I si fos al revés de com sempre ens ho han explicat? I si al final els dolents anessin al cel i els bons a l'infern? I si les expectatives fossin aquestes, perquè Déu fos un ésser desconcertant, amb unes altres característiques que les que se li atribueixen?
Si aquest fos l'escenari, canviarien el seu comportament, els bons? Actuarien com els dolents, per tal de poder aconseguir l'objectiu d'anar el cel, el seu màxim anhel? (1)
Aquesta hipòtesi (tan hipotètica com la mateixa existència de Déu, o dels seus presumptes atributs), la planteja C. Stephen Layman a "Los superhéroes y la filosofía". (2)
Mark Waid, al mateix llibre, reflexiona sobre les motivacions de Superman per ser un lluitador contra el mal, defensor dels desvalguts, etc. I diu que de fet Superman també actua per interès, en concret el de ser acceptat, reconegut, una necessitat bàsica (fins i tot en el cas de Superman, un "extraterrestre" de Krypton). (3)
Relacionat amb el tema de les recompenses, una variant del plantejament pot ser aquesta: els sants (o Superman, Spiderman, etc.), amb la seva vida abnegada i de sacrifici en favor de la humanitat, estarien "ells" disposats a anar a l'infern, si anant-hi poguessin garantir que, per exemple, una persona (o deu, cent, mil...) anessin al cel? Algun sant o superheroi estaria disposat a fer aquest gran i suprem sacrifici? Hi hauria algú disposat a fer-lo, si fent-lo aconseguís (garantís), que per exemple "tota la humanitat anés al cel"?
Hi ha gent que considera una rucada, una imbecil.litat, o fins i tot una falta de respecte, plantejar hipòtesis com aquesta. Però a mi no em semblen bajanades, sinó només "preguntes filosòfiques". I penso que si algú les menysté és perquè, en cas d'incomoditat, entre les possibles respostes, articulades des de la filosofia o des de la teologia, aquestes persones prefereixen com a referència l'entorn teològic (en aquests casos més amigable i tranquil.litzador).
--
(1) Faig servir les paraules bo i dolent en el sentit "popular", el que se li dóna per exemple en les lliçons de catequesi (o d'urbanitat, o fins i tot en la filosofia kantiana); per descomptat, sobre aquestes dues paraules i els seus possibles múltiples significats es podrien escriure obres enciclopèdiques...
(2) Llibre de diferents autors, Blackie Books, 2013. C. Stephen Layman ho exposa al capítol 15, "¿Por qué ser un superhéroe? ¿Por qué ser moral?" (p. 298).
(3) Capítol 1, "La auténtica verdad sobre Superman (y sobre todos nosotros)" (p. 28)
20 de set. 2019
3 de jul. 2019
Exercici de perfecció
"Para que se entienda mejor la necesidad que tenemos de mortificar nuestra carne y apetitos, y así nos animemos a tomar las armas contra este enemigo, importa mucho que conozcamos bien cuán gran contrario y enemigo es éste. Eslo tanto, que dicen los santos que uno de los mayores castigos de Dios, y donde Él muestra más su ira, es en entregar al pecador en manos de este enemigo, entregándole a sus apetitos y deseos como en manos de crueles sayones."
Això ho escriu el R. P. Alonso Rodríguez, jesuïta, a "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas", publicat per l'Apostolado de la Prensa, Madrid, el 1923 (p. 200).
Als habituals discursos sobre la mortificació, de vegades acompanyats de la figura "del Déu irat" (relativament normal, ja que la presència de l'Antic Testament i el seu Déu venjatiu, malgrat el pas dels segles, és perdurable dins de l'Església), en aquest cas l'autor hi aporta aquesta idea crec que original, la d'un Déu que, paradoxalment, és ell mateix, qui "entrega al pecador (...) a sus apetitos y deseos".
No és que el pecador es rabegi en els seus "apetitos y deseos", sinó que és Déu qui el lliura, l'empenya, a aquets "apetitos y deseos", per descomptat vergonyosos, degradants i intolerables (ja que tot el relacionat amb "la carn" és pecat; de fet, carn i pecat són paraules sinònimes).
Quines coses, morboses, malaltisses (el tema de la mortificació), i alhora recargolades i de fet incomprensibles (la idea, en aquest cas concret, d'aquest Déu no expectant, sinó "causant"...).
Al principi del llibre es diu que aquest "Compendio" està "entresacado de la obra escrita con este nombre", del mateix autor. Però no se'ns diu quan es va escriure el text (ni quan va viure l'autor), ni quan es va fer el "entresacado", ni qui el va fer... És a dir, que no sabem (si més no jo no sé), si l'autor, i el text (original o "entresacado"), són de principis del segle XX, o del segle XIX, o d'abans...
Només sé que aquesta edició és del 1923 (i dedueixo que no és una primera edició, perquè diu explícitament que és una "nueva edición").
