"Hasta Shakespeare, grande entre los grandes, trató de agregar brillo a su nombre procurándose un escudo de nobleza para su familia."
Dale Carnegie. (1)
Per definició, una hagiografia no pot ser mai objectiva, perquè seria una contradicció. El que sí pot ser és coherent: com que l'objectiu de l'hagiografia és laudatori, el normal és que dissimuli o elimini el que no afavoreix aquest propòsit. I que alhora exageri, i si cal inventi (la frontera entre l'exageració i la invenció és difusa) tot allò que engrandeixi la figura de la persona hagiografiada.
En posaré un exemple. D'aquest personatge cap al qual sento (no és cap secret) una especial atracció, Escrivá de Balaguer.
Un dels aspectes que criden més l'atenció de la seva vida és l'afició a anar-se canviant el nom. Per descomptat no hi ha res a dir, cadascú fa el que vol (si pot) amb els seus noms.
Quan comença a passar "alguna cosa" és quan els seus hagiògrafs comenten aquests capricis. Quan en lloc de reconèixer-los i alhora si de cas relativitzar-los, en lloc de dir, per exemple, "que fins i tot els sants tenen les seves febleses", s'entossudeixen en defensar aquestes tonteries narcisistes.
Fa poc a la web oficial de l'Opus, opusdei.org, vaig trobar un article amb el títol "Marqués de Peralta". Per descomptat em va cridar l'atenció. I el contingut em va semblar fascinant. (2)
Em va semblar fascinant perquè en lloc de l'actitud raonable que he esmentat abans (relativitzar i parlar de febleses humanes), l'article és una defensa de dalt a baix de la reclamació del marquesat per part d'Escrivá de Balaguer.
Ara bé, les coses sempre es poden empitjorar. I això és el que s'esdevé quan es passa de l'opinió a la mentida.
Ricardo de la Cierva va tractar el tema del muntatge del marquesat de Peralta a "Los años mentidos", al capítol 10, "La falsificación del marquesado de Peralta". Com que ell ho explica molt bé, i existeix una versió digital, no m'hi entretinc: qui vulgui que hi doni un cop d'ull i en tregui les seves conclusions. (3)
Pel que fa a l'afició als canvis de nom en general, qui ho explica molt bé és Joan Estruch a "Santos y pillos. El Opus Dei y sus paradojas", al capítol 2. També hi ha versió digital. (4)
Tot plegat és tan esperpèntic, i tan ridícula l'obsessió "actual" de la gent de l'Opus per justificar aquestes tonteries dels noms i els títols del seu fundador que, al final, cal donar la raó, per exemple, al Camilo José Cela quan deia:
"Eso de que este señor quiere ser marqués es un cachondeo; los frailes no son marqueses ni condes. (...) Eso no es serio, créame; la gente se ha reído mucho con eso del marquesado."
--
(1) Como ganar amigos e influir sobre las personas
(2) https://opusdei.org/es-es/article/marques-de-peralta/
(3) Ed. Fénix, 1993
http://www.opuslibros.org/prensa/marques_delacierva.htm
(4) Herder, 1993
http://www.opuslibros.org/libros/Santos_pillos/capitulo_2.htm
(5) A "¿Por qué no es usted del Opus Dei?" d'Eva Jardiel Poncela. Gráficas Valera, 1974, p. 65.
8 de gen. 2019
7 de gen. 2019
Pecadors sense pecats
Una manera de no reconèixer les pròpies febleses és dir que se'n tenen moltes però no concretar-ne cap. Hi ha persones que d'aquesta actitud en fan un estil de vida. Sovint, aquestes mateixes persones, quan algú altre els concreta o retreu alguna d'aquestes febleses, llavors la neguen, i de manera rotunda.
Perquè una cosa és dir "jo tinc moltes febleses", i una altra diferent (i es veu que difícil d'assumir), és que algú altre ens en posi un exemple concret. Quan passa això, aquestes persones sovint se senten agredides, i és habitual que atribueixen a la mala fe dels altres allò que qualifiquen de "difamacions".
En l'àmbit religiós, de les febleses (o de les seves conseqüències) se'n poden dir pecats, i llavors qui s'autoacusa el que fa és dir d'ell mateix que és un pecador.
