Un altre punt de vista sobre la "invenció" del pecat de pensament. Jesús, per parlar d'aquest nou pecat, tria precisament, ves quina casualitat, un exemple sexual: "Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la..." Com si fos l'únic exemple possible, un que tingui relació amb el sexe.
A veure, Jesús també s'hauria pogut referir al pensament "de robar la gallina del veí" (pecat contra la propietat). O a pensaments encara més greus, per exemple "contra la vida", "contra moltes vides": Jesús s'hauria pogut referir al pensament d'imaginar "que un és Josuè, que conquereix Jericó i extermina a cops d'espasa els habitants de la ciutat", un pensament en principi més greu que el fet de fantasiejar que es tenen relacions sexuals amb la veïna. (1)
Però es veu que no, segons sembla les activitats sexuals són més greus que els genocidis...
--
(1) Un altre possible exemple genocida: Jesús s'hauria pogut referir al pensament "d'imaginar-se algú que és Déu, i que imaginat-s'ho, destrueix Sodoma i Gomorra, o provoca el Diluvi, o envia les plagues d'Egipte..."
20 de nov. 2018
19 de nov. 2018
El pecat de pensament - 2
Vaig dir que era secundari que Jesús hagués dit o no hagués dit realment allò de "Doncs jo us dic que tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor", ja que en qualsevol cas l'Església ho va fer seu i ho va convertir en el novè manament. Un precepte "inventat" (vaig dir), en la mesura que en el text de l'Antic Testament aquesta idea no hi era.
En relació "als pensaments pensats", afegir a la desgràcia de l'eventual malestar (quan és el cas), el pes del pecat, el pes "de la transgressió moral", sembla la idea d'una ment més aviat morbosa (contaminada per obsessions i puritanismes) i alhora poc caritativa (indiferent a les angoixes que pot provocar).
Explicaré més bé els últims adjectius.
Hi ha moltes persones que, a causa de les seves deformitats, les seves malalties físiques, els seus problemes mentals, el seu aïllament, la seva edat o per algun altre motiu, no tenen cap possibilitat de poder tenir relacions sexuals amb ningú. De vegades, al llarg de tota la vida.
Són persones per a les quals les úniques possibilitats de plaer sexual són la masturbació (les que són capaces d'autoestimular-se), o només la imaginació. Tant l'una com l'altra, la masturbació i les fantasies sexuals, condemnades per l'Església.
Per això em sembla tan poc compassiu que a aquestes persones, amb vides ja prou difícils "i sexualment solitàries contra la seva voluntat", encara se'ls vulgui fer la vida més difícil inculcant-los aquestes idees, aquesta noció de pecat, aquests sentiments de culpa, si se'ls acudeix tenir fantasies sexuals. Si se'ls acudeix alegrar-se una mica la vida encongida que tenen somiant algunes estones que fan el que desitjarien fer i que malauradament no podran fer mai.
En relació "als pensaments pensats", afegir a la desgràcia de l'eventual malestar (quan és el cas), el pes del pecat, el pes "de la transgressió moral", sembla la idea d'una ment més aviat morbosa (contaminada per obsessions i puritanismes) i alhora poc caritativa (indiferent a les angoixes que pot provocar).
Explicaré més bé els últims adjectius.
Hi ha moltes persones que, a causa de les seves deformitats, les seves malalties físiques, els seus problemes mentals, el seu aïllament, la seva edat o per algun altre motiu, no tenen cap possibilitat de poder tenir relacions sexuals amb ningú. De vegades, al llarg de tota la vida.
Són persones per a les quals les úniques possibilitats de plaer sexual són la masturbació (les que són capaces d'autoestimular-se), o només la imaginació. Tant l'una com l'altra, la masturbació i les fantasies sexuals, condemnades per l'Església.
Per això em sembla tan poc compassiu que a aquestes persones, amb vides ja prou difícils "i sexualment solitàries contra la seva voluntat", encara se'ls vulgui fer la vida més difícil inculcant-los aquestes idees, aquesta noció de pecat, aquests sentiments de culpa, si se'ls acudeix tenir fantasies sexuals. Si se'ls acudeix alegrar-se una mica la vida encongida que tenen somiant algunes estones que fan el que desitjarien fer i que malauradament no podran fer mai.
18 de nov. 2018
El pecat de pensament
Quan apareix en la història de les idees el "pecat de pensament"? Ho pregunto a alguns coneguts que crec que poden saber-ne alguna cosa, a causa de la seva afició a la filosofia, la teologia, la història, o a tot plegat alhora, però avanço poc. (1)
En general la primera resposta d'aquestes persones és aquesta: "Com és que se t'acudeix aquesta pregunta?" I a continuació, cadascú improvisa una explicació, com a norma poc convincent. Per exemple, fan referència a les idees d'alguns filòsofs grecs (o del budisme), sobre "pensar bé", cosa que té poc a veure amb la pregunta.
Té poc a veure perquè una cosa és no pensar bé, i a causa d'això pagar-ne les conseqüències (segons els casos, ignorància, malestars emocionals, fracassos econòmics, etc.), i una altra que a aquestes eventuals conseqüències "terrenals" s'hi sumi la noció de pecat, de transgressió moral, d'ofensa a un ésser sobrenatural.
Aprofitant part de les respostes que em donen, i lligant alguns caps, al final arribo a la conclusió que el pecat de pensament deu ser una "aportació" del cristianisme a la història de la humanitat.
Que jo sàpiga, el primer text (de qualsevol cultura) en què apareix aquesta idea és al Nou Testament, a l'Evangeli de Mateu (5, 27-28), quan diu que Jesús va dir (2):
"Ja sabeu que es va dir: 'No cometis adulteri'. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor."
