Era un humil sabater que havia passat pel món de manera discreta, cristiana i honesta, adobant sabates al seu petit taller. Sempre havia donat almoines als pobres i als sense sostre, i havia complert amb totes les seves obligacions religioses; havia anat a missa i a combregar tots els diumenges i totes les festes de precepte, i també havia contribuït a la restauració del campanar i de l'altar major de la parròquia.
Quan va morir, la seva ànima piadosa i bondadosa va envolar-se lleugera cap al Cel, i quan hi va arribar, a la porta, hi va trobar Sant Pere. Aquell dia Sant Pere havia begut un didalet (o dos) de mistela, i mig de broma, potser sense pensar massa què deia, li va dir al sabater:
-Has viscut cristianament, has anat a missa tots els diumenges, t'has confessat sovint i sempre que has pogut has fet bones obres, de manera que t'has guanyat l'entrada al Cel. Ara, d'aquí un moment, hi podràs entrar, i llavors podràs contemplar eternament la Sagrada Majestat de Déu Omnipotent (i menjar tants pastissets de cabell d'àngel com vulguis). No com altres, que a causa de la seva impietat i de les seves males obres han anat a parar a l'Infern, i allí pateixen dolors indescriptibles a dins de les olles de Llucifer i els seus dimonis, plenes d'oli roent i sofre líquid. Ara bé, pensa una cosa: de la mateixa manera que Jesús, en un acte d'extrema generositat es va encarnar i es va deixar crucificar per tal de redimir tota la Humanitat, Déu ara ha pensat en tu per a un segon gran acte de redempció. Diu Déu que si tu, que has fet tot el que calia per poder entrar al Cel, fas ara el sacrifici de renunciar al teu dret d'entrar-hi i acceptes anar a l'Infern, Ell permetrà que totes les ànimes dels condemnats que ara penen a l'Infern tinguin una nova oportunitat per salvar-se. No estàs obligat a fer-ho, ets totalment lliure de decidir el que vulguis. Si vols ja pots entrar lliurement i sense cap mena d'impediment al Cel. Però ara saps que depèn de tu, de la teva generositat i capacitat de sacrifici, que els milions d'ànimes que cremen i pateixen a l'Infern tinguin o no tinguin aquesta nova oportunitat de salvació. Ets capaç d'aquest sublim acte de compassió, d'amor i d'abnegació?
Ningú sap què va passar, què va decidir aquell pobre sabater. Però diuen que abans, algun altre dia que Sant Pere potser també havia traguinyolat algun didalet de mistela (o dos, o quatre), ja havia fet el mateix plantejament a alguns candidats a entrar al Cel. I diuen que cap no va acceptar mai la proposta, cap no va estar disposat a acceptar aquell sacrifici. I que com més gran era la santedat d'aquelles ànimes que arribaven a les portes del Cel, més elaborats, persuasius i rotunds eren els seus arguments per justificar la seva negativa a acceptar la proposta. I també eren més petits els seus dubtes o remordiments pel fet de no ser capaços d'acceptar aquell gran sacrifici, aquella renúncia suprema d'una sola ànima, la seva, que hauria permès a totes les ànimes de l'Infern tenir una segona oportunitat.
Bé, son coses que diuen, però ves a saber...
23 de des. 2017
14 de des. 2017
Al voltant de les creences
Hi ha diferents teories generals (o convenciments) sobre els orígens de les creences. En qualsevol cas, el resultat, o la realitat, al final és la mateixa: una persona creu, té fe, "en cada cas en el que sigui".
D'altra banda, en relació al fet de creure, de la fe, es pot especular amb dos supòsits. Un és "el supòsit de l'ésser superior o suprem", el qual repartiria als ésser (humans), però no a tots (matèria d'estudi per a la teologia), la fe.
El segon supòsit seria el genètic o biològic. Algunes criatures naixerien amb una estructura cerebral més propensa a les creences sobrenaturals, i aquestes criatures serien els futurs creients. En canvi, unes altres criatures, amb una configuració cerebral diferent, tindrien la tendència a decantar-se per la indiferència envers els éssers o mons sobrenaturals.
Després, que els primers creguin "en un deu determinat" dependrà del seu context cultural, perquè la genètica no arriba a determinar la predisposició al catolicisme o al protestantisme, posem per cas (o a l'islamisme, l'animisme, etc.). I també "després", que alguns dels creients canviïn de creença, decantant-se per una altra opció religiosa, o per una opció no religiosa (com ara la creença en el nazisme, el comunisme, l'astrologia, l'homeopatia, etc.) seria un fet secundari, ja que el fet principal seria la tendència a la creença. El fet rellevant és creure, en què és només "un complement".
Potser perquè la fe religiosa en el fons és fràgil, totes les religions (encarregades de vetllar "per la comunitat dels propis creients"), es dediquen a bastir grans construccions teològiques, per tal que la persona creient se senti més segura, més acompanyada i legitimada.
En el cas del cristianisme, l'esforç fet al llarg de vint segles en aquest sentit, de construcció d'un sòlid sistema teològic, ha estat admirable. Des dels primers Pares de l'Església, passant per Sant Agustí, Sant Tomàs (per referir-me als "puntals" històrics de la construcció teològica de l'Església) fins arribar per exemple al penúltim papa, Benet XVI, el treball ha sigut immens.
En canvi, l'eficàcia d'aquesta dedicació és un tema més opinable. Des del primer moment aquests esforços van consistir en intents d'adaptació de les reflexions filosòfiques prèvies (o del moment) a les veritats i dogmes revelats: el que era compatible s'adoptava o adaptava, i el que no ho era es rebutjava. És a dir, que crec que es pot dir que mai hi va haver (no hi ha hagut) cap veritable reflexió filosòfica dins del cristianisme, perquè mai hi ha hagut pel damunt de tot "el dubte", sinó que a partir "de la certesa prèvia de les veritats revelades" s'han anat buscant confirmacions, relacions, equilibris, etc.
L'exemple més clar seria precisament el dels deu segles de filosofia escolàstica, segles de molts esforços teològics i de presumptes reflexions filosòfiques, amb el resultat de molta teologia i un desert pel que fa a eventuals aportacions genuïnament filosòfiques.
O dit d'una altra manera, i suposo que més clara: al llarg dels segles els filòsofs cristians o catòlics quan han fet aportacions al món de la filosofia (i és indubtable que les han fet, i de manera cabdal) les han fet "en tant que filòsofs i no en tant que creients". En els casos que han barrejat la seva doble condició, o que han prioritzat la condició religiosa (quan ha pesat més el seu compromís i els seus "prejudicis" de creients), aquests pensadors, comportant-se llavors "de manera no filosòfica", potser han ampliat el ventall dels conceptes teològics, però no dels filosòfics.
Per descomptat, aquestes reflexions són només reflexions filosòfiques, no són cap menyspreu "de l'experiència de la fe" de moltes persones a les quals les seves creences religioses els fan companyia i els ajuden a viure. A l'hora de viure cadascú s'apuntala en el que pot, i els altres no som ningú per menystenir aquestes persones i les seves vivències. El discurs anterior es mou a un altre nivell, espero que això sigui obvi.
D'altra banda, en relació al fet de creure, de la fe, es pot especular amb dos supòsits. Un és "el supòsit de l'ésser superior o suprem", el qual repartiria als ésser (humans), però no a tots (matèria d'estudi per a la teologia), la fe.
El segon supòsit seria el genètic o biològic. Algunes criatures naixerien amb una estructura cerebral més propensa a les creences sobrenaturals, i aquestes criatures serien els futurs creients. En canvi, unes altres criatures, amb una configuració cerebral diferent, tindrien la tendència a decantar-se per la indiferència envers els éssers o mons sobrenaturals.