Amb aquest tipus d'actitud, com més gran és el prestigi de la persona (o la seva ànsia de prestigi) més rotundes poden ser les reaccions abans esmentades: tant la proclamació d'una banda de les pròpies febleses com el rebuig de les febleses concretes que els altres potser li atribueixen. De manera que el resultat, la paradoxa (en el context religiós), és una persona molt pecadora que no ha comès cap pecat.
Això pot passar tant amb les persones físiques com amb "les persones jurídiques", per exemple, amb les institucions religioses. De fet, quan els orígens d'un institut religiós estan ja marcats d'aquesta manera a causa de la forma d'actuar del seu fundador, és fàcil que la institució interioritzi la contradicció "i la institucionalitzi".
La història de Monsenyor Escrivá de Balaguer i de l'Opus Dei és un bon exemple d'aquestes peculiaritats. Ell, el Fundador, sovint deia d'ell mateix que era un gran pecador, però quan algú li retreia o posava de manifest algun dels seus "pecats", per exemple pecats d'orgull, de prepotència, d'ira, de falta de caritat, etc. (no de manera abstracta, sinó amb exemples concrets, "aquell dia, amb aquella persona, en aquell lloc"), la seva reacció era sentir-se difamat, i alhora, "com a bon cristià", perdonar els difamadors. El que fos abans de reconèixer la part de veritat que hi pogués haver en la crítica.
Va donar aquest exemple, i els seus seguidors han seguit la pauta, tant quan s'ha tractat de defensar la santedat del Fundador com quan s'ha tractat de la santedat de la Institució.
Totes les biografies d'Escrivá de Balaguer escrites per persones de l'Opus (o que hi simpatitzen) en són un bon testimoni. I avui, més de quaranta anys després de la mort d'Escrivá de Balaguer, a dins de l'Opus en aquest sentit no ha canviat res (només cal mirar les seves pàgines web actuals).
El cas d'Escrivá de Balaguer és només un exemple. Ja he dit que són formes de comportar-se bastant corrents. L'única peculiaritat és que casos com el seu, d'una persona elevada als altars i per tant proposada com a model de comportament per l'Església, criden una mica més l'atenció.
Perquè una cosa és dir "jo tinc moltes febleses", i una altra diferent (i es veu que difícil d'assumir), és que algú altre ens en posi un exemple concret. Quan passa això, aquestes persones sovint se senten agredides, i és habitual que atribueixen a la mala fe dels altres allò que qualifiquen de "difamacions".
En l'àmbit religiós, de les febleses (o de les seves conseqüències) se'n poden dir pecats, i llavors qui s'autoacusa el que fa és dir d'ell mateix que és un pecador.
Amb aquest tipus d'actitud, com més gran és el prestigi de la persona (o la seva ànsia de prestigi) més rotundes poden ser les reaccions abans esmentades: tant la proclamació d'una banda de les pròpies febleses com el rebuig de les febleses concretes que els altres potser li atribueixen. De manera que el resultat, la paradoxa (en el context religiós), és una persona molt pecadora que no ha comès cap pecat.
Això pot passar tant amb les persones físiques com amb "les persones jurídiques", per exemple, amb les institucions religioses. De fet, quan els orígens d'un institut religiós estan ja marcats d'aquesta manera a causa de la forma d'actuar del seu fundador, és fàcil que la institució interioritzi la contradicció "i la institucionalitzi".
La història de Monsenyor Escrivá de Balaguer i de l'Opus Dei és un bon exemple d'aquestes peculiaritats. Ell, el Fundador, sovint deia d'ell mateix que era un gran pecador, però quan algú li retreia o posava de manifest algun dels seus "pecats", per exemple pecats d'orgull, de prepotència, d'ira, de falta de caritat, etc. (no de manera abstracta, sinó amb exemples concrets, "aquell dia, amb aquella persona, en aquell lloc"), la seva reacció era sentir-se difamat, i alhora, "com a bon cristià", perdonar els difamadors. El que fos abans de reconèixer la part de veritat que hi pogués haver en la crítica.
Va donar aquest exemple, i els seus seguidors han seguit la pauta, tant quan s'ha tractat de defensar la santedat del Fundador com quan s'ha tractat de la santedat de la Institució.
