És el títol de l'entrevista que li va fer el Víctor-M. Amela a la Pilar Urbano (La Vanguardia, 30/06/2018).
El text de l'entrevista diu exactament: "Al margen de que yo sea del Opus Dei..., ¡la verdad es una, y es mi única señora! (...) ¡La verdad es mi única señora!"
Recordo quan fa potser dos anys vaig llegir "El hombre de Villa Tevere", de la Pilar Urbano, publicat el 1995, després de la beatificació d'Escrivá de Balaguer el 1992 i suposo que amb el lloable propòsit de contribuir al seu procés de santificació, culminat el 2002. (1)
“Mi única señora es la verdad”, diu la Pilar Urbano, suposo que oblidant-se "dels pecats d'omissió", i dels d'exageració, i dels de distorsió, i dels d'ensucrament... d'aquests "pecats" amb els quals va anar adornant de manera generosa el munt de pàgines del seu llibre sobre Escrivá de Balaguer.
No he llegit mai cap biografia d'Escrivá de Balaguer escrita per persones de l'Opus, o simpatitzants de l'Opus, amb un mínim d'objectivitat, alliberada de la por "de parlar de tot". Sempre domina el biaix laudatori i la clara determinació de contribuir a alimentar el mite, la imatge "de la vida de santedat" d'Escrivá de Balaguer des del dia que va néixer i fins al dia que va morir. Sense cap mena de dubte o d'objecció, sense ni la més petita clivella.
El llibre de la Pilar Urbano no és cap excepció, al contrari. Per això sobta el títol de l'entrevista. Per descomptat, ella està convençuda del que diu.
--
(1) De fet no el vaig llegir sencer, m'enfarfegava massa. Perquè l'obrís per la pàgina que fos, en totes hi trobava aquerst to acrític i a sobre (per a mi) empastat i carregós.
12 de jul. 2018
2 de maig 2018
Literatura no oficial
En relació a les fonts de documentació sobre l'Opus durant anys em vaig limitar a fer servir la "literatura oficial", és a dir, les publicacions del seu fundador i les d'altres membres de l'Opus. Vaig mantenir aquest criteri de forma rigorosa: volia que tot el que pogués dir de l'Opus, si feia referència a documents escrits, es basés només en aquest tipus de fonts.
Més endavant em vaig adonar que, de manera paradoxal, algunes referències "oficials" que volia utilitzar només les podia localitzar en publicacions alienes a l'Opus, a causa del secretisme amb què l'Opus gestiona part de la seva pròpia documentació. Un secretisme del tot legítim, però que si més no encaixa poc amb la reiteració d'absoluta transparència per part dels seus dirigents i portaveus. (1)
Aquesta curiosa realitat, la necessitat d'acudir a fonts alienes a l'Opus per tal d'aconseguir documentació oficial de l'Opus, va tenir una altra conseqüència. A aquestes publicacions jo només hi havia anat a buscar informació oficial, però és clar, també m'hi vaig trobar opinions i testimonis de persones que n'havien marxat. Sense haver-m'ho proposat, em vaig veure al mig d'aquell món que d'entrada havia evitat, el de la literatura crítica amb l'Opus.
I el que primer era una lectura casual (conseqüència "accidental" d'un altre objectiu) de mica en mica es va anar convertint en un "projecte de lectura" per ell mateix.
Inundat com estava fins llavors de documentació oficial i per tant favorable a l'Opus (amb independència que a mi aquells textos oficials sovint em servissin per formar-me una opinió desfavorable de l'organització), en aquell moment em va semblar interessant submergir-me en aquell altre tipus de publicacions. Em va semblar que el contrast d'aquests dos corrents d'opinió, de signe contrari, em seria útil per revisar la meva pròpia opinió. Una opinió que ja he reconegut diferents vegades i de manera explícita que no és favorable ni a la figura del fundador de l'Opus ni al mateix Opus com a organització.
En aquesta literatura no oficial (en la part d'aquesta literatura que he consultat, que segurament és petita, perquè no sóc cap estudiós del tema i el temps que li he dedicat és limitat) he trobat de tot, des d'opinions que no he compartit o tons que m'han incomodat, fins a opinions i tons que m'han semblat ponderats, adequats.
El cert és que m'he anat quedant atrapat en aquestes lectures, perquè a més m'ha passat una altra cosa: hi he anat trobant el que per a mi eren peces d'un trencaclosques, peces relacionades amb altres peces que ja tenia, i que m'han ajudat en alguns casos a dibuixar una mica millor algunes formes de fer, algunes escenes, alguns temes, alguns episodis. De vegades m'ha passat que he vist que alguna intuïció meva coincidia amb informacions que anava trobant, i llavors això em donava més seguretat en relació a alguna de les afirmacions que ja havia fet.
Aquestes lectures, i les noves reflexions sobre alguns aspectes de l'Opus que en alguns casos m'han provocat, també m'han servit per tenir més clar que els aspectes crítics de l'Opus que jo ja havia comentat no els havia tractat de manera exagerada, ni qualitativament ni quantitativament, sinó que ho havia fet fins i tot amb força moderació. És a dir, que de l'Opus se'n poden dir moltes més coses de les que jo he dit, i més contundents.
L'argument (repetit reiteradament des de l'Opus) que les afirmacions i opinions de les persones que han marxat de l'Opus com a norma no mereixen cap credibilitat perquè estan marcades pel ressentiment em semblen tan infantils com qualsevol altra generalització. De tergiversacions, exageracions, ocultacions, etc. n'hi pot haver exactament igual a una banda i a l'altra, tant a la banda de la gent de l'Opus com a la dels crítics amb l'Opus. (2)
Al capdavall, és cadascú, a partir del seu propi criteri i a través del seu propi esforç per ampliar les fonts d'informació i aprofundir les reflexions, qui ha d'anar construint, si vol, la seva pròpia opinió. Sobre el que sigui.
I és només això el que jo he intentat fer sempre que he parlat de l'Opus. Sense la pretensió d'atribuir-me, en cap moment, un presumpte monopoli de la veritat.