De fet, la meva intenció inicial era només, amb l'excusa d'aquest text, fer un comentari sobre la necessitat de referenciar bé les cites, quan en fem servir. I del risc de confusió existent quan citem un text amb la referència de l'edició que utilitzem, quan potser situat en el seu context històric real, de quan es va escriure (potser molt anterior), el sentit del text pot ser diferent. Alguna estona reprendre aquest tema, ja que considero que s'ho val, i també perquè, de vegades, en aquest sentit, jo no he estat prou curós. Queda pendent.
De tota manera, com que ja m'he embolicat amb aquest text concret, n'afegeixo alguna cita més, del mateix tipus, és a dir, del mateix grau (des del meu punt de vista) de morbositat i desgavell mental:
"Si se considera bien lo que se ha dicho, bastará para engendrar en nosotros aquel odio i aborrecimiento santo de nosotros mismos, que Cristo nuestro Redentor nos encomienda tanto en el sagrado Evangelio, que sin él, dice, no podemos ser discípulos suyos." (201)
"Si aborrecemos al demonio y le tenemos por capital enemigo por la guerra y daño que nos hace, mayor enemigo es nuestra carne, porque ella nos hace más cruel y continua guerra (...) Esto les hacía a los santos tener este odio y aborrecimiento contra si mismos (...)" (202)
"De aquí vinieron a decir los santos y maestros de la vida espiritual que todo nuestro aprovechamiento y perfección está en la mortificación." (203)
"Este medio del ejemplo de Cristo nuestro Redentor y deseo de imitarle usaban mucho los santos. (...) Y hacían de sí verdugos contra sí, y martirizaban sus cuerpos afligiéndolos con penitencias y trabajos y mortificando y quebrantando sus voluntades y apetitos, y de esta manera descansaban algún tanto, porque se les cumplía en algo su deseo, imitando en cuanto podían, a Cristo nuestro Redentor." (225, 226)
El cas, a més, és que tot això no són només coses del passat (en relació al propi cos, "odio", "verdugo"...) , sinó també del present, però d'això, d'aquest present, ja n'he parlat altres vegades.
(aquest "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas" és un dels últims llibres que he trobat)
Això ho escriu el R. P. Alonso Rodríguez, jesuïta, a "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas", publicat per l'Apostolado de la Prensa, Madrid, el 1923 (p. 200).
Als habituals discursos sobre la mortificació, de vegades acompanyats de la figura "del Déu irat" (relativament normal, ja que la presència de l'Antic Testament i el seu Déu venjatiu, malgrat el pas dels segles, és perdurable dins de l'Església), en aquest cas l'autor hi aporta aquesta idea crec que original, la d'un Déu que, paradoxalment, és ell mateix, qui "entrega al pecador (...) a sus apetitos y deseos".
No és que el pecador es rabegi en els seus "apetitos y deseos", sinó que és Déu qui el lliura, l'empenya, a aquets "apetitos y deseos", per descomptat vergonyosos, degradants i intolerables (ja que tot el relacionat amb "la carn" és pecat; de fet, carn i pecat són paraules sinònimes).
Quines coses, morboses, malaltisses (el tema de la mortificació), i alhora recargolades i de fet incomprensibles (la idea, en aquest cas concret, d'aquest Déu no expectant, sinó "causant"...).
Al principi del llibre es diu que aquest "Compendio" està "entresacado de la obra escrita con este nombre", del mateix autor. Però no se'ns diu quan es va escriure el text (ni quan va viure l'autor), ni quan es va fer el "entresacado", ni qui el va fer... És a dir, que no sabem (si més no jo no sé), si l'autor, i el text (original o "entresacado"), són de principis del segle XX, o del segle XIX, o d'abans...
Només sé que aquesta edició és del 1923 (i dedueixo que no és una primera edició, perquè diu explícitament que és una "nueva edición").
De fet, la meva intenció inicial era només, amb l'excusa d'aquest text, fer un comentari sobre la necessitat de referenciar bé les cites, quan en fem servir. I del risc de confusió existent quan citem un text amb la referència de l'edició que utilitzem, quan potser situat en el seu context històric real, de quan es va escriure (potser molt anterior), el sentit del text pot ser diferent. Alguna estona reprendre aquest tema, ja que considero que s'ho val, i també perquè, de vegades, en aquest sentit, jo no he estat prou curós. Queda pendent.
