Camino es va publicar el 1939, durant la Guerra Civil. Instal.lat a Burgos, mossèn Escrivá revisa i amplia un text anterior ("Consideraciones Espirituales", 1934), fins arribar als 999 punts del text definitiu.
Parlant amb una persona vinculada a la maçoneria, em diu que al text inicial, publicat el 1939, al punt 115 hi havia una referència a la maçoneria que va ser eliminada posteriorment. Me'n vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona i consulto la primera edició de Camino. Efectivament, el punt 115 diu això:
"'Minutos de silencio.' -Quédese esto para ateos masones y protestantes, que tienen el corazón seco. Los católicos, Hijos de Dios, hablamos con el Padre nuestro que está en los cielos."
Després, també a la biblioteca del seminari, consulto "Camino, edición crítico-histórica", de Pedro Rodríguez (Rialp, 2002). Explica Pedro Rodríguez (de l'Opus ell), al parlar del punt 115, que el 1957, en la 14a. edició, la segona frase es va corregir, es van eliminar els maçons i els protestants: "Quédese esto para los ateos y para los hombres que tienen el corazón seco". I que l'any següent, en la 15 edició, el text va tornar a ser modificat i a les eliminacions anteriors de maçons i protestants s'hi va afegir l'eliminació dels ateus: "'Minutos de silencio'. -Dejadlos para los que tienen el corazón seco".
Rectificar és de savis. Hi ha escriptors que revisen els textos que han publicat, i d'altres que no ho fan. Mossèn Escrivá ho va fer en el cas de Camino.
Quan un escriptor, després de la primera publicació d'un text, fa correccions en aquell text i el reedita se suposa que és perquè no se sent prou identificat amb el text inicial, fins el punt de tenir la necessitat de modificar-lo. Per tant, en alguna mesura es pot suposar també que es segueix sentint identificat amb el que no corregeix.
De manera que un autor que fa correccions (a diferència dels autors que no corregeixen), perd l'eventual argument d'atribuir algunes característiques del text "al moment en què es va publicar". És a dir, que si el 1957 i 58 per a mossèn Escrivá allò dels maçons, protestants i ateus ja no li semblava adequat i va decidir corregir-ho, posat a fer correccions podria haver aprofitar també per llimar algunes altres "arestes", si és que n'hagués vist la necessitat. Però segons sembla no la va veure, aquesta necessitat.
És a dir, que no li devia semblar inadequat, per exemple, el llenguatge "guerracivilista" de molts punts de Camino, plens de referències a cabdills, victòries, lluites, soldats, virilitats, etc.:
"¡Si has nacido para caudillo!" 16*
"¡La guerra! -La guerra tiene una finalidad sobrenatural (...) -La guerra es el obstáculo máximo del camino fácil. -Pero tendremos, al final, que amarla, como el religioso debe amar sus disciplinas." 311*
"Viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo." 833* (1)
Alhora, mossèn Escrivá busca algú que faci una presentació de Camino que sigui del seu gust, i la persona triada és el bisbe Xavier de Lauzurica y Torralba, la presentació del qual acaba així, abrandada, bel.ligerant i i d'un espanyolisme agressiu i caspós:
"Lector, no descanses; vela siempre y está alerta, porque el enemigo no duerme. Si estas máximas las conviertes en vida propia, serás un imitador perfecto de Jesucristo y un caballero sin tacha. Y con cristos como tú volverá España a la antigua grandeza de sus santos, sabios y héroes."
Aquesta presentació es va mantenir un munt d'anys. A les edicions de Camino que circulaven per casa dels meus pares quan jo era petit sortia a totes. No sé fins quan es va mantenir.
Que el llenguatge de Camino fos així, guerracivilista, té una explicació fàcil. Mossèn Escrivá, després de fugir de manera sensata del Madrid republicà, ja que allí tenia moltes possibilitats de que el matessin, després d'un periple llarg i arriscat arriba a França. Allí no corre perill, s'hi hauria pogut quedar fins el final de la guerra. Però no, torna a Espanya, a la zona controlada pels franquistes, i s'instal.la "precisament" a Burgos, on hi ha la plana major de l'exèrcit de Franco.