--
(1) La documentació a què em refereixo són les constitucions, reglaments, normes, cartes i comentaris del fundador i de les persones amb càrrecs directius dins de l'organigrama de l'Opus. De tota manera, al final la informació que he utilitzat d'aquesta procedència (recollida en publicacions no oficials) ha estat mínima, en comparació amb la resta de referències sobre l'Opus pertanyents a la literatura oficial i publicada en les publicacions oficials.
(2) Per exemple, per part dels crítics amb l'Opus, quan diuen que tot el que diu l'Opus és mentida. O per part de l'Opus, quan diuen que el que ells diuen és la veritat, "perquè parlen del que coneixen". Si de cas, la diferència és que en el cas de la literatura oficial hi ha criteris i postures més consensuats, "toca dir això", mentre que en el sector crític no hi ha aquesta uniformitat. Però que tot estigui més controlat no vol dir que sigui veritat (ni que no ho sigui).
Més endavant em vaig adonar que, de manera paradoxal, algunes referències "oficials" que volia utilitzar només les podia localitzar en publicacions alienes a l'Opus, a causa del secretisme amb què l'Opus gestiona part de la seva pròpia documentació. Un secretisme del tot legítim, però que si més no encaixa poc amb la reiteració d'absoluta transparència per part dels seus dirigents i portaveus. (1)
Aquesta curiosa realitat, la necessitat d'acudir a fonts alienes a l'Opus per tal d'aconseguir documentació oficial de l'Opus, va tenir una altra conseqüència. A aquestes publicacions jo només hi havia anat a buscar informació oficial, però és clar, també m'hi vaig trobar opinions i testimonis de persones que n'havien marxat. Sense haver-m'ho proposat, em vaig veure al mig d'aquell món que d'entrada havia evitat, el de la literatura crítica amb l'Opus.
I el que primer era una lectura casual (conseqüència "accidental" d'un altre objectiu) de mica en mica es va anar convertint en un "projecte de lectura" per ell mateix.
Inundat com estava fins llavors de documentació oficial i per tant favorable a l'Opus (amb independència que a mi aquells textos oficials sovint em servissin per formar-me una opinió desfavorable de l'organització), en aquell moment em va semblar interessant submergir-me en aquell altre tipus de publicacions. Em va semblar que el contrast d'aquests dos corrents d'opinió, de signe contrari, em seria útil per revisar la meva pròpia opinió. Una opinió que ja he reconegut diferents vegades i de manera explícita que no és favorable ni a la figura del fundador de l'Opus ni al mateix Opus com a organització.
En aquesta literatura no oficial (en la part d'aquesta literatura que he consultat, que segurament és petita, perquè no sóc cap estudiós del tema i el temps que li he dedicat és limitat) he trobat de tot, des d'opinions que no he compartit o tons que m'han incomodat, fins a opinions i tons que m'han semblat ponderats, adequats.
El cert és que m'he anat quedant atrapat en aquestes lectures, perquè a més m'ha passat una altra cosa: hi he anat trobant el que per a mi eren peces d'un trencaclosques, peces relacionades amb altres peces que ja tenia, i que m'han ajudat en alguns casos a dibuixar una mica millor algunes formes de fer, algunes escenes, alguns temes, alguns episodis. De vegades m'ha passat que he vist que alguna intuïció meva coincidia amb informacions que anava trobant, i llavors això em donava més seguretat en relació a alguna de les afirmacions que ja havia fet.
Aquestes lectures, i les noves reflexions sobre alguns aspectes de l'Opus que en alguns casos m'han provocat, també m'han servit per tenir més clar que els aspectes crítics de l'Opus que jo ja havia comentat no els havia tractat de manera exagerada, ni qualitativament ni quantitativament, sinó que ho havia fet fins i tot amb força moderació. És a dir, que de l'Opus se'n poden dir moltes més coses de les que jo he dit, i més contundents.
L'argument (repetit reiteradament des de l'Opus) que les afirmacions i opinions de les persones que han marxat de l'Opus com a norma no mereixen cap credibilitat perquè estan marcades pel ressentiment em semblen tan infantils com qualsevol altra generalització. De tergiversacions, exageracions, ocultacions, etc. n'hi pot haver exactament igual a una banda i a l'altra, tant a la banda de la gent de l'Opus com a la dels crítics amb l'Opus. (2)
Al capdavall, és cadascú, a partir del seu propi criteri i a través del seu propi esforç per ampliar les fonts d'informació i aprofundir les reflexions, qui ha d'anar construint, si vol, la seva pròpia opinió. Sobre el que sigui.
I és només això el que jo he intentat fer sempre que he parlat de l'Opus. Sense la pretensió d'atribuir-me, en cap moment, un presumpte monopoli de la veritat.
--
(1) La documentació a què em refereixo són les constitucions, reglaments, normes, cartes i comentaris del fundador i de les persones amb càrrecs directius dins de l'organigrama de l'Opus. De tota manera, al final la informació que he utilitzat d'aquesta procedència (recollida en publicacions no oficials) ha estat mínima, en comparació amb la resta de referències sobre l'Opus pertanyents a la literatura oficial i publicada en les publicacions oficials.
(2) Per exemple, per part dels crítics amb l'Opus, quan diuen que tot el que diu l'Opus és mentida. O per part de l'Opus, quan diuen que el que ells diuen és la veritat, "perquè parlen del que coneixen". Si de cas, la diferència és que en el cas de la literatura oficial hi ha criteris i postures més consensuats, "toca dir això", mentre que en el sector crític no hi ha aquesta uniformitat. Però que tot estigui més controlat no vol dir que sigui veritat (ni que no ho sigui).
30 d’abr. 2018
El Padre IV
"Dicho esto, el presente apartado sobre la distinción entre hombres y mujeres en el contexto de unidad de vocación y diversidad de miembros en el Opus Dei podría terminar aquí. Sin embargo (...) la presencia de la mujer en el Opus Dei (...) constituye además un presupuesto necesario para que en el Opus Dei exista de hecho un espíritu de familia (...) Es este el contexto eclesiológico preciso en el que se encuadra el trabajo de 'administración doméstica' (...) que corre a cargo de las mujeres de la Prelatura (...) Algunas de las Numerarias (...) se dedican profesionalmente a este trabajo doméstico (...) su dedicación a las labores domésticas es la expresión de la conjunción de la disponibilidad propia de todas las Numerarias con una efectiva dedicación principal (...) a las tareas domésticas, necesaria para que toda la labor apostólica tenga el ambiente de familia cristiana que le corresponde según el espíritu del Opus Dei." Fernado Ocáriz. (1)
El que diu Fernado Ocáriz em sembla rellevant per dos motius. El primer la data, 1993, és a dir, 65 anys després que mossèn Escrivá rebés la inspiració divina de fundar l'Opus (i 54 anys després de la publicació de Camino, i 18 anys després de la mort de mossèn Escrivá).
