga conocer mi voluntad". (...)

Yvonne continúa su carta:

"Esta tarde, Jesús me dijo nuevamente, que por la noche iría a sustraerlo de otra casa en la cual había sido ultrajado. ¡Oh, pobre Jesús, querido Bienamado, tan mal amado!"

En rescates ulteriores, Yvonne regresó a veces herida con la Eucaristía que había arrancado a unos profanadores que la habían golpeado.

Yvonne sufría muy cruelmente por las almas que profanaban las hostias y pedía al Señor por su conversión. A menudo, la noche siguiente a la recuperación de las hostias, Jesús la asociaba a su agonía, como para reparar por los sacrilegios. Estos acontecimientos ocurrían cuando Yvonne-Aimée aún no era religiosa. Tenía tan sólo unos veinte años. Más tarde, entraría en el convento de las Agustinas en Malestroit, Bretaña.

--
(1) España, 2008. Fragments: pàgines 272 a 275. El llibre és un dels molts llibres trobats al carrer, gràcies als bons oficis de la Divina Providència...

25 de jul. 2020

Santa María de la Paz


Fa uns dies vaig parlar de l'eventual intervenció de San Josemaria (és només una hipòtesi), pel que fa a que, el dia del seu sant, jo em trobés unes coques la mar de bones pel carrer. Vaig comentar també la impressió que després em va fer mirar a opusdei.org un video amb la missa oficiada per Monseñor Ocáriz (l'actual "Padre" de l'Opus) a l'església on està enterrat San Josemaria, el 26 de juny, per celebrar el dia que l'Església ha assignat a San Josemaria en el santoral. I em vaig referir a les característiques de la capella, l'escenificació barroca, la decoració, plena de daurats, amb imatges rellepades, tot indiscutiblement kitsch (tan kitsch com la mateixa cerimònia). (1)

Com que el que acabo d'escriure es pot llegir com un seguit de paraules buides, arbitràries i gratuïtes, agafaré un dels elements, i en parlaré de manera concreta i des d'aquesta perspectiva del mal gust, la insubstancialitat, la mediocritat i el kitsch: el quadre "Santa María de la Paz", d'un tal Manolo Caballero, que junt amb "la urna con los restos mortales de San Josemaría", copresideix aquesta església "prelatícia" de l'Opus a Roma.

És un quadre absolutament horrible, objectivament mal dibuixat i mal pintat, que sembla fet per algú durant unes classes de pintura en un casal d'avis (després d'haver-se entrenat fent mandales). Tot és lleig i mal fet, tot (per exemple, els botifarrons de les cames del nen...). Quin espant! I aquest quadre o "cosa esperpèntica" presideix aquesta "església prelatícia", d'aquesta organització que s'autoproclama moderna, renovadora... (2)

D'altra banda, tot això suposo que és bastant normal. Al llarg de la vida he vist uns quants oratoris de centres de l'Opus, i tots els que he vist (potser n'hi ha de diferents, però jo no els he vist), són semblants (barrocs, foscos, amb els daurats, les imatges rellepades, amb l'obsessió per les obres "antigues" -o falsament antigues, "envellides"...). Suposo que és el resultat de seguir el criteri, "el bon gust artístic", que San Josemaría va voler "imprimir" a la seva organització. (3)

Si no em fes mandra (i si no tingués altres interessos), em costaria ben poc anar posant exemples d'aquesta estètica "Made in Opus Dei" aplicada sobretot als espais i objectes de caràcter religiosos: capelles, pintures i escultures de Marededeus i del Fundador, retaules, custòdies, etc. (una estètica que, al cenyir-la a l'àmbit religiós, no faig extensiva a altres espais gestionats per l'Opus, com per exemple les instal.lacions escolars, sempre més airejades i normals). (4)

En qualsevol cas, "qui tingui ulls per mirar, que miri". Per exemple, aquesta Santa María de la Paz, d'aquest Manolo Caballero, que presideix l'església "prelatícia" de l'Opus a Roma. (5)

