15 d’ag. 2018
11 d’ag. 2018
Misioneras del Santísimo Sacramento
Al carrer Aribau hi ha el convent de les "Misioneras del Santísimo Sacramento y María Inmaculada". Fa cantonada amb el carrer Madrazo, i a una porta que hi ha a aquest carrer hi ha un petit cartell:
"Problemas con las drogas? Narcóticos Anónimos, Grupo Grácia 99. Martes y jueves, 19 a 20,30h."
Hi ha moltes persones que gràcies als grups d'Alcohòlics Anònims o Narcòtics Anònims han aconseguit controlar els seus problemes amb les drogues.
Gràcies a les "Misioneras del Santísimo Sacramento", aquest grup concret de Narcòtics Anònims té un local per reunir-se. No és una excepció, altres convents, parròquies o esglésies també són generoses amb l'espai de què disposen.
Que jo sigui ateu (i de vegades menjacapellans), no vol dir que també sigui cec.
"Problemas con las drogas? Narcóticos Anónimos, Grupo Grácia 99. Martes y jueves, 19 a 20,30h."
Hi ha moltes persones que gràcies als grups d'Alcohòlics Anònims o Narcòtics Anònims han aconseguit controlar els seus problemes amb les drogues.
Gràcies a les "Misioneras del Santísimo Sacramento", aquest grup concret de Narcòtics Anònims té un local per reunir-se. No és una excepció, altres convents, parròquies o esglésies també són generoses amb l'espai de què disposen.
Que jo sigui ateu (i de vegades menjacapellans), no vol dir que també sigui cec.
10 d’ag. 2018
Vidres trencats i serps verinoses
"¡L'infern!... ¡Quina cosa més terrible! Si et condemnessin a estar-te en una habitació tancada i aparedada, sense cap obertura, sense veure-hi ni la més petita escletxa de llum, sense haver-hi res per a reposar jamai; i a terra tot ple de vidres trencats, esbarzers amb fortes punxes i serps verinoses que contínuament mossegen... i tot roent de foc... ¡I això no sols un dia, ni una setmana, sinó tota la vida! Només de pensar-hi ja t'esgarrifes. És cosa molt més terrible l'infern i dura per sempre més."
Just abans d'aquest fragment, hi ha aquest altre:
"Un dia o altre has de presentar-te davant de Déu, qui t'ha de judicar. Ni la més petita falta passarà per alt davant de sa mirada divina que tot ho veu i tot ho sap. L'Àngel de la Guarda estarà present per donar testimoni de tot lo que t'ha vist fer i sentir dir. I el dimoni també t'acusarà de les faltes i pecats en què t'haurà pogut fer caure. Considera l'horror de l'ànima al presentar-se davant aquest Jutge i testimonis, si s'hi presenta sense la vestidura de la gràcia de Déu, perduda pel pecat mortal. Ja no és filla ni amiga de Déu, qui l'ha de condemnar a les penes eternes de l'infern... allà amb Llucifer i demés dimonis, amb Judes i altres lladres, assassins i renegaires escandalosos."
Són fragments de "El primer llibre de la noia cristana. Formació religiosa de la infància". De Mn. Eudald Serra i Buixó. Barcelona, 1936. (1)
És a dir, que el dia del Judici Final la mirada inquisidora de Déu comptarà amb l'ajuda de les acusacions particulars de l'Àngel de la Guarda i el dimoni (el que faltava, Déu ajudat pel dimoni!). Un judici, a més, sense advocat defensor (i per tant "de dubtosa legalitat"). Tot això, per tal que "a la noia cristiana" que es prepara per a fer la Primera Comunió, o que ja l'ha fet (el llibre està dirigit "als infants de set anys"), li quedi ben clar en què consisteix "l'amor infinit de Déu". (2)
Els Testimonis de Jehovà, en general tan rebuscats com els catòlics, com a mínim, es van atrevir a liquidar l'infern. Segons ells, per als bons hi haurà premi, el Cel, però pels dolents "no hi haurà res", es moriran i punt i final. Entre una invenció i l'altra (dic invenció perquè parlo com a descregut que sóc), sens dubte és una concepció molt més compassiva la dels Testimonis de Jehovà.
De la inexistència de l'infern segons els Testimonis de Jehovà me'n vaig assabentar fa poc, i a partir de llavors em miro amb més simpatia aquestes persones que, de manera incansable, surten cada dia al carrer per explicar, a qui la vulgui escoltar, "la seva bona nova".