El 1993 en la societat havien canviat moltes coses, suposo que fins i tot dins de l'Opus, però aquesta en concret, aquesta diferència entre homes i dones seguia vigent: "com sempre", havien de ser les dones les que s'havien d'encarregar de cuinar, fer la bugada, netejar els vàters, etc. no només dels seus pisos sinó també dels dels homes. I no per alguna raó capriciosa, sinó per un motiu ben argumentat, per tal que a les cases de la gent de l'Opus hi hagués "ambient de família cristiana". (2)
El segon motiu és l'autor, Fernado Ocáriz, que no era ni és cap personatge qualsevol dins de l'Opus, sinó l'actual "Padre" (des de principis del 2017; és el tercer successor de mossèn Escrivá, després d'Alvaro del Portillo i Javier Echevarría).
I a sobre passa una altra cosa, més personal, i és que la meva mare el coneixia. Quan el 1993 es publica aquest llibre amb aquestes opinions, ella feia anys que coneixia Fernado Ocáriz: de tant en tant s'escrivien, mantenien un contacte periòdic. I això em sembla significatiu perquè és un indici dels referents que ella tenia i del tipus d'orientacions que podia rebre. (3) (4)
Del tipus d'orientacions que podia rebre en relació al paper social que li corresponia com a dona, és a dir, per tal de ser "una bona esposa i mare catòlica" i una bona supernumerària de l'Opus.
--
(1) Fernado Ocáriz. "La vocación al Opus Dei como vocación en la Iglésia". Dins de "El Opus Dei en la Iglesia" (P. Rodríguez, F. Ocáriz, JL. Illanes). Rialp, 1993 (p.190, 191)
(2) De la condició de la dona dins de l'Opus ja n'he parlat molt, aquesta nota no és cap novetat, només un apunt més.
(3) D'aquella correspondència, en conservo algunes cartes (de les que ell li havia enviat a ella).
(4) Llavors Fernado Ocáriz encara no era "Padre", era Consultor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Académic de la Pointifícia Acadèmia Teològica Romana i Professor de Teologia Fundamental i Dogmàtica a la Pontifícia Universitat de la Santa Creu (segons consta a les tapès del llibre).
El que diu Fernado Ocáriz em sembla rellevant per dos motius. El primer la data, 1993, és a dir, 65 anys després que mossèn Escrivá rebés la inspiració divina de fundar l'Opus (i 54 anys després de la publicació de Camino, i 18 anys després de la mort de mossèn Escrivá).
El 1993 en la societat havien canviat moltes coses, suposo que fins i tot dins de l'Opus, però aquesta en concret, aquesta diferència entre homes i dones seguia vigent: "com sempre", havien de ser les dones les que s'havien d'encarregar de cuinar, fer la bugada, netejar els vàters, etc. no només dels seus pisos sinó també dels dels homes. I no per alguna raó capriciosa, sinó per un motiu ben argumentat, per tal que a les cases de la gent de l'Opus hi hagués "ambient de família cristiana". (2)
El segon motiu és l'autor, Fernado Ocáriz, que no era ni és cap personatge qualsevol dins de l'Opus, sinó l'actual "Padre" (des de principis del 2017; és el tercer successor de mossèn Escrivá, després d'Alvaro del Portillo i Javier Echevarría).
I a sobre passa una altra cosa, més personal, i és que la meva mare el coneixia. Quan el 1993 es publica aquest llibre amb aquestes opinions, ella feia anys que coneixia Fernado Ocáriz: de tant en tant s'escrivien, mantenien un contacte periòdic. I això em sembla significatiu perquè és un indici dels referents que ella tenia i del tipus d'orientacions que podia rebre. (3) (4)
Del tipus d'orientacions que podia rebre en relació al paper social que li corresponia com a dona, és a dir, per tal de ser "una bona esposa i mare catòlica" i una bona supernumerària de l'Opus.
--
(1) Fernado Ocáriz. "La vocación al Opus Dei como vocación en la Iglésia". Dins de "El Opus Dei en la Iglesia" (P. Rodríguez, F. Ocáriz, JL. Illanes). Rialp, 1993 (p.190, 191)
(2) De la condició de la dona dins de l'Opus ja n'he parlat molt, aquesta nota no és cap novetat, només un apunt més.
(3) D'aquella correspondència, en conservo algunes cartes (de les que ell li havia enviat a ella).
(4) Llavors Fernado Ocáriz encara no era "Padre", era Consultor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Académic de la Pointifícia Acadèmia Teològica Romana i Professor de Teologia Fundamental i Dogmàtica a la Pontifícia Universitat de la Santa Creu (segons consta a les tapès del llibre).
29 d’abr. 2018
Libérrimos
"En todo lo temporal los socios de la Obra son libérrimos." Escrivá de Balaguer (1)
Libérrimos. A mossèn Escrivá li agradava aquesta paraula.
La feia servir quan algú qüestionava la falta de llibertat de les persones de l'Opus, per exemple en la seva vida professional o política. Els portaveus de l'Opus també han dit sempre el mateix:
“Los socios del Opus Dei son libérrimos en su pensamiento y en su actuación política, lo mismo que cualquier otro ciudadano católico." (2)
Aquest tipus d'afirmacions es van fer necessàries sobretot a partir del moment que persones que havien sortit de l'Opus van començar a denunciar que aquesta llibertat no era real (en els àmbits "mundans", ja que la falta de llibertat en temes religiosos no la discutia ningú, al contrari, era part dels senyals d'identitat de l'Opus).
