Hi ha diferents teories generals (o convenciments) sobre els orígens de les creences. En qualsevol cas, el resultat, o la realitat, al final és la mateixa: una persona creu, té fe, "en cada cas en el que sigui".
D'altra banda, en relació al fet de creure, de la fe, es pot especular amb dos supòsits. Un és "el supòsit de l'ésser superior o suprem", el qual repartiria als ésser (humans), però no a tots (matèria d'estudi per a la teologia), la fe.
El segon supòsit seria el genètic o biològic. Algunes criatures naixerien amb una estructura cerebral més propensa a les creences sobrenaturals, i aquestes criatures serien els futurs creients. En canvi, unes altres criatures, amb una configuració cerebral diferent, tindrien la tendència a decantar-se per la indiferència envers els éssers o mons sobrenaturals.
Després, que els primers creguin "en un deu determinat" dependrà del seu context cultural, perquè la genètica no arriba a determinar la predisposició al catolicisme o al protestantisme, posem per cas (o a l'islamisme, l'animisme, etc.). I també "després", que alguns dels creients canviïn de creença, decantant-se per una altra opció religiosa, o per una opció no religiosa (com ara la creença en el nazisme, el comunisme, l'astrologia, l'homeopatia, etc.) seria un fet secundari, ja que el fet principal seria la tendència a la creença. El fet rellevant és creure, en què és només "un complement".
Potser perquè la fe religiosa en el fons és fràgil, totes les religions (encarregades de vetllar "per la comunitat dels propis creients"), es dediquen a bastir grans construccions teològiques, per tal que la persona creient se senti més segura, més acompanyada i legitimada.
En el cas del cristianisme, l'esforç fet al llarg de vint segles en aquest sentit, de construcció d'un sòlid sistema teològic, ha estat admirable. Des dels primers Pares de l'Església, passant per Sant Agustí, Sant Tomàs (per referir-me als "puntals" històrics de la construcció teològica de l'Església) fins arribar per exemple al penúltim papa, Benet XVI, el treball ha sigut immens.
En canvi, l'eficàcia d'aquesta dedicació és un tema més opinable. Des del primer moment aquests esforços van consistir en intents d'adaptació de les reflexions filosòfiques prèvies (o del moment) a les veritats i dogmes revelats: el que era compatible s'adoptava o adaptava, i el que no ho era es rebutjava. És a dir, que crec que es pot dir que mai hi va haver (no hi ha hagut) cap veritable reflexió filosòfica dins del cristianisme, perquè mai hi ha hagut pel damunt de tot "el dubte", sinó que a partir "de la certesa prèvia de les veritats revelades" s'han anat buscant confirmacions, relacions, equilibris, etc.
L'exemple més clar seria precisament el dels deu segles de filosofia escolàstica, segles de molts esforços teològics i de presumptes reflexions filosòfiques, amb el resultat de molta teologia i un desert pel que fa a eventuals aportacions genuïnament filosòfiques.
O dit d'una altra manera, i suposo que més clara: al llarg dels segles els filòsofs cristians o catòlics quan han fet aportacions al món de la filosofia (i és indubtable que les han fet, i de manera cabdal) les han fet "en tant que filòsofs i no en tant que creients". En els casos que han barrejat la seva doble condició, o que han prioritzat la condició religiosa (quan ha pesat més el seu compromís i els seus "prejudicis" de creients), aquests pensadors, comportant-se llavors "de manera no filosòfica", potser han ampliat el ventall dels conceptes teològics, però no dels filosòfics.
Per descomptat, aquestes reflexions són només reflexions filosòfiques, no són cap menyspreu "de l'experiència de la fe" de moltes persones a les quals les seves creences religioses els fan companyia i els ajuden a viure. A l'hora de viure cadascú s'apuntala en el que pot, i els altres no som ningú per menystenir aquestes persones i les seves vivències. El discurs anterior es mou a un altre nivell, espero que això sigui obvi.
