Em vaig referir a la falta de legitimitat per part de l'Església per parlar dels abusos a menors comesos en l'àmbit familiar. Repeteixo els motius: no perquè aquests abusos no siguin una realitat, sinó pel fet que si ella, l'Església, en parla, més que un interès legítim pel problema, el que demostra és una voluntat de distracció en relació a les seves pròpies responsabilitats.
És a dir, l'argument és veritat, del tot (malauradament). Però no és moralment legítim que (ara per ara) l'Església el faci servir. Més endavant, si és capaç de fer net "a casa seva", de netejar "la seva pròpia roba bruta", llavors sí que podria començar a parlar d'altres robes brutes.
"Como los hijos buenos de Noé, cubre con la capa de la caridad las miserias que veas en tu padre, el Sacerdote."
Crec que aquesta cita reflecteix bé l'actitud històrica de l'Església, en general, en relació a la seva roba bruta. És de Camino (punt 75), d'Escrivá de Balaguer. Però si la faig servir no és perquè vulgui establir cap relació especial entre aquest tema dels abusos i l'Opus.
La faig servir només perquè la tenia present (sempre tinc present l'Opus, aquesta és una altra història), i perquè crec que el que diu encaixa amb el que he exposat. És a dir, l'actitud històrica de l'Església pel que fa als temes, siguin els que siguin, que "embruten" la seva imatge i soscaven la seva presumpta exemplaritat.
I ja que hi som, una altra cita, com a exemple dels embolics que es fan alguns sectors de l'Església:
"¡Qué pena, un "hombre de Dios" pervertido! -Pero ¡cuánta más pena, un "hombre de Dios" tibio y mundano!" (punt 414 de Camino).
És a dir, que per a algunes persones o sectors de l'Església, es veu que és preferible un pervertit, per exemple un pederasta depredador, que un "tibio y mundano", que no fa mal a ningú.
Tenen molta feina pendent, a l'Església...
13 de març 2019
11 de març 2019
Abusos sexuals de menors
El Papa, un bisbe, cap representant de l'Església, en aquests moments no té cap dret moral a referir-se als abusos sexuals de menors comesos en l'àmbit familiar. No perquè no sigui veritat que la majoria d'abusos es cometen en l'àmbit familiar (potser al voltant d'un 90%). Aquesta és una trista i dramàtica realitat. Com també ho és que en l'àmbit extra-familiar el tant per cent de casos d'abusos protagonitzats per religiosos és només una part (és probable que no la més important, no en tinc les dades) de tots els abusos comesos (abusos comesos per professors, entrenadors esportius, etc.).
Això ho pot dir (té legitimitat per dir-ho) molta gent. I cal dir-ho. Però avui, de moment, cap representant de l'Església no està legitimat per dir-ho. I si ho diu (el Papa, un bisbe, qualsevol persona de l'Església), és una indecència, perquè el que posa en evidència és que la preocupació més gran ara mateix de l'Església és la seva autoprotecció, el propi prestigi, la seva imatge. I no els abusos patits per "les seves" víctimes.
L'Església, amb els seus més de dos mil anys d'història, ha d'endreçar casa seva a fons, i de moment, els darrers passos que ha fet són del tot insuficients (inclosa aquesta recent cimera de febrer organitzada pel Papa). Per això, insisteixo, no té cap dret, "encara", a parlar dels altres abusadors. Primer se l'ha de guanyar (el dret a parlar).
Tant de bo arribi a tenir aquest dret algun dia... només depèn d'ella.
Això ho pot dir (té legitimitat per dir-ho) molta gent. I cal dir-ho. Però avui, de moment, cap representant de l'Església no està legitimat per dir-ho. I si ho diu (el Papa, un bisbe, qualsevol persona de l'Església), és una indecència, perquè el que posa en evidència és que la preocupació més gran ara mateix de l'Església és la seva autoprotecció, el propi prestigi, la seva imatge. I no els abusos patits per "les seves" víctimes.
L'Església, amb els seus més de dos mil anys d'història, ha d'endreçar casa seva a fons, i de moment, els darrers passos que ha fet són del tot insuficients (inclosa aquesta recent cimera de febrer organitzada pel Papa). Per això, insisteixo, no té cap dret, "encara", a parlar dels altres abusadors. Primer se l'ha de guanyar (el dret a parlar).
