9 de maig 2021

Pamplona MCMLXVII

"Lo he enseñado constantemente con palabras de la Escritura Santa: el mundo no es malo, porque ha salido de las manos de Dios, porque es criatura suya, porque Yaveh lo miró y vio que era bueno. Somos los hombres los que lo hacemos malo y feo, con nuestros pecados y nuestras infidelidades."

Amb frases més o menys semblants, és igual quin mossèn, monja, sant, papa o bisbe ho digui: és una idea bàsica del cristianisme. Una idea que alhora es fa compatible amb la idea d'un Déu bo i misericordiós, que paradoxalment, ja que tot ho va crear ell, se suposa que també va crear els terratrèmols, les inundacions, les sequeres, les malalties físiques i mentals, el dolor, les epidèmies... Tot això, "Yaveh lo miró y vio que era bueno". Deunidó.

En aquest cas, la cita inicial és un fragment de la "Homilía pronunciada por el Excmo. y Revmo. Sr. Mons. Josemaría Escrivá de Balaguer, Gran Canciller de la Universidad de Navarra, durante la Misa celebrada en el campus de la Universidad, con ocasión de la Asamblea General de la Asociación de Amigos, 8 de octubre de 1967".

Aquesta homilia l'he trobada tirada al carrer, ben enquadernada, amb l'única referència editorial "Pamplona MCMLXVII". Ha sigut una troballa insòlita, perquè anava acompanyada d'uns quants exemplars dels llibres 'Surco', 'Forja', 'Camino' i 'Via Crucis', escrits tots pel "Gran Canciller". A la pila (estava al costat d'una paperera), també hi havia 'Amigos de Dios', del mateix autor. I el llibre 'El Fundador del Opus Dei', d'Andrés Vázquez de Prada, i diferents volums de 'Hablar con Dios', de Francisco Fernandez Carvajal. I altres llibres, llibrets i quaderns, habituals en els ambients de l'Opus.

En un dels llibres, hi ha una petita cartolina a dins amb aquesta nota: "NO MOVER DEL ORATORIO". A partir d'aquí, una hipòtesi: l'origen d'aquest munt de llibres i quaderns podria ser un pis de l'Opus? Tot i que alhora és estrany, perquè aquesta gent no acostuma a ser tan descurada, acostuma a ser més primmirada, amb aquestes coses... (1)

Alguns llibres els arreplego, perquè m'agrada anar ampliant la meva petita biblioteca sobre l'Opus. Uns dels que em fan més il.lusió són els de Francisco Fernandez Carvajal, al qual la meva mare li tenia molta devoció. S'escrivia amb ell, i de tant en tant me'n parlava: "Don Francisco s'ha interessat pel que feies"... Pobre mare meva, fullejo aquests llibres i m'entra aquesta tristesa de quan penso en ella llegint amb devoció aquests textos, per a mi tan insubstancials, tan banals, i tan poc empoderadors...

--
(1) En alguns hi ha una adreça, "Provenza 302". I el cas és que els trobo molt a la vora d'aquesta adreça (el 2 de maig, entre les 3 i les 4 de la tarda).

29 de des. 2020

Petit format desvergonyit

Si un dimoni
és un ésser malvat,
què és un desdimoni?

Contra el vici de la puresa,
la virtut de la concupiscència.

A Déu el que és de Déu,
al Cèsar el que és del Cèsar,
i a la Carn el que és de la Carn.

Déu és infal.lible,
perquè tot el que no existeix
no pot ser fal.libe.

Si el Pecat Origina és hereditari,
què passaria si, davant de notari,
renuncies a l'herència?

I si Déu sí que existeix però,
a causa d'un ictus,
està en estat de mort cerebral?


Fede. Fine rats, 1/2010 (www.finerats.com) 



 

7 de set. 2020

Exercir d'ateu

Els dies laborables,
quan s'escau, exerceixo d'ateu.
Els festius, en general, reposo,
amb l'objectiu de recuperar energies
i així enfrontar amb empenta
la nova setmana.

2
Exercir d'ateu és tan absurd
com exercir de creient.
Una altra possibilitat 
és l'absurditat de l'agnosticisme.
De les tres absurditats,
cadascú tria la que tria,
la que més li agrada.
Jo, no sé per què, la primera.

3
Som com petits escarabats,
atrafegats menjant potser 
caparretes o pugons.
I al ratolí que se'ns menja
li és indiferent que siguem
agnòstics, ateus o creients.
Al final, tots som iguals,
la mateixa substància essencial,
cagallons de ratolí.
O el que sigui, tant se val.

11 d’ag. 2020

Por qué no soy cristiano - Bertrand Russell - 2

Un altre fragment del mateix llibre de Russell (p. 30):

"Luego está la curiosa historia de la higuera, que siempre me ha intrigado. Recuerdan lo que ocurrió con la higuera, "Tuvo hambre. Y como viese a lo lejos una higuera con hojas, encaminóse allá por ver si encontraba en ella alguna cosa: y llegando, nada encontró sino follaje; porque no era aún tiempo de higos: y hablando a la higuera le dijo: 'Nunca jamás coma ya nadie fruto de ti'... y Pedro... le dijo: 'Maestreo, mira cómo la higuera que maldijiste se ha secado.'" Esta es una historia muy curiosa, porque aquella no era la época, de los higos, y en realidad no se puede culpar al árbol."

Aquest llibre de Bertrand Russell, i el de Fernando Savater "Humanismo impenitente" (del qual també en vaig reproduir uns fragments), me'ls vaig trobar fa uns dies pel carrer. Òbviament perquè "La Divina Providència" ho va voler així, que me'ls trobés precisament jo, ateu impenitent (excepte els dies d'excessiva calor). I ho va voler així, potser, perquè "amb la seva infinita i divina saviesa" pensa que, junt amb els relats en general ensucrats i acrítics dels creients, ja està bé que es difonguin també una mica alguns relats discrepants, per tal que es ventili una mica l'ambient...

A mi aquests textos m'agraden, em són útils, perquè exposen idees que comparteixo (les sento meves), i que alhora m'agrada compartir-les. I així, "amb la feina d'aquestes persones", ja no cal que jo m'esforci buscant les meves paraules i les meves frases, perquè només em cal citar les seves...