L'expulsió dels mercaders del temple i les Santes Indignacions

https://divagaccions.blogspot.com/2023/12/lexpulsio-dels-mercaders-del-temple.html

Motius per ser anticlerical: Antonio María Romo Varela

"Cuando te mira Antonio María Ronco Varela, incluso desde una fotografía del cardenal, sabes que estás afrentando a la divinidad aunque solo comas una bolsa de pipas. El prelado tiene la virtud de transformar en pecado todo lo que toca. El eclipse jubilar del exarzobispo de Madrid debía conducir por fuerza a un debilitamiento de la fibra moral del país entero. De ahí a conceder una amnistía solo mediaba una frágil frontera, que se ha traspasado porque el diablo no descansa. Tarancón rimaba con Transición y Rauco rima con Bronco, Ronco, y Rocky Varela a la hora de quitarse los guantes. En la encrucijada más dolorosa de la nación, el cardenal ha vuelto para recordar que la amnistía también es pecado."

Matías Vallés. El Periódico, 16/11/2023

Domund, 1962

  

"A l'octubre se celebrava el dia de les Missions, conegut popularment com el 'Domund', en què es commemorava l'activitat de missioners i missioneres arreu del món. Els nens i nenes es disfressaven i feien unes cercaviles en què portaven unes guardioles per tal de recollir donatius. Al costat, Imma Valldeneu de genolls davant Carme Bou Paré, vestida de monja, que l'està redimint, en la festa del Domund del 1962."

Centelles. Recull gràfic, 1890-1976. Editorial Efadós, 2018

Dos microrelats

Antología del microrrelato español (1906-2011). Edición de Irene Andrés-Suárez. Ediciones Cátedra, 2012 

--

Apostasía - Manuel Moyano

Seis milenios después de la extinción del hombre, las máquinas que éste dejó como legado han evolucionado por sí mismas hasta desarrollar una civilización que abarca toda la galaxia. Entre los robots se ha extendido el culto de Ung, el Dios Metal. Sus sacerdotes enseñan que la Máquina Primaria, de la que todos provienen, fue modelada por el mismo Ung a partir de un informe trozo de hierro. En ciertos planetas del Brazo de Orión ha surgido, sin embargo, una secta disidente. Sus miembros postulan que los primeros robots fueron creados, en realidad, por humildes criaturas orgánicas. No habrá clemencia para estos herejes. Perseguidos sin descanso, una vez que se les dé caza serán martirizados hasta el desguace.

-- 

Daños y perjuicios - Antonio Reyes Ruiz

Los representantes legales se personaron en el juzgado. Entregaron miles de firmas recogidas por la Asociación.

En su escrito solicitan al Fiscal la apertura de una investigación por los multiples defectos encontrados, y por si su autor, el Creador, ha incurrido en delito de cohecho, fraude y prevaricación por las prisas, sólo siete días, con que realizó la Creación.

"La premura por finalizar su trabajo antes del fin de semana nos ha originado infinidad de problemas a los habitantes del planeta", indica en su denuncia la Asociación de Damnificados de la Creación, impulsora de la causa contra Dios.

Alexia González-Barros

Vaig llegir fa poc 'El regal de la vida' (2013), de la monja teresiana Victòria Molins. Inclou un capítol sobre el seu llibre 'Alexia. Experiencia de amor y dolor vivida por una adolescente' (1986), sobre l'Alexia González-Barros, una nena que va morir quan tenia quinze anys (1985), alumna del col.legi del qual llavors la Victòria Molins n'era directora. Vaig buscar el llibre, i també el vaig llegir. Alhora, vaig buscar el llibre ' Alexia : alegría y heroísmo en la enfermedad' (1987), del Miguel Angel Monge (suposo que de l'Opus Dei, o simpatitzant), però no el vaig localitzar a cap biblioteca; si n'hagués trobat un exemplar, també l'hauria llegit. Finalment, com que no recordava bé la pel.lícula 'Camino' (2008), del Javier Fesser, inspirada en el cas de l'Alexia, la vaig tornar a veure.