Insisteixo, es podia haver quedat a França, o es podia haver instal.lat a qualsevol altre lloc menys significatiu que Burgos en aquell moment. Però se'n va a Burgos. I més endavant fins i tot dirigirà uns "exercicis espirituals" del Franco, un personatge amb el qual hi té diferents punts en comú. Per exemple, Franco estava igual d' obsessionat amb el maçons com mossèn Escrivá (les relacions amb el dictador Franco encara seran més àmplies, però ara no es tracta de fer aquí un estudi d'aquestes relacions).
Mossèn Escrivá se'n va a Burgos, escriu el que escriu, i posteriorment dels biaixos guerracivilistes del text no en corregeix cap. De la mateixa manera que, canviant ara de tema, tampoc corregeix, per exemple, la coneguda frase sobre les dones del punt 946 de Camino, "Ellas no hace falta que sean sabias: basta que sean discretas."
Recapitulo. Mossèn Escrivá va corregir Camino (com a mínim) el 1957 i el 1958, dinou anys després de la primera edició. I si el va corregir dues vegades, també l'hauria pogut corregir més vegades, tantes com hagués volgut, si més endavant li hagués grinyolat alguna cosa del contingut original. De fet, fins el 1975, que va morir, hi hauria pogut fer correccions. I no les va fer, i el llenguatge bél.lic i la misogínia (per parlar només dels temes que he esmentat ara, però n'hi ha més "susceptibles de ser comentats") van quedar en l'edició definitiva de Camino.
Per cert: al llibre esmentat de Pedro Rodríguez no hi ha cap capítol titulat "Les correccions en les diferents edicions de Camino", un capítol que en un llibre subtitulat "edición crítico-histórica" sembla que hi hauria de ser. Amb més motiu, tenint en compte que en canvi hi ha un munt d'informació irrellevant, que segons com sembla que només hi sigui per dificultar la localització d'aquest altre tipus d'informacions. Per arribar a la referència dels maçons has d'anar llegint punt per punt "a veure què en diu", i sovint els detalls rellevants com aquest dels maçons queden colgats entremig d'un munt "de palla". (2)
Acabo. A la 73a. edició castellana que tinc a l'abast i consulto (Ediciones Rialp, 2002, l'editorial oficial de les obres de San Josemaría), al final diu: "LXXIII edición castellana (idéntica a la primera edición de 1939)".
--
(1) I d'altres: "La paz es algo muy relacionado con la guerra." 308*; "No me olvides que Cristo tiene también 'milicias'" 905*; etc.
(2) Hi ha una edició virtual del llibre de Pedro Rodríguez, però "casualment" aquesta informació relativa a les modificacions del punt 115 en l'edició virtual no hi són.
www.leercamino.org/camino_punto_a_punto-capitulo_1_caracter-punto_1.php
17 de gen. 2018
16 de gen. 2018
Leclercq, Merenciano i Pius XI
Quan tafanejo en llibreries de vell sovint, si n'hi ha, dono un cop d'ull a l'apartat de religió, i si hi trobo algun dels llibres que recordo de casa dels meus pares i el preu és raonable (és a dir, molt barat), el compro. Aquests llibres els afegeixo a la meva petita biblioteca de llibres religiosos, en la qual també hi tinc alguns llibres provinents directament de la biblioteca dels meus pares (que en el seu moment vaig guardar, quan vam desmuntar el pis familiar).