Després, que els primers creguin "en un deu determinat" dependrà del seu context cultural, perquè la genètica no arriba a determinar la predisposició al catolicisme o al protestantisme, posem per cas (o a l'islamisme, l'animisme, etc.). I també "després", que alguns dels creients canviïn de creença, decantant-se per una altra opció religiosa, o per una opció no religiosa (com ara la creença en el nazisme, el comunisme, l'astrologia, l'homeopatia, etc.) seria un fet secundari, ja que el fet principal seria la tendència a la creença. El fet rellevant és creure, en què és només "un complement".
Potser perquè la fe religiosa en el fons és fràgil, totes les religions (encarregades de vetllar "per la comunitat dels propis creients"), es dediquen a bastir grans construccions teològiques, per tal que la persona creient se senti més segura, més acompanyada i legitimada.
En el cas del cristianisme, l'esforç fet al llarg de vint segles en aquest sentit, de construcció d'un sòlid sistema teològic, ha estat admirable. Des dels primers Pares de l'Església, passant per Sant Agustí, Sant Tomàs (per referir-me als "puntals" històrics de la construcció teològica de l'Església) fins arribar per exemple al penúltim papa, Benet XVI, el treball ha sigut immens.
En canvi, l'eficàcia d'aquesta dedicació és un tema més opinable. Des del primer moment aquests esforços van consistir en intents d'adaptació de les reflexions filosòfiques prèvies (o del moment) a les veritats i dogmes revelats: el que era compatible s'adoptava o adaptava, i el que no ho era es rebutjava. És a dir, que crec que es pot dir que mai hi va haver (no hi ha hagut) cap veritable reflexió filosòfica dins del cristianisme, perquè mai hi ha hagut pel damunt de tot "el dubte", sinó que a partir "de la certesa prèvia de les veritats revelades" s'han anat buscant confirmacions, relacions, equilibris, etc.
L'exemple més clar seria precisament el dels deu segles de filosofia escolàstica, segles de molts esforços teològics i de presumptes reflexions filosòfiques, amb el resultat de molta teologia i un desert pel que fa a eventuals aportacions genuïnament filosòfiques.
O dit d'una altra manera, i suposo que més clara: al llarg dels segles els filòsofs cristians o catòlics quan han fet aportacions al món de la filosofia (i és indubtable que les han fet, i de manera cabdal) les han fet "en tant que filòsofs i no en tant que creients". En els casos que han barrejat la seva doble condició, o que han prioritzat la condició religiosa (quan ha pesat més el seu compromís i els seus "prejudicis" de creients), aquests pensadors, comportant-se llavors "de manera no filosòfica", potser han ampliat el ventall dels conceptes teològics, però no dels filosòfics.
Per descomptat, aquestes reflexions són només reflexions filosòfiques, no són cap menyspreu "de l'experiència de la fe" de moltes persones a les quals les seves creences religioses els fan companyia i els ajuden a viure. A l'hora de viure cadascú s'apuntala en el que pot, i els altres no som ningú per menystenir aquestes persones i les seves vivències. El discurs anterior es mou a un altre nivell, espero que això sigui obvi.
13 de des. 2017
Llei "contra la propaganda anticoncepcionista"
"La divulgación pública, en cualquier forma que se realizase, de medios o procedimientos para evitar la procreación, así como todo género de propaganda anticoncepcionista, será castigado con la pena de arresto mayor en su grado mínimo y multa de 500 a 5.000 pesetas."
Article 14 de la Llei del 24 de gener de 1941 "para la protección de la natalidad, contra el aborto y la propaganda anticoncepcionista". Aquest fragment d'aquesta llei el recollia l'"Informe sobre la moralidad pública en España", del Patronato de Proteción a la Mujer, Madrid, 1942 (1).
Cal tenir en compte el context: el 1941, després de la carnisseria de la Guerra Civil, era urgent promoure la natalitat per tal de poder reposar (per si convenia) "la carn de canó" perduda durant la guerra. A més, aquella postura "anticoncepcionista" estatal també era la de l'Església, llavors tan feliç amb el resultat de la guerra, i per descomptat interessada "en multiplicar apòstols i prosèlits". De manera que tot encaixava i es complementava.
Que les dones "eren l'instrument", el mitja necessari i impresindible per tal d'assolir els objectius multiplicadors de la població era obvi. Llavors i sempre, de manera que se les havia de mentalitzar, i si calia pressionar (i si calia multar), per tal que estiguessin predisposades a complir amb les seves obligacions femenines reproductores.
Tenia aquesta cita arxivada, i em venia de gust desarxivar-la. Tant per la mateixa cita, com pel fet que va ser l'Assumpta Roura qui va fer public el document que recollia la cita (un document fins aleshores només accessible per a unes poques persones, ja que aquest "Informe sobre la moralidad pública en España" era "d'ús intern", només va arribar "a les autoritats").
L'Assumpta Roura, a la qual cada cop admiro més, a mesura que vaig llegint diferents llibres seus, sobretot els autobiogràfics.
--
(1) Segons la reproducció de l'edició a cura de l'Assumpta Roura, "Un inmenso prostíbulo, mujer y moralidad durante el franquismo", Editorial Base, 2005.
Article 14 de la Llei del 24 de gener de 1941 "para la protección de la natalidad, contra el aborto y la propaganda anticoncepcionista". Aquest fragment d'aquesta llei el recollia l'"Informe sobre la moralidad pública en España", del Patronato de Proteción a la Mujer, Madrid, 1942 (1).
Cal tenir en compte el context: el 1941, després de la carnisseria de la Guerra Civil, era urgent promoure la natalitat per tal de poder reposar (per si convenia) "la carn de canó" perduda durant la guerra. A més, aquella postura "anticoncepcionista" estatal també era la de l'Església, llavors tan feliç amb el resultat de la guerra, i per descomptat interessada "en multiplicar apòstols i prosèlits". De manera que tot encaixava i es complementava.
Que les dones "eren l'instrument", el mitja necessari i impresindible per tal d'assolir els objectius multiplicadors de la població era obvi. Llavors i sempre, de manera que se les havia de mentalitzar, i si calia pressionar (i si calia multar), per tal que estiguessin predisposades a complir amb les seves obligacions femenines reproductores.
Tenia aquesta cita arxivada, i em venia de gust desarxivar-la. Tant per la mateixa cita, com pel fet que va ser l'Assumpta Roura qui va fer public el document que recollia la cita (un document fins aleshores només accessible per a unes poques persones, ja que aquest "Informe sobre la moralidad pública en España" era "d'ús intern", només va arribar "a les autoritats").
L'Assumpta Roura, a la qual cada cop admiro més, a mesura que vaig llegint diferents llibres seus, sobretot els autobiogràfics.
--
(1) Segons la reproducció de l'edició a cura de l'Assumpta Roura, "Un inmenso prostíbulo, mujer y moralidad durante el franquismo", Editorial Base, 2005.
12 de des. 2017
Des de dalt de la trona
Des de dalt de la trona
trona el mossèn:
Anireu a l'infern!
Pobre mossèn cèlibe,
tan savi de catecisme
i tan estalvi d'abraçades.
Són solitàries les seves nits,
amb somnis concupiscents
alimentats pels secrets
del confessionari.
De sexe en sap poquet,
i el poquet que sap
ho sap malament.
Pobre mossèn.
trona el mossèn:
Anireu a l'infern!
Pobre mossèn cèlibe,
tan savi de catecisme
i tan estalvi d'abraçades.
Són solitàries les seves nits,
amb somnis concupiscents
alimentats pels secrets
del confessionari.
De sexe en sap poquet,
i el poquet que sap
ho sap malament.
Pobre mossèn.
11 de des. 2017
Fora de l'Església no hi ha salvació
"Fuera de la Iglesia Católica, Apostólica, Romana, nadie puede salvarse, como nadie pudo salvarse fuera del Arca de Noé, que era figura de esta Iglesia." Catecisme de Sant Pius X.
