Una manera de no reconèixer les pròpies febleses és dir que se'n tenen moltes però no concretar-ne cap. Hi ha persones que d'aquesta actitud en fan un estil de vida. Sovint, aquestes mateixes persones, quan algú altre els concreta o retreu alguna d'aquestes febleses, llavors la neguen, i de manera rotunda.
Perquè una cosa és dir "jo tinc moltes febleses", i una altra diferent (i es veu que difícil d'assumir), és que algú altre ens en posi un exemple concret. Quan passa això, aquestes persones sovint se senten agredides, i és habitual que atribueixen a la mala fe dels altres allò que qualifiquen de "difamacions".
En l'àmbit religiós, de les febleses (o de les seves conseqüències) se'n poden dir pecats, i llavors qui s'autoacusa el que fa és dir d'ell mateix que és un pecador.
Amb aquest tipus d'actitud, com més gran és el prestigi de la persona (o la seva ànsia de prestigi) més rotundes poden ser les reaccions abans esmentades: tant la proclamació d'una banda de les pròpies febleses com el rebuig de les febleses concretes que els altres potser li atribueixen. De manera que el resultat, la paradoxa (en el context religiós), és una persona molt pecadora que no ha comès cap pecat.
Això pot passar tant amb les persones físiques com amb "les persones jurídiques", per exemple, amb les institucions religioses. De fet, quan els orígens d'un institut religiós estan ja marcats d'aquesta manera a causa de la forma d'actuar del seu fundador, és fàcil que la institució interioritzi la contradicció "i la institucionalitzi".
La història de Monsenyor Escrivá de Balaguer i de l'Opus Dei és un bon exemple d'aquestes peculiaritats. Ell, el Fundador, sovint deia d'ell mateix que era un gran pecador, però quan algú li retreia o posava de manifest algun dels seus "pecats", per exemple pecats d'orgull, de prepotència, d'ira, de falta de caritat, etc. (no de manera abstracta, sinó amb exemples concrets, "aquell dia, amb aquella persona, en aquell lloc"), la seva reacció era sentir-se difamat, i alhora, "com a bon cristià", perdonar els difamadors. El que fos abans de reconèixer la part de veritat que hi pogués haver en la crítica.
Va donar aquest exemple, i els seus seguidors han seguit la pauta, tant quan s'ha tractat de defensar la santedat del Fundador com quan s'ha tractat de la santedat de la Institució.
Totes les biografies d'Escrivá de Balaguer escrites per persones de l'Opus (o que hi simpatitzen) en són un bon testimoni. I avui, més de quaranta anys després de la mort d'Escrivá de Balaguer, a dins de l'Opus en aquest sentit no ha canviat res (només cal mirar les seves pàgines web actuals).
El cas d'Escrivá de Balaguer és només un exemple. Ja he dit que són formes de comportar-se bastant corrents. L'única peculiaritat és que casos com el seu, d'una persona elevada als altars i per tant proposada com a model de comportament per l'Església, criden una mica més l'atenció.