De tota manera, com que ja m'he embolicat amb aquest text concret, n'afegeixo alguna cita més, del mateix tipus, és a dir, del mateix grau (des del meu punt de vista) de morbositat i desgavell mental:
"Si se considera bien lo que se ha dicho, bastará para engendrar en nosotros aquel odio i aborrecimiento santo de nosotros mismos, que Cristo nuestro Redentor nos encomienda tanto en el sagrado Evangelio, que sin él, dice, no podemos ser discípulos suyos." (201)
"Si aborrecemos al demonio y le tenemos por capital enemigo por la guerra y daño que nos hace, mayor enemigo es nuestra carne, porque ella nos hace más cruel y continua guerra (...) Esto les hacía a los santos tener este odio y aborrecimiento contra si mismos (...)" (202)
"De aquí vinieron a decir los santos y maestros de la vida espiritual que todo nuestro aprovechamiento y perfección está en la mortificación." (203)
"Este medio del ejemplo de Cristo nuestro Redentor y deseo de imitarle usaban mucho los santos. (...) Y hacían de sí verdugos contra sí, y martirizaban sus cuerpos afligiéndolos con penitencias y trabajos y mortificando y quebrantando sus voluntades y apetitos, y de esta manera descansaban algún tanto, porque se les cumplía en algo su deseo, imitando en cuanto podían, a Cristo nuestro Redentor." (225, 226)
El cas, a més, és que tot això no són només coses del passat (en relació al propi cos, "odio", "verdugo"...) , sinó també del present, però d'això, d'aquest present, ja n'he parlat altres vegades.
(aquest "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas" és un dels últims llibres que he trobat)
23 de juny 2019
José Saramago i Pedro de Alcántara
"L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu." Mateu, 4.4 (www.bci.cat)
Faig un tomb i torno a casa amb una barra de pa, amb el "Tratado de la oración y meditación", de san Pedro de Alcántara (1499-1562), i amb "El Evangelio según Jesucristo", de José Saramago. És curiós com la Divina Providència, tot i saber (suposo) que sóc un descregut, m'afavoreix així, amb aquestes troballes.
El cas és que a l'hora de sopar, mira que bé, menjo pa amb oli. No perquè no tingui res més, sinó perquè el pa amb oli el trobo un menjar deliciós, fins i tot podria dir (si se'm permet un punt d'exageració), sublim. I si a sobre el pa és arreplegat, com en aquest cas, doncs em sembla que el gust és encara millor. I el plaer i la satisfacció més grans.
Mentre menjo el pa amb oli fullejo els dos llibres. En el de san Pedro de Alcántara no hi trobo cap novetat, sinó només la reiteració dels conceptes bàsics del cristianisme, que a mi ja em van ensenyar de petit, com ara aquest:
"Síguense las primeras siete meditaciones para los días de la semana. El lunes. Este día podrás entender en la memoria de los pecados, y en el conocimiento de ti mismo, para que en lo uno veas cuántos males tienes, y en lo otro cómo ningún bien tienes que no sea de Dios, que es el medio por donde alcanzar la humildad madre de todas las virtudes." (1)
És curiós, els milers de llibres que ha inspirat el cristianisme amb textos semblants i amb criteris tan lamentables, tan soscavadors d'autoestimes, tan poc empoderadors...
El llibre de José Saramago és més original. No me'l llegiré sencer perquè és llarg, però m'agrada fullejar-lo. Mentre ho faig, penso que en definitiva aquests "són uns evangelis més", un treball literari, igual que els evangelis dels quatre evangelistes (o els anomenats evangelis apòcrifs, i tants altres textos sobre la vida de Jesús).
Ves a saber: aquell Jesús de qui tant es parla i al qual se li atribueixen tants ensenyaments i anècdotes, potser s'identificaria més amb algunes de les coses que diu Saramago que amb les que diuen els Pedros de Alcántara i companyia...
És el que passa, quan hi ha deus pel mig, i creients amb vocacions de constructors d'esglésies (en el sentit ideològic, i també físic, pedra a pedra, calze a calze i retaule a retaule). Llavors, tot és possible.
Deia que Jesús (aquell Jesús, l'hipotètic Jesús, etc.), de vegades, ves a saber, potser estaria més d'acord amb Saramago que amb els evangelistes canònics, si un dia es trobessin (Jesús, Saramago i els evangelistes) i fessin petar la xerrada. Per exemple, potser estaria més d'acord amb Saramago en relació a aquesta escena, amb la qual s'acaba el llibre:
"Jesús muere, muere, y ya va dejando la vida, cuando de pronto (...) Dios aparece (...) y su voz resuena (...) Tú eres mi hijo muy amado, en ti pongo toda mi complacencia. Entonces comprendió Jesús que vino traído al engaño como se lleva el cordero al sacrificio, que su vida fue trazada desde el principio de los principios para morir así, y (...) clamó al cielo abierto donde Dios sonreía, Hombres, perdonadle, porque él no sabe lo que hizo." (2)
De vegades hi ha qui em diu que sóc irreverent, pel fet d'escriure (i en aquest cas també transcriure) coses com aquestes.
El cas és que la Divina Providència (o qui sigui, si no és cosa de l'atzar), de moment de tant en tant em segueix afavorint, amb barres de pa i altres aliments, del cos i de l'esperit. I pel que fa al llibre del Saramago és especialment curiós, perquè en pocs mesos, és la segona vegada que en trobo un exemplar. L'anterior no el vaig conservar, però ara he pensat que la reiteració era "un senyal", i el guardaré (i de tant en tant, quan el vegi a un prestatge, recordaré tant la barra de pa d'avui com alguns fragments del llibre).
--
(1) Apostolado Mariano, Sevilla, 1991 (p. 22).
