"Cuando estaba en una sala con gente, este hombre despedía una especie de aureola. Dominaba la sala, por encima de cualquiera que estuviera presente."
Alex Haley referint-se a Malcom X (1)
És una trobada d'un grup reduït de persones, algunes religioses i altres no, entre les primeres algunes de l'Opus. Una de les no religioses (no sé si indiferent, agnòstica o atea) explica que amb motiu del seu viatge de final de curs del col.legi, fa gairebé cinquanta anys, va assistir a una recepció de Monseñor Escrivá de Balaguer.
Diu que la seva proximitat i presència li va provocar un impacte molt especial, una sensació única, a causa del magnetisme que irradiava.
És un testimoni tan inesperat i alhora tan clar (mai hauria dit que aquesta persona pogués dir això) que em quedo bocabadat. Tant o més (suposo) que les persones de l'Opus presents, a les quals a més el testimoni els deu omplir de satisfacció.
Jo no vaig veure mai directament Monseñor Escrivá, però sempre m'he sentit atret per aquest personatge, entre altres coses, potser la principal, per aquesta capacitat d'atracció que tantes persones descriuen.
Només l'he vist en alguns vídeos, d'intervencions seves a tertúlies organitzades en escoles o altres centres de l'Opus. Me'n torno a mirar algun, per descomptat tenint clar que no té res a veure tenir una persona al davant que veure-la filmada.
Ho sé, no té res a veure: tenir una persona al davant, físicament (i a sobre en un ambient de simpatitzants i admiradors incondicionals, en una atmosfera emocionalment intensa, etc.), o mirar una foto o un vídeo d'aquesta persona. Les percepcions poden ser completament diferents.
Dic que miro els vídeos, i el cas és que quan veig i sento parlar Escrivá de Balaguer, l'entonació, el ritme, les cares que fa, el moviment de les mans, els moviments per la tarima, les reaccions del públic... Bé, sigui dit amb tot el respecte, però en lloc d'enlluernar-me, em recorda el Chiquito de la Calzada, tant per la manera d'actuar dels dos (val a dir que el Chiquito també el conec només a través de vídeos) com per les reaccions del públic.
En el cas del Chiquito, el seu és un públic que (com el d'Escrivá) va a les actuacions "perquè li agrada l'actor" i, per tant, digui pràcticament el que digui el Chiquito, està disposat a riure-li les gràcies (o presumptes gràcies).
Per cert, el Chiquito no és (tampoc) sant de la meva devoció, per això m'he referit a les presumptes gràcies. Presumptes sobretot quan tracta segons quins temes, per exemple quan fa servir estereotips homosexuals o inclou missatges masclistes. De fet, pel que fa als estereotips masclistes (amb comentaris i accents diferents), també són alguns dels moments que més em desagraden de les "actuacions" de Monseñor Escrivá.
Dic tot això i alhora penso què hauria passat si jo m'hagués trobat, quan era adolescent, en mig d'una d'aquestes tertúlies, en mig d'un d'aquests ambients enfervorits i admiratius. Ves a saber, potser també m'hauria sentit captivat i fascinat pel carisma de Monseñor Escrivá (suposo que carisma és la paraula correcta).
I en aquest cas, si hagués sigut així, la meva vida potser hauria sigut completament diferent de com ha sigut (de com és).
--
(1) A l'epíleg de "Malcom X", Ediciones B, 1992, p. 409. He estat dubtant entre fer servir aquesta cita o aquesta altra de Jean Filiatre: "Cuando se mira a los ojos de una persona fácilmente hipnotizable (...) se llega a paralizar la voluntad de esta persona, provocando en ella un estado especial conocido por el nombre de 'fascinación'." (Hipnosis por la imagen, P. Orrier Editor, Madrid, 1916, p. 8).
