Sobre Escrivá de Balaguer, l'Opus i el llatí se'n podria fer una tesi doctoral. Un dels punts podria ser les Constitucions de 1950. En llatí, és clar, i de les quals ningú no ens diu que probablement (òbviament?) són una traducció. Del castellà, ja que llavors aquesta era la "llengua de treball" evident de l'Opus.
D'aquesta elaboració en castellà i posterior traducció al llatí no en puc aportar cap prova, només indicis de sentit comú: Escrivá de Balaguer i els seus col.laboradors devien redactar el text de la manera que els era més fàcil, en castellà, que era com parlaven entre ells, ja que era com s'expressaven millor, al ser el seu idioma matern.
Després d'haver-hi estat treballant (corregint aquí, afegint allà, etc.), quan van donar per bo el text, va ser quan el van traduir al llatí (hi ha qui diu que a un llatí de baixa qualitat, però aquesta és una altra història).
Suposo que llavors, per tal que no en quedessin pistes, devien destruir l'original en castellà i, de propina, per acabar d'arrodonir la feina, en van prohibir "la retraducció". Al castellà o a qualsevol altra llengua. Una prohibició de traducció del tot explícita, recollida en un dels punts de les mateixes Constitucions.
I tot això és important? Doncs no, però sí curiós. I significatiu d'una determinada manera de fer les coses. Després, que cadascú, si vol, ho avaluï de la manera que consideri més oportuna.
24 d’abr. 2019
20 d’abr. 2019
Déu i el sofriment "buscat"
"Creo que Dios no existe, y si existe... ¡no tiene perdón de Dios!" José Sacristán (1)
La humanitat ha pecat. El deu dels cristians està preocupat, perquè la situació és complicada. El cas és que el pecat de la humanitat és un tipus de pecat greu (la desobediència), i a més és un pecat que no s'extingeix amb el pecador, sinó que es transmet de generació en generació.
Llavors el déu dels cristians pensa, reflexiona (sense presses, durant mil.lenis), i finalment troba la solució: decideix tenir un fill. Un fill meitat deu i meitat home. Pren aquesta decisió perquè té un pla per a aquest fill: vol que aquest fill (després d'una infantesa normal i d’uns anys de predicació), als 33 anys sigui torturat i sotmès a una mort lenta i terrible. La crucifixió.
És a dir, aquest deu dels cristians decideix (programa) tenir un fill per tal que aquest fill seu pateixi i, finalment, sigui executat. El patiment i la mort cruel formen part del pla. L’objectiu d’aquesta decisió (d'aquesta aberració paterna), és que la humanitat sigui alliberada de l'antic pecat (el pecat remot, i alhora hereditari, dels mitològics Adam i Eva).
Tot això és pensat, programat, cal remarcar-ho, per un déu suposadament omnipotent, bondadós, misericordiós, etc. Un déu que en principi sembla que s’hauria pogut inventar alguna altra alternativa menys retorçada i cruel, si és que volia reparar "aquesta imperfecció" de la seva creació.
(tota llibertat humana és relativa, de manera que Déu -ja que era omnipotent- se suposa que es podria haver inventat "un altre model de llibertat"... però el cas és que es va inventar el model que es va inventar)
Però la seva "ocurrència" va ser encara més morbosa, perquè tot aquest disseny "psicopàtic" el va presentar com un model de conducta a seguir "per a tota la humanitat cristiana". Déu no només sacrifica el seu fill, sinó que a més vol que tota la humanitat també es sacrifiqui.
Per tant, tots els cristians han de seguir l’exemple de Crist, el fill de Déu. Han de buscar aquest dolor i aquest sofriment, per tal que el "Pare celestial" estigui content, ja que segons sembla, aquesta mena de coses a Ell li agraden.
La "història clínica" d'aquest déu cristià seria digna de figurar dins d’una selecció de casos especialment greus de perversions mentals. Perquè a més, segons Déu, tot això ho fa per amor: sí, per amor (se'ns diu), Déu enalteix el sofriment, exhorta al sofriment, s'alegra del sofriment. I el curiós és que, de manera sorprenent, aquest relat ha aconseguit il.lusionar i arrossegar milions de persones durant segles. I segueix tenint encara un protagonisme important (per exemple, avui encara hi ha catòlics que segueixen fent un ús habitual de cilicis i altres pràctiques mortificants "buscades").