Tant de bo arribi a tenir aquest dret algun dia... només depèn d'ella.
8 de març 2019
Dia de la dona
"Escrivá de Balaguer apoyó como nadie a la mujer."
Covadonga O'Shea (1)
"'¿Acaso no tenemos facultad de llevar en los viajes alguna mujer hermana en Jesucristo, para que nos asista, como hacen los demás apóstoles y los parientes del Señor y el mismo Pedro?' Esto dice San Pablo en su primera epístola a los Corintios. -No es posible desdeñar la colaboración de 'la mujer en el apostolado'."
Camino, punt 980.
"Todos los actos comunes de la Sección de varones se cerrarán con esta súplica piadosa: "Santa María, Esperanza nuestra, Morada de sabiduría, ruega por nosotros"; y en la Sección de mujeres: "Santa María, Esperanza nuestra, Sierva del Señor, ruega por nosotras"."
Constitucions de l'Opus Dei de 1950, punt 237.
"Hay una propaganda diabólica internacional para corromper a la mujer (...) Y, si corrompen a la mujer han corrompido a toda la casa. Por eso es muy oportuno que se decidan, gentes de buen criterio, a vestir a la mujer de manera que esté, que estén, guapas, atrayentes, que vayan simpáticas, que puedan naturalmente moverse en la vida social sin llamar la atención, más que por eso, por su elegancia, pero no por su porquería, ¿de acuerdo? (...) Esta todo perfectamente diabólicamente organizado. Corrompida la mujer, corrompida la madre, corrompidas las hijas (...)"
Escrivá de Balaguer (2)
I podria seguir, citant altres punts de Camino, o de les Constitucions de 1950, o més frases de la mateixa Covadonga O'Shea i altres numeraries i numeraris de l'Opus, o més frases d'Escrivá de Balaguer...
I per descomptat, també podria citar cometaris (sobre la condició de la dona dins de l'Opus) de dones que han deixat l'Opus, i aquests comentaris encara serien més sucallosos. (3)
--
(1) El Faro de Vigo, 12/04/2013. Covadonga O'Shea és numeraria de l'Opus Dei des del 1958. És periodista i va va ser una de les fundadores de la revista Telva.
https://www.farodevigo.es/gran-vigo/2013/04/12/covadonga-oshea-escriva-balaguer-apoyo-nadie-mujer/789499.html
(2) Frases del vídeo "Versión resumida de la tertulia con San Josemaría Escrivá de Balaguer en Brafa (Barcelona), que tuvo lugar en noviembre de 1972. 26 noviembre 1972, Brafa, Fiesta de Cristo Rei." Penjat a Youtube i accessible també des de:
https://opusdei.org/es-es/article/san-josemaria-escriva-balaguer-brafa-barcelona/
(3) Això fins ara no ho he fet mai, potser algun dia m'hauré d'animar a fer-ho (fins ara no ho he fet perquè el que ha dit l'Opus d'ell mateix sobre aquest tema ja em sembla prou significatiu).
Covadonga O'Shea (1)
"'¿Acaso no tenemos facultad de llevar en los viajes alguna mujer hermana en Jesucristo, para que nos asista, como hacen los demás apóstoles y los parientes del Señor y el mismo Pedro?' Esto dice San Pablo en su primera epístola a los Corintios. -No es posible desdeñar la colaboración de 'la mujer en el apostolado'."
Camino, punt 980.
"Todos los actos comunes de la Sección de varones se cerrarán con esta súplica piadosa: "Santa María, Esperanza nuestra, Morada de sabiduría, ruega por nosotros"; y en la Sección de mujeres: "Santa María, Esperanza nuestra, Sierva del Señor, ruega por nosotras"."
Constitucions de l'Opus Dei de 1950, punt 237.