És una de les diferents cites que es recullen a "Cuestiones y respuestas. Esquemas de documentación doctrinal", un llibre que va publicar el "Servicio de documentación - Orientación bibliogafica, S.A." (Madrid, 1975), una entitat o com se n'hagi de dir vinculada a l'Opus i dedicada a publicar llibres "útils" de cara a la ortodoxa formació espiritual dels membres i famílies de l'Opus i dels alumnes dels col.legis de l'Opus. Era un dels llibres que circulaven per casa dels meus pares (aquest exemplar en concret, que em trobo per casualitat fora del context familiar, porta a dins un full de l'associació de pares d'alumnes d'un dels col.legis de l'Opus).
La cita de Pius X (sant, i per tant model de vida per als católics), va precedida d'aquesta frase introductòria a càrrec dels redactors del llibret: "La necesidad de pertenecer a la Iglesia para salvarse es una verdad de fe".
Una altra frase educativa de la mateixa publicació: "En resumen: sin Dios, no hay moral; sin moral no hay derecho, sino arbitrio, violencia, libertinaje". I a continuació afegeix aquesta cita de de Pius XI: "Cuando se arranca del corazón de los hombres la idea misma de Dios, los hombres se ven impulsados necesariamente a la moral feroz de una salvaje barbarie." (diu que la cita pertany a la encíclica Divini Redemptoris, 1937)
Amb aquests referents educatius, tan estrany és que acabis abominant de l'educació religiosa que t'intenten inculcar? No és el més normal del món, i saludable, revoltar-te contra despropòsits (morals i intel.lectuals) d'aquesta envergadura? Com és que aquesta gent s'atreveix a insultar d'aquesta manera a tota la part de la humanitat que no combrega amb les seves creences? I com és que no se'n disculpen, d'aquests insults, sinó que encara ara de tant en tant algun bisbe, arquebisbe o patum similar segueix dient alguna cosa semblant?
O dit d'una altra manera: per a mi l'estrany no és que jo d'adolescent (al començar a pensar una mica i alhora sentir-me assetjat per tanta prepotència i estupidesa), deixés de ser creient, sinó que companys meus d'estudis, i per cert la mar d'espavilats, amb els mateixos referents fossin capaços de perseverar en les seves creences (alguns, com a membres dels sectors més retrògrads de l'Església).
És una de les diferents cites que es recullen a "Cuestiones y respuestas. Esquemas de documentación doctrinal", un llibre que va publicar el "Servicio de documentación - Orientación bibliogafica, S.A." (Madrid, 1975), una entitat o com se n'hagi de dir vinculada a l'Opus i dedicada a publicar llibres "útils" de cara a la ortodoxa formació espiritual dels membres i famílies de l'Opus i dels alumnes dels col.legis de l'Opus. Era un dels llibres que circulaven per casa dels meus pares (aquest exemplar en concret, que em trobo per casualitat fora del context familiar, porta a dins un full de l'associació de pares d'alumnes d'un dels col.legis de l'Opus).
La cita de Pius X (sant, i per tant model de vida per als católics), va precedida d'aquesta frase introductòria a càrrec dels redactors del llibret: "La necesidad de pertenecer a la Iglesia para salvarse es una verdad de fe".
Una altra frase educativa de la mateixa publicació: "En resumen: sin Dios, no hay moral; sin moral no hay derecho, sino arbitrio, violencia, libertinaje". I a continuació afegeix aquesta cita de de Pius XI: "Cuando se arranca del corazón de los hombres la idea misma de Dios, los hombres se ven impulsados necesariamente a la moral feroz de una salvaje barbarie." (diu que la cita pertany a la encíclica Divini Redemptoris, 1937)
Amb aquests referents educatius, tan estrany és que acabis abominant de l'educació religiosa que t'intenten inculcar? No és el més normal del món, i saludable, revoltar-te contra despropòsits (morals i intel.lectuals) d'aquesta envergadura? Com és que aquesta gent s'atreveix a insultar d'aquesta manera a tota la part de la humanitat que no combrega amb les seves creences? I com és que no se'n disculpen, d'aquests insults, sinó que encara ara de tant en tant algun bisbe, arquebisbe o patum similar segueix dient alguna cosa semblant?
O dit d'una altra manera: per a mi l'estrany no és que jo d'adolescent (al començar a pensar una mica i alhora sentir-me assetjat per tanta prepotència i estupidesa), deixés de ser creient, sinó que companys meus d'estudis, i per cert la mar d'espavilats, amb els mateixos referents fossin capaços de perseverar en les seves creences (alguns, com a membres dels sectors més retrògrads de l'Església).
4 de des. 2017
L'estratègia del carro de palla, continuació
Fa dies (1) parlava d'aquestes estratègies que consisteixen en fer veure que s'expliquen coses quan en realitat s'emboliquen o dissimulen, i ara he recordat un escrit que em sembla que és un bon exemple del que volia explicar. Es tracta de l'article de Mercedes Montero, "Mujer y Universidad en España (1910-1936). Contexto histórico del punto 946 de Camino". (2)
El tema de l'article és la frase sobre les dones inclosa en el punt 946 de Camino: "Ellas no hace falta que sean sabias: basta que sean discretas". L'objectiu de l'autora, Mercedes Montero (3), és convèncer els lectors... bé, no sé exactament de què, més aviat em sembla que l'objectiu és relativitzar el malestar que provoca (i que potser fins i tot li provoca a ella) llegir una frase així. Una frase que d'altra banda encaixa amb la idea que tenia mossèn Escrivá del paper de dona dins de l'Opus i dins de la família: un paper subordinat, per tal de seguir fidelment la llarga tradició de l'Església. Però ara d'això no en parlaré, perquè ja ho he fet moltes vegades i no es tracta de reiterar-se i fer-se carregós.
Avui el tema és l'article de Mercedes Montero. Per tal d'aconseguir el seu objectiu "desinformatiu", després de dedicar les primeres tres pàgines de l'article a la portada i a fer una mica de propaganda de l'Opus i a explicar el tema que vol tractar (és a dir, la frase esmentada), l'autora dedica les següents tretze pàgines (4 a 16) a parlar dels procés de la incorporació de les dones a la universitat des del segle XIX fins els anys trenta del segle XX. De manera que arribem a la pàgina 16 (l'article en té 24), i de moment tot és palla. No és que no sigui una informació interessant, al contrari (el procés d'incorporació de les dones a la universitat), però aquí no aporta res de res, sobretot tenint en compte el seu "volum": si de cas, amb mitja pàgina n'hi hauria hagut de sobres per situar "el moment històric" en que mossèn Escrivá escriu aquesta frase.
A continuació, les pàgines 17 a 20 les dedica a parlar de Severo Catalina, un autor del segle XIX que havia escrit una frase gairebé idèntica ("No es preciso que la mujer sea sabia: basta con que sea discreta"). Durant quatre pàgines dóna molts detalls de l'obra d'aquest autor, sense que aquestes explicacions no tinguin tampoc cap interès (Severo Catalina és un autor interessant, per diferents motius, però parlar-ne en aquesta ocasió, llevat de per dir que se suposa que és de qui va copiar la frase mossèn Escrivá, no aporta res). És a dir, que Mercedes Montero segueix fent la feina que s'ha proposat, segueix dedicada a aportar moltes dades que no són necessàries mentre que s'evadeix d'aportar alguna informació (algun argument) que pugui ser interessant. Segueix dedicada a acumular palla damunt de la palla anterior. (4)
Les quatre últimes pàgines les dedica a fer més propaganda de mossèn Escrivá, a parlar de les primeres dones que van entrar a l'Opus, i a parlar un cop més de la poca presència de les dones a la universitat quan mossèn Escrivá va escriure la frase. De manera que després de les vint-i-quatre pàgines de l'article, Mercedes Montero ha aconseguit no dir res (que fos interessant). Que és el que suposo que com a sòcia de l'Opus era el que pretenia: com que el tema era delicat, l'objectiu era parlar molt i no dir res. O més ben dit, no dir res que tingués interès en relació al presumpte tema de l'article.
