"Dicho esto, el presente apartado sobre la distinción entre hombres y mujeres en el contexto de unidad de vocación y diversidad de miembros en el Opus Dei podría terminar aquí. Sin embargo (...) la presencia de la mujer en el Opus Dei (...) constituye además un presupuesto necesario para que en el Opus Dei exista de hecho un espíritu de familia (...) Es este el contexto eclesiológico preciso en el que se encuadra el trabajo de 'administración doméstica' (...) que corre a cargo de las mujeres de la Prelatura (...) Algunas de las Numerarias (...) se dedican profesionalmente a este trabajo doméstico (...) su dedicación a las labores domésticas es la expresión de la conjunción de la disponibilidad propia de todas las Numerarias con una efectiva dedicación principal (...) a las tareas domésticas, necesaria para que toda la labor apostólica tenga el ambiente de familia cristiana que le corresponde según el espíritu del Opus Dei." Fernado Ocáriz. (1)
El que diu Fernado Ocáriz em sembla rellevant per dos motius. El primer la data, 1993, és a dir, 65 anys després que mossèn Escrivá rebés la inspiració divina de fundar l'Opus (i 54 anys després de la publicació de Camino, i 18 anys després de la mort de mossèn Escrivá).
El 1993 en la societat havien canviat moltes coses, suposo que fins i tot dins de l'Opus, però aquesta en concret, aquesta diferència entre homes i dones seguia vigent: "com sempre", havien de ser les dones les que s'havien d'encarregar de cuinar, fer la bugada, netejar els vàters, etc. no només dels seus pisos sinó també dels dels homes. I no per alguna raó capriciosa, sinó per un motiu ben argumentat, per tal que a les cases de la gent de l'Opus hi hagués "ambient de família cristiana". (2)
El segon motiu és l'autor, Fernado Ocáriz, que no era ni és cap personatge qualsevol dins de l'Opus, sinó l'actual "Padre" (des de principis del 2017; és el tercer successor de mossèn Escrivá, després d'Alvaro del Portillo i Javier Echevarría).
I a sobre passa una altra cosa, més personal, i és que la meva mare el coneixia. Quan el 1993 es publica aquest llibre amb aquestes opinions, ella feia anys que coneixia Fernado Ocáriz: de tant en tant s'escrivien, mantenien un contacte periòdic. I això em sembla significatiu perquè és un indici dels referents que ella tenia i del tipus d'orientacions que podia rebre. (3) (4)
Del tipus d'orientacions que podia rebre en relació al paper social que li corresponia com a dona, és a dir, per tal de ser "una bona esposa i mare catòlica" i una bona supernumerària de l'Opus.
--
(1) Fernado Ocáriz. "La vocación al Opus Dei como vocación en la Iglésia". Dins de "El Opus Dei en la Iglesia" (P. Rodríguez, F. Ocáriz, JL. Illanes). Rialp, 1993 (p.190, 191)
(2) De la condició de la dona dins de l'Opus ja n'he parlat molt, aquesta nota no és cap novetat, només un apunt més.
(3) D'aquella correspondència, en conservo algunes cartes (de les que ell li havia enviat a ella).
(4) Llavors Fernado Ocáriz encara no era "Padre", era Consultor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Académic de la Pointifícia Acadèmia Teològica Romana i Professor de Teologia Fundamental i Dogmàtica a la Pontifícia Universitat de la Santa Creu (segons consta a les tapès del llibre).
30 d’abr. 2018
29 d’abr. 2018
Libérrimos
"En todo lo temporal los socios de la Obra son libérrimos." Escrivá de Balaguer (1)
Libérrimos. A mossèn Escrivá li agradava aquesta paraula.
La feia servir quan algú qüestionava la falta de llibertat de les persones de l'Opus, per exemple en la seva vida professional o política. Els portaveus de l'Opus també han dit sempre el mateix:
“Los socios del Opus Dei son libérrimos en su pensamiento y en su actuación política, lo mismo que cualquier otro ciudadano católico." (2)
Aquest tipus d'afirmacions es van fer necessàries sobretot a partir del moment que persones que havien sortit de l'Opus van començar a denunciar que aquesta llibertat no era real (en els àmbits "mundans", ja que la falta de llibertat en temes religiosos no la discutia ningú, al contrari, era part dels senyals d'identitat de l'Opus).