L'última adquisició d'aquest tipus (2 euros) ha sigut "El matrimonio cristiano", de Jacques Leclercq (1). El text va precedit de l'encíclica Casti Connubii de Pius XI (1930), a la qual pertany el fragment següent:
"Sobre el orden que debe guardarse, entre el marido y la mujer, sabiamente enseña nuestro predecesor León XIII, de santa memoria, en su ya citada encíclica acerca del matrimonio cristiano: 'El varón es el jefe de la familia y cabeza de la mujer, la cual, sin embargo, puesto que es carne de su carne y hueso de sus huesos, debe someterse y obedecer al marido, no a modo de esclava, sino de compañera, es decir, de tal modo que a su obediencia no le falte ni honestidad ni dignidad.'" (2) (3)
A continuació de la Casti Connubii hi ha la presentació del text de J. Leclercq a càrrec de Francisco Marco Merenciano, el qual també té algunes idees clares, per exemple, quan diu que "el protestantismo es a todas luces la causa de que la familia moderna haya llegado a estos límites nauseabundos de esterilidad".
No hi ha cap nota explicant qui és aquest Merenciano, de manera que encuriosit faig una ullada a internet. Segons sembla (ho dic així perquè a internet ja se sap que hi ha moltes manipulacions i mentides) aquest home, nascut a Llíria, era un psiquiatre que va ocupar la plaça de director del Manicomi de València. Com a psiquiatre es veu que combregava amb les idees d'Antonio Vallejo Nágera, màxim responsable dels serveis de psiquiatria franquistes després de la guerra i obsessionat (Vallejo Nágera) amb "el gen marxista", el qual considerava que abocava als seus posseïdors a conductes depravades i criminals. Però de l'Antonio Vallejo Nágera ja n'he parlat altres cops, ara no cal insistir-hi. (4)
Tornant al Francisco Marco Merenciano, segons sembla a l'acabar la Guerra Civil va denunciar (junt amb dos metges més falangistes com ell) al que havia estat el seu mentor i company, el metge Juan Peset, acusant-lo del delicte "gravíssim" de no haver-se pronunciat a favor dels militars sublevats. Peset va ser apartat de la seva càtedra de medecina legal (la plaça la va ocupar el mateix Merenciano), va passar per dos consells de guerra i el 1941 el van afusellar contra les tàpies del cementiri de Paterna. (5)
Si he incorporat la cita de la Casti Connubii i les informacions sobre Francisco Marco Merenciano és només per posar en relleu els referents que tria l'Editorial Rialp a l'hora de presentar el text de Leclercq. Perquè els contextos sovint són tan importants com els textos. Si més no per a mi, que si parlo d'aquest libre és perquè, tal com ja he dit, formava part de la biblioteca familiar, a la qual hi havia arribat (el més natural és que fos així) com a resultat d'alguna recomanació d'alguna de les persones de l'Opus amb les quals la meva mare es relacionava.
Pel que fa estrictament al text de Jaques Leclercq (canonge i professor de la Universitat de Lovaina), s'ha de reconèixer que fa un cert esforç per distanciar-se una mica d'alguns plantejaments de l'Església poc favorables envers les dones defensats durant segles per teòlegs, bisbes, predicadors i papes. Però el resultat és desigual, perquè el seu solatge al capdavall és el que és, i per tant se li veu el llautó. Per exemple:
"Para la mujer verdaderamente mujer, entregar su cuerpo al hombre es la más grande señal de amor, es el renunciamiento más profundo a si misma, el abandono de todas sus reservas, de su pudor, de su entrega en cierto modo en sacrificio, y se entrega a fin de dar al hombre la prueba suprema de su amor." (6)
Renunciament, abandonament, sacrifici... aquesta és la manera de ser una "mujer verdaderamente mujer"!
Bé, al capdavall (o al capdamunt) el que volia explicar és que, com que no puc presumir d'una gran memòria, quan puc procuro completar-la amb una bona documentació. Per això em vaig comprar aquest llibre, perquè el recordava de casa dels meus pares, i hi era perquè la meva mare llegia aquesta mena de llibres.
En aquest cas, tal com ja he dit és un llibre editat per l'Editorial Rialp (creada i dirigida per persones de l'Opus), precedit per la Casti Connubii i prologat per Francisco Marco Merenciano. Tot plegat és rellevant? Potser no, potser sí... en qualsevol cas a mi m'agrada recordar-ho.
--
(1) Editorial Rialp, 1950 - 6a edició, 1957. "Colección Patmos, libros de espiritualidad".