(2) Alfaguara/Santillana, 2003 (última pàgina).
Faig un tomb i torno a casa amb una barra de pa, amb el "Tratado de la oración y meditación", de san Pedro de Alcántara (1499-1562), i amb "El Evangelio según Jesucristo", de José Saramago. És curiós com la Divina Providència, tot i saber (suposo) que sóc un descregut, m'afavoreix així, amb aquestes troballes.
El cas és que a l'hora de sopar, mira que bé, menjo pa amb oli. No perquè no tingui res més, sinó perquè el pa amb oli el trobo un menjar deliciós, fins i tot podria dir (si se'm permet un punt d'exageració), sublim. I si a sobre el pa és arreplegat, com en aquest cas, doncs em sembla que el gust és encara millor. I el plaer i la satisfacció més grans.
Mentre menjo el pa amb oli fullejo els dos llibres. En el de san Pedro de Alcántara no hi trobo cap novetat, sinó només la reiteració dels conceptes bàsics del cristianisme, que a mi ja em van ensenyar de petit, com ara aquest:
"Síguense las primeras siete meditaciones para los días de la semana. El lunes. Este día podrás entender en la memoria de los pecados, y en el conocimiento de ti mismo, para que en lo uno veas cuántos males tienes, y en lo otro cómo ningún bien tienes que no sea de Dios, que es el medio por donde alcanzar la humildad madre de todas las virtudes." (1)
És curiós, els milers de llibres que ha inspirat el cristianisme amb textos semblants i amb criteris tan lamentables, tan soscavadors d'autoestimes, tan poc empoderadors...
El llibre de José Saramago és més original. No me'l llegiré sencer perquè és llarg, però m'agrada fullejar-lo. Mentre ho faig, penso que en definitiva aquests "són uns evangelis més", un treball literari, igual que els evangelis dels quatre evangelistes (o els anomenats evangelis apòcrifs, i tants altres textos sobre la vida de Jesús).
Ves a saber: aquell Jesús de qui tant es parla i al qual se li atribueixen tants ensenyaments i anècdotes, potser s'identificaria més amb algunes de les coses que diu Saramago que amb les que diuen els Pedros de Alcántara i companyia...
És el que passa, quan hi ha deus pel mig, i creients amb vocacions de constructors d'esglésies (en el sentit ideològic, i també físic, pedra a pedra, calze a calze i retaule a retaule). Llavors, tot és possible.
Deia que Jesús (aquell Jesús, l'hipotètic Jesús, etc.), de vegades, ves a saber, potser estaria més d'acord amb Saramago que amb els evangelistes canònics, si un dia es trobessin (Jesús, Saramago i els evangelistes) i fessin petar la xerrada. Per exemple, potser estaria més d'acord amb Saramago en relació a aquesta escena, amb la qual s'acaba el llibre:
"Jesús muere, muere, y ya va dejando la vida, cuando de pronto (...) Dios aparece (...) y su voz resuena (...) Tú eres mi hijo muy amado, en ti pongo toda mi complacencia. Entonces comprendió Jesús que vino traído al engaño como se lleva el cordero al sacrificio, que su vida fue trazada desde el principio de los principios para morir así, y (...) clamó al cielo abierto donde Dios sonreía, Hombres, perdonadle, porque él no sabe lo que hizo." (2)
De vegades hi ha qui em diu que sóc irreverent, pel fet d'escriure (i en aquest cas també transcriure) coses com aquestes.
El cas és que la Divina Providència (o qui sigui, si no és cosa de l'atzar), de moment de tant en tant em segueix afavorint, amb barres de pa i altres aliments, del cos i de l'esperit. I pel que fa al llibre del Saramago és especialment curiós, perquè en pocs mesos, és la segona vegada que en trobo un exemplar. L'anterior no el vaig conservar, però ara he pensat que la reiteració era "un senyal", i el guardaré (i de tant en tant, quan el vegi a un prestatge, recordaré tant la barra de pa d'avui com alguns fragments del llibre).
--
(1) Apostolado Mariano, Sevilla, 1991 (p. 22).
(2) Alfaguara/Santillana, 2003 (última pàgina).
14 de maig 2019
El subtítol sobre Jericó
He posat de subtítol a aquestes pàgines aquest fragment de la Bíblia: "Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l’extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases. (...) El Senyor era amb Josuè, i la seva fama s’escampà per tot el país." (1)
Després, he recordat aquestes paraules de Jesús: "Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte." (Mateu 5:48); "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós." (Lluc 6:36)
I llavors he pensat que si el Déu de l'Antic Testament perpetrava brutalitats i exterminis com el de Jericó, les paraules de Jesús eren una mica inadequades, ja que el que hauria d'haver fet Jesús, si de cas, era demanar disculpes en nom del seu Pare (amb més motiu tenint en compte que la brutalitat de Jericó no va ser un acte aïllat, ja que també en va perpetrà altres d'una crueltat semblant).
Però és clar, es veu que és impensable que els Déus (i els seus Fills, les seves Mares, etc.) s'excusin de res, tan convençuts com estan de la seva perfecció.
