Quan apareix en la història de les idees el "pecat de pensament"? Ho pregunto a alguns coneguts que crec que poden saber-ne alguna cosa, a causa de la seva afició a la filosofia, la teologia, la història, o a tot plegat alhora, però avanço poc. (1)
En general la primera resposta d'aquestes persones és aquesta: "Com és que se t'acudeix aquesta pregunta?" I a continuació, cadascú improvisa una explicació, com a norma poc convincent. Per exemple, fan referència a les idees d'alguns filòsofs grecs (o del budisme), sobre "pensar bé", cosa que té poc a veure amb la pregunta.
Té poc a veure perquè una cosa és no pensar bé, i a causa d'això pagar-ne les conseqüències (segons els casos, ignorància, malestars emocionals, fracassos econòmics, etc.), i una altra que a aquestes eventuals conseqüències "terrenals" s'hi sumi la noció de pecat, de transgressió moral, d'ofensa a un ésser sobrenatural.
Aprofitant part de les respostes que em donen, i lligant alguns caps, al final arribo a la conclusió que el pecat de pensament deu ser una "aportació" del cristianisme a la història de la humanitat.
Que jo sàpiga, el primer text (de qualsevol cultura) en què apareix aquesta idea és al Nou Testament, a l'Evangeli de Mateu (5, 27-28), quan diu que Jesús va dir (2):
"Ja sabeu que es va dir: 'No cometis adulteri'. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor."
Jesús remarca la novetat del que diu, la seva originalitat: "Ja sabeu que es va dir (...) Doncs jo us dic (...)". Efectivament, a l'Antic Testament el que es condemnava fins aleshores no era el pensament en si, sinó la pretensió apropiadora:
"No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany" (Deuteronomi, 5, 21). (3)
Per cert, del que parla en aquest cas l'Antic Testament és de la pretensió apropiadora d'un individu per descomptat "home", al qual se li diu que "ni se li passi pel cap" intentar apropiar-se d'allò que és d'un altre "home", sigui l'ase, la dona, l'esclava, etc. (aquesta és una altra història, la condició bíblica de la dona...). (4)
I tot això és important? Doncs per a mi sí, en la mesura que em van educar, i atemorir, amb aquesta idea del pecat de pensament (amb la noció d'aquest Déu que s'entreté fiscalitzant els pensaments dels humans, prenent nota -sobretot pel que fa al tema sexual- de totes les transgressions i indecències que ens puguin passar pel cap). És una idea que, per sort, més endavant vaig poder expulsar del meu món mental, amb el benefici de la tranquil.litat i desculpabilització que això va suposar per a mi.
--
(1) Abans ho havia mirat a Internet, però com que suposo que no vaig encertar "les paraules clau" adequades, no vaig trobar res. Però dono per fet que aquesta pregunta que m'he plantejat no és original.
(2) Ho dic així, "quan diu que Jesús va dir", perquè després hi ha el debat sobre allò que hi ha de real o afegit (o eliminat) als Evangelis; ara bé, pel que fa al cas això és irrellevant, ja que fos com fos es tractaria "d'una aportació del cristianisme".
(3) Els Deu Manaments estan trets de l'Antic Testament, però el cristianisme en va fer una adaptació. De fet, a l'Antic Testament no hi ha cap referència als "Deu Manaments", sinó només a "La Llei", el conjunt de principis que després el cristianisme va retitular, resumir i adaptar. En el cas concret del novè manament, "incrustant" la invenció de Jesús en un text en el qual no hi era, tal com de fet el mateix Jesús havia dit.
(4) Jesús, seguint "la tradició" de l'Antic Testament, es segueix dirigint als homes, "propietaris i desitjadors", mentre elles segueixen sent "propietats i objectes de desig".