(2) El text citat de Lleó III correspon a l'encíclica Arcanum Divinae Sapientiae, de 1880. En el mateix apartat d'aquesta encíclica ("La finalidad del matrimonio en el cristianismo"), Lleó III també diu, se suposa que també "sàviament": "Puesto que el marido es cabeza de la mujer, como Cristo es cabeza de la Iglesia. Y así como la Iglesia está sometida a Cristo, así también las mujeres a sus maridos en todo.". En aquests casos els defensors de la ortodòxia catòlica suposo que argumentarien que Lleó III l'únic que feia era citar Sant Pau; i aquest és precisament el problema, que aquestes cites es van repetint al llarg dels segles. I hi ha qui encara les repeteix.
(3) El text de la Casti Connubii és el del llibre de l'Editorial Rialp, que no és exactament el mateix que ara surt a la web del Vaticà (puntuació, tractament de les majúscules i abreviatures)
(4) No s'ha de confondre amb el seu fill Juan Antonio Vallejo Nágera, també psiquiatre.
(5) No dono les referències exactes de les fonts d'aquestes informacions perquè contrastar les dades d'internet amb publicacions en paper (com p.ex. les memòries de Castilla del Pino) ara m'obligaria a un esforç que em fa mandra fer, sobretot tenint en compte que la vida i miracles d'aquest Merenciano no és el motiu d'aquest escrit. En qualsevol cas, el que he dit d'ell he vist que ho deien diferents persones, i en canvi no n'he trobat ningú que desmentís aquestes greus atribucions.
(6) p. 214. Una anàlisi seriosa del text de Leclercq requeriria una dedicació que tampoc entra en les meves prioritats, però alguns dels eixos importants podrien ser el del celibat com a estat més elevat de perfecció, o l'ús que fa de la paraula "amor", de vegades amb un significat i de vegades amb un altre (amb un resultat en conjunt bastant absurd). Pel que fa al que he dit dels seus esforços, un exemple de plantejament fàcil de compartir, i alhora lloable, pot ser aquest: "El fin de la educación no debe ser asegurar a los hijos una vida fàcil, sinó templarles para que sean capaces a su vez de afrontar una vida dura," El problema és que no s'acaba aquí la frase, en lloc d'un punt hi ha una coma, i després de la coma llavors segueix i ho embolica, "porque sólo las vidas duras son hermosas." (p. 328) Però aquesta idea ja enllaça amb el de les mortificacions, i com que ja n'he parlat altres vegades ara no cal tornar-hi.
L'última adquisició d'aquest tipus (2 euros) ha sigut "El matrimonio cristiano", de Jacques Leclercq (1). El text va precedit de l'encíclica Casti Connubii de Pius XI (1930), a la qual pertany el fragment següent:
"Sobre el orden que debe guardarse, entre el marido y la mujer, sabiamente enseña nuestro predecesor León XIII, de santa memoria, en su ya citada encíclica acerca del matrimonio cristiano: 'El varón es el jefe de la familia y cabeza de la mujer, la cual, sin embargo, puesto que es carne de su carne y hueso de sus huesos, debe someterse y obedecer al marido, no a modo de esclava, sino de compañera, es decir, de tal modo que a su obediencia no le falte ni honestidad ni dignidad.'" (2) (3)
A continuació de la Casti Connubii hi ha la presentació del text de J. Leclercq a càrrec de Francisco Marco Merenciano, el qual també té algunes idees clares, per exemple, quan diu que "el protestantismo es a todas luces la causa de que la familia moderna haya llegado a estos límites nauseabundos de esterilidad".
