He posat de subtítol a aquestes pàgines aquest fragment de la Bíblia: "Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l’extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases. (...) El Senyor era amb Josuè, i la seva fama s’escampà per tot el país." (1)
Després, he recordat aquestes paraules de Jesús: "Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte." (Mateu 5:48); "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós." (Lluc 6:36)
I llavors he pensat que si el Déu de l'Antic Testament perpetrava brutalitats i exterminis com el de Jericó, les paraules de Jesús eren una mica inadequades, ja que el que hauria d'haver fet Jesús, si de cas, era demanar disculpes en nom del seu Pare (amb més motiu tenint en compte que la brutalitat de Jericó no va ser un acte aïllat, ja que també en va perpetrà altres d'una crueltat semblant).
Però és clar, es veu que és impensable que els Déus (i els seus Fills, les seves Mares, etc.) s'excusin de res, tan convençuts com estan de la seva perfecció.
--
(1) Josuè, 6,27, Bíblia Catalana Interconfessional, www.bci.cat. Les dues cites següents són també de la BCI.
14 de maig 2019
11 de maig 2019
2 de maig 2019
¡Viva el dolor!
"Es difícil encontrar afirmación más perversa que aquella que dice que estamos en este mundo para sufrir. Recuerdo haber visto un video en el que un fundador religioso, encumbrado hace poco tiempo a santo, afirmaba, entre contento y rotundo: '¡Viva el dolor! Lo repito, ¡viva el dolor!'. Esta funesta manera de pensar habría que expulsarla y afirmar, por el contrario y con mayor rotundidad aún, que vale todo aquello que elimine, anule o minimice el dolor."
Ho diu Javier Sádaba a "La vida buena" (1) i evidentment "el fundador religioso" al qual es refereix és Escrivá de Balaguer, "encumbrado a santo" set anys abans.
Al llegir aquest fragment del llibre m'ha vingut al cap (no m'havia passat mai abans, llegint o pensant sobre aquests temes), la famosa frase de Millán Astray "¡Viva la muerte!", que a banda del sentit "castrense" que li donava el seu autor, obviament encaixa molt bé amb el missatge immolatiu cristià: "Visca la mort!", perquè quan ens morim (si hem fet bondat, com per exemple Millán Astray iniciant una Guerra Civil, o la majoria de bisbes espanyols donant-hi suport), anirem al cel. Que al capdavall, és l'únic que importa, anar al cel, "perquè aquí hi estem de pas", etc.
"¡Viva el dolor!", "¡Viva la muerte!"
Desgraciadament, el dolor i la mort existeixen (malalties, violència humana, cataclismes climatològics...). De manera que no cal "buscar-los" (tal com proposen Escrivá de Balaguer i l'Església en general). Ja arriben sols. Massa sovint. I de vegades de manera insuportable.
Arriben. I com que arriben, llavors cal veure com ens hi relacionem. Per exemple, ¿els hem de dir (als dolors i als sofriments), com en la cançó del Sisa (ell referint-se al Pato Donald), "Oh benvinguts, passeu, passeu..."?
Quan arriben (invasius, no desitjats), l'alternativa ha de consistir en procurar gestionar-los de la millor manera possible. Quina? Per descomptat, intentant minimitzar-los (tal com diu Javier Sádaba en la cita inicial). I si malgrat aquests esforços ens passen pel damunt com un camió, llavors hem de veure què en fem, d'aquest "traumatisme". Javier Sádaba també ens diu:
"Que duda cabe de que, una vez que se ha posado en nosotros la desgracia del sufrimiento inevitable, lo razonable es cohabitar con él y, en lo posible, aprender de él." (2)
Si no el podem evitar, l'única opció que ens queda és aquesta, "aprender de él". Ja sigui de cara a intentar evitar futures repeticions, o per valorar més els moments "sense mals" (o els moments "amb mals petits", quan se'ns han cronificat "grans mals"), o per tal d'aconseguir ser més compassius (sensibles en relació al sofriment dels altres), etc.