"Hay una propaganda diabólica internacional para corromper a la mujer (...) Y, si corrompen a la mujer han corrompido a toda la casa. Por eso es muy oportuno que se decidan, gentes de buen criterio, a vestir a la mujer de manera que esté, que estén, guapas, atrayentes, que vayan simpáticas, que puedan naturalmente moverse en la vida social sin llamar la atención, más que por eso, por su elegancia, pero no por su porquería, ¿de acuerdo? (...) Esta todo perfectamente diabólicamente organizado. Corrompida la mujer, corrompida la madre, corrompidas las hijas (...)"
Escrivá de Balaguer (2)
I podria seguir, citant altres punts de Camino, o de les Constitucions de 1950, o més frases de la mateixa Covadonga O'Shea i altres numeraries i numeraris de l'Opus, o més frases d'Escrivá de Balaguer...
I per descomptat, també podria citar cometaris (sobre la condició de la dona dins de l'Opus) de dones que han deixat l'Opus, i aquests comentaris encara serien més sucallosos. (3)
--
(1) El Faro de Vigo, 12/04/2013. Covadonga O'Shea és numeraria de l'Opus Dei des del 1958. És periodista i va va ser una de les fundadores de la revista Telva.
https://www.farodevigo.es/gran-vigo/2013/04/12/covadonga-oshea-escriva-balaguer-apoyo-nadie-mujer/789499.html
(2) Frases del vídeo "Versión resumida de la tertulia con San Josemaría Escrivá de Balaguer en Brafa (Barcelona), que tuvo lugar en noviembre de 1972. 26 noviembre 1972, Brafa, Fiesta de Cristo Rei." Penjat a Youtube i accessible també des de:
https://opusdei.org/es-es/article/san-josemaria-escriva-balaguer-brafa-barcelona/
(3) Això fins ara no ho he fet mai, potser algun dia m'hauré d'animar a fer-ho (fins ara no ho he fet perquè el que ha dit l'Opus d'ell mateix sobre aquest tema ja em sembla prou significatiu).
4 de març 2019
Personatges carismàtics (Escrivá de Balaguer)
"Cuando estaba en una sala con gente, este hombre despedía una especie de aureola. Dominaba la sala, por encima de cualquiera que estuviera presente."
Alex Haley referint-se a Malcom X (1)
És una trobada d'un grup reduït de persones, algunes religioses i altres no, entre les primeres algunes de l'Opus. Una de les no religioses (no sé si indiferent, agnòstica o atea) explica que amb motiu del seu viatge de final de curs del col.legi, fa gairebé cinquanta anys, va assistir a una recepció de Monseñor Escrivá de Balaguer.
Diu que la seva proximitat i presència li va provocar un impacte molt especial, una sensació única, a causa del magnetisme que irradiava.
És un testimoni tan inesperat i alhora tan clar (mai hauria dit que aquesta persona pogués dir això) que em quedo bocabadat. Tant o més (suposo) que les persones de l'Opus presents, a les quals a més el testimoni els deu omplir de satisfacció.
Jo no vaig veure mai directament Monseñor Escrivá, però sempre m'he sentit atret per aquest personatge, entre altres coses, potser la principal, per aquesta capacitat d'atracció que tantes persones descriuen.
Només l'he vist en alguns vídeos, d'intervencions seves a tertúlies organitzades en escoles o altres centres de l'Opus. Me'n torno a mirar algun, per descomptat tenint clar que no té res a veure tenir una persona al davant que veure-la filmada.
Ho sé, no té res a veure: tenir una persona al davant, físicament (i a sobre en un ambient de simpatitzants i admiradors incondicionals, en una atmosfera emocionalment intensa, etc.), o mirar una foto o un vídeo d'aquesta persona. Les percepcions poden ser completament diferents.
Dic que miro els vídeos, i el cas és que quan veig i sento parlar Escrivá de Balaguer, l'entonació, el ritme, les cares que fa, el moviment de les mans, els moviments per la tarima, les reaccions del públic... Bé, sigui dit amb tot el respecte, però en lloc d'enlluernar-me, em recorda el Chiquito de la Calzada, tant per la manera d'actuar dels dos (val a dir que el Chiquito també el conec només a través de vídeos) com per les reaccions del públic.
En el cas del Chiquito, el seu és un públic que (com el d'Escrivá) va a les actuacions "perquè li agrada l'actor" i, per tant, digui pràcticament el que digui el Chiquito, està disposat a riure-li les gràcies (o presumptes gràcies).
