"Fuera de la Iglesia Católica, Apostólica, Romana, nadie puede salvarse, como nadie pudo salvarse fuera del Arca de Noé, que era figura de esta Iglesia." Catecisme de Sant Pius X.
És una de les diferents cites que es recullen a "Cuestiones y respuestas. Esquemas de documentación doctrinal", un llibre que va publicar el "Servicio de documentación - Orientación bibliogafica, S.A." (Madrid, 1975), una entitat o com se n'hagi de dir vinculada a l'Opus i dedicada a publicar llibres "útils" de cara a la ortodoxa formació espiritual dels membres i famílies de l'Opus i dels alumnes dels col.legis de l'Opus. Era un dels llibres que circulaven per casa dels meus pares (aquest exemplar en concret, que em trobo per casualitat fora del context familiar, porta a dins un full de l'associació de pares d'alumnes d'un dels col.legis de l'Opus).
La cita de Pius X (sant, i per tant model de vida per als católics), va precedida d'aquesta frase introductòria a càrrec dels redactors del llibret: "La necesidad de pertenecer a la Iglesia para salvarse es una verdad de fe".
Una altra frase educativa de la mateixa publicació: "En resumen: sin Dios, no hay moral; sin moral no hay derecho, sino arbitrio, violencia, libertinaje". I a continuació afegeix aquesta cita de de Pius XI: "Cuando se arranca del corazón de los hombres la idea misma de Dios, los hombres se ven impulsados necesariamente a la moral feroz de una salvaje barbarie." (diu que la cita pertany a la encíclica Divini Redemptoris, 1937)
Amb aquests referents educatius, tan estrany és que acabis abominant de l'educació religiosa que t'intenten inculcar? No és el més normal del món, i saludable, revoltar-te contra despropòsits (morals i intel.lectuals) d'aquesta envergadura? Com és que aquesta gent s'atreveix a insultar d'aquesta manera a tota la part de la humanitat que no combrega amb les seves creences? I com és que no se'n disculpen, d'aquests insults, sinó que encara ara de tant en tant algun bisbe, arquebisbe o patum similar segueix dient alguna cosa semblant?
O dit d'una altra manera: per a mi l'estrany no és que jo d'adolescent (al començar a pensar una mica i alhora sentir-me assetjat per tanta prepotència i estupidesa), deixés de ser creient, sinó que companys meus d'estudis, i per cert la mar d'espavilats, amb els mateixos referents fossin capaços de perseverar en les seves creences (alguns, com a membres dels sectors més retrògrads de l'Església).