Totes les biografies d'Escrivá de Balaguer escrites per persones de l'Opus (o que hi simpatitzen) en són un bon testimoni. I avui, més de quaranta anys després de la mort d'Escrivá de Balaguer, a dins de l'Opus en aquest sentit no ha canviat res (només cal mirar les seves pàgines web actuals).
El cas d'Escrivá de Balaguer és només un exemple. Ja he dit que són formes de comportar-se bastant corrents. L'única peculiaritat és que casos com el seu, d'una persona elevada als altars i per tant proposada com a model de comportament per l'Església, criden una mica més l'atenció.
8 de des. 2018
20 de nov. 2018
El pecat de pensament - 3
Un altre punt de vista sobre la "invenció" del pecat de pensament. Jesús, per parlar d'aquest nou pecat, tria precisament, ves quina casualitat, un exemple sexual: "Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la..." Com si fos l'únic exemple possible, un que tingui relació amb el sexe.
A veure, Jesús també s'hauria pogut referir al pensament "de robar la gallina del veí" (pecat contra la propietat). O a pensaments encara més greus, per exemple "contra la vida", "contra moltes vides": Jesús s'hauria pogut referir al pensament d'imaginar "que un és Josuè, que conquereix Jericó i extermina a cops d'espasa els habitants de la ciutat", un pensament en principi més greu que el fet de fantasiejar que es tenen relacions sexuals amb la veïna. (1)
Però es veu que no, segons sembla les activitats sexuals són més greus que els genocidis...
--
(1) Un altre possible exemple genocida: Jesús s'hauria pogut referir al pensament "d'imaginar-se algú que és Déu, i que imaginat-s'ho, destrueix Sodoma i Gomorra, o provoca el Diluvi, o envia les plagues d'Egipte..."
A veure, Jesús també s'hauria pogut referir al pensament "de robar la gallina del veí" (pecat contra la propietat). O a pensaments encara més greus, per exemple "contra la vida", "contra moltes vides": Jesús s'hauria pogut referir al pensament d'imaginar "que un és Josuè, que conquereix Jericó i extermina a cops d'espasa els habitants de la ciutat", un pensament en principi més greu que el fet de fantasiejar que es tenen relacions sexuals amb la veïna. (1)
Però es veu que no, segons sembla les activitats sexuals són més greus que els genocidis...
--
(1) Un altre possible exemple genocida: Jesús s'hauria pogut referir al pensament "d'imaginar-se algú que és Déu, i que imaginat-s'ho, destrueix Sodoma i Gomorra, o provoca el Diluvi, o envia les plagues d'Egipte..."
19 de nov. 2018
El pecat de pensament - 2
Vaig dir que era secundari que Jesús hagués dit o no hagués dit realment allò de "Doncs jo us dic que tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor", ja que en qualsevol cas l'Església ho va fer seu i ho va convertir en el novè manament. Un precepte "inventat" (vaig dir), en la mesura que en el text de l'Antic Testament aquesta idea no hi era.
En relació "als pensaments pensats", afegir a la desgràcia de l'eventual malestar (quan és el cas), el pes del pecat, el pes "de la transgressió moral", sembla la idea d'una ment més aviat morbosa (contaminada per obsessions i puritanismes) i alhora poc caritativa (indiferent a les angoixes que pot provocar).
Explicaré més bé els últims adjectius.
Hi ha moltes persones que, a causa de les seves deformitats, les seves malalties físiques, els seus problemes mentals, el seu aïllament, la seva edat o per algun altre motiu, no tenen cap possibilitat de poder tenir relacions sexuals amb ningú. De vegades, al llarg de tota la vida.
Són persones per a les quals les úniques possibilitats de plaer sexual són la masturbació (les que són capaces d'autoestimular-se), o només la imaginació. Tant l'una com l'altra, la masturbació i les fantasies sexuals, condemnades per l'Església.
Per això em sembla tan poc compassiu que a aquestes persones, amb vides ja prou difícils "i sexualment solitàries contra la seva voluntat", encara se'ls vulgui fer la vida més difícil inculcant-los aquestes idees, aquesta noció de pecat, aquests sentiments de culpa, si se'ls acudeix tenir fantasies sexuals. Si se'ls acudeix alegrar-se una mica la vida encongida que tenen somiant algunes estones que fan el que desitjarien fer i que malauradament no podran fer mai.
