A partir d'una investigació feta a Austràlia sobre els casos d'abusos sexuals a menors els responsables de la investigació van presentar al govern una bateria de mesures per tal de frenar aquest tipus de casos. (1)
La notícia va sortir a la majoria de diaris, i les informacions esmentaven l'alt percentatge d'abusadors religiosos. El titular d'algun diari feia referència a la petició inclosa en les conclusions de l'estudi que el celibat no fos obligatori per als sacerdots de l'Església catòlica (majoritària a Austràlia).
Com si el celibat fos l'aspecte més important en relació al problema dels abusos sexuals a menors. Quan de fet no ho és. En primer lloc, cal tenir ben present que en la majoria de casos d'abusos sexuals els abusadors són familiars. És a dir, que el no celibat no és cap garantia en aquest sentit.
En segon lloc, a una persona no se l'ha de jutjar pel fet de ser cèlibe o no, sinó per com es comporta en relació als altres. Si té un comportament ètic exemplar, el seu celibat o no celibat és absolutament irrellevant.
I en tercer lloc, cal tenir present que cada associació estableix les condicions que considera oportunes per a ser-ne membre. Com que la de sacerdot és una dedicació triada lliurement, si a algú no li sembla bé el requisit del celibat només cal que no es faci sacerdot, ja que "les normes d'aquesta entitat sobre aquest tema" estableixen aquest requisit. I si hi ha famílies a les quals ja els està bé aquest context catequístic i educatiu, no hi ha res a dir.
Quan sí hi ha a dir és quan es cometen abusos. I quan es cometen, llavors és igual la condició de cèlibe o no de l'abusador, l'únic que importa és el seu comportament abusador.
En aquest sentit, una de les recomanacions de l'estudi fet a Austràlia és que en aquests casos d'abusos sexuals a menors s'hauria de replantejar el secret de confessió. Una recomanació en relació a la qual l'arquebisbe de Melbourne, Dennis Hart, va dir que el secret de confessió era inviolable i no revisable.
És a dir, una persona, cèlibe o no, comet un abús sexual amb un menor, potser de manera reiterada, potser durant anys, i si se'n confessa, el seu confessor està obligat a guardar el secret de confessió. De manera que, mentre la confidència no surti del confessionari, pot donar-se el cas que el menor segueixi sent víctima de l'abusador sexual.
Si passa que l'abusador permet que aquesta confidència surti del confessionari i sigui coneguda pels seus superiors (en el cas de ser un religiós), llavors l'escenari és un altre, i depèn del criteri d'aquests superiors allò que es faci llavors. D'exemples d'aquests n'hi ha molts, i de poc exemplars també, alguns del tot vergonyosos, fins i tot delictius. Però aquest no és el tema d'avui.
Un altre escenari, òbviament, és quan els fets es coneixen perquè el menor els explica i els familiars, o ell mateix més tard, els denuncien.
Torno al primer supòsit, al del secret de confessió combinat amb la falta de queixa o denúncia per part del menor abusat, amb l'agreujant que la situació es cronifica i que el confessor sap que aquella persona a qui confessa tornarà a cometre (o és possible que torni a cometre) abusos sexuals amb menors.
És a dir, d'una banda tenim un menor o uns menors que segueixen exposats a les pulsions sexuals desordenades d'un adult (sacerdot o no).
D'una altra, tenim el confessor, que sap tot el que passa, però que obligat pel secret de confessió no pot fer res per protegir aquell menor (a banda de "donar consells" o negar l'absolució a l'abusador, cosa que en definitiva a la víctima no li serveix de res).
I d'una altra, tenim l'Església catòlica que defensa aquests escenaris "d'incapacitat d'actuació", encara que alhora lamenti "profundament" l'existència d'abusadors i de víctimes d'abusos (2).
És un escenari desconcertant, perquè l'Església amb la seva postura no demostra una actitud comprensiva, ni compassiva ni justa. La seva postura només és comprensiva "cap a les normes que ella mateixa ha instaurat", no és compassiva cap a la part més necessitada de compassió, la víctima (que segueix exposada a l'abusador), ni és una postura justa cap a ningú: ni cap a la víctima, ni cap a l'abusador, ni cap al conjunt de la societat.
De fet, el més normal seria que en aquest cas la postura de l'Església (i dels sacerdots que la respecten) fos considerada com a delictiva. En tant que oficialitza i justifica conductes "denegadores d'auxili".
La denegació d'auxili en alguns supòsits està tipificada com a punible per la llei. Per exemple, quan aquesta denegació d'auxili es produeix en relació a una persona que ha tingut un accident. Si aquesta denegació d'auxili es considera un delicte (actualment és així), com és que en aquest altre cas dels menors víctimes d'abusos sexuals no es pot fer el mateix? Amb més motiu, tenint en compte això, que la víctima és un menor.
--
(1) http://www.abc.es/sociedad/abci-comision-australiana-investiga-pederastia-recomienda-iglesia-celibato-opcional-201712151057_noticia.html
(2) Com va fer el Papa Francesc durant el seu recent viatge a Sud-americà (gener 2018), cosa que no li va impedir en un moment determinat mostrar més preocupació per la defensa dels seus bisbes que pel sofriment de les víctimes, un error, el seu, del qual posteriorment es va disculpar. Pel que fa al secret de confessió en aquests casos, ignoro si durant aquest viatge o en algun altre moment el Papa Francesc n'ha dit alguna cosa.