Des de l'Opus es deia una cosa i algunes persones que n'havien sortit en deien unes altres. Què era el que passava, en relació a aquest tema? A qui havies de creure? En què et podies basar, per tal d'arribar a una conclusió? Qui t'inspirava més confiança? Era un embolic.
En casos així, pots intentar fer una feina de detectiu, per exemple ampliant les fonts d'informació, buscant confirmacions i contradiccions dins de cada un dels relats, etc. I al final potser arribes a una conclusió. Més segura o més fràgil, segons el que hagis trobat (i com ho hagis valorat).
Fa uns mesos em vaig entretenir una mica fent aquesta feina de recerca, i llavors sobretot em va sobtar el que deia el punt 58 de les Constitucions de l'Opus de 1950:
"Para que mejor se observe en el Instituto la vida espiritual, todos los socios Numerarios y Supernumerarios, inmediatamente después de pronunciada la Fidelidad, tocando los Santos Evangelios e invocando el nombre de Cristo con juramento que confirma la obligación de conciencia según la gravedad del mismo bajo vínculo de temor religioso, deben prometer lo que sigue de la manera más abajo descrita: (...) En cuanto a mí mismo: consultaré siempre con mi Superior Mayor inmediato o con el Supremo, según la gravedad del caso o la seguridad o eficacia de la decisión, cualesquiera cuestiones profesionales, sociales u otras, aun cuando no constituyan materia directa del voto de obediencia, sin pretender transferir a dicho Superior la obligación de responder de ello." (3)
Costa veure com pot encaixar això amb el "libérrimos" que tant li agradava a mossèn Escrivá. De manera que no sembla fora de lloc donar credibilitat a les persones que han criticat aquesta falta de llibertat dins de l'Opus.
No només això, sinó que alhora fa que et plantegis "dubtes generalitzats": si amb un tema com aquest, tan important, tan clar i ben documentat, ja hi ha aquesta contradicció... quin grau de credibilitat pots esperar de persones que actuen d'aquesta manera contradictòria?
Una altra cosa és que, si les condicions eren aquestes, per què es van fer de l'Opus, les persones que quan n'han sortit han criticat aquestes condicions? O per què hi van durar tants anys, "aguantant" aquestes fiscalitzacions, i només se n'han queixat quan han marxat? Però aquest és un altre tema (també ben interessant), mentre que el tema d'avui era només com entenia mossèn Escrivá el fet de ser "libérrimos". Diguem que de manera curiosa.
He esmentat les Constitucions de 1950, vigents fins al 1982 (si no m'equivoco). La realitat actual de l'Opus no sé quina és, i la feina de detectiu sobre aquesta realitat actual ja no m'interessa (la dels anys cinquanta i següents si m'interessa és només perquè va ser quan la meva mare es va fer de l'Opus). (4)
--
(1) "Conversaciones con Monseñor Escrivá de Balaguer"
www.escrivaobras.org/book/conversaciones-punto-48.htm (2017)
(2) Comunicat de la "Secretaría General del Opus Dei", Roma, 17-VI-1962
www.es.josemariaescriva.info/articulo/la-libertad2c-la-politica-y-el-opus-dei (2017)
(3) Durant molts anys l'Opus no va fer públiques aquestes Constitucions de 1950.
El primer cop que es van publicar va ser, si no estic equivocat, el 1970, quan Jesús Ynfante les va incloure al seu llibre "La prodigiosa aventura del Opus Dei" (Ruedo Ibérico). Per part de l'Opus, es van publicar molts anys més tard, però només en llatí (desconec si actualment a alguna publicació vinculada a l'Opus surten aquestes constitucions del 1950 en castellà o alguna altra llengua "vulgar", tal com s'hi referia mossèn Escrivá).
(4) No és veritat del tot. Quan em ve a tomb alguna vegada encara llegeixo el que diu Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" de l'Opus. Pel que fa a Fernando Ocáriz, tinc una curiositat per partida doble, perquè a més de ser el "Padre" actual, també recordo quan la meva mare de vegades parlava d'ell.
Libérrimos. A mossèn Escrivá li agradava aquesta paraula.
La feia servir quan algú qüestionava la falta de llibertat de les persones de l'Opus, per exemple en la seva vida professional o política. Els portaveus de l'Opus també han dit sempre el mateix:
“Los socios del Opus Dei son libérrimos en su pensamiento y en su actuación política, lo mismo que cualquier otro ciudadano católico." (2)
Aquest tipus d'afirmacions es van fer necessàries sobretot a partir del moment que persones que havien sortit de l'Opus van començar a denunciar que aquesta llibertat no era real (en els àmbits "mundans", ja que la falta de llibertat en temes religiosos no la discutia ningú, al contrari, era part dels senyals d'identitat de l'Opus).
Des de l'Opus es deia una cosa i algunes persones que n'havien sortit en deien unes altres. Què era el que passava, en relació a aquest tema? A qui havies de creure? En què et podies basar, per tal d'arribar a una conclusió? Qui t'inspirava més confiança? Era un embolic.
En casos així, pots intentar fer una feina de detectiu, per exemple ampliant les fonts d'informació, buscant confirmacions i contradiccions dins de cada un dels relats, etc. I al final potser arribes a una conclusió. Més segura o més fràgil, segons el que hagis trobat (i com ho hagis valorat).
Fa uns mesos em vaig entretenir una mica fent aquesta feina de recerca, i llavors sobretot em va sobtar el que deia el punt 58 de les Constitucions de l'Opus de 1950:
"Para que mejor se observe en el Instituto la vida espiritual, todos los socios Numerarios y Supernumerarios, inmediatamente después de pronunciada la Fidelidad, tocando los Santos Evangelios e invocando el nombre de Cristo con juramento que confirma la obligación de conciencia según la gravedad del mismo bajo vínculo de temor religioso, deben prometer lo que sigue de la manera más abajo descrita: (...) En cuanto a mí mismo: consultaré siempre con mi Superior Mayor inmediato o con el Supremo, según la gravedad del caso o la seguridad o eficacia de la decisión, cualesquiera cuestiones profesionales, sociales u otras, aun cuando no constituyan materia directa del voto de obediencia, sin pretender transferir a dicho Superior la obligación de responder de ello." (3)
Costa veure com pot encaixar això amb el "libérrimos" que tant li agradava a mossèn Escrivá. De manera que no sembla fora de lloc donar credibilitat a les persones que han criticat aquesta falta de llibertat dins de l'Opus.
