Més llatí

Miro un vídeo amb fragments de tertúlies d'Escrivá de Balaguer. Veig que algunes cites de l'Evangeli les diu en llatí, suposo que perquè pensa, Escrivá de Balaguer, que així semblen més autèntiques: si et diuen una frase en un idioma que no entens, i a sobre l'idioma és un idioma "de prestigi" (com és el cas del llatí en els ambients clericals), i sobretot, qui la diu és "una autoritat" (Escrivà de Balaguer per a la gent de l'Opus), la frase sens dubte fa més impressió als oients (d'altra banda, en aquests casos, ja predisposats a deixar-se impressionar).

Ara bé, resulta que els Evangelis es van escriure en grec, i que Jesús parlava en arameu. Per tant, sembla que no té gaire sentit històric citar-ne frases (o presumptes frases de Jesús) en llatí.

Deia ahir (i crec que és igualment vàlid avui, en aquest cas): "I això és important?" I afegia que no, però que, si més no, és curiós.

El llatí

Sobre Escrivá de Balaguer, l'Opus i el llatí se'n podria fer una tesi doctoral. Un dels punts podria ser les Constitucions de 1950. En llatí, és clar, i de les quals ningú no ens diu que probablement (òbviament?) són una traducció. Del castellà, ja que llavors aquesta era la "llengua de treball" evident de l'Opus.

D'aquesta elaboració en castellà i posterior traducció al llatí no en puc aportar cap prova, només indicis de sentit comú: Escrivá de Balaguer i els seus col.laboradors devien redactar el text de la manera que els era més fàcil, en castellà, que era com parlaven entre ells, ja que era com s'expressaven millor, al ser el seu idioma matern.

Després d'haver-hi estat treballant (corregint aquí, afegint allà, etc.), quan van donar per bo el text, va ser quan el van traduir al llatí (hi ha qui diu que a un llatí de baixa qualitat, però aquesta és una altra història).

Suposo que llavors, per tal que no en quedessin pistes, devien destruir l'original en castellà i, de propina, per acabar d'arrodonir la feina, en van prohibir "la retraducció". Al castellà o a qualsevol altra llengua. Una prohibició de traducció del tot explícita, recollida en un dels punts de les mateixes Constitucions.

I tot això és important? Doncs no, però sí curiós. I significatiu d'una determinada manera de fer les coses. Després, que cadascú, si vol, ho avaluï de la manera que consideri més oportuna.

Déu i el sofriment "buscat"

"Creo que Dios no existe, y si existe... ¡no tiene perdón de Dios!" José Sacristán (1)

La humanitat ha pecat. El deu dels cristians està preocupat, perquè la situació és complicada. El cas és que el pecat de la humanitat és un tipus de pecat greu (la desobediència), i a més és un pecat que no s'extingeix amb el pecador, sinó que es transmet de generació en generació.

Llavors el déu dels cristians pensa, reflexiona (sense presses, durant mil.lenis), i finalment troba la solució: decideix tenir un fill. Un fill meitat deu i meitat home. Pren aquesta decisió perquè té un pla per a aquest fill: vol que aquest fill (després d'una infantesa normal i d’uns anys de predicació), als 33 anys sigui torturat i sotmès a una mort lenta i terrible. La crucifixió.

És a dir, aquest deu dels cristians decideix (programa) tenir un fill per tal que aquest fill seu pateixi i, finalment, sigui executat. El patiment i la mort cruel formen part del pla. L’objectiu d’aquesta decisió (d'aquesta aberració paterna), és que la humanitat sigui alliberada de l'antic pecat (el pecat remot, i alhora hereditari, dels mitològics Adam i Eva).

Tot això és pensat, programat, cal remarcar-ho, per un déu suposadament omnipotent, bondadós, misericordiós, etc. Un déu que en principi sembla que s’hauria pogut inventar alguna altra alternativa menys retorçada i cruel, si és que volia reparar "aquesta imperfecció" de la seva creació.

(tota llibertat humana és relativa, de manera que Déu -ja que era omnipotent- se suposa que es podria haver inventat "un altre model de llibertat"... però el cas és que es va inventar el model que es va inventar)

Però la seva "ocurrència" va ser encara més morbosa, perquè tot aquest disseny "psicopàtic" el va presentar com un model de conducta a seguir "per a tota la humanitat cristiana". Déu no només sacrifica el seu fill, sinó que a més vol que tota la humanitat també es sacrifiqui.

Per tant, tots els cristians han de seguir l’exemple de Crist, el fill de Déu. Han de buscar aquest dolor i aquest sofriment, per tal que el "Pare celestial" estigui content, ja que segons sembla, aquesta mena de coses a Ell li agraden.

La "història clínica" d'aquest déu cristià seria digna de figurar dins d’una selecció de casos especialment greus de perversions mentals. Perquè a més, segons Déu, tot això ho fa per amor: sí, per amor (se'ns diu), Déu enalteix el sofriment, exhorta al sofriment, s'alegra del sofriment. I el curiós és que, de manera sorprenent, aquest relat ha aconseguit il.lusionar i arrossegar milions de persones durant segles. I segueix tenint encara un protagonisme important (per exemple, avui encara hi ha catòlics que segueixen fent un ús habitual de cilicis i altres pràctiques mortificants "buscades").

Tot això, és clar, per als descreguts com jo són rondalles. Però quan era petit aquestes rondalles eren veritats. Em va durar poc: de mica en mica, aquesta història morbosa d'un Déu content perquè la gent és flagel.la em va començar a fer urticària. Suposo que va ser un dels motius pels quals vaig deixar de ser practicant i creient. No l'únic motiu, però potser sí el principal (si de cas, un altre dia ja parlaré dels altres...).

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 12/04/2019