--
(1) Josuè, 6,27, Bíblia Catalana Interconfessional, www.bci.cat. Les dues cites següents són també de la BCI.
Després, he recordat aquestes paraules de Jesús: "Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte." (Mateu 5:48); "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós." (Lluc 6:36)
I llavors he pensat que si el Déu de l'Antic Testament perpetrava brutalitats i exterminis com el de Jericó, les paraules de Jesús eren una mica inadequades, ja que el que hauria d'haver fet Jesús, si de cas, era demanar disculpes en nom del seu Pare (amb més motiu tenint en compte que la brutalitat de Jericó no va ser un acte aïllat, ja que també en va perpetrà altres d'una crueltat semblant).
Però és clar, es veu que és impensable que els Déus (i els seus Fills, les seves Mares, etc.) s'excusin de res, tan convençuts com estan de la seva perfecció.
--
(1) Josuè, 6,27, Bíblia Catalana Interconfessional, www.bci.cat. Les dues cites següents són també de la BCI.
11 de maig 2019
2 de maig 2019
¡Viva el dolor!
"Es difícil encontrar afirmación más perversa que aquella que dice que estamos en este mundo para sufrir. Recuerdo haber visto un video en el que un fundador religioso, encumbrado hace poco tiempo a santo, afirmaba, entre contento y rotundo: '¡Viva el dolor! Lo repito, ¡viva el dolor!'. Esta funesta manera de pensar habría que expulsarla y afirmar, por el contrario y con mayor rotundidad aún, que vale todo aquello que elimine, anule o minimice el dolor."
Ho diu Javier Sádaba a "La vida buena" (1) i evidentment "el fundador religioso" al qual es refereix és Escrivá de Balaguer, "encumbrado a santo" set anys abans.
Al llegir aquest fragment del llibre m'ha vingut al cap (no m'havia passat mai abans, llegint o pensant sobre aquests temes), la famosa frase de Millán Astray "¡Viva la muerte!", que a banda del sentit "castrense" que li donava el seu autor, obviament encaixa molt bé amb el missatge immolatiu cristià: "Visca la mort!", perquè quan ens morim (si hem fet bondat, com per exemple Millán Astray iniciant una Guerra Civil, o la majoria de bisbes espanyols donant-hi suport), anirem al cel. Que al capdavall, és l'únic que importa, anar al cel, "perquè aquí hi estem de pas", etc.
"¡Viva el dolor!", "¡Viva la muerte!"
Desgraciadament, el dolor i la mort existeixen (malalties, violència humana, cataclismes climatològics...). De manera que no cal "buscar-los" (tal com proposen Escrivá de Balaguer i l'Església en general). Ja arriben sols. Massa sovint. I de vegades de manera insuportable.
Arriben. I com que arriben, llavors cal veure com ens hi relacionem. Per exemple, ¿els hem de dir (als dolors i als sofriments), com en la cançó del Sisa (ell referint-se al Pato Donald), "Oh benvinguts, passeu, passeu..."?
Quan arriben (invasius, no desitjats), l'alternativa ha de consistir en procurar gestionar-los de la millor manera possible. Quina? Per descomptat, intentant minimitzar-los (tal com diu Javier Sádaba en la cita inicial). I si malgrat aquests esforços ens passen pel damunt com un camió, llavors hem de veure què en fem, d'aquest "traumatisme". Javier Sádaba també ens diu:
"Que duda cabe de que, una vez que se ha posado en nosotros la desgracia del sufrimiento inevitable, lo razonable es cohabitar con él y, en lo posible, aprender de él." (2)
Si no el podem evitar, l'única opció que ens queda és aquesta, "aprender de él". Ja sigui de cara a intentar evitar futures repeticions, o per valorar més els moments "sense mals" (o els moments "amb mals petits", quan se'ns han cronificat "grans mals"), o per tal d'aconseguir ser més compassius (sensibles en relació al sofriment dels altres), etc.
Aprendre alguna cosa, però mai, mai, buscar o celebrar "la presència del sofriment", perquè això és més aviat indicatiu de patologia mental o obsessió malaltissa religiosa.
Torno a Javier Sádaba:
"Dentro de nuestra tradición religiosa, el mal ha estado dando vueltas sin saber dónde colocarlo. Ha sido, además de un incordio práctico, un desasosiego teórico. Porque suena como mínimo contradictorio que un Dios tan bueno y omnipotente pueda tolerar el mal y, nada digamos, ser responsable de él." (3)
Fa anys, Eva Jardiel Poncela va publicar "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", un recull de respostes (de 88 persones conegudes) a la pregunta del titol del llibre. (4)
Al llibre hi ha respostes de tota mena. Si jo hagués de contestar... bé, és obvi que amb el que he anat dient ja he contestat (una altra cosa és que, "com que no sóc conegut", a mi ningú em pregunta aquestes coses).