No només això, sinó que alhora fa que et plantegis "dubtes generalitzats": si amb un tema com aquest, tan important, tan clar i ben documentat, ja hi ha aquesta contradicció... quin grau de credibilitat pots esperar de persones que actuen d'aquesta manera contradictòria?
Una altra cosa és que, si les condicions eren aquestes, per què es van fer de l'Opus, les persones que quan n'han sortit han criticat aquestes condicions? O per què hi van durar tants anys, "aguantant" aquestes fiscalitzacions, i només se n'han queixat quan han marxat? Però aquest és un altre tema (també ben interessant), mentre que el tema d'avui era només com entenia mossèn Escrivá el fet de ser "libérrimos". Diguem que de manera curiosa.
He esmentat les Constitucions de 1950, vigents fins al 1982 (si no m'equivoco). La realitat actual de l'Opus no sé quina és, i la feina de detectiu sobre aquesta realitat actual ja no m'interessa (la dels anys cinquanta i següents si m'interessa és només perquè va ser quan la meva mare es va fer de l'Opus). (4)
--
(1) "Conversaciones con Monseñor Escrivá de Balaguer"
www.escrivaobras.org/book/conversaciones-punto-48.htm (2017)
(2) Comunicat de la "Secretaría General del Opus Dei", Roma, 17-VI-1962
www.es.josemariaescriva.info/articulo/la-libertad2c-la-politica-y-el-opus-dei (2017)
(3) Durant molts anys l'Opus no va fer públiques aquestes Constitucions de 1950.
El primer cop que es van publicar va ser, si no estic equivocat, el 1970, quan Jesús Ynfante les va incloure al seu llibre "La prodigiosa aventura del Opus Dei" (Ruedo Ibérico). Per part de l'Opus, es van publicar molts anys més tard, però només en llatí (desconec si actualment a alguna publicació vinculada a l'Opus surten aquestes constitucions del 1950 en castellà o alguna altra llengua "vulgar", tal com s'hi referia mossèn Escrivá).
(4) No és veritat del tot. Quan em ve a tomb alguna vegada encara llegeixo el que diu Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" de l'Opus. Pel que fa a Fernando Ocáriz, tinc una curiositat per partida doble, perquè a més de ser el "Padre" actual, també recordo quan la meva mare de vegades parlava d'ell.
30 de març 2018
1 de març 2018
Dues mortificacions diferents
"Cuando veas una pobre Cruz de palo, sola, despreciable y sin valor... y sin Crucifijo, no olvides que esa Cruz es tu Cruz: la de cada día, la escondida, sin brillo y sin consuelo..., que está esperando el Crucifijo que le falta: y ese Crucifijo has de ser tú." Camino, 178
Mossèn Escrivá feia servir la paraula "mortificació" per referir-se tant al fet de causar-se mal un mateix de manera voluntària (no calia que consistís forçosament en posar-se cilicis, podia ser-ho també per exemple posar-se una pedreta a la sabata), com a l'actitud de suportar les malalties o incomoditats quotidianes que, sense buscar-les, ens trobem per la vida. Amb el punt en comú del propòsit de penitencia i expiació, feia servir la paraula mortificació en els dos casos. (1)
Aprendre a suportar amb enteresa les diferents inclemències de la vida (problemes de salut, accidents, frustracions de tipus familiars o laborals, etc.), aprendre a suportar-les sense fer-nos carregosos pels altres, i si pot ser amb un somriure, és una actitud absolutament saludable. És una actitud que, a més de beneficiar als que ens envolten, ens beneficia en primer lloc a nosaltres mateixos, ja que evita que alimentem preocupacions i covem ressentiments. El benefici d'una actitud com aquesta davant les adversitats de la vida és obvi i immediat. Per a un mateix, siguis creient o descregut. Per tant, és del tot lloable que les religions fomentin aquesta actitud.
Però això no té res a veure amb posar-se un cilici i "oferir" el mal que provoca. Ara no toca fer consideracions teològiques o sociològiques sobre la història del pecat original, les culpes heretades i les expiacions, sinó només parlar del significat (literal o atribuït) de les paraules. I per tant s'escau remarcar que utilitzant la paraula mortificació en els dos casos, i vinculant-la també en els dos casos a la idea de la expiació (tan important per als catòlics), és fàcil que es provoquin confusions. És el que considero que li passava a la meva mare, que amb aquest tema de vegades potser es confonia (o la confonien).
Perquè en un context religiós en què la paraula es fa servir amb aquests dos significats alhora, encara que a algú li diguin que està exempt (pel motiu que sigui) de la mortificació activa, i que en el seu cas ja en n'hi ha prou amb l'acceptació dels mals patits, és fàcil que malgrat tot aspiri a la primera, estimulat per les persones que té per models, és a dir els sants (i en el cas de l'Opus, mossèn Escrivá i la seva devoció als cilicis). (2)
Però ja n'he parlat prou abans, de tot això de la mortificació, ara només volia incidir en el tema terminològic. Per tal de deixar més clara aquesta doble utilització de la paraula mortificació en la literatura i la pràctica de l'Opus, adjunto dues cites de Camino en què crec que queda ben reflectit aquest doble sentit:
"Esa palabra acertada (...) tu bondadosa conversación con los cargantes y los inoportunos; el pasar por alto cada día, a las personas que conviven contigo, un detalle y otro fastidiosos e impertinentes... Esto, con perseverancia, sí que es sólida mortificación interior." (Camino, 173*)
"¡Cuánto te cuesta esa pequeña mortificación! (...) -Mira: ¿has visto con qué facilidad se engaña a los chiquitines? -No quieren tomar la medicina amarga, pero... ¡anda! -les dicen-, esta cucharadita, por papá; esta otra por tu abuelita... Y así, hasta que han ingerido toda la dosis. Lo mismo tú: un cuarto de hora más de cilicio por las ánimas del purgatorio; cinco minutos más por tus padres; otros cinco por tus hermanos de apostolado... Hasta que cumplas el tiempo que te señala tu horario." (Camino, 899*)
D'altra banda, aquesta evident diferència "entre el mal inevitable i el mal buscat" té un altre faceta conflictiva (i generadora de confusió), que és el límit entre els dos tipus de mals. Abans he parlat de la pedra a la sabata (no és cap exemple inventat, sinó sentit explicar més d'un cop); he parlat de "posar-se la pedra a la sabata", però, què passa "si t'entra una pedra a la sabata" de manera accidental?