--
(1) https://passavolant.blogspot.com/2020/06/san-josemaria-i-les-coques.html
(2) Pel que fa a les cames-botifarrons, es veu que el criteri "artístic" d'Escrivá hi va influir, ja que segons sembla en la primera versió del quadre el nen estava dret, i Escrivà el va voler assegut. I potser també per això, a causa de les correccions, aquesta part del quadre és la cromàticament més empastada, "bruta".
Font de la informació de la "intervenció" d'Escrivá en el quadre:
https://opusdei.org/it/article/santa-maria-della-pace-chiesa-prelatizia-dellopus-dei/
(aquí també s'explica que l'església es va construir "entre 1954 y 1959 en un proyecto del joven arquitecto Jesús Álvarez Gazapo (...) La inspiración declarada es la de las primeras basílicas cristianas con gran uso del mármol policromado, según la indicación del fundador que vio la riqueza de la iglesia como un signo de respeto por la santidad de Dios y que precisamente como tal tenía que distinguirse bien de otros entornos."
Val a dir que la "distinció o diferenciació" aquest JA "Gazapo" la va aconseguir... però a través del "kitsch integral" i ostentós.
(3) Curiosament, la primera edició de Camino, publicada el 1939 i amb una portada de Miguel Fisac, era una mostra de modernitat, elegància i bon gust... però que fos així devia desagradar al futur San Josemaría, perquè aquella línia moderna va ser abandonada de forma immediata; en les posteriors edicions de Camino, i en els altres llibres d'Escrivà i el seus seguidors, ja no n'hi ha cap rastre.
(4) Fa temps vaig parlar del retaule de Torreciudad, tant des del punt de vista del seu anacronisme, com de totes les contradiccions relacionades amb la seva construcció (en la qual hi van participar, per exemple, una colla d'ateus i llibertins). Potser algun dia m'hi tornaré a referir; de moment, el que llavors vaig dir va ser això:
https://passavolant.blogspot.com/2016/03/santa-caterina.html
(5) Origen de la foto:
https://opusdei.org/it/article/santa-maria-della-pace-chiesa-prelatizia-dellopus-dei/

21 de juny 2020

Capellans (saliva)

"Per què s'anomena 'capellans' a aquells petits esquitxos salivosos? Perquè, durant la missa, els predicadors proferien l'homilia des de la trona, que quedava situada sobre els bancs dels feligresos. Com que s'excitaven i s'indignaven amb un ardor creixent, aixecaven la veu, s'esgargamellaven, xisclaven i udolaven -combatre el Maligne exigeix grans treballs-, tots ells acostumaven a deixar caure esquitxos de saliva sobre els assistents, que els escoltaven pacients i una mica molls."
Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar (Barcelona: Pòrtic, 2018)

Font: Rodamots.cat, que inicia l'entrada dient: "Col.loquialment, esquitxos de saliva que solen llançar els qui parlen molt de pressa o amb excitació. S'usa sobretot en la frase feta 'tirar capellans'."

A la vegada, la seva font és obvi que és el Moll-Alcover: "Esquitxos de saliva que solen llançar els qui parlen molt de pressa o amb excitació (Empordà, Tortosa). 'No tiris capellans, si vols fer el favor'."

A aquestes dues comarques que esmenta el Moll-Alcover caldria afegir-hi l'Anoia, perquè jo recordo ben viva aquesta paraula en el meu entorn familiar (i això que era un entorn "altament religiós"...).

En canvi, d'aquesta accepció "salivosa i irreverent" no se'n diu res ni al DIEC ni al DEC, potser perquè els seus redactors devien considerar que era "una falta de respecte" (el contingut dels diccionaris "seriosos" ha de ser també "seriós"...).

30 de maig 2020

Noves rimades en llaor de l'Opus i el seu Camí

Recollit a "La fi del Cagaelàstics. Poesia política anònima. 1939-1979". Edicions de la Magrana, 1980. A cura de Joan Creixell.

Aquests de l'Opus
no són pas dropos!
Tot ho van fent
pausadament,
omplint la pica
de mica en mica.
El qui té corda
prou es recorda
d'aquell Ullastres,
cap dels pollastres,
que va fixar
amb bona mà
dins el Govern
un sòlid pern,
sobre el qual giren
-i bé ens admiren!-
des de llavors.
Aquelles flors
s'han fet jardí
fins a obsedir
les nostres ments
quasi dements.
Amb quin esclat
han ocupat
llocs i més llocs
-no estan per brocs-
tot bandejant
del seu voltant,
primer, els carlins,
ficant-se dins
del propi feu,
que com sabeu,
és a Navarra,
on, amb fanfarra,
van assajar
de finançar
amb or no seu
(és teu i meu,
el del comú)
la primera Universitat
no de l'Estat.
(...)

