Assegut a la plaça m'imagino a mi mateix, al mateix lloc, fa per exemple trenta mil anys, quan tot devien ser boscos o matollars, quan si algun humà (sapiens o neandertal) circulava per allí segurament ho feia esporuguit, pensant que en qualsevol moment podia aparèixer un tigre d'ullals llargs o alguna altra fera i se'l podia cruspir.
Si conegués la forma de pensar d'aquell humà (òbviament condicionada per unes circumstàncies climàtiques, ecològiques, socials i de tota mena completament diferents de les que m'envolten a mi), tindria algun sentit que jo, avui, "qüestionés" (en el cas que la conegués) la seva forma de pensar o d'actuar? És evident que no.
Fer judicis sobre el passat sempre és bastant arriscat (i sovint del tot fora de lloc).
Llavors, si és així, per què de vegades, quan m'embranco amb el tema religiós, recullo cites de Sant Agustí d'Hipona, de Sant Tomàs d'Aquino o de qualsevol altre sant o patum filosòfica o teològica de l'Església? A tomb de què ve aquesta obsessió meva amb la història de l'Església? Per què no la gestiono (aquesta història i aquesta obsessió) amb la mateixa comprensió amb què m'acosto (o intento acostar-me) a altres fets històrics?
L'explicació no està en el passat, sinó en el present.
En la mesura que l'Església considera sants (segueixo amb els mateixos exemples), Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino, és a dir, en la mesura que els segueix posant com a models de vida i de pensament per als creients d'avui, l'Església els converteix en actuals. I per tant el que pensaven, escrivien i feien l'un i l'altre segueix tenint vigència i importància avui: perquè l'Església, ella, actualitza la seva importància.
Per aquest motiu té sentit recordar el que deien i feien els sants antics. I també el que deien i feien sants més recents, com per exemple San Josemaría Escrivá de Balaguer. A més, en aquest cas l'interès per part meva és doble, a causa de la importància de San Josemaría en la meva família. De manera que és normal que de tant en tant li dediqui l'atenció que li dedico i, per tant, ningú se n'hauria d'estranyar.