Jesús remarca la novetat del que diu, la seva originalitat: "Ja sabeu que es va dir (...) Doncs jo us dic (...)". Efectivament, a l'Antic Testament el que es condemnava fins aleshores no era el pensament en si, sinó la pretensió apropiadora:
"No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany" (Deuteronomi, 5, 21). (3)
Per cert, del que parla en aquest cas l'Antic Testament és de la pretensió apropiadora d'un individu per descomptat "home", al qual se li diu que "ni se li passi pel cap" intentar apropiar-se d'allò que és d'un altre "home", sigui l'ase, la dona, l'esclava, etc. (aquesta és una altra història, la condició bíblica de la dona...). (4)
I tot això és important? Doncs per a mi sí, en la mesura que em van educar, i atemorir, amb aquesta idea del pecat de pensament (amb la noció d'aquest Déu que s'entreté fiscalitzant els pensaments dels humans, prenent nota -sobretot pel que fa al tema sexual- de totes les transgressions i indecències que ens puguin passar pel cap). És una idea que, per sort, més endavant vaig poder expulsar del meu món mental, amb el benefici de la tranquil.litat i desculpabilització que això va suposar per a mi.
--
(1) Abans ho havia mirat a Internet, però com que suposo que no vaig encertar "les paraules clau" adequades, no vaig trobar res. Però dono per fet que aquesta pregunta que m'he plantejat no és original.
(2) Ho dic així, "quan diu que Jesús va dir", perquè després hi ha el debat sobre allò que hi ha de real o afegit (o eliminat) als Evangelis; ara bé, pel que fa al cas això és irrellevant, ja que fos com fos es tractaria "d'una aportació del cristianisme".
(3) Els Deu Manaments estan trets de l'Antic Testament, però el cristianisme en va fer una adaptació. De fet, a l'Antic Testament no hi ha cap referència als "Deu Manaments", sinó només a "La Llei", el conjunt de principis que després el cristianisme va retitular, resumir i adaptar. En el cas concret del novè manament, "incrustant" la invenció de Jesús en un text en el qual no hi era, tal com de fet el mateix Jesús havia dit.
(4) Jesús, seguint "la tradició" de l'Antic Testament, es segueix dirigint als homes, "propietaris i desitjadors", mentre elles segueixen sent "propietats i objectes de desig".
En general la primera resposta d'aquestes persones és aquesta: "Com és que se t'acudeix aquesta pregunta?" I a continuació, cadascú improvisa una explicació, com a norma poc convincent. Per exemple, fan referència a les idees d'alguns filòsofs grecs (o del budisme), sobre "pensar bé", cosa que té poc a veure amb la pregunta.
Té poc a veure perquè una cosa és no pensar bé, i a causa d'això pagar-ne les conseqüències (segons els casos, ignorància, malestars emocionals, fracassos econòmics, etc.), i una altra que a aquestes eventuals conseqüències "terrenals" s'hi sumi la noció de pecat, de transgressió moral, d'ofensa a un ésser sobrenatural.
Aprofitant part de les respostes que em donen, i lligant alguns caps, al final arribo a la conclusió que el pecat de pensament deu ser una "aportació" del cristianisme a la història de la humanitat.
Que jo sàpiga, el primer text (de qualsevol cultura) en què apareix aquesta idea és al Nou Testament, a l'Evangeli de Mateu (5, 27-28), quan diu que Jesús va dir (2):
"Ja sabeu que es va dir: 'No cometis adulteri'. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor."
Jesús remarca la novetat del que diu, la seva originalitat: "Ja sabeu que es va dir (...) Doncs jo us dic (...)". Efectivament, a l'Antic Testament el que es condemnava fins aleshores no era el pensament en si, sinó la pretensió apropiadora:
"No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany" (Deuteronomi, 5, 21). (3)
Per cert, del que parla en aquest cas l'Antic Testament és de la pretensió apropiadora d'un individu per descomptat "home", al qual se li diu que "ni se li passi pel cap" intentar apropiar-se d'allò que és d'un altre "home", sigui l'ase, la dona, l'esclava, etc. (aquesta és una altra història, la condició bíblica de la dona...). (4)
I tot això és important? Doncs per a mi sí, en la mesura que em van educar, i atemorir, amb aquesta idea del pecat de pensament (amb la noció d'aquest Déu que s'entreté fiscalitzant els pensaments dels humans, prenent nota -sobretot pel que fa al tema sexual- de totes les transgressions i indecències que ens puguin passar pel cap). És una idea que, per sort, més endavant vaig poder expulsar del meu món mental, amb el benefici de la tranquil.litat i desculpabilització que això va suposar per a mi.
--
(1) Abans ho havia mirat a Internet, però com que suposo que no vaig encertar "les paraules clau" adequades, no vaig trobar res. Però dono per fet que aquesta pregunta que m'he plantejat no és original.
(2) Ho dic així, "quan diu que Jesús va dir", perquè després hi ha el debat sobre allò que hi ha de real o afegit (o eliminat) als Evangelis; ara bé, pel que fa al cas això és irrellevant, ja que fos com fos es tractaria "d'una aportació del cristianisme".
(3) Els Deu Manaments estan trets de l'Antic Testament, però el cristianisme en va fer una adaptació. De fet, a l'Antic Testament no hi ha cap referència als "Deu Manaments", sinó només a "La Llei", el conjunt de principis que després el cristianisme va retitular, resumir i adaptar. En el cas concret del novè manament, "incrustant" la invenció de Jesús en un text en el qual no hi era, tal com de fet el mateix Jesús havia dit.
(4) Jesús, seguint "la tradició" de l'Antic Testament, es segueix dirigint als homes, "propietaris i desitjadors", mentre elles segueixen sent "propietats i objectes de desig".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)