--
(1) Editat pel Foment de la Pietat, Carrer Duran i Bas, 9 i 11 (pàg. 126 i 127). El normal seria suposar que es va publicar abans del 18 de juliol. Però diu que és la "Cinquena edició - Dels 60.000 als 70.000". I en una nota del final del llibre diu: "Amb la publicació de l'edició 1938 de 'Preces et pia opera indulgentiis ditata', han estat modificades algunes de les indulgències (...)". Un embolic de dates però que en qualsevol cas fa suposar que durant la Guerra Civil, a Barcelona, es seguien publicant llibres religiosos, i amb tirades importants. D'entrada, a falta de més referències, m'he quedat desconcertat.
(2) L'altra cosa curiosa és això que a causa del pecat "deixem de ser fills de Déu". Quina mena de pare més "desnaturalitzat", que segons com es porten els seus fills, és pare o deixa de ser-ho.
Just abans d'aquest fragment, hi ha aquest altre:
"Un dia o altre has de presentar-te davant de Déu, qui t'ha de judicar. Ni la més petita falta passarà per alt davant de sa mirada divina que tot ho veu i tot ho sap. L'Àngel de la Guarda estarà present per donar testimoni de tot lo que t'ha vist fer i sentir dir. I el dimoni també t'acusarà de les faltes i pecats en què t'haurà pogut fer caure. Considera l'horror de l'ànima al presentar-se davant aquest Jutge i testimonis, si s'hi presenta sense la vestidura de la gràcia de Déu, perduda pel pecat mortal. Ja no és filla ni amiga de Déu, qui l'ha de condemnar a les penes eternes de l'infern... allà amb Llucifer i demés dimonis, amb Judes i altres lladres, assassins i renegaires escandalosos."
Són fragments de "El primer llibre de la noia cristana. Formació religiosa de la infància". De Mn. Eudald Serra i Buixó. Barcelona, 1936. (1)
És a dir, que el dia del Judici Final la mirada inquisidora de Déu comptarà amb l'ajuda de les acusacions particulars de l'Àngel de la Guarda i el dimoni (el que faltava, Déu ajudat pel dimoni!). Un judici, a més, sense advocat defensor (i per tant "de dubtosa legalitat"). Tot això, per tal que "a la noia cristiana" que es prepara per a fer la Primera Comunió, o que ja l'ha fet (el llibre està dirigit "als infants de set anys"), li quedi ben clar en què consisteix "l'amor infinit de Déu". (2)
Els Testimonis de Jehovà, en general tan rebuscats com els catòlics, com a mínim, es van atrevir a liquidar l'infern. Segons ells, per als bons hi haurà premi, el Cel, però pels dolents "no hi haurà res", es moriran i punt i final. Entre una invenció i l'altra (dic invenció perquè parlo com a descregut que sóc), sens dubte és una concepció molt més compassiva la dels Testimonis de Jehovà.
De la inexistència de l'infern segons els Testimonis de Jehovà me'n vaig assabentar fa poc, i a partir de llavors em miro amb més simpatia aquestes persones que, de manera incansable, surten cada dia al carrer per explicar, a qui la vulgui escoltar, "la seva bona nova".
--
(1) Editat pel Foment de la Pietat, Carrer Duran i Bas, 9 i 11 (pàg. 126 i 127). El normal seria suposar que es va publicar abans del 18 de juliol. Però diu que és la "Cinquena edició - Dels 60.000 als 70.000". I en una nota del final del llibre diu: "Amb la publicació de l'edició 1938 de 'Preces et pia opera indulgentiis ditata', han estat modificades algunes de les indulgències (...)". Un embolic de dates però que en qualsevol cas fa suposar que durant la Guerra Civil, a Barcelona, es seguien publicant llibres religiosos, i amb tirades importants. D'entrada, a falta de més referències, m'he quedat desconcertat.
(2) L'altra cosa curiosa és això que a causa del pecat "deixem de ser fills de Déu". Quina mena de pare més "desnaturalitzat", que segons com es porten els seus fills, és pare o deixa de ser-ho.
7 d’ag. 2018
2 d’ag. 2018
L'Elisabet i el gitano
(salut mental i oracions)
https://horitzontal.blogspot.com/2018/08/lelisabet-i-el-gitano.html
https://horitzontal.blogspot.com/2018/08/lelisabet-i-el-gitano.html
12 de jul. 2018
"Mi única señora es la verdad”
És el títol de l'entrevista que li va fer el Víctor-M. Amela a la Pilar Urbano (La Vanguardia, 30/06/2018).
