"El camell que no passapel forat d'una agullaentra a qualsevol catedral."Pere Casaldàliga
Han passat ja cinc anys, dels fets que explicaré. Uns fets que em semblen interessants per diferents motius. En primer lloc, com a mostra de la utilitat, de vegades, de conservar documentació. En segon lloc, com a mostra de la utilitat de prendre notes (per tal de minimitzar les distorsions de la memòria, amb el pas del temps). I en tercer lloc, com a testimoni del funcionament d'alguns organismes, que es presenten com a exemplars i, després, resulta que funcionen com funcionen.
El febrer de 2018 em va arribar una citació del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona perquè em presentés a testificar en un procediment relatiu a una petició de nul.litat matrimonial.
A mi tot això de les nul.litats matrimonials de l'Església em semblava (em sembla) una comèdia; mai no m'hauria passat pel cap que ningú em pogués demanar que hi participés, en una cosa així, i mai hauria pogut imaginar-me que, en l'hipotètic cas que algú m'ho demanés, accedís a la petició. Però mira, m'ho van demanar, i resulta que vaig dir que sí. Perquè llavors em va semblar més important fer aquell favor a la persona que m'ho demanava. I perquè, també és veritat, tenia una mica de curiositat, per ficar el nas en un lloc com aquell, un Tribunal Eclesiàstic: oportunitats així no se't presenten cada dia.
La sol.licitant del tràmit d'anul.lació m'ho havia demanat, d'una banda, perquè jo coneixia el cas (no des de la perspectiva "religiosa", sinó social), i també m'ho va demanar perquè jo alhora coneixia l'altra part, amb la qual, a més, mantenia una relació d'amistat, de manera que, en aquest sentit, no hi havia perill que la meva intervenció fos parcial.
El cas és que el 6 de febrer de 2018 em vaig presentar al Tribunal Eclesiàstic de Barcelona i, des del primer moment, tot van ser sorpreses.
Després d'ensenyar la carta de citació a la noia que em va atendre (ignoro quina era la seva funció concreta en aquella oficina), em va indicar que m'esperés a una saleta. Abans d'anar-hi, li vaig dir si em podia tornar la carta de citació, i ella em va dir que no calia, que ja no tenia utilitat. De manera que li vaig haver de dir que la carta era "meva", i que si tenia utilitat o no, o qualsevol altra cosa relativa a la carta, en qualsevol cas ho havia de decidir jo, de manera que fes el favor de tornar-me-la. De mala gana, me la va tornar.
M'havia demanat també el meu DNI, i li havia deixat perquè prengués nota del que volgués, o que en fes fotocòpies. Al cap de vint minuts a la saleta, vaig anar al seu despatxet i li vaig dir que em tornés el DNI, que preferia guardar-lo jo. Va tornar a rondinar una mica, però me'l va tornar. Vaig aprofitar per preguntar-li què passava, si m'hauria d'esperar gaire més, i em va dir que "el jutge estava enfeinat", que ja m'avisaria.
El despatx d'aquest jutge-mossèn tenia dues portes, una comunicava amb el despatxet d'aquella noia, i una altra donava directament al passadís. I al cap d'una estona vaig veure un home que sortia per la porta del passadís i marxava. Després vaig saber que era la persona que m'havia convocat, Vicente Benedito, amb el qual en teoria havia de parlar. Però va tocar el dos sense dir-me res.
Al cap d'una estona va venir la noia, i em va dir que passés al seu despatxet. I em va començar a fer preguntes. D'entrada em vaig pensar que recollia una informació prèvia per tal de facilitar després la conversa amb el jutge; ho vaig pensar perquè encara no sabia que el Vicente Benedito m'havia deixat plantat. La noia tampoc m'ho va dir, només em feia preguntes, i jo les hi contestava. Fins que me'n vaig atipar, i li vaig preguntar que què passava. Només llavors em va dir que el Vicente Benedito havia marxat, perquè havia hagut d'anar a una altra banda.
Per ganes, llavors ja l'hauria engegat a passeig, a ella "i a tot el Tribunal Eclesiàstic". Però em vaig recordar perquè era allí, per fer un favor a la persona que me l'havia demanat, i em vaig quedar assegut. I ella, aquella noia, em va seguir fent preguntes, i les hi vaig seguir contestant.
Mentre parlàvem, ella ho anava teclejant a l'ordinador i, quan va considerar que s'havien acabat les preguntes, ho va imprimir tot i em va dir que ho firmés. I és clar, li vaig dir que, abans de firmar-ho ho havia de llegir, que resulta que jo tenia aquest costum, abans de firmar qualsevol cosa. Eren cinc folis, me'ls vaig llegir, i vaig quedar esgarrifat. Per diferents motius.
El motiu menor era que la conversa era en català, i ella, no sé per què, ho escrivia en castellà, i les seves traduccions sobre la marxa eren sovint desafortunades. Dic que era el motiu menor perquè a això s'hi afegia que, en lloc de recollir literalment les meves declaracions, les "interpretava" i les escrivia segons li semblava. I per acabar-ho de rematar, i això per a mi era el més greu, de totes les frases, moltes, que jo havia formulat amb algun "potser", "crec", "em sembla", etc., ella els havia eliminat tots, sistemàticament.