En relació "als pensaments pensats", afegir a la desgràcia de l'eventual malestar (quan és el cas), el pes del pecat, el pes "de la transgressió moral", sembla la idea d'una ment més aviat morbosa (contaminada per obsessions i puritanismes) i alhora poc caritativa (indiferent a les angoixes que pot provocar).
Explicaré més bé els últims adjectius.
Hi ha moltes persones que, a causa de les seves deformitats, les seves malalties físiques, els seus problemes mentals, el seu aïllament, la seva edat o per algun altre motiu, no tenen cap possibilitat de poder tenir relacions sexuals amb ningú. De vegades, al llarg de tota la vida.
Són persones per a les quals les úniques possibilitats de plaer sexual són la masturbació (les que són capaces d'autoestimular-se), o només la imaginació. Tant l'una com l'altra, la masturbació i les fantasies sexuals, condemnades per l'Església.
Per això em sembla tan poc compassiu que a aquestes persones, amb vides ja prou difícils "i sexualment solitàries contra la seva voluntat", encara se'ls vulgui fer la vida més difícil inculcant-los aquestes idees, aquesta noció de pecat, aquests sentiments de culpa, si se'ls acudeix tenir fantasies sexuals. Si se'ls acudeix alegrar-se una mica la vida encongida que tenen somiant algunes estones que fan el que desitjarien fer i que malauradament no podran fer mai.
18 de nov. 2018
El pecat de pensament
Quan apareix en la història de les idees el "pecat de pensament"? Ho pregunto a alguns coneguts que crec que poden saber-ne alguna cosa, a causa de la seva afició a la filosofia, la teologia, la història, o a tot plegat alhora, però avanço poc. (1)
En general la primera resposta d'aquestes persones és aquesta: "Com és que se t'acudeix aquesta pregunta?" I a continuació, cadascú improvisa una explicació, com a norma poc convincent. Per exemple, fan referència a les idees d'alguns filòsofs grecs (o del budisme), sobre "pensar bé", cosa que té poc a veure amb la pregunta.
Té poc a veure perquè una cosa és no pensar bé, i a causa d'això pagar-ne les conseqüències (segons els casos, ignorància, malestars emocionals, fracassos econòmics, etc.), i una altra que a aquestes eventuals conseqüències "terrenals" s'hi sumi la noció de pecat, de transgressió moral, d'ofensa a un ésser sobrenatural.
Aprofitant part de les respostes que em donen, i lligant alguns caps, al final arribo a la conclusió que el pecat de pensament deu ser una "aportació" del cristianisme a la història de la humanitat.
Que jo sàpiga, el primer text (de qualsevol cultura) en què apareix aquesta idea és al Nou Testament, a l'Evangeli de Mateu (5, 27-28), quan diu que Jesús va dir (2):
"Ja sabeu que es va dir: 'No cometis adulteri'. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor."
Jesús remarca la novetat del que diu, la seva originalitat: "Ja sabeu que es va dir (...) Doncs jo us dic (...)". Efectivament, a l'Antic Testament el que es condemnava fins aleshores no era el pensament en si, sinó la pretensió apropiadora:
"No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany" (Deuteronomi, 5, 21). (3)
Per cert, del que parla en aquest cas l'Antic Testament és de la pretensió apropiadora d'un individu per descomptat "home", al qual se li diu que "ni se li passi pel cap" intentar apropiar-se d'allò que és d'un altre "home", sigui l'ase, la dona, l'esclava, etc. (aquesta és una altra història, la condició bíblica de la dona...). (4)
I tot això és important? Doncs per a mi sí, en la mesura que em van educar, i atemorir, amb aquesta idea del pecat de pensament (amb la noció d'aquest Déu que s'entreté fiscalitzant els pensaments dels humans, prenent nota -sobretot pel que fa al tema sexual- de totes les transgressions i indecències que ens puguin passar pel cap). És una idea que, per sort, més endavant vaig poder expulsar del meu món mental, amb el benefici de la tranquil.litat i desculpabilització que això va suposar per a mi.