D'altra banda, en la part dedicada a Savero Catalina, Mercedes Montero té la curiosa idea de "desresponsabilitzar" mossèn Escrivá d'aquesta frase, "en la mesura que no era seva". Una teoria pintoresca segons la qual si, per exemple, jo faig servir la frase "És llei natural que la dona estigui sotmesa al marit" (de Confuci, que ja es veu que pensava igual que Sant Pau), i la faig servir en un context que es pot entendre favorable a la misogínia i el sotmetiment de les dones, jo no sóc responsable del que dic... "perquè la frase és de Confuci".
En podria anar dient més coses, d'aquest article "modèlic", ple de palla i banalitats (i "originalitats" com l'argument del darrer fragment). Però per tal de no allargar-me miraré d'acabar.
El problema de Mercedes Montero i de la gent de l'Opus és que estant convençuts que tot el que va escriure i va crear "com a instrument de Déu" mossèn Escrivá va ser exemplar. Tot, no hi ha res que pugui ser qüestionable. I aquest convenciment de manera inevitable els passa factura: els incapacita per mirar de manera crítica (no embadocada) cap cosa que hagués escrit o fet ell.
Val a dir que d'aquesta situació no en són responsables del tot, perquè el seu convenciment de que mossèn Escrivá, "va viure sempre en olor de santedat", Joan Pau II el va acabar de legitimar quan el va fer sant. Una santificació oficial (res a dir, l'Església fa sant a qui vol, només faltaria), que encara ha envalentit més la gent de l'Opus, fins el punt de fer-los arribar, de vegades, a extrems bastant ridículs. (5)
Però de tot això ja n'he parlat en altres ocasions, no cal que ara em repeteixi. Ara, amb aquest escrit de Mercedes Montero en defensa de la figura de mossèn Escrivá, només volia posar un exemple concret de "la estratègia del carro de palla" de la qual ja havia parlat abans. Una estratègia (sigui dit per acabar), que l'Opus com a institució i molts dels seus membres fan servir sempre que cal. Amb una gran habilitat. Però no la suficient perquè no se'ls vegi el llautó. (6)
--
(1) http://passavolant.blogspot.com.es/2017/08/lestrategia-del-carro-de-palla.html
(2) Publicat el 2012 a "Studia et Documenta: Rivista dell’Istituto Storico san Josemaría Escrivá", Volumen VI, Número 6 (p. 211-234). El divertit és que aquesta referència (que jo desconeixia) me la facilita un conegut de l'Opus, suposo que des del seu punt de vista pensant que servirà per posar en qüestió la opinió crítica que jo he exposat en un altre moment sobre aquest punt del Camino de mossèn Escrivá.
(3) Mercedes Montero és professora de la Facultad de Comunicación de la Universidad de Navarra.
(4) Ves quines casualitats, aquest llibre de Severo Catalina jo ja el coneixia des de feia bastants anys, quan ja no recordo com va arribar a les meves mans ("La mujer", 1857, en una edició de 1946 que conservo com un tresor). Llavors ja vaig trobar aquesta frase coincident, i quan més tard vaig llegir "Camino, edición crítico-histórica" (de Pedro Rodríguez, Rialp, 2002), em va sobtar que en la informació sobre el punt 946 no es digués res del Severo Catalina.
(5) En canvi, la meva mare, defensora a ultrança de l'Opus i admiradora incondicional de mossèn Escrivá, de vegades era capaç de veure alguns trets masclistes en mossèn Escrivá.
(6) De fet l'Opus fa el mateix que el Vaticà, el qual sens dubte és el màxim expert mundial en aquesta curiosa matèria. Els exemples serien infinits i fantàstics, n'esmentaré només un, una autèntica perla: "L'esperança de salvació per als infants que moren sense haver sigut batejats", del 2007 (alguna estona en parlaré més extensament, d'aquest document de la Comissió Teològica Internacional del Vaticà, perquè el tema del document s'ho val).
El tema de l'article és la frase sobre les dones inclosa en el punt 946 de Camino: "Ellas no hace falta que sean sabias: basta que sean discretas". L'objectiu de l'autora, Mercedes Montero (3), és convèncer els lectors... bé, no sé exactament de què, més aviat em sembla que l'objectiu és relativitzar el malestar que provoca (i que potser fins i tot li provoca a ella) llegir una frase així. Una frase que d'altra banda encaixa amb la idea que tenia mossèn Escrivá del paper de dona dins de l'Opus i dins de la família: un paper subordinat, per tal de seguir fidelment la llarga tradició de l'Església. Però ara d'això no en parlaré, perquè ja ho he fet moltes vegades i no es tracta de reiterar-se i fer-se carregós.
Avui el tema és l'article de Mercedes Montero. Per tal d'aconseguir el seu objectiu "desinformatiu", després de dedicar les primeres tres pàgines de l'article a la portada i a fer una mica de propaganda de l'Opus i a explicar el tema que vol tractar (és a dir, la frase esmentada), l'autora dedica les següents tretze pàgines (4 a 16) a parlar dels procés de la incorporació de les dones a la universitat des del segle XIX fins els anys trenta del segle XX. De manera que arribem a la pàgina 16 (l'article en té 24), i de moment tot és palla. No és que no sigui una informació interessant, al contrari (el procés d'incorporació de les dones a la universitat), però aquí no aporta res de res, sobretot tenint en compte el seu "volum": si de cas, amb mitja pàgina n'hi hauria hagut de sobres per situar "el moment històric" en que mossèn Escrivá escriu aquesta frase.
A continuació, les pàgines 17 a 20 les dedica a parlar de Severo Catalina, un autor del segle XIX que havia escrit una frase gairebé idèntica ("No es preciso que la mujer sea sabia: basta con que sea discreta"). Durant quatre pàgines dóna molts detalls de l'obra d'aquest autor, sense que aquestes explicacions no tinguin tampoc cap interès (Severo Catalina és un autor interessant, per diferents motius, però parlar-ne en aquesta ocasió, llevat de per dir que se suposa que és de qui va copiar la frase mossèn Escrivá, no aporta res). És a dir, que Mercedes Montero segueix fent la feina que s'ha proposat, segueix dedicada a aportar moltes dades que no són necessàries mentre que s'evadeix d'aportar alguna informació (algun argument) que pugui ser interessant. Segueix dedicada a acumular palla damunt de la palla anterior. (4)
Les quatre últimes pàgines les dedica a fer més propaganda de mossèn Escrivá, a parlar de les primeres dones que van entrar a l'Opus, i a parlar un cop més de la poca presència de les dones a la universitat quan mossèn Escrivá va escriure la frase. De manera que després de les vint-i-quatre pàgines de l'article, Mercedes Montero ha aconseguit no dir res (que fos interessant). Que és el que suposo que com a sòcia de l'Opus era el que pretenia: com que el tema era delicat, l'objectiu era parlar molt i no dir res. O més ben dit, no dir res que tingués interès en relació al presumpte tema de l'article.
D'altra banda, en la part dedicada a Savero Catalina, Mercedes Montero té la curiosa idea de "desresponsabilitzar" mossèn Escrivá d'aquesta frase, "en la mesura que no era seva". Una teoria pintoresca segons la qual si, per exemple, jo faig servir la frase "És llei natural que la dona estigui sotmesa al marit" (de Confuci, que ja es veu que pensava igual que Sant Pau), i la faig servir en un context que es pot entendre favorable a la misogínia i el sotmetiment de les dones, jo no sóc responsable del que dic... "perquè la frase és de Confuci".
En podria anar dient més coses, d'aquest article "modèlic", ple de palla i banalitats (i "originalitats" com l'argument del darrer fragment). Però per tal de no allargar-me miraré d'acabar.
El problema de Mercedes Montero i de la gent de l'Opus és que estant convençuts que tot el que va escriure i va crear "com a instrument de Déu" mossèn Escrivá va ser exemplar. Tot, no hi ha res que pugui ser qüestionable. I aquest convenciment de manera inevitable els passa factura: els incapacita per mirar de manera crítica (no embadocada) cap cosa que hagués escrit o fet ell.