--
(1) Península, 2009, p. 99
(2) p. 101
(3) p. 106
(4) 1974. Potser se'l va autoeditar, perquè no s'esmenta cap editorial, només el dipòsit legal i la referència d'una imprempta (Gráficas Valera, de Madrid). Del llibre i de l'autora, al Centro de Documentación y Estudios Josemaría Escrivá de Balaguer (Universidad de Navarra), es diu: "La autora muestra su recelo hacia la Obra en el prólogo y al incluir a modo de apéndice algunos puntos de las entonces Constituciones vigentes del Opus Dei." És a dir, segons aquest Centro de Documentación de l'Opus, que l'autora inclogui alguns punts de les Constitucions vigents llavors és una "muestra de recelo". Quines coses... estan tan acostumats a les hagiografies laudatòries i acrítiques (les dels seus incondicionals), que no entenen que "algú gosi fer pública" una informació oficial que, per estranyes raons, ells s'han entestat en ocultar.
(5) Ja he dit moltes vegades que l'Opus en això del "sofriment buscat" no s'inventa res, senzillament segueix "la tradició de l'Església". Els exemples són infinits. En reprodueixo un (com a curiositat, sense cap relació amb l'Opus) que he trobat fa poc: "El sacrificio es el tesoro más grande que hay en la tierra, purifica el alma. En el sufrimiento conocemos quién es nuestro verdadero amigo. El amor verdadero se mide con el termómetro del sufrimiento." Santa Faustina de Kowalska (1905-1938). Citada a la introducció de "La Dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, de la Beata Anne Katherine Emmerick (1774-1824)", Ed. Adadp, 2015.
Ho diu Javier Sádaba a "La vida buena" (1) i evidentment "el fundador religioso" al qual es refereix és Escrivá de Balaguer, "encumbrado a santo" set anys abans.
Al llegir aquest fragment del llibre m'ha vingut al cap (no m'havia passat mai abans, llegint o pensant sobre aquests temes), la famosa frase de Millán Astray "¡Viva la muerte!", que a banda del sentit "castrense" que li donava el seu autor, obviament encaixa molt bé amb el missatge immolatiu cristià: "Visca la mort!", perquè quan ens morim (si hem fet bondat, com per exemple Millán Astray iniciant una Guerra Civil, o la majoria de bisbes espanyols donant-hi suport), anirem al cel. Que al capdavall, és l'únic que importa, anar al cel, "perquè aquí hi estem de pas", etc.
"¡Viva el dolor!", "¡Viva la muerte!"
Desgraciadament, el dolor i la mort existeixen (malalties, violència humana, cataclismes climatològics...). De manera que no cal "buscar-los" (tal com proposen Escrivá de Balaguer i l'Església en general). Ja arriben sols. Massa sovint. I de vegades de manera insuportable.
Arriben. I com que arriben, llavors cal veure com ens hi relacionem. Per exemple, ¿els hem de dir (als dolors i als sofriments), com en la cançó del Sisa (ell referint-se al Pato Donald), "Oh benvinguts, passeu, passeu..."?
Quan arriben (invasius, no desitjats), l'alternativa ha de consistir en procurar gestionar-los de la millor manera possible. Quina? Per descomptat, intentant minimitzar-los (tal com diu Javier Sádaba en la cita inicial). I si malgrat aquests esforços ens passen pel damunt com un camió, llavors hem de veure què en fem, d'aquest "traumatisme". Javier Sádaba també ens diu:
"Que duda cabe de que, una vez que se ha posado en nosotros la desgracia del sufrimiento inevitable, lo razonable es cohabitar con él y, en lo posible, aprender de él." (2)
Si no el podem evitar, l'única opció que ens queda és aquesta, "aprender de él". Ja sigui de cara a intentar evitar futures repeticions, o per valorar més els moments "sense mals" (o els moments "amb mals petits", quan se'ns han cronificat "grans mals"), o per tal d'aconseguir ser més compassius (sensibles en relació al sofriment dels altres), etc.
Aprendre alguna cosa, però mai, mai, buscar o celebrar "la presència del sofriment", perquè això és més aviat indicatiu de patologia mental o obsessió malaltissa religiosa.
Torno a Javier Sádaba:
"Dentro de nuestra tradición religiosa, el mal ha estado dando vueltas sin saber dónde colocarlo. Ha sido, además de un incordio práctico, un desasosiego teórico. Porque suena como mínimo contradictorio que un Dios tan bueno y omnipotente pueda tolerar el mal y, nada digamos, ser responsable de él." (3)
Fa anys, Eva Jardiel Poncela va publicar "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", un recull de respostes (de 88 persones conegudes) a la pregunta del titol del llibre. (4)
Al llibre hi ha respostes de tota mena. Si jo hagués de contestar... bé, és obvi que amb el que he anat dient ja he contestat (una altra cosa és que, "com que no sóc conegut", a mi ningú em pregunta aquestes coses).