Després de tot això, penso diferents coses. Una, que la Victòria Molins que va escriure 'Alexia' el 1986 era una persona diferent de la Victòria Molins actual, ja que el 1986, del text d'Alexia, del seu contingut i la seva intenció exemplaritzant, sembla que llavors la seva espiritualitat, la de la Victòria Molins, era molt semblant a la de l'Opus Dei, de la qual avui sembla que se'n mostra bastant distant, que no hi vulgui tenir res a veure (sigui dit de passada, això els ha passat a bastantes persones, que en un moment de la seva vida es van sentir properes a l'Opus Dei i que posteriorment més aviat ho han ocultat). 

No hi ha res a dir, tots evolucionem, també les monges, i sovint ens reinventem més o no tant les nostres biografies... Però potser hauria estat bé, alguna referència d'aquest tipus, per part de la Victòria Molins, al parlar el 2013 del seu llibre de 1986. Em sembla que hauria sigut una mica més elegant, i honest.

Pel que fa a la pel.lícula, trobo que "normalitza" molt la imatge que de l'Alexia en dona la Victória Molins, ja que a la pel.lícula és una nena més normal, no tan religiosament rara i beata com la que surt al llibre. Òbviament, la pel.lícula no pretén ser una hagiografia de la vida real de l'Alexia (a diferència del llibre de la Victòria Molins, i suposo que també del de Miguel Angel Monge), sinó que a partir d'alguns elements de la vida de l'Alexia, barrejats amb molts altres elements, inventats o que tenen diferents orígens, presenta un "relat", des del punt de vista de Javier Fesser, sobre la naturalesa i el funcionament de l'Opus Dei.

D'altra banda, des d'aquest punt de vista presentat a partir d'un "conglomerat d'elements heterogenis", siguin aquests elements inventats o no en relació amb la vida de l'Alexia, la veritat és que a mi, d'un en un, no n'hi ha cap que no em lligui amb diferents històries o comportaments sobre l'Opus Dei que he conegut. En aquest sentit, crec que es pot dir que la pel.lícula és una ficció basada en diferents fets reals. I des d'aquest punt de vista de "ficció cinematogràfica", considero que estan fora de lloc algunes crítiques que se li van fer des de l'entorn de l'Opus Dei o la família de l'Alexia.

Crec també que la pel.lícula, amb alguns personatges no tan exagerats, més equilibrats, i amb algunes escenes retallades (de vegades trobo que es fa pesada), i també amb algunes escenes eliminades (no veig la necessitat de les escenes de "carnisseria" al quiròfan), seria igual d'interessant i més fàcil de veure, i de passada donaria una imatge més real de l'Opus Dei. Per exemple: trobo que el personatge de la mare arriba a ser esperpèntic, quan la mare que descriu la Victòria Molins és bastant diferent, també molt religiosa, però alhora maternal i càlidament propera a la filla. Posar de manifest això que dic seria molt fàcil, només caldria reproduir aquí diàlegs del llibre i diàlegs de la pel.lícula (però fer-ho m'obligaria a rellegir fragments del llibre i tornar a veure fragments de la pel.lícula, i ara em fa mandra).

Per acabar, un últim apunt: tenint en compte la importància de la proporció de ficció, crec que hauria sigut més elegant, i just, al final de la pel.lícula no esmentar l'Alexia González-Barros, perquè encara que el director potser va considerar (m'imagino que va ser així), que era un homenatge a ella, no cal ser gaire espavilat per adonar-se que, sobretot a la família (i potser també a altres persones de l'Opus Dei, però això ja em sembla secundari), li havia de desagradar, aquesta referència a l'Alexia, tenint en compte la proporció tan gran "d'invenció" (en relació amb la vida real de l'Alexia) que hi ha a la pel.lícula.

Visita al Tribunal Eclesiàstic

"El camell que no passa

pel forat d'una agulla

entra a qualsevol catedral."

