El Papa, un bisbe, cap representant de l'Església, en aquests moments no té cap dret moral a referir-se als abusos sexuals de menors comesos en l'àmbit familiar. No perquè no sigui veritat que la majoria d'abusos es cometen en l'àmbit familiar (potser al voltant d'un 90%). Aquesta és una trista i dramàtica realitat. Com també ho és que en l'àmbit extra-familiar el tant per cent de casos d'abusos protagonitzats per religiosos és només una part (és probable que no la més important, no en tinc les dades) de tots els abusos comesos (abusos comesos per professors, entrenadors esportius, etc.).
Això ho pot dir (té legitimitat per dir-ho) molta gent. I cal dir-ho. Però avui, de moment, cap representant de l'Església no està legitimat per dir-ho. I si ho diu (el Papa, un bisbe, qualsevol persona de l'Església), és una indecència, perquè el que posa en evidència és que la preocupació més gran ara mateix de l'Església és la seva autoprotecció, el propi prestigi, la seva imatge. I no els abusos patits per "les seves" víctimes.
L'Església, amb els seus més de dos mil anys d'història, ha d'endreçar casa seva a fons, i de moment, els darrers passos que ha fet són del tot insuficients (inclosa aquesta recent cimera de febrer organitzada pel Papa). Per això, insisteixo, no té cap dret, "encara", a parlar dels altres abusadors. Primer se l'ha de guanyar (el dret a parlar).
Tant de bo arribi a tenir aquest dret algun dia... només depèn d'ella.