--
(1) Península, 2009, p. 99
(2) p. 101
(3) p. 106
(4) 1974. Potser se'l va autoeditar, perquè no s'esmenta cap editorial, només el dipòsit legal i la referència d'una imprempta (Gráficas Valera, de Madrid). Del llibre i de l'autora, al Centro de Documentación y Estudios Josemaría Escrivá de Balaguer (Universidad de Navarra), es diu: "La autora muestra su recelo hacia la Obra en el prólogo y al incluir a modo de apéndice algunos puntos de las entonces Constituciones vigentes del Opus Dei." És a dir, segons aquest Centro de Documentación de l'Opus, que l'autora inclogui alguns punts de les Constitucions vigents llavors és una "muestra de recelo". Quines coses... estan tan acostumats a les hagiografies laudatòries i acrítiques (les dels seus incondicionals), que no entenen que "algú gosi fer pública" una informació oficial que, per estranyes raons, ells s'han entestat en ocultar.
(5) Ja he dit moltes vegades que l'Opus en això del "sofriment buscat" no s'inventa res, senzillament segueix "la tradició de l'Església". Els exemples són infinits. En reprodueixo un (com a curiositat, sense cap relació amb l'Opus) que he trobat fa poc: "El sacrificio es el tesoro más grande que hay en la tierra, purifica el alma. En el sufrimiento conocemos quién es nuestro verdadero amigo. El amor verdadero se mide con el termómetro del sufrimiento." Santa Faustina de Kowalska (1905-1938). Citada a la introducció de "La Dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, de la Beata Anne Katherine Emmerick (1774-1824)", Ed. Adadp, 2015.
1 de maig 2019
Ratzinger, la pederàstia i el Maig del 68
Fa unes setmanes els diaris comentaven que l'ex papa Ratzinger havia vinculat l'origen dels casos de pederàstia a l'Església amb el Maig del 68 (quan hi ha problemes, sempre va bé donar les culpes "als altres"...).
Com que hi ha diaris amb "biaixos anticlericals", per si de cas vaig buscar la informació en un mitjà de més confiança (pel que fa a aquest tema), La Razón. I allí hi vaig trobar un enllaç al document sencer de Ratzinger. (1)
Vaig llegir el document, i vaig pensar que els mitjans "anticlericals" havien sigut molt respectuosos, o porucs, amb el que havia dit Ratzinger. I és que havia dit coses bastant gruixudes. Segurament, la més gruixuda era aquesta:
"El asunto de la pedofilia, según recuerdo, no fue agudo sino hasta la segunda mitad de la década de 1980."
Com si "agudo" i "público" fossin sinónims! I per si de cas, ho deia amb la incrustació d'aquest "según recuerdo"!
El document de Ratzinguer té unes característiques "clericals", "vaticanes", que no sobten, però que cansen: munts de paraules per anar embolicant el tema principal (en aquest cas els abusos comesos per capellans), amb la pretensió que així, a força de temes secundaris i "divagacions teològiques", es desviï l'atenció del tema que fa pudor.
Aquests dies, casualment, he estat llegint "Por tu propio bien", d'Alice Miller (Tusquets, 1985). És un llibre curiós, i dedica un capítol llarg a parlar del cas de Jürgen Bartsch. (2)
Jürgen Bartsch va ser maltractat reiteradament per la seva mare i, quan tenia 13 anys, a un col.legi catòlic de Marienhausen (Alemanya), va ser abusat pel pare Pütlitz. No van ser els únics abusos que va patir. Després, Jürgen Bartsch es va convertir en un assassí, i això el va fer famós. (3)
Quan Jürgen Bartsch va ser abusat pel pare Pütlitz era l'any 1959, el mateix any que Ratzinger va ingressar com a professor a la Universitat de Bonn; la seva conferència inaugural va ser sobre "El Déu de la fe i el Déu de la filosofia". Aquests eren els temes que llavors interessaven a Ratzinger, no la sordidesa dels abusos. Perquè tal com ell diu, el dels abusos "no era un problema agut": com ho podia ser si ell, les persones com ell i l'Església en general, "no veien res perquè no miraven", i si veien callaven? I encara pitjor, quan no callaven de vegades mentien?
Dues mostres més del document de Ratzinguer:
"Solo si hay un Dios Creador que es bueno y que quiere el bien, la vida del hombre puede entonces tener sentido."
"¿Por qué la pedofilia llegó a tales proporciones? Al final de cuentas, la razón es la ausencia de Dios." (4)
Cregut, prepotent, absolutament desconsiderat amb els no creients (com si no creure aboqués "a l'absoluta degradació moral")... I aquesta persona va ser el referent màxim per a tots els catòlics del món durant uns quants anys. I ara, a sobre, en lloc de ser prudent i mantenir-se en silenci (ningú li havia demanat la seva opinió), "perpetra" aquests despropòsits.
--
(1) La Iglesia y los abusos sexuales:
https://www.aciprensa.com/noticias/el-diagnostico-de-benedicto-xvi-sobre-la-iglesia-y-los-abusos-sexuales-35201
(2) Parla del que Alice Miller anomena "la pedagogia negra" i dels seus efectes devastadors.