Pere Casaldàliga

Han passat ja cinc anys, dels fets que explicaré. Uns fets que em semblen interessants per diferents motius. En primer lloc, com a mostra de la utilitat, de vegades, de conservar documentació. En segon lloc, com a mostra de la utilitat de prendre notes (per tal de minimitzar les distorsions de la memòria, amb el pas del temps). I en tercer lloc, com a testimoni del funcionament d'alguns organismes, que es presenten com a exemplars i, després, resulta que funcionen com funcionen.

El febrer de 2018 em va arribar una citació del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona perquè em presentés a testificar en un procediment relatiu a una petició de nul.litat matrimonial. 

A mi tot això de les nul.litats matrimonials de l'Església em semblava (em sembla) una comèdia; mai no m'hauria passat pel cap que ningú em pogués demanar que hi participés, en una cosa així, i mai hauria pogut imaginar-me que, en l'hipotètic cas que algú m'ho demanés, accedís a la petició. Però mira, m'ho van demanar, i resulta que vaig dir que sí. Perquè llavors em va semblar més important fer aquell favor a la persona que m'ho demanava. I perquè, també és veritat, tenia una mica de curiositat, per ficar el nas en un lloc com aquell, un Tribunal Eclesiàstic: oportunitats així no se't presenten cada dia.

La sol.licitant del tràmit d'anul.lació m'ho havia demanat, d'una banda, perquè jo coneixia el cas (no des de la perspectiva "religiosa", sinó social), i també m'ho va demanar perquè jo alhora coneixia l'altra part, amb la qual, a més, mantenia una relació d'amistat, de manera que, en aquest sentit, no hi havia perill que la meva intervenció fos parcial. 

El cas és que el 6 de febrer de 2018 em vaig presentar al Tribunal Eclesiàstic de Barcelona i, des del primer moment, tot van ser sorpreses. 

Després d'ensenyar la carta de citació a la noia que em va atendre (ignoro quina era la seva funció concreta en aquella oficina), em va indicar que m'esperés a una saleta. Abans d'anar-hi, li vaig dir si em podia tornar la carta de citació, i ella em va dir que no calia, que ja no tenia utilitat. De manera que li vaig haver de dir que la carta era "meva", i que si tenia utilitat o no, o qualsevol altra cosa relativa a la carta, en qualsevol cas ho havia de decidir jo, de manera que fes el favor de tornar-me-la. De mala gana, me la va tornar. 

M'havia demanat també el meu DNI, i li havia deixat perquè prengués nota del que volgués, o que en fes fotocòpies. Al cap de vint minuts a la saleta, vaig anar al seu despatxet i li vaig dir que em tornés el DNI, que preferia guardar-lo jo. Va tornar a rondinar una mica, però me'l va tornar. Vaig aprofitar per preguntar-li què passava, si m'hauria d'esperar gaire més, i em va dir que "el jutge estava enfeinat", que ja m'avisaria.

El despatx d'aquest jutge-mossèn tenia dues portes, una comunicava amb el despatxet d'aquella noia, i una altra donava directament al passadís. I al cap d'una estona vaig veure un home que sortia per la porta del passadís i marxava. Després vaig saber que era la persona que m'havia convocat, Vicente Benedito, amb el qual en teoria havia de parlar. Però va tocar el dos sense dir-me res.

Al cap d'una estona va venir la noia, i em va dir que passés al seu despatxet. I em va començar a fer preguntes. D'entrada em vaig pensar que recollia una informació prèvia per tal de facilitar després la conversa amb el jutge; ho vaig pensar perquè encara no sabia que el Vicente Benedito m'havia deixat plantat. La noia tampoc m'ho va dir, només em feia preguntes, i jo les hi contestava. Fins que me'n vaig atipar, i li vaig preguntar que què passava. Només llavors em va dir que el Vicente Benedito havia marxat, perquè havia hagut d'anar a una altra banda.