Li vaig dir, molt educadament, que si jo havia de firmar aquells papers s'havien de corregir tots aquests errors. Ella em va mirar amb mala cara, però suposo que va entendre que no feia broma, i va acceptar fer el que li deia. Llavors, jo amb els papers a la mà, i ella davant la pantalla, li vaig anar indicant cada una de les coses que havia de corregir, moltes. Després, ella ho va tornar a imprimir.
Em vaig quedar bocabadat un altre cop: no havia corregit el que jo li havia anat dient, sinó que havia tornat a fer "interpretacions". I quan me'n vaig queixar, llavors em va dir "que jo no concretava bé el que deia". I li vaig tornar a dir que la seva opinió no comptava, que el que havia d'escriure era, exclusivament, "el que jo deia", no el que "a ella li semblava que havia de dir". I em van tornar a venir les ganes d'engegar-la a passeig, i em vaig tornar a obligar a quedar-me assegut.
Va tornar a fer correccions, ho va tornar a imprimir i m'ho va tornar a passar. Llavors a mi la veritat és que ja em començava a ser indiferent, el contingut de la declaració, si recollia de manera fidedigna o no el que havia dit: tenia ja moltes ganes que aquella pallassada s'acabés, i marxar d'una vegada. Però em vaig adonar, llavors, d'una cosa que m'havia passat per alt les vegades anteriors, i era que la declaració començava amb una frase més o menys així: "Davant del jutge Vicente Benedito, jo, en tal..." Em vaig quedar un altre cop bocabadat i, és clar, i li vaig dir que allò era mentida, que aquell senyor no havia estat allí en cap moment. I que, per tant, aquell document, encapçalat amb aquella mentida, no el firmaria.
La noia primer es va quedar parada, muda, i després, es va aixecar, va sortir i vaig veure que es dirigia a un altre despatx, i vaig sentir una estona la remor d'una conversa. Després va tornar, acompanyada d'un home, que no recordo exactament (no sé si m'ho va dir) quin càrrec tenia en aquell tribunal eclesiàstic. I de manera molt amable aquella persona em va explicar que "aquell era el procediment habitual", que no em preocupés. I jo, de manera també molt amable, li vaig dir que potser sí que era el procediment d'aquella oficina, però que jo no pensava firmar una cosa tan manifestament fraudulenta.
A partir d'aquí, aquell senyor d'entrada tan educat, es va anar escalfant, va anar apujant el to, i com que jo insistia en no firmar aquella mentida, va acabar fent-me crits. Literalment. Em va dir que "què sabia jo d'aquells tràmits", que no tenia ni dret a opinar, que ells eren els entesos... Mentrestant, jo, en cap moment, a diferència d'ell, vaig alçar la veu; vaig mantenir un autocontrol emocional absolut (ho remarco, això de l'autocontrol, perquè de vegades em falla, però en aquest cas no va ser així).
Com que aquell home s'havia ja convertit en un energumen, però alhora jo no m'havia oblidat de què hi estava fent, allí (un favor a una coneguda), al final li vaig dir que què li semblava si, per resoldre aquella situació, al final del document, amb la firma, jo hi afegia una nota manuscrita dient que, quan jo havia fet aquelles declaracions, en contra del que deia a l'encapçalament, el Vicente Benedito NO hi era.
Però això tampoc el va calmar, perquè ell ja havia perdut completament els estreps. I també cridant, congestionat, em va dir que hi escrivís el que em donés la gana, com si al final "hi volia posar una poesia" (sic), i va sortir fet una fúria.
Llavors, al final de la cinquena i última fulla, hi vaig escriure aquesta nota, i vaig firmar. I és clar, li vaig dir a aquella noia, que suposava que també havia de firmar els quatre altres fulls, però ella em va dir que no calia. Aleshores ja estava tan tip que no vaig insistir més, i vaig acceptar, és clar, que si els quatre fulls anteriors ella els volia tornar a redactar "segons el seu gust i criteri", i llavors imprimir-los i ajuntar-los al cinquè i únic firmat, doncs que ho fes. Ja estava absolutament saturat i fastiguejat del Tribunal Eclesiàstic i de tots els seus integrants.
Al principi m'he referit a la importància de prendre notes, "quan passen coses"; prendre-les com més aviat millor, per tal de minimitzar les possibilitats de distorsió dels records que un té sobre uns fets. En aquest cas, un cop al carrer, vaig seure al primer banc que vaig trobar, vaig treure llapis i papers, i vaig començar a escriure el que havia passat. No de manera tan elaborada com ho he fet ara, però sí els punts principals. Per exemple: "No em vol tornar la citació, la hi haig de reclamar, discussió"; "Qui m'ha citat marxa sense dir-me ni una paraula"; "Tradueix malament"; "Treu tots els potser, em sembla", etc. He dit que són exemples: amb notes breus com aquestes vaig omplir cinc quartilles. I ara, aquestes cinc quartilles, que conservo, m'han sigut molt útils, de cara a intentar no allunyar-me massa de la realitat, després de cinc anys.