Si ens entra de manera accidental, el normal, sobretot si la pedra ens ocasiona molta molèstia, és que tan aviat com puguem ens aturem i ens traguem la pedra de la sabata. En canvi, si pensem que amb la incomoditat o mal que ens provoca estem contribuint a l'obra redemptora de Crist, tindrem motius per no treure-nos la pedra. De manera que "un mal trobat" (envers el qual d'entrada tindríem l'actitud d'evitar-lo), es converteix en "un mal buscat" (i que per tant té sentit mantenir-lo).
Hi ha moltes situacions que poden ser semblants a la de les pedres a les sabates, ja sigui a l'hora de gestionar sabates (coses, objectes) o relacions, persones.
Si hi ha persones a les quals la mortificació activa (el mal buscat) les ajuda a viure, en la mesura que se senten millors creients, això és cosa seva, no hi ha res a dir. I si hi ha algú a qui fins i tot l'ajuda a superar les seves eventuals depressions, doncs tampoc hi ha res a dir. Però aquest segon cas costa més de veure'l versemblant, i des del meu punt de vista no crec que fos el de la meva mare. Per molt que ella, com a bona creien, "volgués que ho fos". (3)
--
(1) Segons el diccionari la mortificació és la "privació, patiment, voluntari que hom s'imposa a si mateix per motius ascètics i religiosos". Cadascú fa servir les paraules com vol, però el cert és que parlar de mortificació com a sinònim de paciència o de positivisme davant les adversitats és abusiu.
(2) Suposant que a la meva mare no se li hagués fomentat "la mortificació activa", però d'això ja n'he parlat en un altre moment.
(3) Amb el resultat que a causa d'aquesta aspiració encara patia més; d'això ja n'he parlat també prou abans, del seu sofriment afegit a causa de no saber acceptar millor (i "sobrenaturalitzar" més) els seus sofriments.
Mossèn Escrivá feia servir la paraula "mortificació" per referir-se tant al fet de causar-se mal un mateix de manera voluntària (no calia que consistís forçosament en posar-se cilicis, podia ser-ho també per exemple posar-se una pedreta a la sabata), com a l'actitud de suportar les malalties o incomoditats quotidianes que, sense buscar-les, ens trobem per la vida. Amb el punt en comú del propòsit de penitencia i expiació, feia servir la paraula mortificació en els dos casos. (1)
Aprendre a suportar amb enteresa les diferents inclemències de la vida (problemes de salut, accidents, frustracions de tipus familiars o laborals, etc.), aprendre a suportar-les sense fer-nos carregosos pels altres, i si pot ser amb un somriure, és una actitud absolutament saludable. És una actitud que, a més de beneficiar als que ens envolten, ens beneficia en primer lloc a nosaltres mateixos, ja que evita que alimentem preocupacions i covem ressentiments. El benefici d'una actitud com aquesta davant les adversitats de la vida és obvi i immediat. Per a un mateix, siguis creient o descregut. Per tant, és del tot lloable que les religions fomentin aquesta actitud.
Però això no té res a veure amb posar-se un cilici i "oferir" el mal que provoca. Ara no toca fer consideracions teològiques o sociològiques sobre la història del pecat original, les culpes heretades i les expiacions, sinó només parlar del significat (literal o atribuït) de les paraules. I per tant s'escau remarcar que utilitzant la paraula mortificació en els dos casos, i vinculant-la també en els dos casos a la idea de la expiació (tan important per als catòlics), és fàcil que es provoquin confusions. És el que considero que li passava a la meva mare, que amb aquest tema de vegades potser es confonia (o la confonien).
Perquè en un context religiós en què la paraula es fa servir amb aquests dos significats alhora, encara que a algú li diguin que està exempt (pel motiu que sigui) de la mortificació activa, i que en el seu cas ja en n'hi ha prou amb l'acceptació dels mals patits, és fàcil que malgrat tot aspiri a la primera, estimulat per les persones que té per models, és a dir els sants (i en el cas de l'Opus, mossèn Escrivá i la seva devoció als cilicis). (2)
Però ja n'he parlat prou abans, de tot això de la mortificació, ara només volia incidir en el tema terminològic. Per tal de deixar més clara aquesta doble utilització de la paraula mortificació en la literatura i la pràctica de l'Opus, adjunto dues cites de Camino en què crec que queda ben reflectit aquest doble sentit:
"Esa palabra acertada (...) tu bondadosa conversación con los cargantes y los inoportunos; el pasar por alto cada día, a las personas que conviven contigo, un detalle y otro fastidiosos e impertinentes... Esto, con perseverancia, sí que es sólida mortificación interior." (Camino, 173*)
"¡Cuánto te cuesta esa pequeña mortificación! (...) -Mira: ¿has visto con qué facilidad se engaña a los chiquitines? -No quieren tomar la medicina amarga, pero... ¡anda! -les dicen-, esta cucharadita, por papá; esta otra por tu abuelita... Y así, hasta que han ingerido toda la dosis. Lo mismo tú: un cuarto de hora más de cilicio por las ánimas del purgatorio; cinco minutos más por tus padres; otros cinco por tus hermanos de apostolado... Hasta que cumplas el tiempo que te señala tu horario." (Camino, 899*)
D'altra banda, aquesta evident diferència "entre el mal inevitable i el mal buscat" té un altre faceta conflictiva (i generadora de confusió), que és el límit entre els dos tipus de mals. Abans he parlat de la pedra a la sabata (no és cap exemple inventat, sinó sentit explicar més d'un cop); he parlat de "posar-se la pedra a la sabata", però, què passa "si t'entra una pedra a la sabata" de manera accidental?