Des de l'Opus es deia una cosa i algunes persones que n'havien sortit en deien unes altres. Què era el que passava, en relació a aquest tema? A qui havies de creure? En què et podies basar, per tal d'arribar a una conclusió? Qui t'inspirava més confiança? Era un embolic.
En casos així, pots intentar fer una feina de detectiu, per exemple ampliant les fonts d'informació, buscant confirmacions i contradiccions dins de cada un dels relats, etc. I al final potser arribes a una conclusió. Més segura o més fràgil, segons el que hagis trobat (i com ho hagis valorat).
Fa uns mesos em vaig entretenir una mica fent aquesta feina de recerca, i llavors sobretot em va sobtar el que deia el punt 58 de les Constitucions de l'Opus de 1950:
"Para que mejor se observe en el Instituto la vida espiritual, todos los socios Numerarios y Supernumerarios, inmediatamente después de pronunciada la Fidelidad, tocando los Santos Evangelios e invocando el nombre de Cristo con juramento que confirma la obligación de conciencia según la gravedad del mismo bajo vínculo de temor religioso, deben prometer lo que sigue de la manera más abajo descrita: (...) En cuanto a mí mismo: consultaré siempre con mi Superior Mayor inmediato o con el Supremo, según la gravedad del caso o la seguridad o eficacia de la decisión, cualesquiera cuestiones profesionales, sociales u otras, aun cuando no constituyan materia directa del voto de obediencia, sin pretender transferir a dicho Superior la obligación de responder de ello." (3)
Costa veure com pot encaixar això amb el "libérrimos" que tant li agradava a mossèn Escrivá. De manera que no sembla fora de lloc donar credibilitat a les persones que han criticat aquesta falta de llibertat dins de l'Opus.
No només això, sinó que alhora fa que et plantegis "dubtes generalitzats": si amb un tema com aquest, tan important, tan clar i ben documentat, ja hi ha aquesta contradicció... quin grau de credibilitat pots esperar de persones que actuen d'aquesta manera contradictòria?
Una altra cosa és que, si les condicions eren aquestes, per què es van fer de l'Opus, les persones que quan n'han sortit han criticat aquestes condicions? O per què hi van durar tants anys, "aguantant" aquestes fiscalitzacions, i només se n'han queixat quan han marxat? Però aquest és un altre tema (també ben interessant), mentre que el tema d'avui era només com entenia mossèn Escrivá el fet de ser "libérrimos". Diguem que de manera curiosa.
He esmentat les Constitucions de 1950, vigents fins al 1982 (si no m'equivoco). La realitat actual de l'Opus no sé quina és, i la feina de detectiu sobre aquesta realitat actual ja no m'interessa (la dels anys cinquanta i següents si m'interessa és només perquè va ser quan la meva mare es va fer de l'Opus). (4)
--
(1) "Conversaciones con Monseñor Escrivá de Balaguer"
www.escrivaobras.org/book/conversaciones-punto-48.htm (2017)
(2) Comunicat de la "Secretaría General del Opus Dei", Roma, 17-VI-1962
www.es.josemariaescriva.info/articulo/la-libertad2c-la-politica-y-el-opus-dei (2017)
(3) Durant molts anys l'Opus no va fer públiques aquestes Constitucions de 1950.
El primer cop que es van publicar va ser, si no estic equivocat, el 1970, quan Jesús Ynfante les va incloure al seu llibre "La prodigiosa aventura del Opus Dei" (Ruedo Ibérico). Per part de l'Opus, es van publicar molts anys més tard, però només en llatí (desconec si actualment a alguna publicació vinculada a l'Opus surten aquestes constitucions del 1950 en castellà o alguna altra llengua "vulgar", tal com s'hi referia mossèn Escrivá).
(4) No és veritat del tot. Quan em ve a tomb alguna vegada encara llegeixo el que diu Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" de l'Opus. Pel que fa a Fernando Ocáriz, tinc una curiositat per partida doble, perquè a més de ser el "Padre" actual, també recordo quan la meva mare de vegades parlava d'ell.
Libérrimos. A mossèn Escrivá li agradava aquesta paraula.