Aprendre alguna cosa, però mai, mai, buscar o celebrar "la presència del sofriment", perquè això és més aviat indicatiu de patologia mental o obsessió malaltissa religiosa.
Torno a Javier Sádaba:
"Dentro de nuestra tradición religiosa, el mal ha estado dando vueltas sin saber dónde colocarlo. Ha sido, además de un incordio práctico, un desasosiego teórico. Porque suena como mínimo contradictorio que un Dios tan bueno y omnipotente pueda tolerar el mal y, nada digamos, ser responsable de él." (3)
Fa anys, Eva Jardiel Poncela va publicar "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", un recull de respostes (de 88 persones conegudes) a la pregunta del titol del llibre. (4)
Al llibre hi ha respostes de tota mena. Si jo hagués de contestar... bé, és obvi que amb el que he anat dient ja he contestat (una altra cosa és que, "com que no sóc conegut", a mi ningú em pregunta aquestes coses).
--
(1) Península, 2009, p. 99
(2) p. 101
(3) p. 106
(4) 1974. Potser se'l va autoeditar, perquè no s'esmenta cap editorial, només el dipòsit legal i la referència d'una imprempta (Gráficas Valera, de Madrid). Del llibre i de l'autora, al Centro de Documentación y Estudios Josemaría Escrivá de Balaguer (Universidad de Navarra), es diu: "La autora muestra su recelo hacia la Obra en el prólogo y al incluir a modo de apéndice algunos puntos de las entonces Constituciones vigentes del Opus Dei." És a dir, segons aquest Centro de Documentación de l'Opus, que l'autora inclogui alguns punts de les Constitucions vigents llavors és una "muestra de recelo". Quines coses... estan tan acostumats a les hagiografies laudatòries i acrítiques (les dels seus incondicionals), que no entenen que "algú gosi fer pública" una informació oficial que, per estranyes raons, ells s'han entestat en ocultar.
(5) Ja he dit moltes vegades que l'Opus en això del "sofriment buscat" no s'inventa res, senzillament segueix "la tradició de l'Església". Els exemples són infinits. En reprodueixo un (com a curiositat, sense cap relació amb l'Opus) que he trobat fa poc: "El sacrificio es el tesoro más grande que hay en la tierra, purifica el alma. En el sufrimiento conocemos quién es nuestro verdadero amigo. El amor verdadero se mide con el termómetro del sufrimiento." Santa Faustina de Kowalska (1905-1938). Citada a la introducció de "La Dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, de la Beata Anne Katherine Emmerick (1774-1824)", Ed. Adadp, 2015.
Ho diu Javier Sádaba a "La vida buena" (1) i evidentment "el fundador religioso" al qual es refereix és Escrivá de Balaguer, "encumbrado a santo" set anys abans.
Al llegir aquest fragment del llibre m'ha vingut al cap (no m'havia passat mai abans, llegint o pensant sobre aquests temes), la famosa frase de Millán Astray "¡Viva la muerte!", que a banda del sentit "castrense" que li donava el seu autor, obviament encaixa molt bé amb el missatge immolatiu cristià: "Visca la mort!", perquè quan ens morim (si hem fet bondat, com per exemple Millán Astray iniciant una Guerra Civil, o la majoria de bisbes espanyols donant-hi suport), anirem al cel. Que al capdavall, és l'únic que importa, anar al cel, "perquè aquí hi estem de pas", etc.
"¡Viva el dolor!", "¡Viva la muerte!"
Desgraciadament, el dolor i la mort existeixen (malalties, violència humana, cataclismes climatològics...). De manera que no cal "buscar-los" (tal com proposen Escrivá de Balaguer i l'Església en general). Ja arriben sols. Massa sovint. I de vegades de manera insuportable.
Arriben. I com que arriben, llavors cal veure com ens hi relacionem. Per exemple, ¿els hem de dir (als dolors i als sofriments), com en la cançó del Sisa (ell referint-se al Pato Donald), "Oh benvinguts, passeu, passeu..."?