(3) El pare Pütlitz va negar aquests abusos (i també altres abusos i maltractaments), i l'orde dels salesians, a la qual pertanyia, el va defensar. Desconec si aquests casos van arribar a l'àmbit judicial. Més tard, es veu que al pare Pütlitz el van traslladar a un altre col.legi (hi ha "protocols" que es veu que vénen de lluny...).
(4) Aquí també caldria comentar: ¿com és que un senyor tan llegit utilitza la paraula pedofília com a sinònim de pederàstia? Un capellà o pare pedòfils "no" són un problema: perquè sentir, pensar, no afecta la integritat i dignitat dels altres. Però violentar-la (passar del pensament a l'acció, la pederàstia) sí. Suposo que Ratzinguer, a causa de les obsessions cristianes amb "els pecats de pensament", es fa aquests embolics... (però d'això, "dels pensaments pecaminosos", ja n'he parlat altres vegades).
Com que hi ha diaris amb "biaixos anticlericals", per si de cas vaig buscar la informació en un mitjà de més confiança (pel que fa a aquest tema), La Razón. I allí hi vaig trobar un enllaç al document sencer de Ratzinger. (1)
Vaig llegir el document, i vaig pensar que els mitjans "anticlericals" havien sigut molt respectuosos, o porucs, amb el que havia dit Ratzinger. I és que havia dit coses bastant gruixudes. Segurament, la més gruixuda era aquesta:
"El asunto de la pedofilia, según recuerdo, no fue agudo sino hasta la segunda mitad de la década de 1980."
Com si "agudo" i "público" fossin sinónims! I per si de cas, ho deia amb la incrustació d'aquest "según recuerdo"!
El document de Ratzinguer té unes característiques "clericals", "vaticanes", que no sobten, però que cansen: munts de paraules per anar embolicant el tema principal (en aquest cas els abusos comesos per capellans), amb la pretensió que així, a força de temes secundaris i "divagacions teològiques", es desviï l'atenció del tema que fa pudor.
Aquests dies, casualment, he estat llegint "Por tu propio bien", d'Alice Miller (Tusquets, 1985). És un llibre curiós, i dedica un capítol llarg a parlar del cas de Jürgen Bartsch. (2)
Jürgen Bartsch va ser maltractat reiteradament per la seva mare i, quan tenia 13 anys, a un col.legi catòlic de Marienhausen (Alemanya), va ser abusat pel pare Pütlitz. No van ser els únics abusos que va patir. Després, Jürgen Bartsch es va convertir en un assassí, i això el va fer famós. (3)
Quan Jürgen Bartsch va ser abusat pel pare Pütlitz era l'any 1959, el mateix any que Ratzinger va ingressar com a professor a la Universitat de Bonn; la seva conferència inaugural va ser sobre "El Déu de la fe i el Déu de la filosofia". Aquests eren els temes que llavors interessaven a Ratzinger, no la sordidesa dels abusos. Perquè tal com ell diu, el dels abusos "no era un problema agut": com ho podia ser si ell, les persones com ell i l'Església en general, "no veien res perquè no miraven", i si veien callaven? I encara pitjor, quan no callaven de vegades mentien?
Dues mostres més del document de Ratzinguer:
"Solo si hay un Dios Creador que es bueno y que quiere el bien, la vida del hombre puede entonces tener sentido."
"¿Por qué la pedofilia llegó a tales proporciones? Al final de cuentas, la razón es la ausencia de Dios." (4)
Cregut, prepotent, absolutament desconsiderat amb els no creients (com si no creure aboqués "a l'absoluta degradació moral")... I aquesta persona va ser el referent màxim per a tots els catòlics del món durant uns quants anys. I ara, a sobre, en lloc de ser prudent i mantenir-se en silenci (ningú li havia demanat la seva opinió), "perpetra" aquests despropòsits.
--
(1) La Iglesia y los abusos sexuales:
https://www.aciprensa.com/noticias/el-diagnostico-de-benedicto-xvi-sobre-la-iglesia-y-los-abusos-sexuales-35201
(2) Parla del que Alice Miller anomena "la pedagogia negra" i dels seus efectes devastadors.
(3) El pare Pütlitz va negar aquests abusos (i també altres abusos i maltractaments), i l'orde dels salesians, a la qual pertanyia, el va defensar. Desconec si aquests casos van arribar a l'àmbit judicial. Més tard, es veu que al pare Pütlitz el van traslladar a un altre col.legi (hi ha "protocols" que es veu que vénen de lluny...).
(4) Aquí també caldria comentar: ¿com és que un senyor tan llegit utilitza la paraula pedofília com a sinònim de pederàstia? Un capellà o pare pedòfils "no" són un problema: perquè sentir, pensar, no afecta la integritat i dignitat dels altres. Però violentar-la (passar del pensament a l'acció, la pederàstia) sí. Suposo que Ratzinguer, a causa de les obsessions cristianes amb "els pecats de pensament", es fa aquests embolics... (però d'això, "dels pensaments pecaminosos", ja n'he parlat altres vegades).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)