Aquest fragment és la part inicial; la poesia sencera és unes cinc vegades més llarga. D'aquesta poesia Creixell diu: "L'original consta de dos folis ciclostilats, impresos d'una cara i a dues columnes". El títol de l'entrada, "Noves rimades en llaor de l'Opus i el seu Camí", és el títol de la poesia en els folis ciclostilats.

3 de maig 2020

Alain Finkielkraut i Joan Pau II

"El éxito que encuentra Juan Pablo II, por otra parte, procede de la forma y no de la sustancia de sus declaraciones: desencadenaría el mismo entusiasmo si permitiera el aborto o si decidiera que el celibato de los curas iba a perder, a partir de ahora, su carácter obligatorio. Su espectáculo, como el de las restantes super-stars, vacía las cabezas para poder 'llenar mejor los ojos', y no transporta ningún mensaje, sino que los engulle a todos en una grandiosa profusión de luz y sonido. Creyendo ceder únicamente a la moda en la forma, olvida, o finge olvidar, que esa moda tiende precisamente a la aniquilación de la significación. Con la cultura, la religión y la caridad rock, ya no es la juventud la que se siente conmovida con los grandes discursos, sino que el propio universo del discurso es sustituido por el de las vibraciones y la danza."

Alain Finkielkraut. La derrota del pensamiento. Anagrama, 1987 (p. 137)

2 de maig 2020

330 milions de deus

"Dos años antes de nuestra era, los eruditos babilonios redactaron listas de sus dioses, una especie de inventario de la divinidad. Contaron dos mil. He leído que el shintoísmo japonés admite 800.000 seres divinos. Me pareció un número excesivo hasta que supe que en la cultura hindú se veneraban 330 millones de dioses. Hay un dios para cada cosa pequeña y también para las grandes, lo que me parece una interpretación muy poética de la realidad. ¿Cómo no va a ser divina la puerta del establo que evita que el rebaño se disperse? ¿Cómo no va a ser divina la aguja o la jarra o la azada? Todas las religiones -al igual que todos los lenguajes o todas las arquitecturas- se han fragmentado, subdividido, estallado en sectas que a su vez se microtomizan en teologías o escuelas. Al mundo católico no le basta con una Virgen María, ha tenido que inventar cientos de advocaciones. No le basta una sola orden monástica, ha producido docenas, a veces sólo discernibles por el nombre. En Europa, en Asia, en África, en Oceanía, en el cristianismo, el budismo, el animismo, el islam, el jainismo, el hinduismo, por todas partes, hay una gula de novedades que impele a reformar, a recrear, a cambiar, a no descansar en lo recibido. En los últimos tiempos han aparecido cuarenta mil nuevos movimientos religiosos. Todo surge con la aplicación de nuestra capacidad de utilizar símbolos para satisfacer o transformar nuestros más profundos deseos. En el caso de las religiones, al menos tres: explicar la realidad, ordenar la sociedad, salvarnos del miedo, del sufrimiento y de la finitud."

José Antonio Marina. La inteligencia fracasada (subtítol: Teoría y práctica de la estupidez). Anagrama, 2004 (p. 154, 155)

28 d’abr. 2020

Les missioneres seculars (i l'Opus)


Em trobo pel carrer, en no gaires bones condicions (ha plogut i està amarat), el llibre de la Carmen Alcalde "Mujeres en el Franquismo" (1). Amb pròleg de Vázquez Montalbán, l'index és atractiu, i em crida l'atenció, més que altres parts, el capítol VIII, "El Opus femenino, de nuevo una historia de humillación." (Carmen Alcalde va pertànyer a l'Opus, no sé durant quant temps). D'aquest capítol trobo interessant sobretot la referència a les missioneres seculars (amb les quals no em queda clar la vinculació que hi va tenir):

"Personalmente recuerdo haberme integrado como "compañera" de viaje en el grupo de las Misioneras Seculares. Vivían en pequeñas comunidades en barrios periféricos, cercanos siempre a las viviendas de las clases trabajadoras. Surgidas del invento de la Asistencia Social, dedicaban sus afanes a resolver problemas inherentes a las clases trabajadoras y luchaban subrepticiamente contra la burguesía que acogotaba a los pobres. Eran gente honesta, buena, sencilla, ingenua, que se agotaban en esfuerzos ingentes en su quehacer de todos los días practicando la utilísima caridad bien entendida. No buscaban adeptas y apenas hacían proselitismo. Acogían y alentaban todas las colaboraciones espontáneas. La mayoría tarde o temprano se vieron obligadas a desaparecer por falta de medios, por falta de ambiciones personales y porque el cebo de la sección femenina del Opus Dei reclamaba a aquella juventud femenina para que entrara a formar parte de algo tan importante como solucionar el problema de los hombres del Opus Dei. En este caso no creo equivocarme si digo que de nuevo se montó el gran teatro de la utilización de las mujeres para el triunfo de una organización claramente varonil.