El text de l'entrevista diu exactament: "Al margen de que yo sea del Opus Dei..., ¡la verdad es una, y es mi única señora! (...) ¡La verdad es mi única señora!"
Recordo quan fa potser dos anys vaig llegir "El hombre de Villa Tevere", de la Pilar Urbano, publicat el 1995, després de la beatificació d'Escrivá de Balaguer el 1992 i suposo que amb el lloable propòsit de contribuir al seu procés de santificació, culminat el 2002. (1)
“Mi única señora es la verdad”, diu la Pilar Urbano, suposo que oblidant-se "dels pecats d'omissió", i dels d'exageració, i dels de distorsió, i dels d'ensucrament... d'aquests "pecats" amb els quals va anar adornant de manera generosa el munt de pàgines del seu llibre sobre Escrivá de Balaguer.
No he llegit mai cap biografia d'Escrivá de Balaguer escrita per persones de l'Opus, o simpatitzants de l'Opus, amb un mínim d'objectivitat, alliberada de la por "de parlar de tot". Sempre domina el biaix laudatori i la clara determinació de contribuir a alimentar el mite, la imatge "de la vida de santedat" d'Escrivá de Balaguer des del dia que va néixer i fins al dia que va morir. Sense cap mena de dubte o d'objecció, sense ni la més petita clivella.
El llibre de la Pilar Urbano no és cap excepció, al contrari. Per això sobta el títol de l'entrevista. Per descomptat, ella està convençuda del que diu.
--
(1) De fet no el vaig llegir sencer, m'enfarfegava massa. Perquè l'obrís per la pàgina que fos, en totes hi trobava aquerst to acrític i a sobre (per a mi) empastat i carregós.
El text de l'entrevista diu exactament: "Al margen de que yo sea del Opus Dei..., ¡la verdad es una, y es mi única señora! (...) ¡La verdad es mi única señora!"
Recordo quan fa potser dos anys vaig llegir "El hombre de Villa Tevere", de la Pilar Urbano, publicat el 1995, després de la beatificació d'Escrivá de Balaguer el 1992 i suposo que amb el lloable propòsit de contribuir al seu procés de santificació, culminat el 2002. (1)
“Mi única señora es la verdad”, diu la Pilar Urbano, suposo que oblidant-se "dels pecats d'omissió", i dels d'exageració, i dels de distorsió, i dels d'ensucrament... d'aquests "pecats" amb els quals va anar adornant de manera generosa el munt de pàgines del seu llibre sobre Escrivá de Balaguer.
No he llegit mai cap biografia d'Escrivá de Balaguer escrita per persones de l'Opus, o simpatitzants de l'Opus, amb un mínim d'objectivitat, alliberada de la por "de parlar de tot". Sempre domina el biaix laudatori i la clara determinació de contribuir a alimentar el mite, la imatge "de la vida de santedat" d'Escrivá de Balaguer des del dia que va néixer i fins al dia que va morir. Sense cap mena de dubte o d'objecció, sense ni la més petita clivella.
El llibre de la Pilar Urbano no és cap excepció, al contrari. Per això sobta el títol de l'entrevista. Per descomptat, ella està convençuda del que diu.
--
(1) De fet no el vaig llegir sencer, m'enfarfegava massa. Perquè l'obrís per la pàgina que fos, en totes hi trobava aquerst to acrític i a sobre (per a mi) empastat i carregós.
2 de maig 2018
Literatura no oficial
En relació a les fonts de documentació sobre l'Opus durant anys em vaig limitar a fer servir la "literatura oficial", és a dir, les publicacions del seu fundador i les d'altres membres de l'Opus. Vaig mantenir aquest criteri de forma rigorosa: volia que tot el que pogués dir de l'Opus, si feia referència a documents escrits, es basés només en aquest tipus de fonts.
Més endavant em vaig adonar que, de manera paradoxal, algunes referències "oficials" que volia utilitzar només les podia localitzar en publicacions alienes a l'Opus, a causa del secretisme amb què l'Opus gestiona part de la seva pròpia documentació. Un secretisme del tot legítim, però que si més no encaixa poc amb la reiteració d'absoluta transparència per part dels seus dirigents i portaveus. (1)
Aquesta curiosa realitat, la necessitat d'acudir a fonts alienes a l'Opus per tal d'aconseguir documentació oficial de l'Opus, va tenir una altra conseqüència. A aquestes publicacions jo només hi havia anat a buscar informació oficial, però és clar, també m'hi vaig trobar opinions i testimonis de persones que n'havien marxat. Sense haver-m'ho proposat, em vaig veure al mig d'aquell món que d'entrada havia evitat, el de la literatura crítica amb l'Opus.