La feia servir quan algú qüestionava la falta de llibertat de les persones de l'Opus, per exemple en la seva vida professional o política. Els portaveus de l'Opus també han dit sempre el mateix:
“Los socios del Opus Dei son libérrimos en su pensamiento y en su actuación política, lo mismo que cualquier otro ciudadano católico." (2)
Aquest tipus d'afirmacions es van fer necessàries sobretot a partir del moment que persones que havien sortit de l'Opus van començar a denunciar que aquesta llibertat no era real (en els àmbits "mundans", ja que la falta de llibertat en temes religiosos no la discutia ningú, al contrari, era part dels senyals d'identitat de l'Opus).
Des de l'Opus es deia una cosa i algunes persones que n'havien sortit en deien unes altres. Què era el que passava, en relació a aquest tema? A qui havies de creure? En què et podies basar, per tal d'arribar a una conclusió? Qui t'inspirava més confiança? Era un embolic.
En casos així, pots intentar fer una feina de detectiu, per exemple ampliant les fonts d'informació, buscant confirmacions i contradiccions dins de cada un dels relats, etc. I al final potser arribes a una conclusió. Més segura o més fràgil, segons el que hagis trobat (i com ho hagis valorat).
Fa uns mesos em vaig entretenir una mica fent aquesta feina de recerca, i llavors sobretot em va sobtar el que deia el punt 58 de les Constitucions de l'Opus de 1950:
"Para que mejor se observe en el Instituto la vida espiritual, todos los socios Numerarios y Supernumerarios, inmediatamente después de pronunciada la Fidelidad, tocando los Santos Evangelios e invocando el nombre de Cristo con juramento que confirma la obligación de conciencia según la gravedad del mismo bajo vínculo de temor religioso, deben prometer lo que sigue de la manera más abajo descrita: (...) En cuanto a mí mismo: consultaré siempre con mi Superior Mayor inmediato o con el Supremo, según la gravedad del caso o la seguridad o eficacia de la decisión, cualesquiera cuestiones profesionales, sociales u otras, aun cuando no constituyan materia directa del voto de obediencia, sin pretender transferir a dicho Superior la obligación de responder de ello." (3)
Costa veure com pot encaixar això amb el "libérrimos" que tant li agradava a mossèn Escrivá. De manera que no sembla fora de lloc donar credibilitat a les persones que han criticat aquesta falta de llibertat dins de l'Opus.
No només això, sinó que alhora fa que et plantegis "dubtes generalitzats": si amb un tema com aquest, tan important, tan clar i ben documentat, ja hi ha aquesta contradicció... quin grau de credibilitat pots esperar de persones que actuen d'aquesta manera contradictòria?
Una altra cosa és que, si les condicions eren aquestes, per què es van fer de l'Opus, les persones que quan n'han sortit han criticat aquestes condicions? O per què hi van durar tants anys, "aguantant" aquestes fiscalitzacions, i només se n'han queixat quan han marxat? Però aquest és un altre tema (també ben interessant), mentre que el tema d'avui era només com entenia mossèn Escrivá el fet de ser "libérrimos". Diguem que de manera curiosa.
He esmentat les Constitucions de 1950, vigents fins al 1982 (si no m'equivoco). La realitat actual de l'Opus no sé quina és, i la feina de detectiu sobre aquesta realitat actual ja no m'interessa (la dels anys cinquanta i següents si m'interessa és només perquè va ser quan la meva mare es va fer de l'Opus). (4)
--
(1) "Conversaciones con Monseñor Escrivá de Balaguer"
www.escrivaobras.org/book/conversaciones-punto-48.htm (2017)
(2) Comunicat de la "Secretaría General del Opus Dei", Roma, 17-VI-1962
www.es.josemariaescriva.info/articulo/la-libertad2c-la-politica-y-el-opus-dei (2017)
(3) Durant molts anys l'Opus no va fer públiques aquestes Constitucions de 1950.
El primer cop que es van publicar va ser, si no estic equivocat, el 1970, quan Jesús Ynfante les va incloure al seu llibre "La prodigiosa aventura del Opus Dei" (Ruedo Ibérico). Per part de l'Opus, es van publicar molts anys més tard, però només en llatí (desconec si actualment a alguna publicació vinculada a l'Opus surten aquestes constitucions del 1950 en castellà o alguna altra llengua "vulgar", tal com s'hi referia mossèn Escrivá).
(4) No és veritat del tot. Quan em ve a tomb alguna vegada encara llegeixo el que diu Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" de l'Opus. Pel que fa a Fernando Ocáriz, tinc una curiositat per partida doble, perquè a més de ser el "Padre" actual, també recordo quan la meva mare de vegades parlava d'ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)