Quan arriben (invasius, no desitjats), l'alternativa ha de consistir en procurar gestionar-los de la millor manera possible. Quina? Per descomptat, intentant minimitzar-los (tal com diu Javier Sádaba en la cita inicial). I si malgrat aquests esforços ens passen pel damunt com un camió, llavors hem de veure què en fem, d'aquest "traumatisme". Javier Sádaba també ens diu:
"Que duda cabe de que, una vez que se ha posado en nosotros la desgracia del sufrimiento inevitable, lo razonable es cohabitar con él y, en lo posible, aprender de él." (2)
Si no el podem evitar, l'única opció que ens queda és aquesta, "aprender de él". Ja sigui de cara a intentar evitar futures repeticions, o per valorar més els moments "sense mals" (o els moments "amb mals petits", quan se'ns han cronificat "grans mals"), o per tal d'aconseguir ser més compassius (sensibles en relació al sofriment dels altres), etc.
Aprendre alguna cosa, però mai, mai, buscar o celebrar "la presència del sofriment", perquè això és més aviat indicatiu de patologia mental o obsessió malaltissa religiosa.
Torno a Javier Sádaba:
"Dentro de nuestra tradición religiosa, el mal ha estado dando vueltas sin saber dónde colocarlo. Ha sido, además de un incordio práctico, un desasosiego teórico. Porque suena como mínimo contradictorio que un Dios tan bueno y omnipotente pueda tolerar el mal y, nada digamos, ser responsable de él." (3)
Fa anys, Eva Jardiel Poncela va publicar "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", un recull de respostes (de 88 persones conegudes) a la pregunta del titol del llibre. (4)
Al llibre hi ha respostes de tota mena. Si jo hagués de contestar... bé, és obvi que amb el que he anat dient ja he contestat (una altra cosa és que, "com que no sóc conegut", a mi ningú em pregunta aquestes coses).
--
(1) Península, 2009, p. 99
(2) p. 101
(3) p. 106
(4) 1974. Potser se'l va autoeditar, perquè no s'esmenta cap editorial, només el dipòsit legal i la referència d'una imprempta (Gráficas Valera, de Madrid). Del llibre i de l'autora, al Centro de Documentación y Estudios Josemaría Escrivá de Balaguer (Universidad de Navarra), es diu: "La autora muestra su recelo hacia la Obra en el prólogo y al incluir a modo de apéndice algunos puntos de las entonces Constituciones vigentes del Opus Dei." És a dir, segons aquest Centro de Documentación de l'Opus, que l'autora inclogui alguns punts de les Constitucions vigents llavors és una "muestra de recelo". Quines coses... estan tan acostumats a les hagiografies laudatòries i acrítiques (les dels seus incondicionals), que no entenen que "algú gosi fer pública" una informació oficial que, per estranyes raons, ells s'han entestat en ocultar.
(5) Ja he dit moltes vegades que l'Opus en això del "sofriment buscat" no s'inventa res, senzillament segueix "la tradició de l'Església". Els exemples són infinits. En reprodueixo un (com a curiositat, sense cap relació amb l'Opus) que he trobat fa poc: "El sacrificio es el tesoro más grande que hay en la tierra, purifica el alma. En el sufrimiento conocemos quién es nuestro verdadero amigo. El amor verdadero se mide con el termómetro del sufrimiento." Santa Faustina de Kowalska (1905-1938). Citada a la introducció de "La Dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, de la Beata Anne Katherine Emmerick (1774-1824)", Ed. Adadp, 2015.
1 de maig 2019
Ratzinger, la pederàstia i el Maig del 68
Fa unes setmanes els diaris comentaven que l'ex papa Ratzinger havia vinculat l'origen dels casos de pederàstia a l'Església amb el Maig del 68 (quan hi ha problemes, sempre va bé donar les culpes "als altres"...).