"De mis primeros contactos con una mujer del Opus Dei recuerdo claramente el orgullo de su secreto por pertenecer a una orden de la que todavía no se podía mencionar apenas el nombre y cuya divinidad se hallaba por encima del concepto de las monjas de toca. Aquella mujer solía reírse no sólo de los conventos sino de otros intentos de congregaciones religiosas femeninas "destinadas al fracaso", según auguraba.

"El Opus Dei de Monseñor estaba por encima de lo humano y nunca supo de solidaridad, ni de cordialidad con la clase obrera. Aquello recordaba demasiado el incipiente pacto humanista en la lucha de clases que se estaba fraguando entre los católicos comunistas y los comunistas católicos. Llegaban ya las voces y la palabra de Teilhard de Chardin, el espectáculo de los curas disidentes corriendo delante de la policía franquista. Estaba Carlos Comín. Y Aranguren. Y el padre Jordi Llimona. Y Zubiri. Y Tierno Galván. Y José M.a Valverde.

"Sí. Tenía razón la del Opus. Las monjas seglares estaban destinadas a desaparecer dado el escasísimo soporte económico que la Iglesia les propició, y dado que eran altamente sospechosas de independencia del clero. Y dado que, en aquellos tiempos exactos se hacía imprescindible una organización más eficaz y, por ende, más clandestina de la que su propia buena fe les reclamaba. Mis recuerdos desde Madrid, donde estudiaba periodismo, son los más entrañables de mi vida universitaria. María Luisa Luca de Tena, hermana e hija de los Luca de Tena de ABC fue su puntal indiscutible.

"Pasaban en todo desapercibidas y ello las hacía distinguirse. Nunca supe con certeza cómo habían conseguido reunirse y atomizarse por el país de una forma tan callada. Sin lugar a dudas iban a ser muy pronto la presa idónea para el león rugiente del Opus que se aprestaría a devorarlas. En este caso sin consignas concretas, sin dedos inquisidores que señalaran al enemigo. La táctica sería la oración en maitines del "nosotros somos los únicos hijos de Dios". Nadie tenía el monopolio en cuestiones de Dios. Sólo el Padre. Amasado su ingente patrimonio económico gracias a las limosnas de los pudientes, acaparado el poder político con el desembarco del falangismo tras la Reunificación y con Dios en exclusiva, también los pequeños facciosos de la Iglesia serían pronto ninguneados: los Cursillo de Cristiandad, la Acción Católica, las Catequesis, los curas obreros, las monjas seglares. Tocas y sotanas arrojadas en los baúles de la historia religiosa del país, despachados los jesuitas de la dirección espiritual de una juventud que, de la noche a la mañana se despertaba laica, el Padre sería el gran terrateniente de miles de almas que se habían quedado yermas, sin tierra que cultivar.

"Practicaban igualmente las monjas seglares los tres votos ortodoxos. Y entiéndase así: los practicaban. Gozaban con el placer de "hacer el bien". Las seguí en su entrega por paliar la tragedia colectiva de las inundaciones de El Vallés en Barcelona. De nada hacían ascos: ni de la vieja que se meaba en un rincón y se desprendía de su manta de agujeros para dársela a otra mujer más aterida, ni de los mocos y la caca del chiquitín, ni de la madre a punto de parir acostada sobre un barrizal. Vivían en pequeñas comunidades dispersas por el país. Casas humildes en extremo y situadas siempre en los barrios periféricos: "Aquí hay mucha demanda", me explicaba M.ª Luisa Luca de Tena, mientras saboreaba una taza de café, en atención a mí, que no a ella. No practicaban ningún tipo de proselitismo, sólo pretendían predicar con el ejemplo. Pensándolo en la distancia tal vez poseían un gran atractivo: la alegría, nunca supe si impostada o espontánea, que siempre irradiaba de ellas.