No hi ha cap nota explicant qui és aquest Merenciano, de manera que encuriosit faig una ullada a internet. Segons sembla (ho dic així perquè a internet ja se sap que hi ha moltes manipulacions i mentides) aquest home, nascut a Llíria, era un psiquiatre que va ocupar la plaça de director del Manicomi de València. Com a psiquiatre es veu que combregava amb les idees d'Antonio Vallejo Nágera, màxim responsable dels serveis de psiquiatria franquistes després de la guerra i obsessionat (Vallejo Nágera) amb "el gen marxista", el qual considerava que abocava als seus posseïdors a conductes depravades i criminals. Però de l'Antonio Vallejo Nágera ja n'he parlat altres cops, ara no cal insistir-hi. (4)
Tornant al Francisco Marco Merenciano, segons sembla a l'acabar la Guerra Civil va denunciar (junt amb dos metges més falangistes com ell) al que havia estat el seu mentor i company, el metge Juan Peset, acusant-lo del delicte "gravíssim" de no haver-se pronunciat a favor dels militars sublevats. Peset va ser apartat de la seva càtedra de medecina legal (la plaça la va ocupar el mateix Merenciano), va passar per dos consells de guerra i el 1941 el van afusellar contra les tàpies del cementiri de Paterna. (5)
Si he incorporat la cita de la Casti Connubii i les informacions sobre Francisco Marco Merenciano és només per posar en relleu els referents que tria l'Editorial Rialp a l'hora de presentar el text de Leclercq. Perquè els contextos sovint són tan importants com els textos. Si més no per a mi, que si parlo d'aquest libre és perquè, tal com ja he dit, formava part de la biblioteca familiar, a la qual hi havia arribat (el més natural és que fos així) com a resultat d'alguna recomanació d'alguna de les persones de l'Opus amb les quals la meva mare es relacionava.
Pel que fa estrictament al text de Jaques Leclercq (canonge i professor de la Universitat de Lovaina), s'ha de reconèixer que fa un cert esforç per distanciar-se una mica d'alguns plantejaments de l'Església poc favorables envers les dones defensats durant segles per teòlegs, bisbes, predicadors i papes. Però el resultat és desigual, perquè el seu solatge al capdavall és el que és, i per tant se li veu el llautó. Per exemple:
"Para la mujer verdaderamente mujer, entregar su cuerpo al hombre es la más grande señal de amor, es el renunciamiento más profundo a si misma, el abandono de todas sus reservas, de su pudor, de su entrega en cierto modo en sacrificio, y se entrega a fin de dar al hombre la prueba suprema de su amor." (6)
Renunciament, abandonament, sacrifici... aquesta és la manera de ser una "mujer verdaderamente mujer"!
Bé, al capdavall (o al capdamunt) el que volia explicar és que, com que no puc presumir d'una gran memòria, quan puc procuro completar-la amb una bona documentació. Per això em vaig comprar aquest llibre, perquè el recordava de casa dels meus pares, i hi era perquè la meva mare llegia aquesta mena de llibres.
En aquest cas, tal com ja he dit és un llibre editat per l'Editorial Rialp (creada i dirigida per persones de l'Opus), precedit per la Casti Connubii i prologat per Francisco Marco Merenciano. Tot plegat és rellevant? Potser no, potser sí... en qualsevol cas a mi m'agrada recordar-ho.
--
(1) Editorial Rialp, 1950 - 6a edició, 1957. "Colección Patmos, libros de espiritualidad".
(2) El text citat de Lleó III correspon a l'encíclica Arcanum Divinae Sapientiae, de 1880. En el mateix apartat d'aquesta encíclica ("La finalidad del matrimonio en el cristianismo"), Lleó III també diu, se suposa que també "sàviament": "Puesto que el marido es cabeza de la mujer, como Cristo es cabeza de la Iglesia. Y así como la Iglesia está sometida a Cristo, así también las mujeres a sus maridos en todo.". En aquests casos els defensors de la ortodòxia catòlica suposo que argumentarien que Lleó III l'únic que feia era citar Sant Pau; i aquest és precisament el problema, que aquestes cites es van repetint al llarg dels segles. I hi ha qui encara les repeteix.
(3) El text de la Casti Connubii és el del llibre de l'Editorial Rialp, que no és exactament el mateix que ara surt a la web del Vaticà (puntuació, tractament de les majúscules i abreviatures)
(4) No s'ha de confondre amb el seu fill Juan Antonio Vallejo Nágera, també psiquiatre.
