"Es difícil encontrar afirmación más perversa que aquella que dice que estamos en este mundo para sufrir. Recuerdo haber visto un video en el que un fundador religioso, encumbrado hace poco tiempo a santo, afirmaba, entre contento y rotundo: '¡Viva el dolor! Lo repito, ¡viva el dolor!'. Esta funesta manera de pensar habría que expulsarla y afirmar, por el contrario y con mayor rotundidad aún, que vale todo aquello que elimine, anule o minimice el dolor."
Ho diu Javier Sádaba a "La vida buena" (1) i evidentment "el fundador religioso" al qual es refereix és Escrivá de Balaguer, "encumbrado a santo" set anys abans.
Al llegir aquest fragment del llibre m'ha vingut al cap (no m'havia passat mai abans, llegint o pensant sobre aquests temes), la famosa frase de Millán Astray "¡Viva la muerte!", que a banda del sentit "castrense" que li donava el seu autor, obviament encaixa molt bé amb el missatge immolatiu cristià: "Visca la mort!", perquè quan ens morim (si hem fet bondat, com per exemple Millán Astray iniciant una Guerra Civil, o la majoria de bisbes espanyols donant-hi suport), anirem al cel. Que al capdavall, és l'únic que importa, anar al cel, "perquè aquí hi estem de pas", etc.
"¡Viva el dolor!", "¡Viva la muerte!"
Desgraciadament, el dolor i la mort existeixen (malalties, violència humana, cataclismes climatològics...). De manera que no cal "buscar-los" (tal com proposen Escrivá de Balaguer i l'Església en general). Ja arriben sols. Massa sovint. I de vegades de manera insuportable.
Arriben. I com que arriben, llavors cal veure com ens hi relacionem. Per exemple, ¿els hem de dir (als dolors i als sofriments), com en la cançó del Sisa (ell referint-se al Pato Donald), "Oh benvinguts, passeu, passeu..."?
Quan arriben (invasius, no desitjats), l'alternativa ha de consistir en procurar gestionar-los de la millor manera possible. Quina? Per descomptat, intentant minimitzar-los (tal com diu Javier Sádaba en la cita inicial). I si malgrat aquests esforços ens passen pel damunt com un camió, llavors hem de veure què en fem, d'aquest "traumatisme". Javier Sádaba també ens diu:
"Que duda cabe de que, una vez que se ha posado en nosotros la desgracia del sufrimiento inevitable, lo razonable es cohabitar con él y, en lo posible, aprender de él." (2)
Si no el podem evitar, l'única opció que ens queda és aquesta, "aprender de él". Ja sigui de cara a intentar evitar futures repeticions, o per valorar més els moments "sense mals" (o els moments "amb mals petits", quan se'ns han cronificat "grans mals"), o per tal d'aconseguir ser més compassius (sensibles en relació al sofriment dels altres), etc.
Aprendre alguna cosa, però mai, mai, buscar o celebrar "la presència del sofriment", perquè això és més aviat indicatiu de patologia mental o obsessió malaltissa religiosa.
Torno a Javier Sádaba:
"Dentro de nuestra tradición religiosa, el mal ha estado dando vueltas sin saber dónde colocarlo. Ha sido, además de un incordio práctico, un desasosiego teórico. Porque suena como mínimo contradictorio que un Dios tan bueno y omnipotente pueda tolerar el mal y, nada digamos, ser responsable de él." (3)
Fa anys, Eva Jardiel Poncela va publicar "¿Por qué no es usted del Opus Dei?", un recull de respostes (de 88 persones conegudes) a la pregunta del titol del llibre. (4)
Al llibre hi ha respostes de tota mena. Si jo hagués de contestar... bé, és obvi que amb el que he anat dient ja he contestat (una altra cosa és que, "com que no sóc conegut", a mi ningú em pregunta aquestes coses).
--
(1) Península, 2009, p. 99
(2) p. 101
(3) p. 106
(4) 1974. Potser se'l va autoeditar, perquè no s'esmenta cap editorial, només el dipòsit legal i la referència d'una imprempta (Gráficas Valera, de Madrid). Del llibre i de l'autora, al Centro de Documentación y Estudios Josemaría Escrivá de Balaguer (Universidad de Navarra), es diu: "La autora muestra su recelo hacia la Obra en el prólogo y al incluir a modo de apéndice algunos puntos de las entonces Constituciones vigentes del Opus Dei." És a dir, segons aquest Centro de Documentación de l'Opus, que l'autora inclogui alguns punts de les Constitucions vigents llavors és una "muestra de recelo". Quines coses... estan tan acostumats a les hagiografies laudatòries i acrítiques (les dels seus incondicionals), que no entenen que "algú gosi fer pública" una informació oficial que, per estranyes raons, ells s'han entestat en ocultar.
(5) Ja he dit moltes vegades que l'Opus en això del "sofriment buscat" no s'inventa res, senzillament segueix "la tradició de l'Església". Els exemples són infinits. En reprodueixo un (com a curiositat, sense cap relació amb l'Opus) que he trobat fa poc: "El sacrificio es el tesoro más grande que hay en la tierra, purifica el alma. En el sufrimiento conocemos quién es nuestro verdadero amigo. El amor verdadero se mide con el termómetro del sufrimiento." Santa Faustina de Kowalska (1905-1938). Citada a la introducció de "La Dolorosa Pasión de Nuestro Señor Jesucristo, de la Beata Anne Katherine Emmerick (1774-1824)", Ed. Adadp, 2015.
