27 de gen. 2019
26 de gen. 2019
Aspectes de l'amor conjugal
Al llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal", el monjo de Montserrat Josep M. Gassó i Buxó explica:
"L'harmonia psicològica de la parella humana en l'aspecte religiós ha d'obtenir-se per l'acceptació humil, de part de tots dos, de la doctrina catòlica que estableix la jerarquia de valors entre els esposos.
"Per ella la dona se sotmetrà dòcilment a l'home, que venerarà i obeirà com a cap i senyor seu, representant, doncs, de Déu en la família. La missió de la dona a la llar és la d'ésser esposa, mare i col.laboradora de l'home en tot allò que calgui. Recordi que com més humil serà, més estimada serà i farà més bon paper.
"En principi serà sempre la dona qui normalment s'haurà de sacrificar més per tal d'adaptar-se als gustos i tarannà del marit. Que ho recordin les dones i ho pensin bé abans de casar-se." (p. 173)
El llibre el va publicar el 1963 Edicions 62, i va ser reeditant diferents vegades, amb totes les autoritzacions necessàries per a la seva publicació. A l'edició de 1964 surten aquestes:
"Nihil obstat: el censor, dom Oleguer M. Porcel. Imprimi potest: Gabriel M., abat coadj. de Montserrat. Montserrat, 5 de juny de 1964. Nihil obstat: el censor, Alfred Mondria, S.I. Imprimatur: doctor Juan Serra i Puig, vicari general. Barcelona, 25 de juny de 1964." (1)
És un llibre amb força referències "educatives" com les dels fragments citats, i a més per a mi té l'interès afegit que l'autor es dedicava a fer cursos de preparació per al matrimoni. A algun d'aquests cursos, durant els anys quaranta-cinquanta, hi va anar algun parent meu.
Per descomptat l'autor, el monjo Josep M. Gassó, no s'inventava res, era només un ortodox seguidor de la doctrina de Sant Pau sobre el paper familiar i social de la dona, una doctrina perpetuada al llarg de tota la història de l'Església, també des del "progressista" monestir de Montserrat. (2)
--
(1) Mentrestant, la censura s'acarnissava amb qualsevol text mínimament crític amb l'Església, amb Franco, etc.
(2) Josep M. Gassó de fet només repetia el que deien les veus més autoritzades, com per exemple Pius XII: "Tal es el matrimonio cristiano, modelado, según la célebre expresión de San Pablo, conforme a la unión de Cristo con su Iglesia. En aquél, como en este (...) el esposo es cabeza de la esposa, que le está sujeta como a su Señor". Fragment del discurs "El cántico del amor", 23-10-1940 (publicat en castellà a "A los esposos", Editorial Libreria Religiosa, sense data de publicació però amb el "Nihil obstat: Dr. Gabriel Solá, 8-XII-42." (p. 324)
"L'harmonia psicològica de la parella humana en l'aspecte religiós ha d'obtenir-se per l'acceptació humil, de part de tots dos, de la doctrina catòlica que estableix la jerarquia de valors entre els esposos.
"Per ella la dona se sotmetrà dòcilment a l'home, que venerarà i obeirà com a cap i senyor seu, representant, doncs, de Déu en la família. La missió de la dona a la llar és la d'ésser esposa, mare i col.laboradora de l'home en tot allò que calgui. Recordi que com més humil serà, més estimada serà i farà més bon paper.
"En principi serà sempre la dona qui normalment s'haurà de sacrificar més per tal d'adaptar-se als gustos i tarannà del marit. Que ho recordin les dones i ho pensin bé abans de casar-se." (p. 173)
El llibre el va publicar el 1963 Edicions 62, i va ser reeditant diferents vegades, amb totes les autoritzacions necessàries per a la seva publicació. A l'edició de 1964 surten aquestes:
"Nihil obstat: el censor, dom Oleguer M. Porcel. Imprimi potest: Gabriel M., abat coadj. de Montserrat. Montserrat, 5 de juny de 1964. Nihil obstat: el censor, Alfred Mondria, S.I. Imprimatur: doctor Juan Serra i Puig, vicari general. Barcelona, 25 de juny de 1964." (1)
És un llibre amb força referències "educatives" com les dels fragments citats, i a més per a mi té l'interès afegit que l'autor es dedicava a fer cursos de preparació per al matrimoni. A algun d'aquests cursos, durant els anys quaranta-cinquanta, hi va anar algun parent meu.