Per cert, el Chiquito no és (tampoc) sant de la meva devoció, per això m'he referit a les presumptes gràcies. Presumptes sobretot quan tracta segons quins temes, per exemple quan fa servir estereotips homosexuals o inclou missatges masclistes. De fet, pel que fa als estereotips masclistes (amb comentaris i accents diferents), també són alguns dels moments que més em desagraden de les "actuacions" de Monseñor Escrivá.
Dic tot això i alhora penso què hauria passat si jo m'hagués trobat, quan era adolescent, en mig d'una d'aquestes tertúlies, en mig d'un d'aquests ambients enfervorits i admiratius. Ves a saber, potser també m'hauria sentit captivat i fascinat pel carisma de Monseñor Escrivá (suposo que carisma és la paraula correcta).
I en aquest cas, si hagués sigut així, la meva vida potser hauria sigut completament diferent de com ha sigut (de com és).
--
(1) A l'epíleg de "Malcom X", Ediciones B, 1992, p. 409. He estat dubtant entre fer servir aquesta cita o aquesta altra de Jean Filiatre: "Cuando se mira a los ojos de una persona fácilmente hipnotizable (...) se llega a paralizar la voluntad de esta persona, provocando en ella un estado especial conocido por el nombre de 'fascinación'." (Hipnosis por la imagen, P. Orrier Editor, Madrid, 1916, p. 8).
Alex Haley referint-se a Malcom X (1)
És una trobada d'un grup reduït de persones, algunes religioses i altres no, entre les primeres algunes de l'Opus. Una de les no religioses (no sé si indiferent, agnòstica o atea) explica que amb motiu del seu viatge de final de curs del col.legi, fa gairebé cinquanta anys, va assistir a una recepció de Monseñor Escrivá de Balaguer.
Diu que la seva proximitat i presència li va provocar un impacte molt especial, una sensació única, a causa del magnetisme que irradiava.
És un testimoni tan inesperat i alhora tan clar (mai hauria dit que aquesta persona pogués dir això) que em quedo bocabadat. Tant o més (suposo) que les persones de l'Opus presents, a les quals a més el testimoni els deu omplir de satisfacció.
Jo no vaig veure mai directament Monseñor Escrivá, però sempre m'he sentit atret per aquest personatge, entre altres coses, potser la principal, per aquesta capacitat d'atracció que tantes persones descriuen.
Només l'he vist en alguns vídeos, d'intervencions seves a tertúlies organitzades en escoles o altres centres de l'Opus. Me'n torno a mirar algun, per descomptat tenint clar que no té res a veure tenir una persona al davant que veure-la filmada.
Ho sé, no té res a veure: tenir una persona al davant, físicament (i a sobre en un ambient de simpatitzants i admiradors incondicionals, en una atmosfera emocionalment intensa, etc.), o mirar una foto o un vídeo d'aquesta persona. Les percepcions poden ser completament diferents.
Dic que miro els vídeos, i el cas és que quan veig i sento parlar Escrivá de Balaguer, l'entonació, el ritme, les cares que fa, el moviment de les mans, els moviments per la tarima, les reaccions del públic... Bé, sigui dit amb tot el respecte, però en lloc d'enlluernar-me, em recorda el Chiquito de la Calzada, tant per la manera d'actuar dels dos (val a dir que el Chiquito també el conec només a través de vídeos) com per les reaccions del públic.
En el cas del Chiquito, el seu és un públic que (com el d'Escrivá) va a les actuacions "perquè li agrada l'actor" i, per tant, digui pràcticament el que digui el Chiquito, està disposat a riure-li les gràcies (o presumptes gràcies).
Per cert, el Chiquito no és (tampoc) sant de la meva devoció, per això m'he referit a les presumptes gràcies. Presumptes sobretot quan tracta segons quins temes, per exemple quan fa servir estereotips homosexuals o inclou missatges masclistes. De fet, pel que fa als estereotips masclistes (amb comentaris i accents diferents), també són alguns dels moments que més em desagraden de les "actuacions" de Monseñor Escrivá.