Val a dir que d'aquesta situació no en són responsables del tot, perquè el seu convenciment de que mossèn Escrivá, "va viure sempre en olor de santedat", Joan Pau II el va acabar de legitimar quan el va fer sant. Una santificació oficial (res a dir, l'Església fa sant a qui vol, només faltaria), que encara ha envalentit més la gent de l'Opus, fins el punt de fer-los arribar, de vegades, a extrems bastant ridículs. (5)
Però de tot això ja n'he parlat en altres ocasions, no cal que ara em repeteixi. Ara, amb aquest escrit de Mercedes Montero en defensa de la figura de mossèn Escrivá, només volia posar un exemple concret de "la estratègia del carro de palla" de la qual ja havia parlat abans. Una estratègia (sigui dit per acabar), que l'Opus com a institució i molts dels seus membres fan servir sempre que cal. Amb una gran habilitat. Però no la suficient perquè no se'ls vegi el llautó. (6)
--
(1) http://passavolant.blogspot.com.es/2017/08/lestrategia-del-carro-de-palla.html
(2) Publicat el 2012 a "Studia et Documenta: Rivista dell’Istituto Storico san Josemaría Escrivá", Volumen VI, Número 6 (p. 211-234). El divertit és que aquesta referència (que jo desconeixia) me la facilita un conegut de l'Opus, suposo que des del seu punt de vista pensant que servirà per posar en qüestió la opinió crítica que jo he exposat en un altre moment sobre aquest punt del Camino de mossèn Escrivá.
(3) Mercedes Montero és professora de la Facultad de Comunicación de la Universidad de Navarra.
(4) Ves quines casualitats, aquest llibre de Severo Catalina jo ja el coneixia des de feia bastants anys, quan ja no recordo com va arribar a les meves mans ("La mujer", 1857, en una edició de 1946 que conservo com un tresor). Llavors ja vaig trobar aquesta frase coincident, i quan més tard vaig llegir "Camino, edición crítico-histórica" (de Pedro Rodríguez, Rialp, 2002), em va sobtar que en la informació sobre el punt 946 no es digués res del Severo Catalina.
(5) En canvi, la meva mare, defensora a ultrança de l'Opus i admiradora incondicional de mossèn Escrivá, de vegades era capaç de veure alguns trets masclistes en mossèn Escrivá.
(6) De fet l'Opus fa el mateix que el Vaticà, el qual sens dubte és el màxim expert mundial en aquesta curiosa matèria. Els exemples serien infinits i fantàstics, n'esmentaré només un, una autèntica perla: "L'esperança de salvació per als infants que moren sense haver sigut batejats", del 2007 (alguna estona en parlaré més extensament, d'aquest document de la Comissió Teològica Internacional del Vaticà, perquè el tema del document s'ho val).
3 de des. 2017
Santa Gema Galgani
Fullejo la biografia de Santa Gema Galgani (1878-1903) publicada el 1907 pel seu director espiritual, el pare passionista Germán de San Estanislao. (1) (2)
La vida d'aquesta pobra santa italiana em sembla tota un despropòsit. Des que era petita, amb el seu munt d'escrúpols i rareses, i després, mentre anava creixent, amb el cap cada cop més extraviat. Un desgavell afavorit pels seus desequilibris mentals, alimentats per la ignorància i el fanatisme de les autoritats religioses del moment.
Per exemple. Quan era petita, la nena Gema, per tal de no donar-se cap gust (tots els gustos podien ser incitacions al pecat) va deixar de mirar les altres nenes, i més endavant va decidir no mirar ningú. Vivia amb els ulls mirant sempre a la llunyania, al cel, per tal de preservar la seva puresa de les temptacions del món.
Després va demanar a Déu que li eliminés el sentit del gust, perquè el plaer de menjar també podia ser ocasió de pecat. I Déu la va escoltar, i a partir d'aleshores va tenir "la sort" de no sentir mai més cap gust al menjar. "Com si mengés palla", segons deia el seu director espiritual.
Carregada d'infinits escrúpols el seu desig d'humiliar-se i d'autocastigar-se no era mai suficient, i sentint-se la més gran pecadora del món va trobar una bona "ajuda" en l'ús dels cilicis i les deixuplines:
"¡Cuantas veces importunó a su confesor para que le permitiese disciplinar-se, llevar cilicios, cadenitas y otros objetos de mortificación! De tal modo sabía insinuarse que, con frecuencia, obtenía la ansiada licencia, recibiendola como gracia muy singular. (...) Era una faja armada con setenta puntas de hierro muy finas, una disciplina de hierro también, armada con cinco bolitas, y una cuerda larga, llena de nudos, guarnecida de puntas y clavos, que, muy prieta, se colocaba en la cintura." (p. 122)
Feia un ús tant constant i extrem de la mortificació que la seva salut no parava de deteriorar-se. Tot ho feia "seguint la voluntat de Déu", amb el qual parlava de tant en tant de tu a tu. De fet, Déu mateix ja li va dir abans de morir que seria santa, va morir amb aquesta garantia. Amb qui també parlava sovint era amb el dimoni, amb Satanàs, el qual, furiós perquè ella era tan pura, no parava de posar-li paranys i fer-li males passades, de vegades fins i tot atonyinant-la i deixant-la desmanegada i plena de ferides:
"Ayer, como de costumbre, pasé la noche muy mal. Se me presento el demonio en forma de hombre grueso, muy grueso, y alto, muy alto. Toda la noche estuvo pegándome y diciendo que para mi no habia salvación, porque estaba bajo sus garras. (...) Entonces se enfureció más, me dio un golpe en la cabeza (...) aquel perverso me dio tan gande empujón que me tiró de la cama al suelo, y el golpe me produjo tal dolor que perdí el conocimiento. En el suelo permanecí bastante tiempo. Gracias sean dadas a Jesús." (p. 138)
Això que he explicat, i les cites que he inclós, és només un petit tastet de la vida de Santa Gema: les 250 pàgines del llibre estan plenes d'estupideses, desproposits i crueltats com aquestes, recollides de manera diligent i fervorosa pel seu director espiritual. Per cert, Germán de San Estanislao va escriure la biografia de Santa Gema fent servir també com a font de documentació un llibre manuscrit per ella (amb la relació del infinits pecats que ella considerava que havia comés al llarg de la seva vida). Aquell llibre un dia el dimoni li va robar. I va ser gràcies a un exorcisme que va fer Germán de San Estanislao (a distància, des d'una altra ciutat), que el dimoni es va veure obligat a retornar el llibre a la santa. Això sí, tot sucarrimat a causa del foc de l'infern (ple de cendres que "els investigadors" van concloure que no eren terrenals). Germán de San Estanislao dóna fe de tot això.
Avui a aquesta pobre noia segurament li receptarien un neurolèptic per tal que deixés de tenir al.lucinacions i deliris. O potser no caldria, perquè en un ambient no tan intoxicat de fanatisme religios no li hauria alimentat ningú el seu absurd i desmesurat sentit de culpabilitat, no se li haurien estimulat els seu dejunis, les seves múltiples rareses, les seves mortificacions extremes, i d'aquesta manera potser no se li hauria desmarxat el cap i no haurien arribat les crisis psicòtiques.
El món de les malalties mentals és molt complicat. Hauria sigut millor la vida de la nena Gema si en lloc de ser una santa hagués sigut només una malalta? Ves a saber, potser la seva curta vida de "protagonista religiosa marcada per l'alè diví", la seva estranya vida, embogida ella i alhora venerada pels altres, malgrat tots els seus patiments potser va ser millor que la que hauria tingut com a malalta mental psicòtica, presumiblement ingressada en un manicomi. Mala cosa els manicomis de finals del segle XIX i principis del XX, no eren el millor lloc per tenir-hi la residència oficial.