Com que hi ha diaris amb "biaixos anticlericals", per si de cas vaig buscar la informació en un mitjà de més confiança (pel que fa a aquest tema), La Razón. I allí hi vaig trobar un enllaç al document sencer de Ratzinger. (1)
Vaig llegir el document, i vaig pensar que els mitjans "anticlericals" havien sigut molt respectuosos, o porucs, amb el que havia dit Ratzinger. I és que havia dit coses bastant gruixudes. Segurament, la més gruixuda era aquesta:
"El asunto de la pedofilia, según recuerdo, no fue agudo sino hasta la segunda mitad de la década de 1980."
Com si "agudo" i "público" fossin sinónims! I per si de cas, ho deia amb la incrustació d'aquest "según recuerdo"!
El document de Ratzinguer té unes característiques "clericals", "vaticanes", que no sobten, però que cansen: munts de paraules per anar embolicant el tema principal (en aquest cas els abusos comesos per capellans), amb la pretensió que així, a força de temes secundaris i "divagacions teològiques", es desviï l'atenció del tema que fa pudor.
Aquests dies, casualment, he estat llegint "Por tu propio bien", d'Alice Miller (Tusquets, 1985). És un llibre curiós, i dedica un capítol llarg a parlar del cas de Jürgen Bartsch. (2)
Jürgen Bartsch va ser maltractat reiteradament per la seva mare i, quan tenia 13 anys, a un col.legi catòlic de Marienhausen (Alemanya), va ser abusat pel pare Pütlitz. No van ser els únics abusos que va patir. Després, Jürgen Bartsch es va convertir en un assassí, i això el va fer famós. (3)
Quan Jürgen Bartsch va ser abusat pel pare Pütlitz era l'any 1959, el mateix any que Ratzinger va ingressar com a professor a la Universitat de Bonn; la seva conferència inaugural va ser sobre "El Déu de la fe i el Déu de la filosofia". Aquests eren els temes que llavors interessaven a Ratzinger, no la sordidesa dels abusos. Perquè tal com ell diu, el dels abusos "no era un problema agut": com ho podia ser si ell, les persones com ell i l'Església en general, "no veien res perquè no miraven", i si veien callaven? I encara pitjor, quan no callaven de vegades mentien?
Dues mostres més del document de Ratzinguer:
"Solo si hay un Dios Creador que es bueno y que quiere el bien, la vida del hombre puede entonces tener sentido."
"¿Por qué la pedofilia llegó a tales proporciones? Al final de cuentas, la razón es la ausencia de Dios." (4)
Cregut, prepotent, absolutament desconsiderat amb els no creients (com si no creure aboqués "a l'absoluta degradació moral")... I aquesta persona va ser el referent màxim per a tots els catòlics del món durant uns quants anys. I ara, a sobre, en lloc de ser prudent i mantenir-se en silenci (ningú li havia demanat la seva opinió), "perpetra" aquests despropòsits.
--
(1) La Iglesia y los abusos sexuales:
https://www.aciprensa.com/noticias/el-diagnostico-de-benedicto-xvi-sobre-la-iglesia-y-los-abusos-sexuales-35201
(2) Parla del que Alice Miller anomena "la pedagogia negra" i dels seus efectes devastadors.
(3) El pare Pütlitz va negar aquests abusos (i també altres abusos i maltractaments), i l'orde dels salesians, a la qual pertanyia, el va defensar. Desconec si aquests casos van arribar a l'àmbit judicial. Més tard, es veu que al pare Pütlitz el van traslladar a un altre col.legi (hi ha "protocols" que es veu que vénen de lluny...).
(4) Aquí també caldria comentar: ¿com és que un senyor tan llegit utilitza la paraula pedofília com a sinònim de pederàstia? Un capellà o pare pedòfils "no" són un problema: perquè sentir, pensar, no afecta la integritat i dignitat dels altres. Però violentar-la (passar del pensament a l'acció, la pederàstia) sí. Suposo que Ratzinguer, a causa de les obsessions cristianes amb "els pecats de pensament", es fa aquests embolics... (però d'això, "dels pensaments pecaminosos", ja n'he parlat altres vegades).