Per ganes, llavors ja l'hauria engegat a passeig, a ella "i a tot el Tribunal Eclesiàstic". Però em vaig recordar perquè era allí, per fer un favor a la persona que me l'havia demanat, i em vaig quedar assegut. I ella, aquella noia, em va seguir fent preguntes, i les hi vaig seguir contestant. 

Mentre parlàvem, ella ho anava teclejant a l'ordinador i, quan va considerar que s'havien acabat les preguntes, ho va imprimir tot i em va dir que ho firmés. I és clar, li vaig dir que, abans de firmar-ho ho havia de llegir, que resulta que jo tenia aquest costum, abans de firmar qualsevol cosa. Eren cinc folis, me'ls vaig llegir, i vaig quedar esgarrifat. Per diferents motius. 

El motiu menor era que la conversa era en català, i ella, no sé per què, ho escrivia en castellà, i les seves traduccions sobre la marxa eren sovint desafortunades. Dic que era el motiu menor perquè a això s'hi afegia que, en lloc de recollir literalment les meves declaracions, les "interpretava" i les escrivia segons li semblava. I per acabar-ho de rematar, i això per a mi era el més greu, de totes les frases, moltes, que jo havia formulat amb algun "potser", "crec", "em sembla", etc., ella els havia eliminat tots, sistemàticament.

Li vaig dir, molt educadament, que si jo havia de firmar aquells papers s'havien de corregir tots aquests errors. Ella em va mirar amb mala cara, però suposo que va entendre que no feia broma, i va acceptar fer el que li deia. Llavors, jo amb els papers a la mà, i ella davant la pantalla, li vaig anar indicant cada una de les coses que havia de corregir, moltes. Després, ella ho va tornar a imprimir.

Em vaig quedar bocabadat un altre cop: no havia corregit el que jo li havia anat dient, sinó que havia tornat a fer "interpretacions". I quan me'n vaig queixar, llavors em va dir "que jo no concretava bé el que deia". I li vaig tornar a dir que la seva opinió no comptava, que el que havia d'escriure era, exclusivament, "el que jo deia", no el que "a ella li semblava que havia de dir". I em van tornar a venir les ganes d'engegar-la a passeig, i em vaig tornar a obligar a quedar-me assegut.

Va tornar a fer correccions, ho va tornar a imprimir i m'ho va tornar a passar. Llavors a mi la veritat és que ja em començava a ser indiferent, el contingut de la declaració, si recollia de manera fidedigna o no el que havia dit: tenia ja moltes ganes que aquella pallassada s'acabés, i marxar d'una vegada. Però em vaig adonar, llavors, d'una cosa que m'havia passat per alt les vegades anteriors, i era que la declaració començava amb una frase més o menys així: "Davant del jutge Vicente Benedito, jo, en tal..." Em vaig quedar un altre cop bocabadat i, és clar, i li vaig dir que allò era mentida, que aquell senyor no havia estat allí en cap moment. I que, per tant, aquell document, encapçalat amb aquella mentida, no el firmaria.

La noia primer es va quedar parada, muda, i després, es va aixecar, va sortir i vaig veure que es dirigia a un altre despatx, i vaig sentir una estona la remor d'una conversa. Després va tornar, acompanyada d'un home, que no recordo exactament (no sé si m'ho va dir) quin càrrec tenia en aquell tribunal eclesiàstic. I de manera molt amable aquella persona em va explicar que "aquell era el procediment habitual", que no em preocupés. I jo, de manera també molt amable, li vaig dir que potser sí que era el procediment d'aquella oficina, però que jo no pensava firmar una cosa tan manifestament fraudulenta.

A partir d'aquí, aquell senyor d'entrada tan educat, es va anar escalfant, va anar apujant el to, i com que jo insistia en no firmar aquella mentida, va acabar fent-me crits. Literalment. Em va dir que "què sabia jo d'aquells tràmits", que no tenia ni dret a opinar, que ells eren els entesos... Mentrestant, jo, en cap moment, a diferència d'ell, vaig alçar la veu; vaig mantenir un autocontrol emocional absolut (ho remarco, això de l'autocontrol, perquè de vegades em falla, però en aquest cas no va ser així).

