"L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu." Mateu, 4.4 (www.bci.cat)
Faig un tomb i torno a casa amb una barra de pa, amb el "Tratado de la oración y meditación", de san Pedro de Alcántara (1499-1562), i amb "El Evangelio según Jesucristo", de José Saramago. És curiós com la Divina Providència, tot i saber (suposo) que sóc un descregut, m'afavoreix així, amb aquestes troballes.
El cas és que a l'hora de sopar, mira que bé, menjo pa amb oli. No perquè no tingui res més, sinó perquè el pa amb oli el trobo un menjar deliciós, fins i tot podria dir (si se'm permet un punt d'exageració), sublim. I si a sobre el pa és arreplegat, com en aquest cas, doncs em sembla que el gust és encara millor. I el plaer i la satisfacció més grans.
Mentre menjo el pa amb oli fullejo els dos llibres. En el de san Pedro de Alcántara no hi trobo cap novetat, sinó només la reiteració dels conceptes bàsics del cristianisme, que a mi ja em van ensenyar de petit, com ara aquest:
"Síguense las primeras siete meditaciones para los días de la semana. El lunes. Este día podrás entender en la memoria de los pecados, y en el conocimiento de ti mismo, para que en lo uno veas cuántos males tienes, y en lo otro cómo ningún bien tienes que no sea de Dios, que es el medio por donde alcanzar la humildad madre de todas las virtudes." (1)
És curiós, els milers de llibres que ha inspirat el cristianisme amb textos semblants i amb criteris tan lamentables, tan soscavadors d'autoestimes, tan poc empoderadors...
El llibre de José Saramago és més original. No me'l llegiré sencer perquè és llarg, però m'agrada fullejar-lo. Mentre ho faig, penso que en definitiva aquests "són uns evangelis més", un treball literari, igual que els evangelis dels quatre evangelistes (o els anomenats evangelis apòcrifs, i tants altres textos sobre la vida de Jesús).
Ves a saber: aquell Jesús de qui tant es parla i al qual se li atribueixen tants ensenyaments i anècdotes, potser s'identificaria més amb algunes de les coses que diu Saramago que amb les que diuen els Pedros de Alcántara i companyia...
És el que passa, quan hi ha deus pel mig, i creients amb vocacions de constructors d'esglésies (en el sentit ideològic, i també físic, pedra a pedra, calze a calze i retaule a retaule). Llavors, tot és possible.
Deia que Jesús (aquell Jesús, l'hipotètic Jesús, etc.), de vegades, ves a saber, potser estaria més d'acord amb Saramago que amb els evangelistes canònics, si un dia es trobessin (Jesús, Saramago i els evangelistes) i fessin petar la xerrada. Per exemple, potser estaria més d'acord amb Saramago en relació a aquesta escena, amb la qual s'acaba el llibre:
"Jesús muere, muere, y ya va dejando la vida, cuando de pronto (...) Dios aparece (...) y su voz resuena (...) Tú eres mi hijo muy amado, en ti pongo toda mi complacencia. Entonces comprendió Jesús que vino traído al engaño como se lleva el cordero al sacrificio, que su vida fue trazada desde el principio de los principios para morir así, y (...) clamó al cielo abierto donde Dios sonreía, Hombres, perdonadle, porque él no sabe lo que hizo." (2)
De vegades hi ha qui em diu que sóc irreverent, pel fet d'escriure (i en aquest cas també transcriure) coses com aquestes.
El cas és que la Divina Providència (o qui sigui, si no és cosa de l'atzar), de moment de tant en tant em segueix afavorint, amb barres de pa i altres aliments, del cos i de l'esperit. I pel que fa al llibre del Saramago és especialment curiós, perquè en pocs mesos, és la segona vegada que en trobo un exemplar. L'anterior no el vaig conservar, però ara he pensat que la reiteració era "un senyal", i el guardaré (i de tant en tant, quan el vegi a un prestatge, recordaré tant la barra de pa d'avui com alguns fragments del llibre).
--
(1) Apostolado Mariano, Sevilla, 1991 (p. 22).
(2) Alfaguara/Santillana, 2003 (última pàgina).
