2 de des. 2019
19 de nov. 2019
30 d’oct. 2019
23 d’oct. 2019
Retrat del natural
A casa seva, la Montserrat té penjada a la paret una làmina de més d'un metre d'alçada del "Jesús de la Divina Misericòrdia". Com que la Montserrat veu que me'l miro, em diu que el quadre el va pintar una monja, que té propietats miraculoses i que ella li té molta devoció.
Després m'ho explica millor, i em diu que de fet el quadre no el va pintar una monja. Em diu que el que va passar va ser que Jesús es va aparèixer a la monja, a Santa Faustina (1), i Jesús li va demanar, entre altres coses, que pintés la seva imatge.
Llavors, posteriorment, Santa Faustina va intentar pintar el quadre, fins que es va adonar que les seves limitacions amb els pinzells no li permetien acomplir aquell difícil encàrrec. Santa Faustina aleshores va decidir demanar a un pintor que fes el quadre; li va anar explicant la visió que havia tingut, els trets de la cara de Jesús, el seu vestit, la resplendor que emetia... i el pintor va anar pintant la imatge seguint les seves indicacions.
Jo, casualitats de la vida, uns mesos abans havia recollit d'una església una estampa d'aquest Jesús, al darrere de la qual explicava l'origen de la imatge. De manera que ja sabia aquesta història de Jesús i Santa Faustina... i fins i tot la continuació (que no sortia a l'estampa, però que vaig trobar a una altra banda). Una continuació de la qual a ella no n'hi dic res.
El cas és que la imatge que té penjada la Montserrat no és del pintor que ella es pensa, sinó d'un altre. Es veu que posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van considerar (crec que quan Santa Faustina ja havia mort), que aquella imatge del primer pintor no era prou inspiradora de pietat, de manera que van buscar un altre pintor més hàbil, i aquest, seguint les noves indicacions que li van donar, va pintar la imatge que avui és coneguda, és a dir, la que la Montserrat té penjada. (2) (3)
D'altra banda, totes aquestes vicissituds a la Montserrat li importen poc. A ella li fa companyia la imatge, li té devoció, i està convençuda de les seves propietats o capacitats miraculoses. Amb això en té prou, sigui qui sigui qui l'hagi pintat.
Per descomptat, quan parlo amb la Montserrat, igual que quan parlo amb l'Elisabet, no poso mai en dubte les seves creences. Tant l'una com l'altra, sort en tenen, dels seus suports religiosos. Perquè les seves vides ja són prou difícils, de manera que benvingudes són totes les "ajudes" que poden trobar per gestionar-les amb una mica de consol.
--
(1) Santa Faustina de Kowalska (1905-1938)
(2) A l'estampa que vaig recollir deia: "Devoción a la Divina Misericordia. Sus formas: a) 'Pinta un cuadro según el modelo que ves' (Jesús se apareció a Sor Faustina y le ordeno pintar su imagen) y escribe debajo: 'Jesús en ti Confío'".
(3) Parlo de l'estampa en passat perquè no la conservo. Uns dies després de trobar-la la hi vaig dur a l'Elisabet, la qual va estar contentíssima, però no tant com quan, un altre dia, li vaig dur una altra estampa, amb la cara d'una Mare de Déu molt bonica (a l'estampa no deia quina Mare de Déu era), amb la qual va emocionar-se fins al punt que em va dir que se la posaria a la tauleta de nit, per tal de tenir-la sempre a la vista.
Després m'ho explica millor, i em diu que de fet el quadre no el va pintar una monja. Em diu que el que va passar va ser que Jesús es va aparèixer a la monja, a Santa Faustina (1), i Jesús li va demanar, entre altres coses, que pintés la seva imatge.
Llavors, posteriorment, Santa Faustina va intentar pintar el quadre, fins que es va adonar que les seves limitacions amb els pinzells no li permetien acomplir aquell difícil encàrrec. Santa Faustina aleshores va decidir demanar a un pintor que fes el quadre; li va anar explicant la visió que havia tingut, els trets de la cara de Jesús, el seu vestit, la resplendor que emetia... i el pintor va anar pintant la imatge seguint les seves indicacions.