Com que hi ha diaris amb "biaixos anticlericals", per si de cas vaig buscar la informació en un mitjà de més confiança (pel que fa a aquest tema), La Razón. I allí hi vaig trobar un enllaç al document sencer de Ratzinger. (1)
Vaig llegir el document, i vaig pensar que els mitjans "anticlericals" havien sigut molt respectuosos, o porucs, amb el que havia dit Ratzinger. I és que havia dit coses bastant gruixudes. Segurament, la més gruixuda era aquesta:
"El asunto de la pedofilia, según recuerdo, no fue agudo sino hasta la segunda mitad de la década de 1980."
Com si "agudo" i "público" fossin sinónims! I per si de cas, ho deia amb la incrustació d'aquest "según recuerdo"!
El document de Ratzinguer té unes característiques "clericals", "vaticanes", que no sobten, però que cansen: munts de paraules per anar embolicant el tema principal (en aquest cas els abusos comesos per capellans), amb la pretensió que així, a força de temes secundaris i "divagacions teològiques", es desviï l'atenció del tema que fa pudor.
Aquests dies, casualment, he estat llegint "Por tu propio bien", d'Alice Miller (Tusquets, 1985). És un llibre curiós, i dedica un capítol llarg a parlar del cas de Jürgen Bartsch. (2)
Jürgen Bartsch va ser maltractat reiteradament per la seva mare i, quan tenia 13 anys, a un col.legi catòlic de Marienhausen (Alemanya), va ser abusat pel pare Pütlitz. No van ser els únics abusos que va patir. Després, Jürgen Bartsch es va convertir en un assassí, i això el va fer famós. (3)
Quan Jürgen Bartsch va ser abusat pel pare Pütlitz era l'any 1959, el mateix any que Ratzinger va ingressar com a professor a la Universitat de Bonn; la seva conferència inaugural va ser sobre "El Déu de la fe i el Déu de la filosofia". Aquests eren els temes que llavors interessaven a Ratzinger, no la sordidesa dels abusos. Perquè tal com ell diu, el dels abusos "no era un problema agut": com ho podia ser si ell, les persones com ell i l'Església en general, "no veien res perquè no miraven", i si veien callaven? I encara pitjor, quan no callaven de vegades mentien?
Dues mostres més del document de Ratzinguer:
"Solo si hay un Dios Creador que es bueno y que quiere el bien, la vida del hombre puede entonces tener sentido."
"¿Por qué la pedofilia llegó a tales proporciones? Al final de cuentas, la razón es la ausencia de Dios." (4)
Cregut, prepotent, absolutament desconsiderat amb els no creients (com si no creure aboqués "a l'absoluta degradació moral")... I aquesta persona va ser el referent màxim per a tots els catòlics del món durant uns quants anys. I ara, a sobre, en lloc de ser prudent i mantenir-se en silenci (ningú li havia demanat la seva opinió), "perpetra" aquests despropòsits.
--
(1) La Iglesia y los abusos sexuales:
https://www.aciprensa.com/noticias/el-diagnostico-de-benedicto-xvi-sobre-la-iglesia-y-los-abusos-sexuales-35201
(2) Parla del que Alice Miller anomena "la pedagogia negra" i dels seus efectes devastadors.
(3) El pare Pütlitz va negar aquests abusos (i també altres abusos i maltractaments), i l'orde dels salesians, a la qual pertanyia, el va defensar. Desconec si aquests casos van arribar a l'àmbit judicial. Més tard, es veu que al pare Pütlitz el van traslladar a un altre col.legi (hi ha "protocols" que es veu que vénen de lluny...).
(4) Aquí també caldria comentar: ¿com és que un senyor tan llegit utilitza la paraula pedofília com a sinònim de pederàstia? Un capellà o pare pedòfils "no" són un problema: perquè sentir, pensar, no afecta la integritat i dignitat dels altres. Però violentar-la (passar del pensament a l'acció, la pederàstia) sí. Suposo que Ratzinguer, a causa de les obsessions cristianes amb "els pecats de pensament", es fa aquests embolics... (però d'això, "dels pensaments pecaminosos", ja n'he parlat altres vegades).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)