Tot això, és clar, per als descreguts com jo són rondalles. Però quan era petit aquestes rondalles eren veritats. Em va durar poc: de mica en mica, aquesta història morbosa d'un Déu content perquè la gent és flagel.la em va començar a fer urticària. Suposo que va ser un dels motius pels quals vaig deixar de ser practicant i creient. No l'únic motiu, però potser sí el principal (si de cas, un altre dia ja parlaré dels altres...).
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 12/04/2019
La humanitat ha pecat. El deu dels cristians està preocupat, perquè la situació és complicada. El cas és que el pecat de la humanitat és un tipus de pecat greu (la desobediència), i a més és un pecat que no s'extingeix amb el pecador, sinó que es transmet de generació en generació.
Llavors el déu dels cristians pensa, reflexiona (sense presses, durant mil.lenis), i finalment troba la solució: decideix tenir un fill. Un fill meitat deu i meitat home. Pren aquesta decisió perquè té un pla per a aquest fill: vol que aquest fill (després d'una infantesa normal i d’uns anys de predicació), als 33 anys sigui torturat i sotmès a una mort lenta i terrible. La crucifixió.
És a dir, aquest deu dels cristians decideix (programa) tenir un fill per tal que aquest fill seu pateixi i, finalment, sigui executat. El patiment i la mort cruel formen part del pla. L’objectiu d’aquesta decisió (d'aquesta aberració paterna), és que la humanitat sigui alliberada de l'antic pecat (el pecat remot, i alhora hereditari, dels mitològics Adam i Eva).
Tot això és pensat, programat, cal remarcar-ho, per un déu suposadament omnipotent, bondadós, misericordiós, etc. Un déu que en principi sembla que s’hauria pogut inventar alguna altra alternativa menys retorçada i cruel, si és que volia reparar "aquesta imperfecció" de la seva creació.
(tota llibertat humana és relativa, de manera que Déu -ja que era omnipotent- se suposa que es podria haver inventat "un altre model de llibertat"... però el cas és que es va inventar el model que es va inventar)
Però la seva "ocurrència" va ser encara més morbosa, perquè tot aquest disseny "psicopàtic" el va presentar com un model de conducta a seguir "per a tota la humanitat cristiana". Déu no només sacrifica el seu fill, sinó que a més vol que tota la humanitat també es sacrifiqui.
Per tant, tots els cristians han de seguir l’exemple de Crist, el fill de Déu. Han de buscar aquest dolor i aquest sofriment, per tal que el "Pare celestial" estigui content, ja que segons sembla, aquesta mena de coses a Ell li agraden.
La "història clínica" d'aquest déu cristià seria digna de figurar dins d’una selecció de casos especialment greus de perversions mentals. Perquè a més, segons Déu, tot això ho fa per amor: sí, per amor (se'ns diu), Déu enalteix el sofriment, exhorta al sofriment, s'alegra del sofriment. I el curiós és que, de manera sorprenent, aquest relat ha aconseguit il.lusionar i arrossegar milions de persones durant segles. I segueix tenint encara un protagonisme important (per exemple, avui encara hi ha catòlics que segueixen fent un ús habitual de cilicis i altres pràctiques mortificants "buscades").
Tot això, és clar, per als descreguts com jo són rondalles. Però quan era petit aquestes rondalles eren veritats. Em va durar poc: de mica en mica, aquesta història morbosa d'un Déu content perquè la gent és flagel.la em va començar a fer urticària. Suposo que va ser un dels motius pels quals vaig deixar de ser practicant i creient. No l'únic motiu, però potser sí el principal (si de cas, un altre dia ja parlaré dels altres...).
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 12/04/2019
13 de març 2019
Abusos sexuals a menors - 2
Em vaig referir a la falta de legitimitat per part de l'Església per parlar dels abusos a menors comesos en l'àmbit familiar. Repeteixo els motius: no perquè aquests abusos no siguin una realitat, sinó pel fet que si ella, l'Església, en parla, més que un interès legítim pel problema, el que demostra és una voluntat de distracció en relació a les seves pròpies responsabilitats.
És a dir, l'argument és veritat, del tot (malauradament). Però no és moralment legítim que (ara per ara) l'Església el faci servir. Més endavant, si és capaç de fer net "a casa seva", de netejar "la seva pròpia roba bruta", llavors sí que podria començar a parlar d'altres robes brutes.
"Como los hijos buenos de Noé, cubre con la capa de la caridad las miserias que veas en tu padre, el Sacerdote."