Si ens entra de manera accidental, el normal, sobretot si la pedra ens ocasiona molta molèstia, és que tan aviat com puguem ens aturem i ens traguem la pedra de la sabata. En canvi, si pensem que amb la incomoditat o mal que ens provoca estem contribuint a l'obra redemptora de Crist, tindrem motius per no treure-nos la pedra. De manera que "un mal trobat" (envers el qual d'entrada tindríem l'actitud d'evitar-lo), es converteix en "un mal buscat" (i que per tant té sentit mantenir-lo).
Hi ha moltes situacions que poden ser semblants a la de les pedres a les sabates, ja sigui a l'hora de gestionar sabates (coses, objectes) o relacions, persones.
Si hi ha persones a les quals la mortificació activa (el mal buscat) les ajuda a viure, en la mesura que se senten millors creients, això és cosa seva, no hi ha res a dir. I si hi ha algú a qui fins i tot l'ajuda a superar les seves eventuals depressions, doncs tampoc hi ha res a dir. Però aquest segon cas costa més de veure'l versemblant, i des del meu punt de vista no crec que fos el de la meva mare. Per molt que ella, com a bona creien, "volgués que ho fos". (3)
--
(1) Segons el diccionari la mortificació és la "privació, patiment, voluntari que hom s'imposa a si mateix per motius ascètics i religiosos". Cadascú fa servir les paraules com vol, però el cert és que parlar de mortificació com a sinònim de paciència o de positivisme davant les adversitats és abusiu.
(2) Suposant que a la meva mare no se li hagués fomentat "la mortificació activa", però d'això ja n'he parlat en un altre moment.
(3) Amb el resultat que a causa d'aquesta aspiració encara patia més; d'això ja n'he parlat també prou abans, del seu sofriment afegit a causa de no saber acceptar millor (i "sobrenaturalitzar" més) els seus sofriments.
10 de febr. 2018
Secrets de confessió
A partir d'una investigació feta a Austràlia sobre els casos d'abusos sexuals a menors els responsables de la investigació van presentar al govern una bateria de mesures per tal de frenar aquest tipus de casos. (1)
La notícia va sortir a la majoria de diaris, i les informacions esmentaven l'alt percentatge d'abusadors religiosos. El titular d'algun diari feia referència a la petició inclosa en les conclusions de l'estudi que el celibat no fos obligatori per als sacerdots de l'Església catòlica (majoritària a Austràlia).
Com si el celibat fos l'aspecte més important en relació al problema dels abusos sexuals a menors. Quan de fet no ho és. En primer lloc, cal tenir ben present que en la majoria de casos d'abusos sexuals els abusadors són familiars. És a dir, que el no celibat no és cap garantia en aquest sentit.
En segon lloc, a una persona no se l'ha de jutjar pel fet de ser cèlibe o no, sinó per com es comporta en relació als altres. Si té un comportament ètic exemplar, el seu celibat o no celibat és absolutament irrellevant.
I en tercer lloc, cal tenir present que cada associació estableix les condicions que considera oportunes per a ser-ne membre. Com que la de sacerdot és una dedicació triada lliurement, si a algú no li sembla bé el requisit del celibat només cal que no es faci sacerdot, ja que "les normes d'aquesta entitat sobre aquest tema" estableixen aquest requisit. I si hi ha famílies a les quals ja els està bé aquest context catequístic i educatiu, no hi ha res a dir.
Quan sí hi ha a dir és quan es cometen abusos. I quan es cometen, llavors és igual la condició de cèlibe o no de l'abusador, l'únic que importa és el seu comportament abusador.
En aquest sentit, una de les recomanacions de l'estudi fet a Austràlia és que en aquests casos d'abusos sexuals a menors s'hauria de replantejar el secret de confessió. Una recomanació en relació a la qual l'arquebisbe de Melbourne, Dennis Hart, va dir que el secret de confessió era inviolable i no revisable.
És a dir, una persona, cèlibe o no, comet un abús sexual amb un menor, potser de manera reiterada, potser durant anys, i si se'n confessa, el seu confessor està obligat a guardar el secret de confessió. De manera que, mentre la confidència no surti del confessionari, pot donar-se el cas que el menor segueixi sent víctima de l'abusador sexual.
Si passa que l'abusador permet que aquesta confidència surti del confessionari i sigui coneguda pels seus superiors (en el cas de ser un religiós), llavors l'escenari és un altre, i depèn del criteri d'aquests superiors allò que es faci llavors. D'exemples d'aquests n'hi ha molts, i de poc exemplars també, alguns del tot vergonyosos, fins i tot delictius. Però aquest no és el tema d'avui.
Un altre escenari, òbviament, és quan els fets es coneixen perquè el menor els explica i els familiars, o ell mateix més tard, els denuncien.
Torno al primer supòsit, al del secret de confessió combinat amb la falta de queixa o denúncia per part del menor abusat, amb l'agreujant que la situació es cronifica i que el confessor sap que aquella persona a qui confessa tornarà a cometre (o és possible que torni a cometre) abusos sexuals amb menors.
És a dir, d'una banda tenim un menor o uns menors que segueixen exposats a les pulsions sexuals desordenades d'un adult (sacerdot o no).
D'una altra, tenim el confessor, que sap tot el que passa, però que obligat pel secret de confessió no pot fer res per protegir aquell menor (a banda de "donar consells" o negar l'absolució a l'abusador, cosa que en definitiva a la víctima no li serveix de res).
I d'una altra, tenim l'Església catòlica que defensa aquests escenaris "d'incapacitat d'actuació", encara que alhora lamenti "profundament" l'existència d'abusadors i de víctimes d'abusos (2).
És un escenari desconcertant, perquè l'Església amb la seva postura no demostra una actitud comprensiva, ni compassiva ni justa. La seva postura només és comprensiva "cap a les normes que ella mateixa ha instaurat", no és compassiva cap a la part més necessitada de compassió, la víctima (que segueix exposada a l'abusador), ni és una postura justa cap a ningú: ni cap a la víctima, ni cap a l'abusador, ni cap al conjunt de la societat.
De fet, el més normal seria que en aquest cas la postura de l'Església (i dels sacerdots que la respecten) fos considerada com a delictiva. En tant que oficialitza i justifica conductes "denegadores d'auxili".