Com que aquell home s'havia ja convertit en un energumen, però alhora jo no m'havia oblidat de què hi estava fent, allí (un favor a una coneguda), al final li vaig dir que què li semblava si, per resoldre aquella situació, al final del document, amb la firma, jo hi afegia una nota manuscrita dient que, quan jo havia fet aquelles declaracions, en contra del que deia a l'encapçalament, el Vicente Benedito NO hi era.

Però això tampoc el va calmar, perquè ell ja havia perdut completament els estreps. I també cridant, congestionat, em va dir que hi escrivís el que em donés la gana, com si al final "hi volia posar una poesia" (sic), i va sortir fet una fúria.

Llavors, al final de la cinquena i última fulla, hi vaig escriure aquesta nota, i vaig firmar. I és clar, li vaig dir a aquella noia, que suposava que també havia de firmar els quatre altres fulls, però ella em va dir que no calia. Aleshores ja estava tan tip que no vaig insistir més, i vaig acceptar, és clar, que si els quatre fulls anteriors ella els volia tornar a redactar "segons el seu gust i criteri", i llavors imprimir-los i ajuntar-los al cinquè i únic firmat, doncs que ho fes. Ja estava absolutament saturat i fastiguejat del Tribunal Eclesiàstic i de tots els seus integrants.

Al principi m'he referit a la importància de prendre notes, "quan passen coses"; prendre-les com més aviat millor, per tal de minimitzar les possibilitats de distorsió dels records que un té sobre uns fets. En aquest cas, un cop al carrer, vaig seure al primer banc que vaig trobar, vaig treure llapis i papers, i vaig començar a escriure el que havia passat. No de manera tan elaborada com ho he fet ara, però sí els punts principals. Per exemple: "No em vol tornar la citació, la hi haig de reclamar, discussió"; "Qui m'ha citat marxa sense dir-me ni una paraula"; "Tradueix malament"; "Treu tots els potser, em sembla", etc. He dit que són exemples: amb notes breus com aquestes vaig omplir cinc quartilles. I ara, aquestes cinc quartilles, que conservo, m'han sigut molt útils, de cara a intentar no allunyar-me massa de la realitat, després de cinc anys.

Un altre punt d'interès que he esmentat al principi és que, experiències com aquesta, serveixen per veure "quin peu calcen", i quin és el rigor, d'algunes institucions. Perquè en aquest cas tots els implicats en van ser còmplices, del que va passar: en primer lloc, el Vicente Benedito, com a màxim responsable del Tribunal Eclesiàstic, i a continuació, aquella noia que suposo que feia de secretària, i aquell energumen que va acabar escridassant-me, i també les altres persones que hi havia en aquelles oficines, ja que tot i sentir forçosament els crits, ningú va treure el cap i va intentar calmar aquell home descontrolat. (1)

Per descomptat, amb mi ningú no es va disculpar. Ni llavors, ni posteriorment.

La part positiva? A aquella coneguda finalment li van concedir l'anul.lació matrimonial que havia demanat, i ella va estar la mar de contenta. I jo també vaig estar content, d'haver contribuït, potser, amb el meu testimoni (tergiversat o no, ho ignoro), a què ella estigués contenta.

---

Annexos

Adjunto a continuació la transcripció de la citació. També podria adjuntar fotos de les quartilles que he esmentat. Però el cert és que serien una prova molt relativa, perquè òbviament, aquests papers els hauria pogut gargotejar avui o fa una setmana, i després inventar-me el que n'he dit. A diferència de la citació (que per això vaig tenir tant interès perquè me la tornessin), l'autenticitat d'aquestes notes, i del moment que van ser escrites, no la puc demostrar. 