Un altre punt d'interès que he esmentat al principi és que, experiències com aquesta, serveixen per veure "quin peu calcen", i quin és el rigor, d'algunes institucions. Perquè en aquest cas tots els implicats en van ser còmplices, del que va passar: en primer lloc, el Vicente Benedito, com a màxim responsable del Tribunal Eclesiàstic, i a continuació, aquella noia que suposo que feia de secretària, i aquell energumen que va acabar escridassant-me, i també les altres persones que hi havia en aquelles oficines, ja que tot i sentir forçosament els crits, ningú va treure el cap i va intentar calmar aquell home descontrolat. (1)
Per descomptat, amb mi ningú no es va disculpar. Ni llavors, ni posteriorment.
La part positiva? A aquella coneguda finalment li van concedir l'anul.lació matrimonial que havia demanat, i ella va estar la mar de contenta. I jo també vaig estar content, d'haver contribuït, potser, amb el meu testimoni (tergiversat o no, ho ignoro), a què ella estigués contenta.
---
Annexos
Adjunto a continuació la transcripció de la citació. També podria adjuntar fotos de les quartilles que he esmentat. Però el cert és que serien una prova molt relativa, perquè òbviament, aquests papers els hauria pogut gargotejar avui o fa una setmana, i després inventar-me el que n'he dit. A diferència de la citació (que per això vaig tenir tant interès perquè me la tornessin), l'autenticitat d'aquestes notes, i del moment que van ser escrites, no la puc demostrar.
M'hauria agradat també poder conservar una còpia de la meva declaració (o "presumpta" declaració, ja que no sé si després encara la van "arreglar"). De fet, la còpia la vaig demanar, però em van dir "que no ho feien", això de donar-ne (ho remarco, era una còpia "exclusivament de les meves declaracions", no de cap altre aspecte d'aquell cas). De fet, vist com tot va anar, és comprensible la seva negativa, ja que així, si els cal, suposo que els pot ser més fàcil, "arreglar els expedients". (2)
--
La citació:
Carrer del Bisbe, 5 · 08002 Barcelona
Tel. 93 301 93 54 · FAX 93 301 03 48
CITACIÓN PARA DECLARACIÓN TESTIFICAL
Causa: (el nom de les dues persones implicades en una petició d'anul.lació matrimonial)
El Ilmo. Sr. Juez Rvdo. P. Dr. Vicente Benedito Morant
CITA A
(el meu nom i adreça)
el 22 de febrero de 2018
a las 12.00 horas
Para presentar declaración a instancia de la parte, en la causa mencionada en el encabezamiento.
Barcelona, a 6 de febrero de 2018
(a continuació, un gargot del "JUEZ", i un altre, més tampó, de "Not. Secr.", i al peu de pàgina, el text següent)
ADVIERTE al testigo que no le es lícito -ni moralmente ni legalmente- dejar de prestar la ayuda que puede aportar su declaración para mejor imaprtir justícia.
(1) La majoria del que dic, sobre el que va passar, és obvi que no ho puc demostrar de cap manera; és "la meva paraula" contra la previsible negació seva, en cas d'eventual confrontació. Ara bé, alguna cosa sí que es podria demostrar, amb la col.laboració del Tribunal Eclesiàstic, i és el que he dit de la nota manuscrita adjunta a la meva firma al cinquè full (i l'absència de firma en els altres fulls), si és que guarden l'expedient d'aquest cas.
(2) De tant en tant, a través d'algun mitjà de comunicació, és fàcil assabentar-se de casos de nul.litats matrimonials de casaments fets per l'Església. No cal donar gaire credibilitat, a allò que es publica, perquè no saps mai ni el rigor ni els interessos que hi pot haver en la publicació: els diaris estan plens de mentides i de distorsions. Però si un cas el vius una mica "des de dins", és clar, ja és una altra cosa, de cara a fer-te una idea de com funciona un Tribunal Eclesiàstic quan gestiona aquestes peticions. A més, aquesta vegada "plovia sobre mullat", perquè aquest era el segon cas d'aquesta naturalesa que jo seguia una mica; en el primer, hi havia participat en algun moment fent de missatger (quan m'ho havien demanat), portant papers entre la part sol.licitant i l'advocada encarregada del cas (a la qual, per cert, també li havia portat els honoraris). Tot plegat, va ser una altra comèdia molt educativa... de la qual, per una casualitat de la vida, a sobre resulta que encara en guardo alguna prova. El cert és que la intenció era, fa una pila d'anys, tornar aquesta documentació probatòria a la part interessada, però han anat passant els anys i, entre una cosa i l'altra, no se m'ha presentat l'ocasió (o senzillament, resulta que no hi he pensat). En qualsevol cas, ho reitero, no és una documentació guardada intencionadament, en aquest cas no (a diferència de l'altre).