"En Madrid, desde mi residencia de estudiantes, solía acudir a "su casa" los domingos, a sus excursiones... hasta que llegó lo inevitable: "Deja tu casa, a tus amigos y entra en nuestro noviciado." Mi respuesta, puesta en el indeseado e ineludible trance de escoger un nuevo compromiso, fue tajante y hasta cruel: "Hace tiempo que trato a mujeres del Opus... mi vocación se encuentra más cerca de ellas..." La Directora me penetró con su mirada, tal vez de alivio, más bien creo, de pena: "Temo que no encontrarás nunca la paz porque tu corazón no podrá dejar de arder atosigado por el fuego de tu búsqueda constante y de tu rechazo a comprometerte. Yo sé que tampoco encontrarás la paz en el Opus Dei. Tú sabes quiénes son. A pesar de todo tu sentido de la lealtad tropezarás con ellas... y te harán daño." Se disolvieron poco a poco aquellas órdenes religiosas femeninas. O tal vez sigan, lo ignoro. En cualquier caso la verdad es que su paso y su ejemplaridad por la vida de muchas jóvenes jamás fue perverso." (p. 108 a 110)

Fa anys vaig conèixer l'existència de les Missioneres Seculars a través de l'Assumpta, i des d'aleshores n'he anat sabent més coses. D'una banda, allò que ella me n'ha anat explicant (sobre ella, i sobre companyes seves). I d'una altra banda, allò que he vist: com viu l'Assumpta i a què dedica la seva vida. Crec que ja ho he dit algun cop, que l'Assumpta és una persona a qui admiro molt.

Quan llegeixo el que diu la Carmen Alcalde tot em porta a l'Assumpta: "Vivían en pequeñas comunidades en barrios periféricos"; "Eran gente honesta, buena, sencilla"; "No buscaban adeptas y apenas hacían proselitismo"... I també: "Sí. Tenía razón la del Opus. Las monjas seglares estaban destinadas a desaparecer dado el escasísimo soporte económico que la Iglesia les propició, y dado que eran altamente sospechosas de independencia del clero."

Una altra part d'aquest capítol que em crida l'atenció és aquesta:

"Por otro lado, y recuperando el tema de la presencia de la mujer en el Opus Dei, me asalta la tentación de creer que mi breve andadura por los "caminos" de Escrivá nunca existió. Me ataca como una especie de Alzheimer que me dice que nada nunca existió. Que ninguna mujer existió en el Opus. He buscado y rebuscado en las listas del célebre libro de Ynfante; en el cuestionario de Eva Jardiel Poncela, "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", en "La historia oral del Opus Dei" de Alberto Moncada. Ignoro si en estos índices están todos los que son o no son todos los que están. Lo cierto es que el desprecio hacia la mujer de Escrivá de Balaguer caló tan hondo que ni sus adictos ni sus contrarios se enteraron de su existencia. (p. 104)

Llegeixo això i, sobretot, em sobta que quan vaig llegir "¿Por qué no es usted del Opus Dei?" no em fes la mateixa pregunta que es fa la Carmen Alcalde: com és que en el llibre d'Eva Jardiel Poncela no hi surt ni una dona? Hauria d'haver sigut la primera i més immediata pregunta que llavors jo que m'hauria d'haver fet... Però no va ser així, i m'agrada sentir que la Carmen Alcalde em posa en evidència.

--
(1) Flor del Viento Ediciones, 1996

14 d’abr. 2020

Parlar dels sants

Assegut a la plaça m'imagino a mi mateix, al mateix lloc, fa per exemple trenta mil anys, quan tot devien ser boscos o matollars, quan si algun humà (sapiens o neandertal) circulava per allí segurament ho feia esporuguit, pensant que en qualsevol moment podia aparèixer un tigre d'ullals llargs o alguna altra fera i se'l podia cruspir.

Si conegués la forma de pensar d'aquell humà (òbviament condicionada per unes circumstàncies climàtiques, ecològiques, socials i de tota mena completament diferents de les que m'envolten a mi), tindria algun sentit que jo, avui, "qüestionés" (en el cas que la conegués) la seva forma de pensar o d'actuar? És evident que no.

Fer judicis sobre el passat sempre és bastant arriscat (i sovint del tot fora de lloc).

Llavors, si és així, per què de vegades, quan m'embranco amb el tema religiós, recullo cites de Sant Agustí d'Hipona, de Sant Tomàs d'Aquino o de qualsevol altre sant o patum filosòfica o teològica de l'Església? A tomb de què ve aquesta obsessió meva amb la història de l'Església? Per què no la gestiono (aquesta història i aquesta obsessió) amb la mateixa comprensió amb què m'acosto (o intento acostar-me) a altres fets històrics?