I el que primer era una lectura casual (conseqüència "accidental" d'un altre objectiu) de mica en mica es va anar convertint en un "projecte de lectura" per ell mateix.
Inundat com estava fins llavors de documentació oficial i per tant favorable a l'Opus (amb independència que a mi aquells textos oficials sovint em servissin per formar-me una opinió desfavorable de l'organització), en aquell moment em va semblar interessant submergir-me en aquell altre tipus de publicacions. Em va semblar que el contrast d'aquests dos corrents d'opinió, de signe contrari, em seria útil per revisar la meva pròpia opinió. Una opinió que ja he reconegut diferents vegades i de manera explícita que no és favorable ni a la figura del fundador de l'Opus ni al mateix Opus com a organització.
En aquesta literatura no oficial (en la part d'aquesta literatura que he consultat, que segurament és petita, perquè no sóc cap estudiós del tema i el temps que li he dedicat és limitat) he trobat de tot, des d'opinions que no he compartit o tons que m'han incomodat, fins a opinions i tons que m'han semblat ponderats, adequats.
El cert és que m'he anat quedant atrapat en aquestes lectures, perquè a més m'ha passat una altra cosa: hi he anat trobant el que per a mi eren peces d'un trencaclosques, peces relacionades amb altres peces que ja tenia, i que m'han ajudat en alguns casos a dibuixar una mica millor algunes formes de fer, algunes escenes, alguns temes, alguns episodis. De vegades m'ha passat que he vist que alguna intuïció meva coincidia amb informacions que anava trobant, i llavors això em donava més seguretat en relació a alguna de les afirmacions que ja havia fet.
Aquestes lectures, i les noves reflexions sobre alguns aspectes de l'Opus que en alguns casos m'han provocat, també m'han servit per tenir més clar que els aspectes crítics de l'Opus que jo ja havia comentat no els havia tractat de manera exagerada, ni qualitativament ni quantitativament, sinó que ho havia fet fins i tot amb força moderació. És a dir, que de l'Opus se'n poden dir moltes més coses de les que jo he dit, i més contundents.
L'argument (repetit reiteradament des de l'Opus) que les afirmacions i opinions de les persones que han marxat de l'Opus com a norma no mereixen cap credibilitat perquè estan marcades pel ressentiment em semblen tan infantils com qualsevol altra generalització. De tergiversacions, exageracions, ocultacions, etc. n'hi pot haver exactament igual a una banda i a l'altra, tant a la banda de la gent de l'Opus com a la dels crítics amb l'Opus. (2)
Al capdavall, és cadascú, a partir del seu propi criteri i a través del seu propi esforç per ampliar les fonts d'informació i aprofundir les reflexions, qui ha d'anar construint, si vol, la seva pròpia opinió. Sobre el que sigui.
I és només això el que jo he intentat fer sempre que he parlat de l'Opus. Sense la pretensió d'atribuir-me, en cap moment, un presumpte monopoli de la veritat.
--
(1) La documentació a què em refereixo són les constitucions, reglaments, normes, cartes i comentaris del fundador i de les persones amb càrrecs directius dins de l'organigrama de l'Opus. De tota manera, al final la informació que he utilitzat d'aquesta procedència (recollida en publicacions no oficials) ha estat mínima, en comparació amb la resta de referències sobre l'Opus pertanyents a la literatura oficial i publicada en les publicacions oficials.
(2) Per exemple, per part dels crítics amb l'Opus, quan diuen que tot el que diu l'Opus és mentida. O per part de l'Opus, quan diuen que el que ells diuen és la veritat, "perquè parlen del que coneixen". Si de cas, la diferència és que en el cas de la literatura oficial hi ha criteris i postures més consensuats, "toca dir això", mentre que en el sector crític no hi ha aquesta uniformitat. Però que tot estigui més controlat no vol dir que sigui veritat (ni que no ho sigui).
