Em vaig referir a la falta de legitimitat per part de l'Església per parlar dels abusos a menors comesos en l'àmbit familiar. Repeteixo els motius: no perquè aquests abusos no siguin una realitat, sinó pel fet que si ella, l'Església, en parla, més que un interès legítim pel problema, el que demostra és una voluntat de distracció en relació a les seves pròpies responsabilitats.
És a dir, l'argument és veritat, del tot (malauradament). Però no és moralment legítim que (ara per ara) l'Església el faci servir. Més endavant, si és capaç de fer net "a casa seva", de netejar "la seva pròpia roba bruta", llavors sí que podria començar a parlar d'altres robes brutes.
"Como los hijos buenos de Noé, cubre con la capa de la caridad las miserias que veas en tu padre, el Sacerdote."
Crec que aquesta cita reflecteix bé l'actitud històrica de l'Església, en general, en relació a la seva roba bruta. És de Camino (punt 75), d'Escrivá de Balaguer. Però si la faig servir no és perquè vulgui establir cap relació especial entre aquest tema dels abusos i l'Opus.
La faig servir només perquè la tenia present (sempre tinc present l'Opus, aquesta és una altra història), i perquè crec que el que diu encaixa amb el que he exposat. És a dir, l'actitud històrica de l'Església pel que fa als temes, siguin els que siguin, que "embruten" la seva imatge i soscaven la seva presumpta exemplaritat.
I ja que hi som, una altra cita, com a exemple dels embolics que es fan alguns sectors de l'Església:
"¡Qué pena, un "hombre de Dios" pervertido! -Pero ¡cuánta más pena, un "hombre de Dios" tibio y mundano!" (punt 414 de Camino).
És a dir, que per a algunes persones o sectors de l'Església, es veu que és preferible un pervertit, per exemple un pederasta depredador, que un "tibio y mundano", que no fa mal a ningú.
Tenen molta feina pendent, a l'Església...