L'explicació no està en el passat, sinó en el present.

En la mesura que l'Església considera sants (segueixo amb els mateixos exemples), Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino, és a dir, en la mesura que els segueix posant com a models de vida i de pensament per als creients d'avui, l'Església els converteix en actuals. I per tant el que pensaven, escrivien i feien l'un i l'altre segueix tenint vigència i importància avui: perquè l'Església, ella, actualitza la seva importància.

Per aquest motiu té sentit recordar el que deien i feien els sants antics. I també el que deien i feien sants més recents, com per exemple San Josemaría Escrivá de Balaguer. A més, en aquest cas l'interès per part meva és doble, a causa de la importància de San Josemaría en la meva família. De manera que és normal que de tant en tant li dediqui l'atenció que li dedico i, per tant, ningú se n'hauria d'estranyar.

6 d’abr. 2020

Georg Christoph Lichtenberg: aforismes

"Els monjos de Lodeva, a Gascunya, van santificar un ratolí que s'havia menjat una hòstia consagrada."

"Déu creà l'home a imatge seua, això vol dir segurament que l'home creà Déu segons la seua."

"En veure que no li podien posar un cap catòlic, almenys li tallaren el protestant."

Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799). Quaderns de notes. Edicions de la Ela Geminada, 2012. Edició i traducció d'Amadeu Viana.

Tafanejo per internet i trobo aquests altres aforismes de Lichtenberg, en castella (no n'indica la procedència):

"Los santos esculpidos han ejercido en el mundo mucha mayor influencia que los vivos."

"La idea de que en el cielo hay una mayor igualdad de clases es lo que, en el fondo, lo hace tan agradable a los ojos de los pobres."

"No siguió el camino más ancho hacia la eternidad, ni tampoco el más angosto, sino que, a fuerza de rezar mucho y disfrutar de una buena mesa, eligió uno intermedio, que podríamos denominar clerical principesco."

"Ciertos hombres de mal corazón creen reconciliarse con el cielo cuando dan una limosna."

En castellà hi ha diferents edicions, dels aforismes de Lichtenberg (no n'he consultat cap, alguna estona buscaré algun d'aquests llibres):

-Aforismos. Georg Christoph Lichtenberg. Selección, traducción y prólogo de Juan Villoro. Fondo de Cultura Económica. México DF, 1989.
-Aforismos. Georg Christoph Lichtenberg. Selección, traducción, introducción y notas de Juan del Solar. Edhasa. Barcelona, 1990.
-Aforismos. Georg Christoph Lichtenberg. Ediciones Cátedra. Madrid, 2009.

Els aforismes que he recollit avui de Lichtenberg són tots de temàtica religiosa, però tocava moltes tecles. De fet, totes. Com a exemple, acabo amb un altre aforisme (de l'edició d'Amadeu Viana), amb un to i un atractiu diferent dels anteriors:

"Una idea càlida pot assolellar un dia sencer."

5 d’abr. 2020

Les altres religions: macrobiòtica, micos i conills

"La macrobiótica empieza a conocerse en España, y sin embargo es algo sólidamente cimentado fuera de ésta hace ya más de diez años. Las personas inquietas que buscan nuevas vías de pensamiento y acción encontrarán en ella una fuente rica en sugerencias (...)"

Així comença la nota introductòria del llibre "Seminario de macrobiótica en Barcelona", un recull de les conferències que Michio Kushi va fer a Barcelona el 1977 (Ediciones Ricou, 1978). En la mateixa introducció, poc després es diu:

"Queremos agregar por último que muchas de las ideas aquí expuestas pueden resultar chocantes (...)"

