"Secta: denominació que hom dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d'una confessió majoritària o d'una religió oficial establerta." Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
Segons aquesta primera accepció de la paraula, és evident que l'Opus no és una secta, ja que no està separat de l'Església. Al contrari, està perfectament integrat en ella. Fins al punt que el seu fundador ha sigut posat com a model per a la resta de catòlics, en la mesura que primer l'Església el va fer beat i després sant. Més integració és impossible.
Segons la segona accepció del diccionari, una secta és una "comunitat de caràcter minoritari i fortament exclusivista, els membres de la qual es regeixen per creences, motivacions i valors diferents dels dominants de la societat...", i segons la tercera i última accepció una secta és una "societat secreta". És a dir, que la paraula secta pot tenir significats diferents.
El juny de 1995 la revista Mundo Cristiano (fundada i dirigida per membres de l'Opus, i dedicada a promoure les idees de l'Opus), va publicar un article sobre les sectes. En un requadre ressaltat i titulat "Mètodes utilitzats per les sectes", entre d'altres, incloïa aquestes característiques: anul.lació de la capacitat crítica, valoració de les emocions per damunt de la raó, inculcació de pautes de conducta, memorització de lletanies, debilitament físic mitjançant el dejuni, menyspreu de la vida anterior, mitificació de la força del grup i de la infal.libilitat del líder, identificació amb el líder carismàtic.
La paradoxa és que si una secta es caracteritza pels aspectes remarcats en aquest article de Mundo Cristiano, resulta que l'Opus segurament és una secta: les lletanies, la mitificació del fundador, la manipulació emocional, el menyspreu de la vida anterior, etc. Si més no, això jo ho vaig conèixer, eren característiques de l'Opus que envoltava el meu entorn familiar (fins que em vaig emancipar, de la família i de la influència de l'Opus).
Torno als diccionaris. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una secta és un "conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta". La definició (igual que la del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana) no inclou cap judici de valor. Però el cert és que la paraula normalment es fa servir amb un sentit pejoratiu. Com en l'article esmentat de Mundo Cristiano.
No dic que l'Opus sigui una secta, de fet m'és indiferent que ho sigui o no ho sigui, l'únic que remarco és aquesta coincidència entre les característiques que s'atribueix a les sectes en aquest article de Mundo Cristiano i l'Opus que jo vaig conèixer.
A tots ens agrada embellir la nostra autobiografia, i també les biografies de les persones que estimem o admirem. Això encara és més evident en el cas de les hagiografies, els relats de les vides de sants o aspirants a sants, que poden arribar a uns extrems de falta d'objectivitat insòlits. Mossèn Escrivá no és cap excepció, ni pel que fa a la seva pròpia contribució al mite ni pel que fa a l'entusiasme dels seus seguidors per consolidar i magnificar el mite: tal com deien i segueixen dient els seus devots, San Josemaría "va viure sempre en olor de santedat".
Per a l'Església mossèn Escrivá és un sant i, per tant la seva obra, l'Opus Dei, també està amarada d'aquesta "olor de santedat". Sigui o no sectària (això ja és una qüestió d'opinions) aquesta olor de santedat.