--
(1) Abans ho havia mirat a Internet, però com que suposo que no vaig encertar "les paraules clau" adequades, no vaig trobar res. Però dono per fet que aquesta pregunta que m'he plantejat no és original.
(2) Ho dic així, "quan diu que Jesús va dir", perquè després hi ha el debat sobre allò que hi ha de real o afegit (o eliminat) als Evangelis; ara bé, pel que fa al cas això és irrellevant, ja que fos com fos es tractaria "d'una aportació del cristianisme".
(3) Els Deu Manaments estan trets de l'Antic Testament, però el cristianisme en va fer una adaptació. De fet, a l'Antic Testament no hi ha cap referència als "Deu Manaments", sinó només a "La Llei", el conjunt de principis que després el cristianisme va retitular, resumir i adaptar. En el cas concret del novè manament, "incrustant" la invenció de Jesús en un text en el qual no hi era, tal com de fet el mateix Jesús havia dit.
(4) Jesús, seguint "la tradició" de l'Antic Testament, es segueix dirigint als homes, "propietaris i desitjadors", mentre elles segueixen sent "propietats i objectes de desig".
En general la primera resposta d'aquestes persones és aquesta: "Com és que se t'acudeix aquesta pregunta?" I a continuació, cadascú improvisa una explicació, com a norma poc convincent. Per exemple, fan referència a les idees d'alguns filòsofs grecs (o del budisme), sobre "pensar bé", cosa que té poc a veure amb la pregunta.
Té poc a veure perquè una cosa és no pensar bé, i a causa d'això pagar-ne les conseqüències (segons els casos, ignorància, malestars emocionals, fracassos econòmics, etc.), i una altra que a aquestes eventuals conseqüències "terrenals" s'hi sumi la noció de pecat, de transgressió moral, d'ofensa a un ésser sobrenatural.
Aprofitant part de les respostes que em donen, i lligant alguns caps, al final arribo a la conclusió que el pecat de pensament deu ser una "aportació" del cristianisme a la història de la humanitat.
Que jo sàpiga, el primer text (de qualsevol cultura) en què apareix aquesta idea és al Nou Testament, a l'Evangeli de Mateu (5, 27-28), quan diu que Jesús va dir (2):
"Ja sabeu que es va dir: 'No cometis adulteri'. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor."
Jesús remarca la novetat del que diu, la seva originalitat: "Ja sabeu que es va dir (...) Doncs jo us dic (...)". Efectivament, a l'Antic Testament el que es condemnava fins aleshores no era el pensament en si, sinó la pretensió apropiadora:
"No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany" (Deuteronomi, 5, 21). (3)
Per cert, del que parla en aquest cas l'Antic Testament és de la pretensió apropiadora d'un individu per descomptat "home", al qual se li diu que "ni se li passi pel cap" intentar apropiar-se d'allò que és d'un altre "home", sigui l'ase, la dona, l'esclava, etc. (aquesta és una altra història, la condició bíblica de la dona...). (4)
I tot això és important? Doncs per a mi sí, en la mesura que em van educar, i atemorir, amb aquesta idea del pecat de pensament (amb la noció d'aquest Déu que s'entreté fiscalitzant els pensaments dels humans, prenent nota -sobretot pel que fa al tema sexual- de totes les transgressions i indecències que ens puguin passar pel cap). És una idea que, per sort, més endavant vaig poder expulsar del meu món mental, amb el benefici de la tranquil.litat i desculpabilització que això va suposar per a mi.
--
(1) Abans ho havia mirat a Internet, però com que suposo que no vaig encertar "les paraules clau" adequades, no vaig trobar res. Però dono per fet que aquesta pregunta que m'he plantejat no és original.
(2) Ho dic així, "quan diu que Jesús va dir", perquè després hi ha el debat sobre allò que hi ha de real o afegit (o eliminat) als Evangelis; ara bé, pel que fa al cas això és irrellevant, ja que fos com fos es tractaria "d'una aportació del cristianisme".