I de quin tipus poden ser aquestes "ideas chocantes"? Doncs veiem-ne un parell, ara ja en paraules del mateix Michio Kushi:

"Veamos ahora la última etapa, el postre, que lo constituye la fruta. (...) como se trata del alimento básico de los monos, si la comen en gran cantidad se volverán simios, sus orejas disminuirán de tamaño, sus ojos se harán más grandes y su voz más aguda; es lo que llamamos enfermedad degenerativa. Del mismo modo, si en lugar de comer cereales cada día comen ustedes otros vegetales irán degenerando hasta transformarse en osos, en conejos, etc." (p. 57)

"Si las tiene usted grandes [les orelles] y muy pegadas a la cabeza se convertirá automáticamente en un líder (...) Esto se debe a que recibió, en el claustro materno, una alimentación muy equilibrada, y pasó así 2.800 millones de años biológicos excelentes. Por lo tanto, irá escalando posiciones en la vida sin demasiadas dificultades. Winston Churchill tenía estupendas orejas, igual que De Gaulle. (...) Pero, por alguna razón, nuestras orejas están cambiando. Nos vamos transformando en monos, en elefantes o en lobos." (p. 104, 105)

El primer dels dos fragments està il.lustrat amb aquestes imatges, per tal de fer més gràfica i comprensible les conseqüències i la nefasta transformació degenerativa que experimenta la persona que no segueix "els principis de la macrobiòtica":


Com que aquest de la macrobiòtica és un tema que fa anys va ser molt important "per a algunes persones que per a mi llavors eren importants", quan ve a tomb m'agrada ressaltar-ne aquesta mena de pintoresques "ocurrències"... (1)

Fa un any ja en vaig posar un altre exemple, d'aquestes idees pintoresques dels promotors de la macrobiòtica, en aquell cas d'un llibre de Georges Ohsawa (2). Quan jo era jove, les opinions d'Ohsawa (el principal apòstol de la macrobiòtica), per a aquells coneguts meus i deixebles seus eren com els Evangelis per als cristians.

Per sort, jo llavors ja estava feliçment vacunat contra tota mena de religions.

--
(1) Uns anys més tard de la publicació del llibre de Michio Kushi vaig conèixer els dos responsables de l'edició d'aquest llibre; després, tot i haver-hi perdut el contacte, des de lluny els he anat seguint la pista.
(2) Les orelles i la felicitat:
https://passavolant.blogspot.com/2019/03/les-orelles-i-la-felicitat.html

4 d’abr. 2020

L'anell


Ja en vaig parlar una altra vegada, de la referència a un únic anell, el que l'home posa a la dona, en les paraules del ritual del matrimoni anterior al Concili. Em refereixo només a les paraules del ritual, òbviament no qüestiono l'existència habitual dels dos anells. Només dic que en el ritual només es feia referència a un: el que l'home posava a la dona. (1)

Fa poc vaig trobar un altre petit document en el qual aquesta peculiaritat queda reflectida, "Promesos avui, esposos demà", de Caterina i Francesc Laurent, del 1960 (2). En aquest quadernet, al capítol sobre la cerimònia del matrimoni, diu exactament:

"El sacerdot lliurarà l'anell al nou espòs el qual el col.locarà a la mà de l'esposa."

Només diu això, no parla de cap altre anell que l'esposa posi a la mà de l'espòs.

També fa poc vaig veure la peli "Loving", de Jeff Nichols (2016), basada en el cas real de Richard i Mildred Loving, ell blanc i ella negra, que es van casar el 1958. La cerimònia és privada i civil, i el que em va cridar l'atenció és que l'oficiant només esmenta (igual que Caterina i Francesc Laurent), un anell, el que el Richard li posa a la Mildred.

Aquesta escena, d'aquesta manera concreta pel que fa a l'anell, òbviament pot ser inventada (és el més probable); però també és el més probable que estigui inspirada "en el costum de les cerimònies matrimonials d'aquells anys", religioses o no. I tant si seguien (quan eren laiques), "patrons" de les comunitats protestants o catòliques.

En resum: que sembla que l'anell que l'home posava a la dona, té un origen remot, cristià, coherent amb el paper històric de subordinació a l'home atorgat a la dona (la imposició de l'anell és un símbol de propietat). El ritual en el cas del catolicisme va durar fins al Concili, i ves a saber, és probable que en algunes branques del cristianisme encara es conservi igual (o que en algunes s'hagués modificat abans que ho fes el catolicisme durant el Concili).

Investigar tot això requeriria ja molta dedicació... i passa que a mi aquest tema, si ara m'ha tornat a ocupar una mica, ha sigut només perquè em vaig trobar per casualitat aquest quadernet (al carrer, ja no recordo exactament on).

--
(1) El ritual del matrimoni de 1950:
https://442m.blogspot.com/2019/05/el-ritual-del-matrimoni-de-1950.html
(2) Edicions Nova Terra. No surt l'any de l'edició original francesa, "Votre mariage est pour demain".