Fa dies (1) parlava d'aquestes estratègies que consisteixen en fer veure que s'expliquen coses quan en realitat s'emboliquen o dissimulen, i ara he recordat un escrit que em sembla que és un bon exemple del que volia explicar. Es tracta de l'article de Mercedes Montero, "Mujer y Universidad en España (1910-1936). Contexto histórico del punto 946 de Camino". (2)
El tema de l'article és la frase sobre les dones inclosa en el punt 946 de Camino: "Ellas no hace falta que sean sabias: basta que sean discretas". L'objectiu de l'autora, Mercedes Montero (3), és convèncer els lectors... bé, no sé exactament de què, més aviat em sembla que l'objectiu és relativitzar el malestar que provoca (i que potser fins i tot li provoca a ella) llegir una frase així. Una frase que d'altra banda encaixa amb la idea que tenia mossèn Escrivá del paper de dona dins de l'Opus i dins de la família: un paper subordinat, per tal de seguir fidelment la llarga tradició de l'Església. Però ara d'això no en parlaré, perquè ja ho he fet moltes vegades i no es tracta de reiterar-se i fer-se carregós.
Avui el tema és l'article de Mercedes Montero. Per tal d'aconseguir el seu objectiu "desinformatiu", després de dedicar les primeres tres pàgines de l'article a la portada i a fer una mica de propaganda de l'Opus i a explicar el tema que vol tractar (és a dir, la frase esmentada), l'autora dedica les següents tretze pàgines (4 a 16) a parlar dels procés de la incorporació de les dones a la universitat des del segle XIX fins els anys trenta del segle XX. De manera que arribem a la pàgina 16 (l'article en té 24), i de moment tot és palla. No és que no sigui una informació interessant, al contrari (el procés d'incorporació de les dones a la universitat), però aquí no aporta res de res, sobretot tenint en compte el seu "volum": si de cas, amb mitja pàgina n'hi hauria hagut de sobres per situar "el moment històric" en que mossèn Escrivá escriu aquesta frase.
A continuació, les pàgines 17 a 20 les dedica a parlar de Severo Catalina, un autor del segle XIX que havia escrit una frase gairebé idèntica ("No es preciso que la mujer sea sabia: basta con que sea discreta"). Durant quatre pàgines dóna molts detalls de l'obra d'aquest autor, sense que aquestes explicacions no tinguin tampoc cap interès (Severo Catalina és un autor interessant, per diferents motius, però parlar-ne en aquesta ocasió, llevat de per dir que se suposa que és de qui va copiar la frase mossèn Escrivá, no aporta res). És a dir, que Mercedes Montero segueix fent la feina que s'ha proposat, segueix dedicada a aportar moltes dades que no són necessàries mentre que s'evadeix d'aportar alguna informació (algun argument) que pugui ser interessant. Segueix dedicada a acumular palla damunt de la palla anterior. (4)
Les quatre últimes pàgines les dedica a fer més propaganda de mossèn Escrivá, a parlar de les primeres dones que van entrar a l'Opus, i a parlar un cop més de la poca presència de les dones a la universitat quan mossèn Escrivá va escriure la frase. De manera que després de les vint-i-quatre pàgines de l'article, Mercedes Montero ha aconseguit no dir res (que fos interessant). Que és el que suposo que com a sòcia de l'Opus era el que pretenia: com que el tema era delicat, l'objectiu era parlar molt i no dir res. O més ben dit, no dir res que tingués interès en relació al presumpte tema de l'article.
D'altra banda, en la part dedicada a Savero Catalina, Mercedes Montero té la curiosa idea de "desresponsabilitzar" mossèn Escrivá d'aquesta frase, "en la mesura que no era seva". Una teoria pintoresca segons la qual si, per exemple, jo faig servir la frase "És llei natural que la dona estigui sotmesa al marit" (de Confuci, que ja es veu que pensava igual que Sant Pau), i la faig servir en un context que es pot entendre favorable a la misogínia i el sotmetiment de les dones, jo no sóc responsable del que dic... "perquè la frase és de Confuci".
En podria anar dient més coses, d'aquest article "modèlic", ple de palla i banalitats (i "originalitats" com l'argument del darrer fragment). Però per tal de no allargar-me miraré d'acabar.
El problema de Mercedes Montero i de la gent de l'Opus és que estant convençuts que tot el que va escriure i va crear "com a instrument de Déu" mossèn Escrivá va ser exemplar. Tot, no hi ha res que pugui ser qüestionable. I aquest convenciment de manera inevitable els passa factura: els incapacita per mirar de manera crítica (no embadocada) cap cosa que hagués escrit o fet ell.
Val a dir que d'aquesta situació no en són responsables del tot, perquè el seu convenciment de que mossèn Escrivá, "va viure sempre en olor de santedat", Joan Pau II el va acabar de legitimar quan el va fer sant. Una santificació oficial (res a dir, l'Església fa sant a qui vol, només faltaria), que encara ha envalentit més la gent de l'Opus, fins el punt de fer-los arribar, de vegades, a extrems bastant ridículs. (5)
Però de tot això ja n'he parlat en altres ocasions, no cal que ara em repeteixi. Ara, amb aquest escrit de Mercedes Montero en defensa de la figura de mossèn Escrivá, només volia posar un exemple concret de "la estratègia del carro de palla" de la qual ja havia parlat abans. Una estratègia (sigui dit per acabar), que l'Opus com a institució i molts dels seus membres fan servir sempre que cal. Amb una gran habilitat. Però no la suficient perquè no se'ls vegi el llautó. (6)
--
(1) http://passavolant.blogspot.com.es/2017/08/lestrategia-del-carro-de-palla.html
(2) Publicat el 2012 a "Studia et Documenta: Rivista dell’Istituto Storico san Josemaría Escrivá", Volumen VI, Número 6 (p. 211-234). El divertit és que aquesta referència (que jo desconeixia) me la facilita un conegut de l'Opus, suposo que des del seu punt de vista pensant que servirà per posar en qüestió la opinió crítica que jo he exposat en un altre moment sobre aquest punt del Camino de mossèn Escrivá.
(3) Mercedes Montero és professora de la Facultad de Comunicación de la Universidad de Navarra.
(4) Ves quines casualitats, aquest llibre de Severo Catalina jo ja el coneixia des de feia bastants anys, quan ja no recordo com va arribar a les meves mans ("La mujer", 1857, en una edició de 1946 que conservo com un tresor). Llavors ja vaig trobar aquesta frase coincident, i quan més tard vaig llegir "Camino, edición crítico-histórica" (de Pedro Rodríguez, Rialp, 2002), em va sobtar que en la informació sobre el punt 946 no es digués res del Severo Catalina.
(5) En canvi, la meva mare, defensora a ultrança de l'Opus i admiradora incondicional de mossèn Escrivá, de vegades era capaç de veure alguns trets masclistes en mossèn Escrivá.
(6) De fet l'Opus fa el mateix que el Vaticà, el qual sens dubte és el màxim expert mundial en aquesta curiosa matèria. Els exemples serien infinits i fantàstics, n'esmentaré només un, una autèntica perla: "L'esperança de salvació per als infants que moren sense haver sigut batejats", del 2007 (alguna estona en parlaré més extensament, d'aquest document de la Comissió Teològica Internacional del Vaticà, perquè el tema del document s'ho val).