Jo, casualitats de la vida, uns mesos abans havia recollit d'una església una estampa d'aquest Jesús, al darrere de la qual explicava l'origen de la imatge. De manera que ja sabia aquesta història de Jesús i Santa Faustina... i fins i tot la continuació (que no sortia a l'estampa, però que vaig trobar a una altra banda). Una continuació de la qual a ella no n'hi dic res.
El cas és que la imatge que té penjada la Montserrat no és del pintor que ella es pensa, sinó d'un altre. Es veu que posteriorment, les autoritats eclesiàstiques van considerar (crec que quan Santa Faustina ja havia mort), que aquella imatge del primer pintor no era prou inspiradora de pietat, de manera que van buscar un altre pintor més hàbil, i aquest, seguint les noves indicacions que li van donar, va pintar la imatge que avui és coneguda, és a dir, la que la Montserrat té penjada. (2) (3)
D'altra banda, totes aquestes vicissituds a la Montserrat li importen poc. A ella li fa companyia la imatge, li té devoció, i està convençuda de les seves propietats o capacitats miraculoses. Amb això en té prou, sigui qui sigui qui l'hagi pintat.
Per descomptat, quan parlo amb la Montserrat, igual que quan parlo amb l'Elisabet, no poso mai en dubte les seves creences. Tant l'una com l'altra, sort en tenen, dels seus suports religiosos. Perquè les seves vides ja són prou difícils, de manera que benvingudes són totes les "ajudes" que poden trobar per gestionar-les amb una mica de consol.
--
(1) Santa Faustina de Kowalska (1905-1938)
(2) A l'estampa que vaig recollir deia: "Devoción a la Divina Misericordia. Sus formas: a) 'Pinta un cuadro según el modelo que ves' (Jesús se apareció a Sor Faustina y le ordeno pintar su imagen) y escribe debajo: 'Jesús en ti Confío'".
(3) Parlo de l'estampa en passat perquè no la conservo. Uns dies després de trobar-la la hi vaig dur a l'Elisabet, la qual va estar contentíssima, però no tant com quan, un altre dia, li vaig dur una altra estampa, amb la cara d'una Mare de Déu molt bonica (a l'estampa no deia quina Mare de Déu era), amb la qual va emocionar-se fins al punt que em va dir que se la posaria a la tauleta de nit, per tal de tenir-la sempre a la vista.
20 de set. 2019
I si els bons anessin a l'infern?
I si fos al revés de com sempre ens ho han explicat? I si al final els dolents anessin al cel i els bons a l'infern? I si les expectatives fossin aquestes, perquè Déu fos un ésser desconcertant, amb unes altres característiques que les que se li atribueixen?
Si aquest fos l'escenari, canviarien el seu comportament, els bons? Actuarien com els dolents, per tal de poder aconseguir l'objectiu d'anar el cel, el seu màxim anhel? (1)
Aquesta hipòtesi (tan hipotètica com la mateixa existència de Déu, o dels seus presumptes atributs), la planteja C. Stephen Layman a "Los superhéroes y la filosofía". (2)
Mark Waid, al mateix llibre, reflexiona sobre les motivacions de Superman per ser un lluitador contra el mal, defensor dels desvalguts, etc. I diu que de fet Superman també actua per interès, en concret el de ser acceptat, reconegut, una necessitat bàsica (fins i tot en el cas de Superman, un "extraterrestre" de Krypton). (3)
Relacionat amb el tema de les recompenses, una variant del plantejament pot ser aquesta: els sants (o Superman, Spiderman, etc.), amb la seva vida abnegada i de sacrifici en favor de la humanitat, estarien "ells" disposats a anar a l'infern, si anant-hi poguessin garantir que, per exemple, una persona (o deu, cent, mil...) anessin al cel? Algun sant o superheroi estaria disposat a fer aquest gran i suprem sacrifici? Hi hauria algú disposat a fer-lo, si fent-lo aconseguís (garantís), que per exemple "tota la humanitat anés al cel"?