Per descomptat l'autor, el monjo Josep M. Gassó, no s'inventava res, era només un ortodox seguidor de la doctrina de Sant Pau sobre el paper familiar i social de la dona, una doctrina perpetuada al llarg de tota la història de l'Església, també des del "progressista" monestir de Montserrat. (2)
--
(1) Mentrestant, la censura s'acarnissava amb qualsevol text mínimament crític amb l'Església, amb Franco, etc.
(2) Josep M. Gassó de fet només repetia el que deien les veus més autoritzades, com per exemple Pius XII: "Tal es el matrimonio cristiano, modelado, según la célebre expresión de San Pablo, conforme a la unión de Cristo con su Iglesia. En aquél, como en este (...) el esposo es cabeza de la esposa, que le está sujeta como a su Señor". Fragment del discurs "El cántico del amor", 23-10-1940 (publicat en castellà a "A los esposos", Editorial Libreria Religiosa, sense data de publicació però amb el "Nihil obstat: Dr. Gabriel Solá, 8-XII-42." (p. 324)
8 de gen. 2019
Hagiografies i marquesats
"Hasta Shakespeare, grande entre los grandes, trató de agregar brillo a su nombre procurándose un escudo de nobleza para su familia."
Dale Carnegie. (1)
Per definició, una hagiografia no pot ser mai objectiva, perquè seria una contradicció. El que sí pot ser és coherent: com que l'objectiu de l'hagiografia és laudatori, el normal és que dissimuli o elimini el que no afavoreix aquest propòsit. I que alhora exageri, i si cal inventi (la frontera entre l'exageració i la invenció és difusa) tot allò que engrandeixi la figura de la persona hagiografiada.
En posaré un exemple. D'aquest personatge cap al qual sento (no és cap secret) una especial atracció, Escrivá de Balaguer.
Un dels aspectes que criden més l'atenció de la seva vida és l'afició a anar-se canviant el nom. Per descomptat no hi ha res a dir, cadascú fa el que vol (si pot) amb els seus noms.
Quan comença a passar "alguna cosa" és quan els seus hagiògrafs comenten aquests capricis. Quan en lloc de reconèixer-los i alhora si de cas relativitzar-los, en lloc de dir, per exemple, "que fins i tot els sants tenen les seves febleses", s'entossudeixen en defensar aquestes tonteries narcisistes.
Fa poc a la web oficial de l'Opus, opusdei.org, vaig trobar un article amb el títol "Marqués de Peralta". Per descomptat em va cridar l'atenció. I el contingut em va semblar fascinant. (2)
Em va semblar fascinant perquè en lloc de l'actitud raonable que he esmentat abans (relativitzar i parlar de febleses humanes), l'article és una defensa de dalt a baix de la reclamació del marquesat per part d'Escrivá de Balaguer.
Ara bé, les coses sempre es poden empitjorar. I això és el que s'esdevé quan es passa de l'opinió a la mentida.
Ricardo de la Cierva va tractar el tema del muntatge del marquesat de Peralta a "Los años mentidos", al capítol 10, "La falsificación del marquesado de Peralta". Com que ell ho explica molt bé, i existeix una versió digital, no m'hi entretinc: qui vulgui que hi doni un cop d'ull i en tregui les seves conclusions. (3)
Pel que fa a l'afició als canvis de nom en general, qui ho explica molt bé és Joan Estruch a "Santos y pillos. El Opus Dei y sus paradojas", al capítol 2. També hi ha versió digital. (4)
Tot plegat és tan esperpèntic, i tan ridícula l'obsessió "actual" de la gent de l'Opus per justificar aquestes tonteries dels noms i els títols del seu fundador que, al final, cal donar la raó, per exemple, al Camilo José Cela quan deia:
"Eso de que este señor quiere ser marqués es un cachondeo; los frailes no son marqueses ni condes. (...) Eso no es serio, créame; la gente se ha reído mucho con eso del marquesado."
--
(1) Como ganar amigos e influir sobre las personas
(2) https://opusdei.org/es-es/article/marques-de-peralta/
(3) Ed. Fénix, 1993
http://www.opuslibros.org/prensa/marques_delacierva.htm
(4) Herder, 1993
http://www.opuslibros.org/libros/Santos_pillos/capitulo_2.htm
(5) A "¿Por qué no es usted del Opus Dei?" d'Eva Jardiel Poncela. Gráficas Valera, 1974, p. 65.
