Després que l'Adela m'expliqués la història de la clienta que li compra roses per dur-les a Santa Rita (1), un dia vaig a saludar-la, a Santa Rita, a l'església de Sant Agustí Nou, del barri del Raval de Barcelona. L'espai dedicat a ella queda a la dreta de l'altar major. Hi ha un munt de roses fresques, i de llànties enceses.
El dia de Santa Rita és el 22 de maig, però és evident que durant la resta de l'any hi ha moltes persones que hi van a dur rams de roses i espelmes, acompanyant les peticions. Mentre estic allí, arriba una noia de potser uns vint-i-cinc anys, i encén i col.loca dues llànties. Després s'asseu en un dels bancs.
Em fixo també en l'urna transparent que hi ha, plena de paperets manuscrits i doblegats, amb les peticions adreçades a Santa Rita. M'imagino que hi ha persones que, "per a més seguretat", en lloc d'una petició només mental, prefereixen deixar-la així, també per escrit. Suposo que en algun d'aquests papers hi ha la petició que l'Adela va demanar a la seva clienta que, en nom seu, també la presentés a Santa Rita, quan anés a Sant Agustí Nou. La petició sobre que la vida esgarriada i conflictiva del seu fill s'arregli una mica.
Descregut com sóc, penso que és un misteri, com Santa Rita s'assabenta del que hi ha escrit als papers... I també és un altre misteri (però aquests en teoria seria més fàcil d'aclarir), què en fa, el rector o el sagristà, dels papers de l'urna amb les peticions, quan de tant en tant la buiden. Van a parar al contenidor de paper? I si aquest és el final, què passa amb les peticions llavors encara no ateses? Qui ho controla? O "per si de cas" llavors es guarden tots els papers amb les peticions, en un contenidor històric de la sagristia...?
Sigui com sigui, aquests costums i rituals de la gent que confia en la intermediació d'un o un altre sant són ben entendridors, perquè són un indicador de la nostra fragilitat i petitesa (la de tots), i de la nostra necessitat de sentir-nos emparats, o "emmarats", per alguna força superior...