Hi ha gent que considera una rucada, una imbecil.litat, o fins i tot una falta de respecte, plantejar hipòtesis com aquesta. Però a mi no em semblen bajanades, sinó només "preguntes filosòfiques". I penso que si algú les menysté és perquè, en cas d'incomoditat, entre les possibles respostes, articulades des de la filosofia o des de la teologia, aquestes persones prefereixen com a referència l'entorn teològic (en aquests casos més amigable i tranquil.litzador).
--
(1) Faig servir les paraules bo i dolent en el sentit "popular", el que se li dóna per exemple en les lliçons de catequesi (o d'urbanitat, o fins i tot en la filosofia kantiana); per descomptat, sobre aquestes dues paraules i els seus possibles múltiples significats es podrien escriure obres enciclopèdiques...
(2) Llibre de diferents autors, Blackie Books, 2013. C. Stephen Layman ho exposa al capítol 15, "¿Por qué ser un superhéroe? ¿Por qué ser moral?" (p. 298).
(3) Capítol 1, "La auténtica verdad sobre Superman (y sobre todos nosotros)" (p. 28)
Si aquest fos l'escenari, canviarien el seu comportament, els bons? Actuarien com els dolents, per tal de poder aconseguir l'objectiu d'anar el cel, el seu màxim anhel? (1)
Aquesta hipòtesi (tan hipotètica com la mateixa existència de Déu, o dels seus presumptes atributs), la planteja C. Stephen Layman a "Los superhéroes y la filosofía". (2)
Mark Waid, al mateix llibre, reflexiona sobre les motivacions de Superman per ser un lluitador contra el mal, defensor dels desvalguts, etc. I diu que de fet Superman també actua per interès, en concret el de ser acceptat, reconegut, una necessitat bàsica (fins i tot en el cas de Superman, un "extraterrestre" de Krypton). (3)
Relacionat amb el tema de les recompenses, una variant del plantejament pot ser aquesta: els sants (o Superman, Spiderman, etc.), amb la seva vida abnegada i de sacrifici en favor de la humanitat, estarien "ells" disposats a anar a l'infern, si anant-hi poguessin garantir que, per exemple, una persona (o deu, cent, mil...) anessin al cel? Algun sant o superheroi estaria disposat a fer aquest gran i suprem sacrifici? Hi hauria algú disposat a fer-lo, si fent-lo aconseguís (garantís), que per exemple "tota la humanitat anés al cel"?
Hi ha gent que considera una rucada, una imbecil.litat, o fins i tot una falta de respecte, plantejar hipòtesis com aquesta. Però a mi no em semblen bajanades, sinó només "preguntes filosòfiques". I penso que si algú les menysté és perquè, en cas d'incomoditat, entre les possibles respostes, articulades des de la filosofia o des de la teologia, aquestes persones prefereixen com a referència l'entorn teològic (en aquests casos més amigable i tranquil.litzador).
--
(1) Faig servir les paraules bo i dolent en el sentit "popular", el que se li dóna per exemple en les lliçons de catequesi (o d'urbanitat, o fins i tot en la filosofia kantiana); per descomptat, sobre aquestes dues paraules i els seus possibles múltiples significats es podrien escriure obres enciclopèdiques...
(2) Llibre de diferents autors, Blackie Books, 2013. C. Stephen Layman ho exposa al capítol 15, "¿Por qué ser un superhéroe? ¿Por qué ser moral?" (p. 298).
(3) Capítol 1, "La auténtica verdad sobre Superman (y sobre todos nosotros)" (p. 28)
3 de jul. 2019
Exercici de perfecció
"Para que se entienda mejor la necesidad que tenemos de mortificar nuestra carne y apetitos, y así nos animemos a tomar las armas contra este enemigo, importa mucho que conozcamos bien cuán gran contrario y enemigo es éste. Eslo tanto, que dicen los santos que uno de los mayores castigos de Dios, y donde Él muestra más su ira, es en entregar al pecador en manos de este enemigo, entregándole a sus apetitos y deseos como en manos de crueles sayones."