M'hauria agradat també poder conservar una còpia de la meva declaració (o "presumpta" declaració, ja que no sé si després encara la van "arreglar"). De fet, la còpia la vaig demanar, però em van dir "que no ho feien", això de donar-ne (ho remarco, era una còpia "exclusivament de les meves declaracions", no de cap altre aspecte d'aquell cas). De fet, vist com tot va anar, és comprensible la seva negativa, ja que així, si els cal, suposo que els pot ser més fàcil, "arreglar els expedients". (2)

--

La citació:

TRIBUNAL ECLESIÀSTIC DE L'ARXIDIÒCESI DE BARCELONA
Carrer del Bisbe, 5 · 08002 Barcelona
Tel. 93 301 93 54 · FAX 93 301 03 48

CITACIÓN PARA DECLARACIÓN TESTIFICAL

Causa: (el nom de les dues persones implicades en una petició d'anul.lació matrimonial)

El Ilmo. Sr. Juez Rvdo. P. Dr. Vicente Benedito Morant

CITA A

(el meu nom i adreça)

Para que comparezca ante este Tribunal con la documentación que acredite su personalidad,
el 22 de febrero de 2018
a las 12.00 horas
Para presentar declaración a instancia de la parte, en la causa mencionada en el encabezamiento.

Barcelona, a 6 de febrero de 2018

(a continuació, un gargot del "JUEZ", i un altre, més tampó, de "Not. Secr.", i al peu de pàgina, el text següent)

ADVIERTE al testigo que no le es lícito -ni moralmente ni legalmente- dejar de prestar la ayuda que puede aportar su declaración para mejor imaprtir justícia. 

--
(1) La majoria del que dic, sobre el que va passar, és obvi que no ho puc demostrar de cap manera; és "la meva paraula" contra la previsible negació seva, en cas d'eventual confrontació. Ara bé, alguna cosa sí que es podria demostrar, amb la col.laboració del Tribunal Eclesiàstic, i és el que he dit de la nota manuscrita adjunta a la meva firma al cinquè full (i l'absència de firma en els altres fulls), si és que guarden l'expedient d'aquest cas. 
(2) De tant en tant, a través d'algun mitjà de comunicació, és fàcil assabentar-se de casos de nul.litats matrimonials de casaments fets per l'Església. No cal donar gaire credibilitat, a allò que es publica, perquè no saps mai ni el rigor ni els interessos que hi pot haver en la publicació: els diaris estan plens de mentides i de distorsions. Però si un cas el vius una mica "des de dins", és clar, ja és una altra cosa, de cara a fer-te una idea de com funciona un Tribunal Eclesiàstic quan gestiona aquestes peticions. A més, aquesta vegada "plovia sobre mullat", perquè aquest era el segon cas d'aquesta naturalesa que jo seguia una mica; en el primer, hi havia participat en algun moment fent de missatger (quan m'ho havien demanat), portant papers entre la part sol.licitant i l'advocada encarregada del cas (a la qual, per cert, també li havia portat els honoraris). Tot plegat, va ser una altra comèdia molt educativa... de la qual, per una casualitat de la vida, a sobre resulta que encara en guardo alguna prova. El cert és que la intenció era, fa una pila d'anys, tornar aquesta documentació probatòria a la part interessada, però han anat passant els anys i, entre una cosa i l'altra, no se m'ha presentat l'ocasió (o senzillament, resulta que no hi he pensat). En qualsevol cas, ho reitero, no és una documentació guardada intencionadament, en aquest cas no (a diferència de l'altre).

Sobre aparicions de la Marededeu

https://442m.blogspot.com/2023/03/aparicions.html

Blasfèmies

"El sentido de la blasfemia era injuriar a una divinidad, y para injuriar, tienes que creer que esa persona a la que estás injuriando existe, en el momento que tú no crees que existe, no estás injuriando a nadie, y en todo caso tendría que ser la propia divinidad la que te denunciase." Carles Mulet

"Si no quitan el punto del Código Penal, tenemos que pedir que se incluya la ofensa a los sentimientos científicos, porque a mí me ofende que digan que Dios hizo el mundo en siete días, eso ha tardado mucho más." Darío Adanti

Mongolia, març 2023