(3) Els Deu Manaments estan trets de l'Antic Testament, però el cristianisme en va fer una adaptació. De fet, a l'Antic Testament no hi ha cap referència als "Deu Manaments", sinó només a "La Llei", el conjunt de principis que després el cristianisme va retitular, resumir i adaptar. En el cas concret del novè manament, "incrustant" la invenció de Jesús en un text en el qual no hi era, tal com de fet el mateix Jesús havia dit.
(4) Jesús, seguint "la tradició" de l'Antic Testament, es segueix dirigint als homes, "propietaris i desitjadors", mentre elles segueixen sent "propietats i objectes de desig".
25 de set. 2018
Parlem de l'infern?
Amb aquest títol Josep Miró i Ardèvol va publicar un article a La Vanguardia el 27 d'agost. No era un article improvisat, perquè pocs dies abans, el 19, ja havia publicat a ForumLibertas.com un article titulat "Com pot ser l'infern?", una mena d'esborrany del del 27, amb bona part del text igual.
En l'article, Josep Miró i Ardèvol primer fa unes quantes divagacions, i més endavant, tot i que no es refereix als dimonis i les calderes de sofre, acaba parlant amb tota claredat de l'infern catòlic de sempre: l'eterna solitud i sofriment després de la mort, com a resultat, durant la vida, de l'allunyament "d'Ell", a causa de la manca de fe, perquè el condemnat "ha preferit creure que només venia del no-res".
La deducció és clara: les persones com jo que no creiem que vinguem de res sobrenatural, segons Josep Miró i Ardèvol anirem a l'Infern, mentre que les persones creients, que viuen a la vora "d'Ell", anirà al Cel.
Pel que fa a La Vanguardia, crida l'atenció que un article com aquest, en lloc de posar-lo a les pàgines de religió, el posin a les pàgines d'opinió. Crida l'atenció, però òbviament cada diari fa el que vol.
Pel que fa a Forum Libertas, segons la viquipèdia, "Forum Libertas es un diario digital español generalista de inspiración católica. (...) fundado por (...) Josep Miró i Ardèvol." (1)
I segons el mateix Forum Libertas (forumlibertas.com/quienes-somos):
"El diario ofrece informaciones de máxima actualidad (...) faltaba en España un diario con perspectiva cristiana. (...) No se trata, por lo tanto, de dar informaciones religiosas o eclesiales (...), sino de exponer e interpretar la realidad a partir de un marco de referencia basado en la concepción cristiana."
És a dir, que en contra de la impressió del primer cop d'ull, Forum Libertas no és una publicació humorística, sinó amb pretensions serioses.
Busco més exemples (a Forum Libertas) d'aquesta voluntat "de exponer e interpretar la realidad a partir de un marco de referencia basado en la concepción cristiana". I trobo un article de Javier Garralda Alonso titulat "Puntos débiles de la Teoría de la Evolución" (5/7/2018), que sembla que vingui dels Estats Units més profunds i retrògrads:
"Para tratar de demostrar la tesis evolucionista se recurre al hallazgo de esqueletos y cráneos de hombres más bestiales que el hombre actual e interpretan que el hombre procedería, por evolución, del mono, Mas existen interpretaciones alternativas que explican la existencia de tales esqueletos y cráneos de los que se ha dado en llamar homínidos. (...) La existencia de esos esqueletos (...) se explicaría no porque el hombre descienda del mono, sino porque se produjo una degeneración de la mayor parte de la humanidad. Y estos hombres degenerados, moral y físicamente, perecieron bajo las aguas del Diluvio universal. Lo que da credibilidad a esta explicación es que se puede hallar una confirmación en la propia Biblia: Así, en Sabiduría 14.6 (...)" (2)
De tant en tant, llegir alguna cosa de les que escriu Josep Miró i Ardèvol o algun dels seus companys de Forum Libertas, com Javier Garralda Alonso, va bé (3). Et refresca quin és el marc de referència d'aquestes persones i de les publicacions que promouen (o en les que participen), i per tant la credibilitat que, d'entrada, poden merèixer aquestes persones.
--
(1) De la versió castellana; quan escric això (29/08/2018), a la versió catalana no hi ha article sobre Forum Libertas.