Això ho escriu el R. P. Alonso Rodríguez, jesuïta, a "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas", publicat per l'Apostolado de la Prensa, Madrid, el 1923 (p. 200).
Als habituals discursos sobre la mortificació, de vegades acompanyats de la figura "del Déu irat" (relativament normal, ja que la presència de l'Antic Testament i el seu Déu venjatiu, malgrat el pas dels segles, és perdurable dins de l'Església), en aquest cas l'autor hi aporta aquesta idea crec que original, la d'un Déu que, paradoxalment, és ell mateix, qui "entrega al pecador (...) a sus apetitos y deseos".
No és que el pecador es rabegi en els seus "apetitos y deseos", sinó que és Déu qui el lliura, l'empenya, a aquets "apetitos y deseos", per descomptat vergonyosos, degradants i intolerables (ja que tot el relacionat amb "la carn" és pecat; de fet, carn i pecat són paraules sinònimes).
Quines coses, morboses, malaltisses (el tema de la mortificació), i alhora recargolades i de fet incomprensibles (la idea, en aquest cas concret, d'aquest Déu no expectant, sinó "causant"...).
Al principi del llibre es diu que aquest "Compendio" està "entresacado de la obra escrita con este nombre", del mateix autor. Però no se'ns diu quan es va escriure el text (ni quan va viure l'autor), ni quan es va fer el "entresacado", ni qui el va fer... És a dir, que no sabem (si més no jo no sé), si l'autor, i el text (original o "entresacado"), són de principis del segle XX, o del segle XIX, o d'abans...
Només sé que aquesta edició és del 1923 (i dedueixo que no és una primera edició, perquè diu explícitament que és una "nueva edición").
De fet, la meva intenció inicial era només, amb l'excusa d'aquest text, fer un comentari sobre la necessitat de referenciar bé les cites, quan en fem servir. I del risc de confusió existent quan citem un text amb la referència de l'edició que utilitzem, quan potser situat en el seu context històric real, de quan es va escriure (potser molt anterior), el sentit del text pot ser diferent. Alguna estona reprendre aquest tema, ja que considero que s'ho val, i també perquè, de vegades, en aquest sentit, jo no he estat prou curós. Queda pendent.
De tota manera, com que ja m'he embolicat amb aquest text concret, n'afegeixo alguna cita més, del mateix tipus, és a dir, del mateix grau (des del meu punt de vista) de morbositat i desgavell mental:
"Si se considera bien lo que se ha dicho, bastará para engendrar en nosotros aquel odio i aborrecimiento santo de nosotros mismos, que Cristo nuestro Redentor nos encomienda tanto en el sagrado Evangelio, que sin él, dice, no podemos ser discípulos suyos." (201)
"Si aborrecemos al demonio y le tenemos por capital enemigo por la guerra y daño que nos hace, mayor enemigo es nuestra carne, porque ella nos hace más cruel y continua guerra (...) Esto les hacía a los santos tener este odio y aborrecimiento contra si mismos (...)" (202)
"De aquí vinieron a decir los santos y maestros de la vida espiritual que todo nuestro aprovechamiento y perfección está en la mortificación." (203)
"Este medio del ejemplo de Cristo nuestro Redentor y deseo de imitarle usaban mucho los santos. (...) Y hacían de sí verdugos contra sí, y martirizaban sus cuerpos afligiéndolos con penitencias y trabajos y mortificando y quebrantando sus voluntades y apetitos, y de esta manera descansaban algún tanto, porque se les cumplía en algo su deseo, imitando en cuanto podían, a Cristo nuestro Redentor." (225, 226)
El cas, a més, és que tot això no són només coses del passat (en relació al propi cos, "odio", "verdugo"...) , sinó també del present, però d'això, d'aquest present, ja n'he parlat altres vegades.