Dic tot això i alhora penso què hauria passat si jo m'hagués trobat, quan era adolescent, en mig d'una d'aquestes tertúlies, en mig d'un d'aquests ambients enfervorits i admiratius. Ves a saber, potser també m'hauria sentit captivat i fascinat pel carisma de Monseñor Escrivá (suposo que carisma és la paraula correcta).
I en aquest cas, si hagués sigut així, la meva vida potser hauria sigut completament diferent de com ha sigut (de com és).
--
(1) A l'epíleg de "Malcom X", Ediciones B, 1992, p. 409. He estat dubtant entre fer servir aquesta cita o aquesta altra de Jean Filiatre: "Cuando se mira a los ojos de una persona fácilmente hipnotizable (...) se llega a paralizar la voluntad de esta persona, provocando en ella un estado especial conocido por el nombre de 'fascinación'." (Hipnosis por la imagen, P. Orrier Editor, Madrid, 1916, p. 8).
5 de febr. 2019
Sectes
"Secta: denominació que hom dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d'una confessió majoritària o d'una religió oficial establerta." Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
Segons aquesta primera accepció de la paraula, és evident que l'Opus no és una secta, ja que no està separat de l'Església. Al contrari, està perfectament integrat en ella. Fins al punt que el seu fundador ha sigut posat com a model per a la resta de catòlics, en la mesura que primer l'Església el va fer beat i després sant. Més integració és impossible.
Segons la segona accepció del diccionari, una secta és una "comunitat de caràcter minoritari i fortament exclusivista, els membres de la qual es regeixen per creences, motivacions i valors diferents dels dominants de la societat...", i segons la tercera i última accepció una secta és una "societat secreta". És a dir, que la paraula secta pot tenir significats diferents.
El juny de 1995 la revista Mundo Cristiano (fundada i dirigida per membres de l'Opus, i dedicada a promoure les idees de l'Opus), va publicar un article sobre les sectes. En un requadre ressaltat i titulat "Mètodes utilitzats per les sectes", entre d'altres, incloïa aquestes característiques: anul.lació de la capacitat crítica, valoració de les emocions per damunt de la raó, inculcació de pautes de conducta, memorització de lletanies, debilitament físic mitjançant el dejuni, menyspreu de la vida anterior, mitificació de la força del grup i de la infal.libilitat del líder, identificació amb el líder carismàtic.
La paradoxa és que si una secta es caracteritza pels aspectes remarcats en aquest article de Mundo Cristiano, resulta que l'Opus segurament és una secta: les lletanies, la mitificació del fundador, la manipulació emocional, el menyspreu de la vida anterior, etc. Si més no, això jo ho vaig conèixer, eren característiques de l'Opus que envoltava el meu entorn familiar (fins que em vaig emancipar, de la família i de la influència de l'Opus).
Torno als diccionaris. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una secta és un "conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta". La definició (igual que la del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana) no inclou cap judici de valor. Però el cert és que la paraula normalment es fa servir amb un sentit pejoratiu. Com en l'article esmentat de Mundo Cristiano.
No dic que l'Opus sigui una secta, de fet m'és indiferent que ho sigui o no ho sigui, l'únic que remarco és aquesta coincidència entre les característiques que s'atribueix a les sectes en aquest article de Mundo Cristiano i l'Opus que jo vaig conèixer.
A tots ens agrada embellir la nostra autobiografia, i també les biografies de les persones que estimem o admirem. Això encara és més evident en el cas de les hagiografies, els relats de les vides de sants o aspirants a sants, que poden arribar a uns extrems de falta d'objectivitat insòlits. Mossèn Escrivá no és cap excepció, ni pel que fa a la seva pròpia contribució al mite ni pel que fa a l'entusiasme dels seus seguidors per consolidar i magnificar el mite: tal com deien i segueixen dient els seus devots, San Josemaría "va viure sempre en olor de santedat".
Per a l'Església mossèn Escrivá és un sant i, per tant la seva obra, l'Opus Dei, també està amarada d'aquesta "olor de santedat". Sigui o no sectària (això ja és una qüestió d'opinions) aquesta olor de santedat.