(5) No dono les referències exactes de les fonts d'aquestes informacions perquè contrastar les dades d'internet amb publicacions en paper (com p.ex. les memòries de Castilla del Pino) ara m'obligaria a un esforç que em fa mandra fer, sobretot tenint en compte que la vida i miracles d'aquest Merenciano no és el motiu d'aquest escrit. En qualsevol cas, el que he dit d'ell he vist que ho deien diferents persones, i en canvi no n'he trobat ningú que desmentís aquestes greus atribucions.
(6) p. 214. Una anàlisi seriosa del text de Leclercq requeriria una dedicació que tampoc entra en les meves prioritats, però alguns dels eixos importants podrien ser el del celibat com a estat més elevat de perfecció, o l'ús que fa de la paraula "amor", de vegades amb un significat i de vegades amb un altre (amb un resultat en conjunt bastant absurd). Pel que fa al que he dit dels seus esforços, un exemple de plantejament fàcil de compartir, i alhora lloable, pot ser aquest: "El fin de la educación no debe ser asegurar a los hijos una vida fàcil, sinó templarles para que sean capaces a su vez de afrontar una vida dura," El problema és que no s'acaba aquí la frase, en lloc d'un punt hi ha una coma, i després de la coma llavors segueix i ho embolica, "porque sólo las vidas duras son hermosas." (p. 328) Però aquesta idea ja enllaça amb el de les mortificacions, i com que ja n'he parlat altres vegades ara no cal tornar-hi.
15 de gen. 2018
Més divagacions sobre l'empatia i la compassió
1 "Compadecerse es 'padecer con', es decir, acercarse al sufrimiento ajeno con apertura de alma y capacidad de hacer propio este dolor, esa pena o esa carencia que sufre alguien a nuestro lado."
2 "Es la compasión lo que nos mueve, casi sin necesidad de pensar, a echar una mano a tiempo a quienes lo necesitan."
Ja n'he parlat alguna altra vegada: el que associo al concepte de compassió és només el que diu la segona frase, però no la primera. És possible que la primera idea, "patir amb", pugui servir per arribar a la segona, "actuar per minimitzar el patiment aliè". Però per arribar al segon pas no em sembla imprescindible passar forçosament pel primer. I per tant no em sembla ni sensat ni saludable lloar "aquest patiment afegit" com a virtut (el patiment de la persona compassiva, "sumat" al patiment de la persona compadida). (1)
Ho remarco perquè aquesta "no necessitat del patiment o sofriment" (una altra cosa és "la seva inevitabilitat", tal com diuen els budistes, però aquesta és una altra història) ens protegeix del perill que representa l'atribució d'un sentit positiu al sofriment "per ell mateix", ja que llavors hi ha el risc "que ens quedem en l'estadi del sofriment". Que ens hi quedem "sense ultrapassar-lo amb la voluntat d'alleujament del sofriment aliè". Passa de vegades, que hi ha "el desig" d'alleujar però no hi ha el compromís de fer-ho.
Del patiment "positiu per ell mateix" (sobretot el buscat voluntàriament, és a dir, la mortificació), el cristianisme n'ha fet històricament l'apologia, i alguns cristians de manera encara més reivindicativa, com per exemple en l'actualitat la gent de l'Opus.
Les dues frases inicials són del llibre "La brújula de la vida", de la Covadonga O'Shea (2). Al llibre hi ha moltes pàgines de molt sentit comú, absolutament reivindicables tant per una persona creient com descreguda (com jo). Alhora al llarg del llibre també es defensen uns models de societat i de família determinats, uns models que al final del llibre es fan cada vegada més explícits, i que s'acaben reblant així:
"(...) lo que tantas veces ha repetido a lo largo de sus años de pontificado Juan Pablo II: 'El eclipse de Dios lleva al eclipse del hombre.'"
I la Covadonga O'Shea amb aquesta cita es queda tan contenta. Com tan content es devia quedar Joan Pau II després de fer aquesta afirmació, una afirmació que va reiterar bastants cops, de manera insistent durant el seu llarg pontificat.