A banda d'això, tal com ja he dit el que sobta més de la seva vida és l'estupidesa dels seus confessors i directors espirituals, admirats i feliços "amb el privilegi que Déu" atorgava a Santa Gemma. Aquells capellans bocabadats amb els fets "prodigiosos i sobrenaturals" que envoltaven la vida de la santa. Aquells capellans que admiraven les seves rareses de persona mentalment malalta, que aprovaven totes les tortures que ella s'autoinfligia. Que les aprovaven i estimulaven amb l'argument de sempre, que Jesús encara havia patit més, i que aquest patiment era necessari per tal de redimir els pecats de la humanitat, etc.
Per acabar-ho de rematar, el 1940 Pius XII la va fer santa, és a dir, la va posar com a model de vida per a tots els catòlics. Una pobre malalta mental, que no va tenir infantesa i a la qual una colla de capellans es van dedicar a fomentar-li el menyspreu cap a ella mateixa i la mortificació constant. Una aberració culminada amb la seva santificació pòstuma, quan el que hauria calgut si de cas hauria sigut que l'Església hagués demanat disculpes per la forma com la va tractar quan vivia.
Alhora que fullejo la biografia de Santa Gema fullejo també "La religión demostrada al alcande de los niños" (1841), del mossèn i filòsof Jaime Balmes (3). La fullejo en l'edició feta per l'Apostolado de la Prensa el 1948. Al final del capítol XXIX, titulat "Autoridad de la Iglesia en la prohibición de los malos libros", diu:
"¿Qué mayor veneno que un libro que pervierta las ideas o corrompa las costumbres?"
Doncs potser sí que cal anar alerta amb el que es permet publicar. I com a mostra de sensatesa, prudència i evitació dels verins, l'Església potser també podria donar exemple i evitar que es posessin en circulació llibres com aquest de Santa Gema. (4)
--
(1) La fullejo en una reedició de 1964, publicada a Madrid per "Administración El Pasionario". Diu que ha estat "Adaptada y puesta al día por el P. Basilio de San Pablo, C.P.", el qual té el detall d'indicar, quan cal, allò que són notes o afegits seus al text del P. Germán, per tal de poder diferenciar el que és de cadascú. Remarco que és una edició de 1964, i que va precedida d'un pròleg que actualitza la vigència del model de santedad de Santa Gema. Es va publicar el 1964, amb els corresponents nihil obstat, imprimatur i totes aquestes coses, quatre anys abans del maig del 68.
(2) Un passionista és un "membre de la Congregació de la Passió, fundada per Sant Pau de la Creu a Itàlia el 1720" (enciclopèdia.cat).
(3) Dic Jaime perquè tot i ser originari de Vic en els llibres seus que he fullejat veig que surt així i no com a Jaume.
(4) Sobre això de l'Església i la vigència de la mortificació, en parlava fa poc Jesús Juan Pardo, director de comunicació a Espanya de l'Opus (El Mundo, 14/11/2017). Li preguntava la entrevistadora, Irene Hdez. Velasco: "San Josemaría usaba el cilicio y muchos en la obra siguen haciéndolo, ¿ayuda a encontrar a Dios?" I ell contestava: "La mortificación corporal, con sentido común, no es un invento de la Obra, sino una costumbre cristiana. Es como ir al gimnasio. No es lo más importante, pero ayuda a estar en forma."
La vida d'aquesta pobra santa italiana em sembla tota un despropòsit. Des que era petita, amb el seu munt d'escrúpols i rareses, i després, mentre anava creixent, amb el cap cada cop més extraviat. Un desgavell afavorit pels seus desequilibris mentals, alimentats per la ignorància i el fanatisme de les autoritats religioses del moment.
Per exemple. Quan era petita, la nena Gema, per tal de no donar-se cap gust (tots els gustos podien ser incitacions al pecat) va deixar de mirar les altres nenes, i més endavant va decidir no mirar ningú. Vivia amb els ulls mirant sempre a la llunyania, al cel, per tal de preservar la seva puresa de les temptacions del món.
Després va demanar a Déu que li eliminés el sentit del gust, perquè el plaer de menjar també podia ser ocasió de pecat. I Déu la va escoltar, i a partir d'aleshores va tenir "la sort" de no sentir mai més cap gust al menjar. "Com si mengés palla", segons deia el seu director espiritual.
Carregada d'infinits escrúpols el seu desig d'humiliar-se i d'autocastigar-se no era mai suficient, i sentint-se la més gran pecadora del món va trobar una bona "ajuda" en l'ús dels cilicis i les deixuplines:
"¡Cuantas veces importunó a su confesor para que le permitiese disciplinar-se, llevar cilicios, cadenitas y otros objetos de mortificación! De tal modo sabía insinuarse que, con frecuencia, obtenía la ansiada licencia, recibiendola como gracia muy singular. (...) Era una faja armada con setenta puntas de hierro muy finas, una disciplina de hierro también, armada con cinco bolitas, y una cuerda larga, llena de nudos, guarnecida de puntas y clavos, que, muy prieta, se colocaba en la cintura." (p. 122)
Feia un ús tant constant i extrem de la mortificació que la seva salut no parava de deteriorar-se. Tot ho feia "seguint la voluntat de Déu", amb el qual parlava de tant en tant de tu a tu. De fet, Déu mateix ja li va dir abans de morir que seria santa, va morir amb aquesta garantia. Amb qui també parlava sovint era amb el dimoni, amb Satanàs, el qual, furiós perquè ella era tan pura, no parava de posar-li paranys i fer-li males passades, de vegades fins i tot atonyinant-la i deixant-la desmanegada i plena de ferides:
"Ayer, como de costumbre, pasé la noche muy mal. Se me presento el demonio en forma de hombre grueso, muy grueso, y alto, muy alto. Toda la noche estuvo pegándome y diciendo que para mi no habia salvación, porque estaba bajo sus garras. (...) Entonces se enfureció más, me dio un golpe en la cabeza (...) aquel perverso me dio tan gande empujón que me tiró de la cama al suelo, y el golpe me produjo tal dolor que perdí el conocimiento. En el suelo permanecí bastante tiempo. Gracias sean dadas a Jesús." (p. 138)
Això que he explicat, i les cites que he inclós, és només un petit tastet de la vida de Santa Gema: les 250 pàgines del llibre estan plenes d'estupideses, desproposits i crueltats com aquestes, recollides de manera diligent i fervorosa pel seu director espiritual. Per cert, Germán de San Estanislao va escriure la biografia de Santa Gema fent servir també com a font de documentació un llibre manuscrit per ella (amb la relació del infinits pecats que ella considerava que havia comés al llarg de la seva vida). Aquell llibre un dia el dimoni li va robar. I va ser gràcies a un exorcisme que va fer Germán de San Estanislao (a distància, des d'una altra ciutat), que el dimoni es va veure obligat a retornar el llibre a la santa. Això sí, tot sucarrimat a causa del foc de l'infern (ple de cendres que "els investigadors" van concloure que no eren terrenals). Germán de San Estanislao dóna fe de tot això.
Avui a aquesta pobre noia segurament li receptarien un neurolèptic per tal que deixés de tenir al.lucinacions i deliris. O potser no caldria, perquè en un ambient no tan intoxicat de fanatisme religios no li hauria alimentat ningú el seu absurd i desmesurat sentit de culpabilitat, no se li haurien estimulat els seu dejunis, les seves múltiples rareses, les seves mortificacions extremes, i d'aquesta manera potser no se li hauria desmarxat el cap i no haurien arribat les crisis psicòtiques.
El món de les malalties mentals és molt complicat. Hauria sigut millor la vida de la nena Gema si en lloc de ser una santa hagués sigut només una malalta? Ves a saber, potser la seva curta vida de "protagonista religiosa marcada per l'alè diví", la seva estranya vida, embogida ella i alhora venerada pels altres, malgrat tots els seus patiments potser va ser millor que la que hauria tingut com a malalta mental psicòtica, presumiblement ingressada en un manicomi. Mala cosa els manicomis de finals del segle XIX i principis del XX, no eren el millor lloc per tenir-hi la residència oficial.