Més endavant em vaig adonar que, de manera paradoxal, algunes referències "oficials" que volia utilitzar només les podia localitzar en publicacions alienes a l'Opus, a causa del secretisme amb què l'Opus gestiona part de la seva pròpia documentació. Un secretisme del tot legítim, però que si més no encaixa poc amb la reiteració d'absoluta transparència per part dels seus dirigents i portaveus. (1)
Aquesta curiosa realitat, la necessitat d'acudir a fonts alienes a l'Opus per tal d'aconseguir documentació oficial de l'Opus, va tenir una altra conseqüència. A aquestes publicacions jo només hi havia anat a buscar informació oficial, però és clar, també m'hi vaig trobar opinions i testimonis de persones que n'havien marxat. Sense haver-m'ho proposat, em vaig veure al mig d'aquell món que d'entrada havia evitat, el de la literatura crítica amb l'Opus.
I el que primer era una lectura casual (conseqüència "accidental" d'un altre objectiu) de mica en mica es va anar convertint en un "projecte de lectura" per ell mateix.
Inundat com estava fins llavors de documentació oficial i per tant favorable a l'Opus (amb independència que a mi aquells textos oficials sovint em servissin per formar-me una opinió desfavorable de l'organització), en aquell moment em va semblar interessant submergir-me en aquell altre tipus de publicacions. Em va semblar que el contrast d'aquests dos corrents d'opinió, de signe contrari, em seria útil per revisar la meva pròpia opinió. Una opinió que ja he reconegut diferents vegades i de manera explícita que no és favorable ni a la figura del fundador de l'Opus ni al mateix Opus com a organització.
En aquesta literatura no oficial (en la part d'aquesta literatura que he consultat, que segurament és petita, perquè no sóc cap estudiós del tema i el temps que li he dedicat és limitat) he trobat de tot, des d'opinions que no he compartit o tons que m'han incomodat, fins a opinions i tons que m'han semblat ponderats, adequats.
El cert és que m'he anat quedant atrapat en aquestes lectures, perquè a més m'ha passat una altra cosa: hi he anat trobant el que per a mi eren peces d'un trencaclosques, peces relacionades amb altres peces que ja tenia, i que m'han ajudat en alguns casos a dibuixar una mica millor algunes formes de fer, algunes escenes, alguns temes, alguns episodis. De vegades m'ha passat que he vist que alguna intuïció meva coincidia amb informacions que anava trobant, i llavors això em donava més seguretat en relació a alguna de les afirmacions que ja havia fet.
Aquestes lectures, i les noves reflexions sobre alguns aspectes de l'Opus que en alguns casos m'han provocat, també m'han servit per tenir més clar que els aspectes crítics de l'Opus que jo ja havia comentat no els havia tractat de manera exagerada, ni qualitativament ni quantitativament, sinó que ho havia fet fins i tot amb força moderació. És a dir, que de l'Opus se'n poden dir moltes més coses de les que jo he dit, i més contundents.
L'argument (repetit reiteradament des de l'Opus) que les afirmacions i opinions de les persones que han marxat de l'Opus com a norma no mereixen cap credibilitat perquè estan marcades pel ressentiment em semblen tan infantils com qualsevol altra generalització. De tergiversacions, exageracions, ocultacions, etc. n'hi pot haver exactament igual a una banda i a l'altra, tant a la banda de la gent de l'Opus com a la dels crítics amb l'Opus. (2)
Al capdavall, és cadascú, a partir del seu propi criteri i a través del seu propi esforç per ampliar les fonts d'informació i aprofundir les reflexions, qui ha d'anar construint, si vol, la seva pròpia opinió. Sobre el que sigui.
I és només això el que jo he intentat fer sempre que he parlat de l'Opus. Sense la pretensió d'atribuir-me, en cap moment, un presumpte monopoli de la veritat.
--
(1) La documentació a què em refereixo són les constitucions, reglaments, normes, cartes i comentaris del fundador i de les persones amb càrrecs directius dins de l'organigrama de l'Opus. De tota manera, al final la informació que he utilitzat d'aquesta procedència (recollida en publicacions no oficials) ha estat mínima, en comparació amb la resta de referències sobre l'Opus pertanyents a la literatura oficial i publicada en les publicacions oficials.
(2) Per exemple, per part dels crítics amb l'Opus, quan diuen que tot el que diu l'Opus és mentida. O per part de l'Opus, quan diuen que el que ells diuen és la veritat, "perquè parlen del que coneixen". Si de cas, la diferència és que en el cas de la literatura oficial hi ha criteris i postures més consensuats, "toca dir això", mentre que en el sector crític no hi ha aquesta uniformitat. Però que tot estigui més controlat no vol dir que sigui veritat (ni que no ho sigui).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)