Segons aquesta primera accepció de la paraula, és evident que l'Opus no és una secta, ja que no està separat de l'Església. Al contrari, està perfectament integrat en ella. Fins al punt que el seu fundador ha sigut posat com a model per a la resta de catòlics, en la mesura que primer l'Església el va fer beat i després sant. Més integració és impossible.
Segons la segona accepció del diccionari, una secta és una "comunitat de caràcter minoritari i fortament exclusivista, els membres de la qual es regeixen per creences, motivacions i valors diferents dels dominants de la societat...", i segons la tercera i última accepció una secta és una "societat secreta". És a dir, que la paraula secta pot tenir significats diferents.
El juny de 1995 la revista Mundo Cristiano (fundada i dirigida per membres de l'Opus, i dedicada a promoure les idees de l'Opus), va publicar un article sobre les sectes. En un requadre ressaltat i titulat "Mètodes utilitzats per les sectes", entre d'altres, incloïa aquestes característiques: anul.lació de la capacitat crítica, valoració de les emocions per damunt de la raó, inculcació de pautes de conducta, memorització de lletanies, debilitament físic mitjançant el dejuni, menyspreu de la vida anterior, mitificació de la força del grup i de la infal.libilitat del líder, identificació amb el líder carismàtic.
La paradoxa és que si una secta es caracteritza pels aspectes remarcats en aquest article de Mundo Cristiano, resulta que l'Opus segurament és una secta: les lletanies, la mitificació del fundador, la manipulació emocional, el menyspreu de la vida anterior, etc. Si més no, això jo ho vaig conèixer, eren característiques de l'Opus que envoltava el meu entorn familiar (fins que em vaig emancipar, de la família i de la influència de l'Opus).
Torno als diccionaris. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una secta és un "conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta". La definició (igual que la del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana) no inclou cap judici de valor. Però el cert és que la paraula normalment es fa servir amb un sentit pejoratiu. Com en l'article esmentat de Mundo Cristiano.
No dic que l'Opus sigui una secta, de fet m'és indiferent que ho sigui o no ho sigui, l'únic que remarco és aquesta coincidència entre les característiques que s'atribueix a les sectes en aquest article de Mundo Cristiano i l'Opus que jo vaig conèixer.
A tots ens agrada embellir la nostra autobiografia, i també les biografies de les persones que estimem o admirem. Això encara és més evident en el cas de les hagiografies, els relats de les vides de sants o aspirants a sants, que poden arribar a uns extrems de falta d'objectivitat insòlits. Mossèn Escrivá no és cap excepció, ni pel que fa a la seva pròpia contribució al mite ni pel que fa a l'entusiasme dels seus seguidors per consolidar i magnificar el mite: tal com deien i segueixen dient els seus devots, San Josemaría "va viure sempre en olor de santedat".
Per a l'Església mossèn Escrivá és un sant i, per tant la seva obra, l'Opus Dei, també està amarada d'aquesta "olor de santedat". Sigui o no sectària (això ja és una qüestió d'opinions) aquesta olor de santedat.
27 de gen. 2019
26 de gen. 2019
Aspectes de l'amor conjugal
Al llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal", el monjo de Montserrat Josep M. Gassó i Buxó explica:
"L'harmonia psicològica de la parella humana en l'aspecte religiós ha d'obtenir-se per l'acceptació humil, de part de tots dos, de la doctrina catòlica que estableix la jerarquia de valors entre els esposos.
"Per ella la dona se sotmetrà dòcilment a l'home, que venerarà i obeirà com a cap i senyor seu, representant, doncs, de Déu en la família. La missió de la dona a la llar és la d'ésser esposa, mare i col.laboradora de l'home en tot allò que calgui. Recordi que com més humil serà, més estimada serà i farà més bon paper.
"En principi serà sempre la dona qui normalment s'haurà de sacrificar més per tal d'adaptar-se als gustos i tarannà del marit. Que ho recordin les dones i ho pensin bé abans de casar-se." (p. 173)
El llibre el va publicar el 1963 Edicions 62, i va ser reeditant diferents vegades, amb totes les autoritzacions necessàries per a la seva publicació. A l'edició de 1964 surten aquestes:
"Nihil obstat: el censor, dom Oleguer M. Porcel. Imprimi potest: Gabriel M., abat coadj. de Montserrat. Montserrat, 5 de juny de 1964. Nihil obstat: el censor, Alfred Mondria, S.I. Imprimatur: doctor Juan Serra i Puig, vicari general. Barcelona, 25 de juny de 1964." (1)
És un llibre amb força referències "educatives" com les dels fragments citats, i a més per a mi té l'interès afegit que l'autor es dedicava a fer cursos de preparació per al matrimoni. A algun d'aquests cursos, durant els anys quaranta-cinquanta, hi va anar algun parent meu.