A banda d'això, tal com ja he dit el que sobta més de la seva vida és l'estupidesa dels seus confessors i directors espirituals, admirats i feliços "amb el privilegi que Déu" atorgava a Santa Gemma. Aquells capellans bocabadats amb els fets "prodigiosos i sobrenaturals" que envoltaven la vida de la santa. Aquells capellans que admiraven les seves rareses de persona mentalment malalta, que aprovaven totes les tortures que ella s'autoinfligia. Que les aprovaven i estimulaven amb l'argument de sempre, que Jesús encara havia patit més, i que aquest patiment era necessari per tal de redimir els pecats de la humanitat, etc.
Per acabar-ho de rematar, el 1940 Pius XII la va fer santa, és a dir, la va posar com a model de vida per a tots els catòlics. Una pobre malalta mental, que no va tenir infantesa i a la qual una colla de capellans es van dedicar a fomentar-li el menyspreu cap a ella mateixa i la mortificació constant. Una aberració culminada amb la seva santificació pòstuma, quan el que hauria calgut si de cas hauria sigut que l'Església hagués demanat disculpes per la forma com la va tractar quan vivia.
Alhora que fullejo la biografia de Santa Gema fullejo també "La religión demostrada al alcande de los niños" (1841), del mossèn i filòsof Jaime Balmes (3). La fullejo en l'edició feta per l'Apostolado de la Prensa el 1948. Al final del capítol XXIX, titulat "Autoridad de la Iglesia en la prohibición de los malos libros", diu:
"¿Qué mayor veneno que un libro que pervierta las ideas o corrompa las costumbres?"
Doncs potser sí que cal anar alerta amb el que es permet publicar. I com a mostra de sensatesa, prudència i evitació dels verins, l'Església potser també podria donar exemple i evitar que es posessin en circulació llibres com aquest de Santa Gema. (4)
--
(1) La fullejo en una reedició de 1964, publicada a Madrid per "Administración El Pasionario". Diu que ha estat "Adaptada y puesta al día por el P. Basilio de San Pablo, C.P.", el qual té el detall d'indicar, quan cal, allò que són notes o afegits seus al text del P. Germán, per tal de poder diferenciar el que és de cadascú. Remarco que és una edició de 1964, i que va precedida d'un pròleg que actualitza la vigència del model de santedad de Santa Gema. Es va publicar el 1964, amb els corresponents nihil obstat, imprimatur i totes aquestes coses, quatre anys abans del maig del 68.
(2) Un passionista és un "membre de la Congregació de la Passió, fundada per Sant Pau de la Creu a Itàlia el 1720" (enciclopèdia.cat).
(3) Dic Jaime perquè tot i ser originari de Vic en els llibres seus que he fullejat veig que surt així i no com a Jaume.
(4) Sobre això de l'Església i la vigència de la mortificació, en parlava fa poc Jesús Juan Pardo, director de comunicació a Espanya de l'Opus (El Mundo, 14/11/2017). Li preguntava la entrevistadora, Irene Hdez. Velasco: "San Josemaría usaba el cilicio y muchos en la obra siguen haciéndolo, ¿ayuda a encontrar a Dios?" I ell contestava: "La mortificación corporal, con sentido común, no es un invento de la Obra, sino una costumbre cristiana. Es como ir al gimnasio. No es lo más importante, pero ayuda a estar en forma."
2 de des. 2017
Més cites, J. Urteaga i J.B. Torelló
Quan t'entretens tafanejant llibres, de vegades trobes coses curioses. Una descoberta que fa relativament poc em va meravellar va ser l'ús que feia Jesús Urteaga "dels fills no engendrats", és a dir, els presumptes fills que haurien nascut si òvuls no fecundats s'haguessin fecundat. A "Dios y los hijos" (Rialp, 1960), utilitza aquest tema de manera descarada i grollera, com si estigués a un programa de teleescombraries religiós. Ho fa dins de la seva campanya que es podria titular "Com més fills millor", ja que segons ell tota restricció en aquest sentit és perversió, egoisme, esclavitud de la carn i baixesa moral. La seva originalitat pel que fa al tema la reforça amb la manera com el tracta, amb el seu to habitual exaltat, i amb aquest ús groller i sentimentalista de la veu d'aquests fills inexistents (que "no són" només perquè els pares són molt mesquins i covards):
"¡Tengo hambre y sed de vida! ¿No me oís? ¡Quiero vivir! (...) No, madre, no sufro; aquí, en el reino de los no nacidos nadie puede sufrir... ni tampoco gozar de Dios en la eternidad." (p. 36)
"¿Verdad que, a pesar de todo, no queréis tener más hijos? Pues: seguid con vuestros juegos y vuestras trampas. ¡Hartaos de pan, comilones! (...) ¡Si vieras cómo lloro! Sin poder ir al Cielo, ¡a mi cielo!, ¡a mi Cielo! ¡Para siempre! ¡Me privais del Cielo para siempre!" (p. 42)
Quinze pàgines del llibre les dedica a aquest discurs. Sense cap mena de pudor ni mesura, amb el mateix to exaltat i manipulador. Suposo que perquè devia pensar que hi havia gent sensible a aquest tipus d'argumentacions:
"Hay una palabra que jamás podré pronunciar. Ninguna como ella tiene tantos cantos, encantos, risas y decires: Madre. (...) Que felices tienen que ser los hijos que, aun no teniendo nada en el mundo, tiene Vida. ¡Y yo... que hubiera llenado de besos tu vida, madre!" (p. 45)
Jesús Urteaga no era una excepció. Uns anys més tard, Juan Bautista Torelló, mossèn com Jesús Urteaga, també de l'Opus com Jesús Urteaga, i alhora psiquiatre, un personatge amb un gran prestigi dins de l'Opus, a "Psicología abierta" (Rialp, 1972; la mateixa editorial -de l'Opus- del llibre de Jesús Urteaga), escrivia això:
"Sólo el no nacido, que no experimentará ni gozo ni pena, habría podido liberar a la enclenque familia de su neurótico egoismo (...) El hundimiento en el abismo del no-ser de los niños concienzudamente evitados permite la 'dolce vita' de unos padres perfectamente arropados en su intachable 'honorabilidad'". (p. 198)
No dedica al tema el munt de pàgines que hi dedica Jesús Urteaga, ni és tan barroer com Jesús Urtega, però el fons és el mateix. I amb l'agreujant que en el seu cas en teoria el llibre és un llibre de psicologia, i el seu autor un psiquiatra (a la nota biogràfica del llibre diu que també va ser professor de psicologia i de psicopatologia pastoral en diferents centres d'ensenyament).
Doncs això, una altra referència per a l'arxiu dels despropòsits.
"¡Tengo hambre y sed de vida! ¿No me oís? ¡Quiero vivir! (...) No, madre, no sufro; aquí, en el reino de los no nacidos nadie puede sufrir... ni tampoco gozar de Dios en la eternidad." (p. 36)
"¿Verdad que, a pesar de todo, no queréis tener más hijos? Pues: seguid con vuestros juegos y vuestras trampas. ¡Hartaos de pan, comilones! (...) ¡Si vieras cómo lloro! Sin poder ir al Cielo, ¡a mi cielo!, ¡a mi Cielo! ¡Para siempre! ¡Me privais del Cielo para siempre!" (p. 42)
Quinze pàgines del llibre les dedica a aquest discurs. Sense cap mena de pudor ni mesura, amb el mateix to exaltat i manipulador. Suposo que perquè devia pensar que hi havia gent sensible a aquest tipus d'argumentacions:
"Hay una palabra que jamás podré pronunciar. Ninguna como ella tiene tantos cantos, encantos, risas y decires: Madre. (...) Que felices tienen que ser los hijos que, aun no teniendo nada en el mundo, tiene Vida. ¡Y yo... que hubiera llenado de besos tu vida, madre!" (p. 45)
Jesús Urteaga no era una excepció. Uns anys més tard, Juan Bautista Torelló, mossèn com Jesús Urteaga, també de l'Opus com Jesús Urteaga, i alhora psiquiatre, un personatge amb un gran prestigi dins de l'Opus, a "Psicología abierta" (Rialp, 1972; la mateixa editorial -de l'Opus- del llibre de Jesús Urteaga), escrivia això:
"Sólo el no nacido, que no experimentará ni gozo ni pena, habría podido liberar a la enclenque familia de su neurótico egoismo (...) El hundimiento en el abismo del no-ser de los niños concienzudamente evitados permite la 'dolce vita' de unos padres perfectamente arropados en su intachable 'honorabilidad'". (p. 198)
No dedica al tema el munt de pàgines que hi dedica Jesús Urteaga, ni és tan barroer com Jesús Urtega, però el fons és el mateix. I amb l'agreujant que en el seu cas en teoria el llibre és un llibre de psicologia, i el seu autor un psiquiatra (a la nota biogràfica del llibre diu que també va ser professor de psicologia i de psicopatologia pastoral en diferents centres d'ensenyament).