Dale Carnegie. (1)
Per definició, una hagiografia no pot ser mai objectiva, perquè seria una contradicció. El que sí pot ser és coherent: com que l'objectiu de l'hagiografia és laudatori, el normal és que dissimuli o elimini el que no afavoreix aquest propòsit. I que alhora exageri, i si cal inventi (la frontera entre l'exageració i la invenció és difusa) tot allò que engrandeixi la figura de la persona hagiografiada.
En posaré un exemple. D'aquest personatge cap al qual sento (no és cap secret) una especial atracció, Escrivá de Balaguer.
Un dels aspectes que criden més l'atenció de la seva vida és l'afició a anar-se canviant el nom. Per descomptat no hi ha res a dir, cadascú fa el que vol (si pot) amb els seus noms.
Quan comença a passar "alguna cosa" és quan els seus hagiògrafs comenten aquests capricis. Quan en lloc de reconèixer-los i alhora si de cas relativitzar-los, en lloc de dir, per exemple, "que fins i tot els sants tenen les seves febleses", s'entossudeixen en defensar aquestes tonteries narcisistes.
Fa poc a la web oficial de l'Opus, opusdei.org, vaig trobar un article amb el títol "Marqués de Peralta". Per descomptat em va cridar l'atenció. I el contingut em va semblar fascinant. (2)
Em va semblar fascinant perquè en lloc de l'actitud raonable que he esmentat abans (relativitzar i parlar de febleses humanes), l'article és una defensa de dalt a baix de la reclamació del marquesat per part d'Escrivá de Balaguer.
Ara bé, les coses sempre es poden empitjorar. I això és el que s'esdevé quan es passa de l'opinió a la mentida.
Ricardo de la Cierva va tractar el tema del muntatge del marquesat de Peralta a "Los años mentidos", al capítol 10, "La falsificación del marquesado de Peralta". Com que ell ho explica molt bé, i existeix una versió digital, no m'hi entretinc: qui vulgui que hi doni un cop d'ull i en tregui les seves conclusions. (3)
Pel que fa a l'afició als canvis de nom en general, qui ho explica molt bé és Joan Estruch a "Santos y pillos. El Opus Dei y sus paradojas", al capítol 2. També hi ha versió digital. (4)
Tot plegat és tan esperpèntic, i tan ridícula l'obsessió "actual" de la gent de l'Opus per justificar aquestes tonteries dels noms i els títols del seu fundador que, al final, cal donar la raó, per exemple, al Camilo José Cela quan deia:
"Eso de que este señor quiere ser marqués es un cachondeo; los frailes no son marqueses ni condes. (...) Eso no es serio, créame; la gente se ha reído mucho con eso del marquesado."
--
(1) Como ganar amigos e influir sobre las personas
(2) https://opusdei.org/es-es/article/marques-de-peralta/
(3) Ed. Fénix, 1993
http://www.opuslibros.org/prensa/marques_delacierva.htm
(4) Herder, 1993
http://www.opuslibros.org/libros/Santos_pillos/capitulo_2.htm
(5) A "¿Por qué no es usted del Opus Dei?" d'Eva Jardiel Poncela. Gráficas Valera, 1974, p. 65.
7 de gen. 2019
Pecadors sense pecats
Una manera de no reconèixer les pròpies febleses és dir que se'n tenen moltes però no concretar-ne cap. Hi ha persones que d'aquesta actitud en fan un estil de vida. Sovint, aquestes mateixes persones, quan algú altre els concreta o retreu alguna d'aquestes febleses, llavors la neguen, i de manera rotunda.
Perquè una cosa és dir "jo tinc moltes febleses", i una altra diferent (i es veu que difícil d'assumir), és que algú altre ens en posi un exemple concret. Quan passa això, aquestes persones sovint se senten agredides, i és habitual que atribueixen a la mala fe dels altres allò que qualifiquen de "difamacions".
En l'àmbit religiós, de les febleses (o de les seves conseqüències) se'n poden dir pecats, i llavors qui s'autoacusa el que fa és dir d'ell mateix que és un pecador.
Amb aquest tipus d'actitud, com més gran és el prestigi de la persona (o la seva ànsia de prestigi) més rotundes poden ser les reaccions abans esmentades: tant la proclamació d'una banda de les pròpies febleses com el rebuig de les febleses concretes que els altres potser li atribueixen. De manera que el resultat, la paradoxa (en el context religiós), és una persona molt pecadora que no ha comès cap pecat.