Crec que aquesta cita reflecteix bé l'actitud històrica de l'Església, en general, en relació a la seva roba bruta. És de Camino (punt 75), d'Escrivá de Balaguer. Però si la faig servir no és perquè vulgui establir cap relació especial entre aquest tema dels abusos i l'Opus.
La faig servir només perquè la tenia present (sempre tinc present l'Opus, aquesta és una altra història), i perquè crec que el que diu encaixa amb el que he exposat. És a dir, l'actitud històrica de l'Església pel que fa als temes, siguin els que siguin, que "embruten" la seva imatge i soscaven la seva presumpta exemplaritat.
I ja que hi som, una altra cita, com a exemple dels embolics que es fan alguns sectors de l'Església:
"¡Qué pena, un "hombre de Dios" pervertido! -Pero ¡cuánta más pena, un "hombre de Dios" tibio y mundano!" (punt 414 de Camino).
És a dir, que per a algunes persones o sectors de l'Església, es veu que és preferible un pervertit, per exemple un pederasta depredador, que un "tibio y mundano", que no fa mal a ningú.
Tenen molta feina pendent, a l'Església...
És a dir, l'argument és veritat, del tot (malauradament). Però no és moralment legítim que (ara per ara) l'Església el faci servir. Més endavant, si és capaç de fer net "a casa seva", de netejar "la seva pròpia roba bruta", llavors sí que podria començar a parlar d'altres robes brutes.
"Como los hijos buenos de Noé, cubre con la capa de la caridad las miserias que veas en tu padre, el Sacerdote."
Crec que aquesta cita reflecteix bé l'actitud històrica de l'Església, en general, en relació a la seva roba bruta. És de Camino (punt 75), d'Escrivá de Balaguer. Però si la faig servir no és perquè vulgui establir cap relació especial entre aquest tema dels abusos i l'Opus.
La faig servir només perquè la tenia present (sempre tinc present l'Opus, aquesta és una altra història), i perquè crec que el que diu encaixa amb el que he exposat. És a dir, l'actitud històrica de l'Església pel que fa als temes, siguin els que siguin, que "embruten" la seva imatge i soscaven la seva presumpta exemplaritat.
I ja que hi som, una altra cita, com a exemple dels embolics que es fan alguns sectors de l'Església:
"¡Qué pena, un "hombre de Dios" pervertido! -Pero ¡cuánta más pena, un "hombre de Dios" tibio y mundano!" (punt 414 de Camino).
És a dir, que per a algunes persones o sectors de l'Església, es veu que és preferible un pervertit, per exemple un pederasta depredador, que un "tibio y mundano", que no fa mal a ningú.
Tenen molta feina pendent, a l'Església...
11 de març 2019
Abusos sexuals de menors
El Papa, un bisbe, cap representant de l'Església, en aquests moments no té cap dret moral a referir-se als abusos sexuals de menors comesos en l'àmbit familiar. No perquè no sigui veritat que la majoria d'abusos es cometen en l'àmbit familiar (potser al voltant d'un 90%). Aquesta és una trista i dramàtica realitat. Com també ho és que en l'àmbit extra-familiar el tant per cent de casos d'abusos protagonitzats per religiosos és només una part (és probable que no la més important, no en tinc les dades) de tots els abusos comesos (abusos comesos per professors, entrenadors esportius, etc.).
Això ho pot dir (té legitimitat per dir-ho) molta gent. I cal dir-ho. Però avui, de moment, cap representant de l'Església no està legitimat per dir-ho. I si ho diu (el Papa, un bisbe, qualsevol persona de l'Església), és una indecència, perquè el que posa en evidència és que la preocupació més gran ara mateix de l'Església és la seva autoprotecció, el propi prestigi, la seva imatge. I no els abusos patits per "les seves" víctimes.
L'Església, amb els seus més de dos mil anys d'història, ha d'endreçar casa seva a fons, i de moment, els darrers passos que ha fet són del tot insuficients (inclosa aquesta recent cimera de febrer organitzada pel Papa). Per això, insisteixo, no té cap dret, "encara", a parlar dels altres abusadors. Primer se l'ha de guanyar (el dret a parlar).
Tant de bo arribi a tenir aquest dret algun dia... només depèn d'ella.