(2) Des del primer cop que els vaig mirar, els enllaços de Forum Libertas han canviat (de fet ara els articles no surten als menús); poso els enllaços que funcionen quan faig l'última consulta (29/08/2018):
http://www.forumlibertas.com/hemeroteca/como-puede-ser-el-infierno/
http://www.forumlibertas.com/hemeroteca/puntos-debiles-de-la-teoria-de-la-evolucion/
(3) En el cas de Miró i Ardèvol em va cridar l'atenció el titular: no és cap secret la meva debilitat per tot el relacionat amb l'infern catòlic.
En l'article, Josep Miró i Ardèvol primer fa unes quantes divagacions, i més endavant, tot i que no es refereix als dimonis i les calderes de sofre, acaba parlant amb tota claredat de l'infern catòlic de sempre: l'eterna solitud i sofriment després de la mort, com a resultat, durant la vida, de l'allunyament "d'Ell", a causa de la manca de fe, perquè el condemnat "ha preferit creure que només venia del no-res".
La deducció és clara: les persones com jo que no creiem que vinguem de res sobrenatural, segons Josep Miró i Ardèvol anirem a l'Infern, mentre que les persones creients, que viuen a la vora "d'Ell", anirà al Cel.
Pel que fa a La Vanguardia, crida l'atenció que un article com aquest, en lloc de posar-lo a les pàgines de religió, el posin a les pàgines d'opinió. Crida l'atenció, però òbviament cada diari fa el que vol.
Pel que fa a Forum Libertas, segons la viquipèdia, "Forum Libertas es un diario digital español generalista de inspiración católica. (...) fundado por (...) Josep Miró i Ardèvol." (1)
I segons el mateix Forum Libertas (forumlibertas.com/quienes-somos):
"El diario ofrece informaciones de máxima actualidad (...) faltaba en España un diario con perspectiva cristiana. (...) No se trata, por lo tanto, de dar informaciones religiosas o eclesiales (...), sino de exponer e interpretar la realidad a partir de un marco de referencia basado en la concepción cristiana."
És a dir, que en contra de la impressió del primer cop d'ull, Forum Libertas no és una publicació humorística, sinó amb pretensions serioses.
Busco més exemples (a Forum Libertas) d'aquesta voluntat "de exponer e interpretar la realidad a partir de un marco de referencia basado en la concepción cristiana". I trobo un article de Javier Garralda Alonso titulat "Puntos débiles de la Teoría de la Evolución" (5/7/2018), que sembla que vingui dels Estats Units més profunds i retrògrads:
"Para tratar de demostrar la tesis evolucionista se recurre al hallazgo de esqueletos y cráneos de hombres más bestiales que el hombre actual e interpretan que el hombre procedería, por evolución, del mono, Mas existen interpretaciones alternativas que explican la existencia de tales esqueletos y cráneos de los que se ha dado en llamar homínidos. (...) La existencia de esos esqueletos (...) se explicaría no porque el hombre descienda del mono, sino porque se produjo una degeneración de la mayor parte de la humanidad. Y estos hombres degenerados, moral y físicamente, perecieron bajo las aguas del Diluvio universal. Lo que da credibilidad a esta explicación es que se puede hallar una confirmación en la propia Biblia: Así, en Sabiduría 14.6 (...)" (2)
De tant en tant, llegir alguna cosa de les que escriu Josep Miró i Ardèvol o algun dels seus companys de Forum Libertas, com Javier Garralda Alonso, va bé (3). Et refresca quin és el marc de referència d'aquestes persones i de les publicacions que promouen (o en les que participen), i per tant la credibilitat que, d'entrada, poden merèixer aquestes persones.
--
(1) De la versió castellana; quan escric això (29/08/2018), a la versió catalana no hi ha article sobre Forum Libertas.
(2) Des del primer cop que els vaig mirar, els enllaços de Forum Libertas han canviat (de fet ara els articles no surten als menús); poso els enllaços que funcionen quan faig l'última consulta (29/08/2018):
http://www.forumlibertas.com/hemeroteca/como-puede-ser-el-infierno/
http://www.forumlibertas.com/hemeroteca/puntos-debiles-de-la-teoria-de-la-evolucion/
(3) En el cas de Miró i Ardèvol em va cridar l'atenció el titular: no és cap secret la meva debilitat per tot el relacionat amb l'infern catòlic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)