Això pot passar tant amb les persones físiques com amb "les persones jurídiques", per exemple, amb les institucions religioses. De fet, quan els orígens d'un institut religiós estan ja marcats d'aquesta manera a causa de la forma d'actuar del seu fundador, és fàcil que la institució interioritzi la contradicció "i la institucionalitzi".
La història de Monsenyor Escrivá de Balaguer i de l'Opus Dei és un bon exemple d'aquestes peculiaritats. Ell, el Fundador, sovint deia d'ell mateix que era un gran pecador, però quan algú li retreia o posava de manifest algun dels seus "pecats", per exemple pecats d'orgull, de prepotència, d'ira, de falta de caritat, etc. (no de manera abstracta, sinó amb exemples concrets, "aquell dia, amb aquella persona, en aquell lloc"), la seva reacció era sentir-se difamat, i alhora, "com a bon cristià", perdonar els difamadors. El que fos abans de reconèixer la part de veritat que hi pogués haver en la crítica.
Va donar aquest exemple, i els seus seguidors han seguit la pauta, tant quan s'ha tractat de defensar la santedat del Fundador com quan s'ha tractat de la santedat de la Institució.
Totes les biografies d'Escrivá de Balaguer escrites per persones de l'Opus (o que hi simpatitzen) en són un bon testimoni. I avui, més de quaranta anys després de la mort d'Escrivá de Balaguer, a dins de l'Opus en aquest sentit no ha canviat res (només cal mirar les seves pàgines web actuals).
El cas d'Escrivá de Balaguer és només un exemple. Ja he dit que són formes de comportar-se bastant corrents. L'única peculiaritat és que casos com el seu, d'una persona elevada als altars i per tant proposada com a model de comportament per l'Església, criden una mica més l'atenció.
Perquè una cosa és dir "jo tinc moltes febleses", i una altra diferent (i es veu que difícil d'assumir), és que algú altre ens en posi un exemple concret. Quan passa això, aquestes persones sovint se senten agredides, i és habitual que atribueixen a la mala fe dels altres allò que qualifiquen de "difamacions".
En l'àmbit religiós, de les febleses (o de les seves conseqüències) se'n poden dir pecats, i llavors qui s'autoacusa el que fa és dir d'ell mateix que és un pecador.
Amb aquest tipus d'actitud, com més gran és el prestigi de la persona (o la seva ànsia de prestigi) més rotundes poden ser les reaccions abans esmentades: tant la proclamació d'una banda de les pròpies febleses com el rebuig de les febleses concretes que els altres potser li atribueixen. De manera que el resultat, la paradoxa (en el context religiós), és una persona molt pecadora que no ha comès cap pecat.
Això pot passar tant amb les persones físiques com amb "les persones jurídiques", per exemple, amb les institucions religioses. De fet, quan els orígens d'un institut religiós estan ja marcats d'aquesta manera a causa de la forma d'actuar del seu fundador, és fàcil que la institució interioritzi la contradicció "i la institucionalitzi".
La història de Monsenyor Escrivá de Balaguer i de l'Opus Dei és un bon exemple d'aquestes peculiaritats. Ell, el Fundador, sovint deia d'ell mateix que era un gran pecador, però quan algú li retreia o posava de manifest algun dels seus "pecats", per exemple pecats d'orgull, de prepotència, d'ira, de falta de caritat, etc. (no de manera abstracta, sinó amb exemples concrets, "aquell dia, amb aquella persona, en aquell lloc"), la seva reacció era sentir-se difamat, i alhora, "com a bon cristià", perdonar els difamadors. El que fos abans de reconèixer la part de veritat que hi pogués haver en la crítica.
Va donar aquest exemple, i els seus seguidors han seguit la pauta, tant quan s'ha tractat de defensar la santedat del Fundador com quan s'ha tractat de la santedat de la Institució.
Totes les biografies d'Escrivá de Balaguer escrites per persones de l'Opus (o que hi simpatitzen) en són un bon testimoni. I avui, més de quaranta anys després de la mort d'Escrivá de Balaguer, a dins de l'Opus en aquest sentit no ha canviat res (només cal mirar les seves pàgines web actuals).
El cas d'Escrivá de Balaguer és només un exemple. Ja he dit que són formes de comportar-se bastant corrents. L'única peculiaritat és que casos com el seu, d'una persona elevada als altars i per tant proposada com a model de comportament per l'Església, criden una mica més l'atenció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)