La denegació d'auxili en alguns supòsits està tipificada com a punible per la llei. Per exemple, quan aquesta denegació d'auxili es produeix en relació a una persona que ha tingut un accident. Si aquesta denegació d'auxili es considera un delicte (actualment és així), com és que en aquest altre cas dels menors víctimes d'abusos sexuals no es pot fer el mateix? Amb més motiu, tenint en compte això, que la víctima és un menor.
--
(1) http://www.abc.es/sociedad/abci-comision-australiana-investiga-pederastia-recomienda-iglesia-celibato-opcional-201712151057_noticia.html
(2) Com va fer el Papa Francesc durant el seu recent viatge a Sud-americà (gener 2018), cosa que no li va impedir en un moment determinat mostrar més preocupació per la defensa dels seus bisbes que pel sofriment de les víctimes, un error, el seu, del qual posteriorment es va disculpar. Pel que fa al secret de confessió en aquests casos, ignoro si durant aquest viatge o en algun altre moment el Papa Francesc n'ha dit alguna cosa.
La notícia va sortir a la majoria de diaris, i les informacions esmentaven l'alt percentatge d'abusadors religiosos. El titular d'algun diari feia referència a la petició inclosa en les conclusions de l'estudi que el celibat no fos obligatori per als sacerdots de l'Església catòlica (majoritària a Austràlia).
Com si el celibat fos l'aspecte més important en relació al problema dels abusos sexuals a menors. Quan de fet no ho és. En primer lloc, cal tenir ben present que en la majoria de casos d'abusos sexuals els abusadors són familiars. És a dir, que el no celibat no és cap garantia en aquest sentit.
En segon lloc, a una persona no se l'ha de jutjar pel fet de ser cèlibe o no, sinó per com es comporta en relació als altres. Si té un comportament ètic exemplar, el seu celibat o no celibat és absolutament irrellevant.
I en tercer lloc, cal tenir present que cada associació estableix les condicions que considera oportunes per a ser-ne membre. Com que la de sacerdot és una dedicació triada lliurement, si a algú no li sembla bé el requisit del celibat només cal que no es faci sacerdot, ja que "les normes d'aquesta entitat sobre aquest tema" estableixen aquest requisit. I si hi ha famílies a les quals ja els està bé aquest context catequístic i educatiu, no hi ha res a dir.
Quan sí hi ha a dir és quan es cometen abusos. I quan es cometen, llavors és igual la condició de cèlibe o no de l'abusador, l'únic que importa és el seu comportament abusador.
En aquest sentit, una de les recomanacions de l'estudi fet a Austràlia és que en aquests casos d'abusos sexuals a menors s'hauria de replantejar el secret de confessió. Una recomanació en relació a la qual l'arquebisbe de Melbourne, Dennis Hart, va dir que el secret de confessió era inviolable i no revisable.
És a dir, una persona, cèlibe o no, comet un abús sexual amb un menor, potser de manera reiterada, potser durant anys, i si se'n confessa, el seu confessor està obligat a guardar el secret de confessió. De manera que, mentre la confidència no surti del confessionari, pot donar-se el cas que el menor segueixi sent víctima de l'abusador sexual.
Si passa que l'abusador permet que aquesta confidència surti del confessionari i sigui coneguda pels seus superiors (en el cas de ser un religiós), llavors l'escenari és un altre, i depèn del criteri d'aquests superiors allò que es faci llavors. D'exemples d'aquests n'hi ha molts, i de poc exemplars també, alguns del tot vergonyosos, fins i tot delictius. Però aquest no és el tema d'avui.
Un altre escenari, òbviament, és quan els fets es coneixen perquè el menor els explica i els familiars, o ell mateix més tard, els denuncien.
Torno al primer supòsit, al del secret de confessió combinat amb la falta de queixa o denúncia per part del menor abusat, amb l'agreujant que la situació es cronifica i que el confessor sap que aquella persona a qui confessa tornarà a cometre (o és possible que torni a cometre) abusos sexuals amb menors.
És a dir, d'una banda tenim un menor o uns menors que segueixen exposats a les pulsions sexuals desordenades d'un adult (sacerdot o no).
D'una altra, tenim el confessor, que sap tot el que passa, però que obligat pel secret de confessió no pot fer res per protegir aquell menor (a banda de "donar consells" o negar l'absolució a l'abusador, cosa que en definitiva a la víctima no li serveix de res).
I d'una altra, tenim l'Església catòlica que defensa aquests escenaris "d'incapacitat d'actuació", encara que alhora lamenti "profundament" l'existència d'abusadors i de víctimes d'abusos (2).
És un escenari desconcertant, perquè l'Església amb la seva postura no demostra una actitud comprensiva, ni compassiva ni justa. La seva postura només és comprensiva "cap a les normes que ella mateixa ha instaurat", no és compassiva cap a la part més necessitada de compassió, la víctima (que segueix exposada a l'abusador), ni és una postura justa cap a ningú: ni cap a la víctima, ni cap a l'abusador, ni cap al conjunt de la societat.
De fet, el més normal seria que en aquest cas la postura de l'Església (i dels sacerdots que la respecten) fos considerada com a delictiva. En tant que oficialitza i justifica conductes "denegadores d'auxili".
La denegació d'auxili en alguns supòsits està tipificada com a punible per la llei. Per exemple, quan aquesta denegació d'auxili es produeix en relació a una persona que ha tingut un accident. Si aquesta denegació d'auxili es considera un delicte (actualment és així), com és que en aquest altre cas dels menors víctimes d'abusos sexuals no es pot fer el mateix? Amb més motiu, tenint en compte això, que la víctima és un menor.
--
(1) http://www.abc.es/sociedad/abci-comision-australiana-investiga-pederastia-recomienda-iglesia-celibato-opcional-201712151057_noticia.html
(2) Com va fer el Papa Francesc durant el seu recent viatge a Sud-americà (gener 2018), cosa que no li va impedir en un moment determinat mostrar més preocupació per la defensa dels seus bisbes que pel sofriment de les víctimes, un error, el seu, del qual posteriorment es va disculpar. Pel que fa al secret de confessió en aquests casos, ignoro si durant aquest viatge o en algun altre moment el Papa Francesc n'ha dit alguna cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)