(aquest "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas" és un dels últims llibres que he trobat)
Això ho escriu el R. P. Alonso Rodríguez, jesuïta, a "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas", publicat per l'Apostolado de la Prensa, Madrid, el 1923 (p. 200).
Als habituals discursos sobre la mortificació, de vegades acompanyats de la figura "del Déu irat" (relativament normal, ja que la presència de l'Antic Testament i el seu Déu venjatiu, malgrat el pas dels segles, és perdurable dins de l'Església), en aquest cas l'autor hi aporta aquesta idea crec que original, la d'un Déu que, paradoxalment, és ell mateix, qui "entrega al pecador (...) a sus apetitos y deseos".
No és que el pecador es rabegi en els seus "apetitos y deseos", sinó que és Déu qui el lliura, l'empenya, a aquets "apetitos y deseos", per descomptat vergonyosos, degradants i intolerables (ja que tot el relacionat amb "la carn" és pecat; de fet, carn i pecat són paraules sinònimes).
Quines coses, morboses, malaltisses (el tema de la mortificació), i alhora recargolades i de fet incomprensibles (la idea, en aquest cas concret, d'aquest Déu no expectant, sinó "causant"...).
Al principi del llibre es diu que aquest "Compendio" està "entresacado de la obra escrita con este nombre", del mateix autor. Però no se'ns diu quan es va escriure el text (ni quan va viure l'autor), ni quan es va fer el "entresacado", ni qui el va fer... És a dir, que no sabem (si més no jo no sé), si l'autor, i el text (original o "entresacado"), són de principis del segle XX, o del segle XIX, o d'abans...
Només sé que aquesta edició és del 1923 (i dedueixo que no és una primera edició, perquè diu explícitament que és una "nueva edición").
De fet, la meva intenció inicial era només, amb l'excusa d'aquest text, fer un comentari sobre la necessitat de referenciar bé les cites, quan en fem servir. I del risc de confusió existent quan citem un text amb la referència de l'edició que utilitzem, quan potser situat en el seu context històric real, de quan es va escriure (potser molt anterior), el sentit del text pot ser diferent. Alguna estona reprendre aquest tema, ja que considero que s'ho val, i també perquè, de vegades, en aquest sentit, jo no he estat prou curós. Queda pendent.
De tota manera, com que ja m'he embolicat amb aquest text concret, n'afegeixo alguna cita més, del mateix tipus, és a dir, del mateix grau (des del meu punt de vista) de morbositat i desgavell mental:
"Si se considera bien lo que se ha dicho, bastará para engendrar en nosotros aquel odio i aborrecimiento santo de nosotros mismos, que Cristo nuestro Redentor nos encomienda tanto en el sagrado Evangelio, que sin él, dice, no podemos ser discípulos suyos." (201)
"Si aborrecemos al demonio y le tenemos por capital enemigo por la guerra y daño que nos hace, mayor enemigo es nuestra carne, porque ella nos hace más cruel y continua guerra (...) Esto les hacía a los santos tener este odio y aborrecimiento contra si mismos (...)" (202)
"De aquí vinieron a decir los santos y maestros de la vida espiritual que todo nuestro aprovechamiento y perfección está en la mortificación." (203)
"Este medio del ejemplo de Cristo nuestro Redentor y deseo de imitarle usaban mucho los santos. (...) Y hacían de sí verdugos contra sí, y martirizaban sus cuerpos afligiéndolos con penitencias y trabajos y mortificando y quebrantando sus voluntades y apetitos, y de esta manera descansaban algún tanto, porque se les cumplía en algo su deseo, imitando en cuanto podían, a Cristo nuestro Redentor." (225, 226)
El cas, a més, és que tot això no són només coses del passat (en relació al propi cos, "odio", "verdugo"...) , sinó també del present, però d'això, d'aquest present, ja n'he parlat altres vegades.
(aquest "Compendio del ejercicio de perfección y virtudes cristianas" és un dels últims llibres que he trobat)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)