Doncs això, una altra referència per a l'arxiu dels despropòsits.
1 de des. 2017
Dogmes i doctrines
"Debemos estar siempre dispuestos a creer que lo que nos parece blanco es en realidad negro, si la jerarquía de la Iglesia así lo decide." Sant Ignasi de Loyola, Exercicis espirituals (1)
D'on venen les ànimes? Les crea Deu en el mateix instant de la fecundació de l'òvul humà? O hi ha un "magatzem d'ànimes", creades ja totes "al principi dels temps"? En quin moment es comença a tenir ànima? En el mateix moment de la fecundació? Més tard? Quaranta dies més tard, dos mesos més tard? Com s'hereta exactament el pecat original? El plaer sexual és la causa i la via de transmissió d'aquesta herència? Les relacions matrimonials ideals són aquelles en què en les relacions sexuals no hi ha plaer, sinó només el sentit del deure de la reproducció? A banda de ser el celibat un estat més elevat de perfecció, també ho és dins del matrimoni, llevat dels dies òptims de cara a garantir la procreació? És pecat tenir relacions sexuals després de la menopausa, en tant que ja no es poden tenir fills i "en canvi" el contacte sexual produeix plaer? És pecat la relació sexual que finalitza de manera volguda sense que l'home hagi arribat a ejacular ("ni a dins ni a fora")? Es poden tenir relacions sexuals durant la menstruació? I durant l'embaràs? És un adúlter l'home que desitja "massa" la seva dona? Tenir una filla contamina més la mare que tenir un fill? És pecat tenir relacions sexuals el dia que es té la intenció de combregar? I el dia abans? És pecat que durant el coit la dona estigui damunt de l'home, ja que en aquesta postura es dificulta la fecundació? I què passa amb les relacions sexuals de costat i altres postures? Són lícites si l'objectiu és augmentar el plaer? Una dona que té la regla pot entrar en una església? Una dona que mor durant la quarantena després del part, sense haver estat "purificada", pot ser enterrada al cementiri? Sant Josep tenia desitjos sexuals i se'ls reprimia, o ni tan sols en tenia? Adam i Eva tenien relacions sexuals al paradís? Si les tenien, els produïen plaer o no? Etc.
Al llarg dels segles, papes, bisbes, cardenals, monjos, frares, predicadors, teòlegs, en definitiva, "gent amb estudis, autoritat i prestigi" dins de l'Església, amb figures tan cabdals i tan intocables com per exemple Sant Agustí d'Hipona o Sant Tomàs d'Aquino, s'han dedicat amb entusiasme a debatre qüestions tan apassionats com les anteriors. De vegades decantant-se per unes opcions, de vegades per unes altres.
No em costaria seguir allargant la llista de qüestions pintoresques (algunes directament estúpides, malaltisses, o sòrdides) com les anteriors. I tampoc em costaria anar adjuntant a cada pregunta les cites corresponents, dels predicadors, bisbes o papes que s'han dedicat a opinar sobre elles. Per referenciar aquestes cites només em caldria revisar les notes que aquests darrers mesos he anat prenent d'algunes lectures, però ara em fa mandra aquesta revisió. A més, qualsevol persona mínimament interessada en la història de l'Església sap que no m'invento res, que aquestes controvèrsies han existit. Una altra cosa és la valoració que en faci cadascú.
--
(1) El text original diu "Debemos siempre tener, para en todo acertar, que lo blanco que yo veo creer que es negro, si la Iglesia jerárquica así lo determina" (fragment del punt 356 dels Exercicis espirituals). La frase que jo he fet servir me l'he trobat a un llibre de cites, i dient el mateix (crec que ho diu), em sembla més clara i entenedora que l'original.
D'on venen les ànimes? Les crea Deu en el mateix instant de la fecundació de l'òvul humà? O hi ha un "magatzem d'ànimes", creades ja totes "al principi dels temps"? En quin moment es comença a tenir ànima? En el mateix moment de la fecundació? Més tard? Quaranta dies més tard, dos mesos més tard? Com s'hereta exactament el pecat original? El plaer sexual és la causa i la via de transmissió d'aquesta herència? Les relacions matrimonials ideals són aquelles en què en les relacions sexuals no hi ha plaer, sinó només el sentit del deure de la reproducció? A banda de ser el celibat un estat més elevat de perfecció, també ho és dins del matrimoni, llevat dels dies òptims de cara a garantir la procreació? És pecat tenir relacions sexuals després de la menopausa, en tant que ja no es poden tenir fills i "en canvi" el contacte sexual produeix plaer? És pecat la relació sexual que finalitza de manera volguda sense que l'home hagi arribat a ejacular ("ni a dins ni a fora")? Es poden tenir relacions sexuals durant la menstruació? I durant l'embaràs? És un adúlter l'home que desitja "massa" la seva dona? Tenir una filla contamina més la mare que tenir un fill? És pecat tenir relacions sexuals el dia que es té la intenció de combregar? I el dia abans? És pecat que durant el coit la dona estigui damunt de l'home, ja que en aquesta postura es dificulta la fecundació? I què passa amb les relacions sexuals de costat i altres postures? Són lícites si l'objectiu és augmentar el plaer? Una dona que té la regla pot entrar en una església? Una dona que mor durant la quarantena després del part, sense haver estat "purificada", pot ser enterrada al cementiri? Sant Josep tenia desitjos sexuals i se'ls reprimia, o ni tan sols en tenia? Adam i Eva tenien relacions sexuals al paradís? Si les tenien, els produïen plaer o no? Etc.
Al llarg dels segles, papes, bisbes, cardenals, monjos, frares, predicadors, teòlegs, en definitiva, "gent amb estudis, autoritat i prestigi" dins de l'Església, amb figures tan cabdals i tan intocables com per exemple Sant Agustí d'Hipona o Sant Tomàs d'Aquino, s'han dedicat amb entusiasme a debatre qüestions tan apassionats com les anteriors. De vegades decantant-se per unes opcions, de vegades per unes altres.
No em costaria seguir allargant la llista de qüestions pintoresques (algunes directament estúpides, malaltisses, o sòrdides) com les anteriors. I tampoc em costaria anar adjuntant a cada pregunta les cites corresponents, dels predicadors, bisbes o papes que s'han dedicat a opinar sobre elles. Per referenciar aquestes cites només em caldria revisar les notes que aquests darrers mesos he anat prenent d'algunes lectures, però ara em fa mandra aquesta revisió. A més, qualsevol persona mínimament interessada en la història de l'Església sap que no m'invento res, que aquestes controvèrsies han existit. Una altra cosa és la valoració que en faci cadascú.
--
(1) El text original diu "Debemos siempre tener, para en todo acertar, que lo blanco que yo veo creer que es negro, si la Iglesia jerárquica así lo determina" (fragment del punt 356 dels Exercicis espirituals). La frase que jo he fet servir me l'he trobat a un llibre de cites, i dient el mateix (crec que ho diu), em sembla més clara i entenedora que l'original.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)