Per descomptat l'autor, el monjo Josep M. Gassó, no s'inventava res, era només un ortodox seguidor de la doctrina de Sant Pau sobre el paper familiar i social de la dona, una doctrina perpetuada al llarg de tota la història de l'Església, també des del "progressista" monestir de Montserrat. (2)
--
(1) Mentrestant, la censura s'acarnissava amb qualsevol text mínimament crític amb l'Església, amb Franco, etc.
(2) Josep M. Gassó de fet només repetia el que deien les veus més autoritzades, com per exemple Pius XII: "Tal es el matrimonio cristiano, modelado, según la célebre expresión de San Pablo, conforme a la unión de Cristo con su Iglesia. En aquél, como en este (...) el esposo es cabeza de la esposa, que le está sujeta como a su Señor". Fragment del discurs "El cántico del amor", 23-10-1940 (publicat en castellà a "A los esposos", Editorial Libreria Religiosa, sense data de publicació però amb el "Nihil obstat: Dr. Gabriel Solá, 8-XII-42." (p. 324)
"L'harmonia psicològica de la parella humana en l'aspecte religiós ha d'obtenir-se per l'acceptació humil, de part de tots dos, de la doctrina catòlica que estableix la jerarquia de valors entre els esposos.
"Per ella la dona se sotmetrà dòcilment a l'home, que venerarà i obeirà com a cap i senyor seu, representant, doncs, de Déu en la família. La missió de la dona a la llar és la d'ésser esposa, mare i col.laboradora de l'home en tot allò que calgui. Recordi que com més humil serà, més estimada serà i farà més bon paper.
"En principi serà sempre la dona qui normalment s'haurà de sacrificar més per tal d'adaptar-se als gustos i tarannà del marit. Que ho recordin les dones i ho pensin bé abans de casar-se." (p. 173)
El llibre el va publicar el 1963 Edicions 62, i va ser reeditant diferents vegades, amb totes les autoritzacions necessàries per a la seva publicació. A l'edició de 1964 surten aquestes:
"Nihil obstat: el censor, dom Oleguer M. Porcel. Imprimi potest: Gabriel M., abat coadj. de Montserrat. Montserrat, 5 de juny de 1964. Nihil obstat: el censor, Alfred Mondria, S.I. Imprimatur: doctor Juan Serra i Puig, vicari general. Barcelona, 25 de juny de 1964." (1)
És un llibre amb força referències "educatives" com les dels fragments citats, i a més per a mi té l'interès afegit que l'autor es dedicava a fer cursos de preparació per al matrimoni. A algun d'aquests cursos, durant els anys quaranta-cinquanta, hi va anar algun parent meu.
Per descomptat l'autor, el monjo Josep M. Gassó, no s'inventava res, era només un ortodox seguidor de la doctrina de Sant Pau sobre el paper familiar i social de la dona, una doctrina perpetuada al llarg de tota la història de l'Església, també des del "progressista" monestir de Montserrat. (2)
--
(1) Mentrestant, la censura s'acarnissava amb qualsevol text mínimament crític amb l'Església, amb Franco, etc.
(2) Josep M. Gassó de fet només repetia el que deien les veus més autoritzades, com per exemple Pius XII: "Tal es el matrimonio cristiano, modelado, según la célebre expresión de San Pablo, conforme a la unión de Cristo con su Iglesia. En aquél, como en este (...) el esposo es cabeza de la esposa, que le está sujeta como a su Señor". Fragment del discurs "El cántico del amor", 23-10-1940 (publicat en castellà a "A los esposos", Editorial Libreria Religiosa, sense data de publicació però amb el "Nihil obstat: Dr. Gabriel Solá, 8-XII-42." (p. 324)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)