Perquè una cosa seria que la frase acabés amb "l'eclipsi de l'home 'religiós'"... però no, es tracta "de l'home", de l'ésser humà en general. És a dir, que s'entén que si no es creu en Déu no hi ha possibilitat "d'humanitat".
Quines coses... suposo que aquests són els perills dels excessos de teologia i catequesi.
--
(1) És un perill, fer servir una paraula (per exemple la compassió) atorgant-li diferents significats, sense que acabi de quedar clar quin és el significat concret que "nosaltres i en aquell moment" li atribuïm.
(2) Temas de Hoy, 2001 (p. 58 i 59). La Covadonga O'Shea és de l'Opus, entre d'altres activitats periodístiques durant molts anys va dirigir la revista de 'Telva', promoguda i dirigida per persones de l'Opus o del seu entorn.
2 "Es la compasión lo que nos mueve, casi sin necesidad de pensar, a echar una mano a tiempo a quienes lo necesitan."
Ja n'he parlat alguna altra vegada: el que associo al concepte de compassió és només el que diu la segona frase, però no la primera. És possible que la primera idea, "patir amb", pugui servir per arribar a la segona, "actuar per minimitzar el patiment aliè". Però per arribar al segon pas no em sembla imprescindible passar forçosament pel primer. I per tant no em sembla ni sensat ni saludable lloar "aquest patiment afegit" com a virtut (el patiment de la persona compassiva, "sumat" al patiment de la persona compadida). (1)
Ho remarco perquè aquesta "no necessitat del patiment o sofriment" (una altra cosa és "la seva inevitabilitat", tal com diuen els budistes, però aquesta és una altra història) ens protegeix del perill que representa l'atribució d'un sentit positiu al sofriment "per ell mateix", ja que llavors hi ha el risc "que ens quedem en l'estadi del sofriment". Que ens hi quedem "sense ultrapassar-lo amb la voluntat d'alleujament del sofriment aliè". Passa de vegades, que hi ha "el desig" d'alleujar però no hi ha el compromís de fer-ho.
Del patiment "positiu per ell mateix" (sobretot el buscat voluntàriament, és a dir, la mortificació), el cristianisme n'ha fet històricament l'apologia, i alguns cristians de manera encara més reivindicativa, com per exemple en l'actualitat la gent de l'Opus.
Les dues frases inicials són del llibre "La brújula de la vida", de la Covadonga O'Shea (2). Al llibre hi ha moltes pàgines de molt sentit comú, absolutament reivindicables tant per una persona creient com descreguda (com jo). Alhora al llarg del llibre també es defensen uns models de societat i de família determinats, uns models que al final del llibre es fan cada vegada més explícits, i que s'acaben reblant així:
"(...) lo que tantas veces ha repetido a lo largo de sus años de pontificado Juan Pablo II: 'El eclipse de Dios lleva al eclipse del hombre.'"
I la Covadonga O'Shea amb aquesta cita es queda tan contenta. Com tan content es devia quedar Joan Pau II després de fer aquesta afirmació, una afirmació que va reiterar bastants cops, de manera insistent durant el seu llarg pontificat.
Perquè una cosa seria que la frase acabés amb "l'eclipsi de l'home 'religiós'"... però no, es tracta "de l'home", de l'ésser humà en general. És a dir, que s'entén que si no es creu en Déu no hi ha possibilitat "d'humanitat".
Quines coses... suposo que aquests són els perills dels excessos de teologia i catequesi.
--
(1) És un perill, fer servir una paraula (per exemple la compassió) atorgant-li diferents significats, sense que acabi de quedar clar quin és el significat concret que "nosaltres i en aquell moment" li atribuïm.
(2) Temas de Hoy, 2001 (p. 58 i 59). La Covadonga O'Shea és de l'Opus, entre d'altres activitats periodístiques durant molts anys va dirigir la revista de 'Telva', promoguda i dirigida per persones de l'Opus o del seu entorn.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)