Això ho pot dir (té legitimitat per dir-ho) molta gent. I cal dir-ho. Però avui, de moment, cap representant de l'Església no està legitimat per dir-ho. I si ho diu (el Papa, un bisbe, qualsevol persona de l'Església), és una indecència, perquè el que posa en evidència és que la preocupació més gran ara mateix de l'Església és la seva autoprotecció, el propi prestigi, la seva imatge. I no els abusos patits per "les seves" víctimes.
L'Església, amb els seus més de dos mil anys d'història, ha d'endreçar casa seva a fons, i de moment, els darrers passos que ha fet són del tot insuficients (inclosa aquesta recent cimera de febrer organitzada pel Papa). Per això, insisteixo, no té cap dret, "encara", a parlar dels altres abusadors. Primer se l'ha de guanyar (el dret a parlar).
Tant de bo arribi a tenir aquest dret algun dia... només depèn d'ella.
8 de març 2019
Dia de la dona
"Escrivá de Balaguer apoyó como nadie a la mujer."
Covadonga O'Shea (1)
"'¿Acaso no tenemos facultad de llevar en los viajes alguna mujer hermana en Jesucristo, para que nos asista, como hacen los demás apóstoles y los parientes del Señor y el mismo Pedro?' Esto dice San Pablo en su primera epístola a los Corintios. -No es posible desdeñar la colaboración de 'la mujer en el apostolado'."
Camino, punt 980.
"Todos los actos comunes de la Sección de varones se cerrarán con esta súplica piadosa: "Santa María, Esperanza nuestra, Morada de sabiduría, ruega por nosotros"; y en la Sección de mujeres: "Santa María, Esperanza nuestra, Sierva del Señor, ruega por nosotras"."
Constitucions de l'Opus Dei de 1950, punt 237.
"Hay una propaganda diabólica internacional para corromper a la mujer (...) Y, si corrompen a la mujer han corrompido a toda la casa. Por eso es muy oportuno que se decidan, gentes de buen criterio, a vestir a la mujer de manera que esté, que estén, guapas, atrayentes, que vayan simpáticas, que puedan naturalmente moverse en la vida social sin llamar la atención, más que por eso, por su elegancia, pero no por su porquería, ¿de acuerdo? (...) Esta todo perfectamente diabólicamente organizado. Corrompida la mujer, corrompida la madre, corrompidas las hijas (...)"
Escrivá de Balaguer (2)
I podria seguir, citant altres punts de Camino, o de les Constitucions de 1950, o més frases de la mateixa Covadonga O'Shea i altres numeraries i numeraris de l'Opus, o més frases d'Escrivá de Balaguer...
I per descomptat, també podria citar cometaris (sobre la condició de la dona dins de l'Opus) de dones que han deixat l'Opus, i aquests comentaris encara serien més sucallosos. (3)
--
(1) El Faro de Vigo, 12/04/2013. Covadonga O'Shea és numeraria de l'Opus Dei des del 1958. És periodista i va va ser una de les fundadores de la revista Telva.
https://www.farodevigo.es/gran-vigo/2013/04/12/covadonga-oshea-escriva-balaguer-apoyo-nadie-mujer/789499.html
(2) Frases del vídeo "Versión resumida de la tertulia con San Josemaría Escrivá de Balaguer en Brafa (Barcelona), que tuvo lugar en noviembre de 1972. 26 noviembre 1972, Brafa, Fiesta de Cristo Rei." Penjat a Youtube i accessible també des de:
https://opusdei.org/es-es/article/san-josemaria-escriva-balaguer-brafa-barcelona/
(3) Això fins ara no ho he fet mai, potser algun dia m'hauré d'animar a fer-ho (fins ara no ho he fet perquè el que ha dit l'Opus d'ell mateix sobre aquest tema ja em sembla prou significatiu).
Covadonga O'Shea (1)
"'¿Acaso no tenemos facultad de llevar en los viajes alguna mujer hermana en Jesucristo, para que nos asista, como hacen los demás apóstoles y los parientes del Señor y el mismo Pedro?' Esto dice San Pablo en su primera epístola a los Corintios. -No es posible desdeñar la colaboración de 'la mujer en el apostolado'."
Camino, punt 980.
"Todos los actos comunes de la Sección de varones se cerrarán con esta súplica piadosa: "Santa María, Esperanza nuestra, Morada de sabiduría, ruega por nosotros"; y en la Sección de mujeres: "Santa María, Esperanza nuestra, Sierva del Señor, ruega por nosotras"."
Constitucions de l'Opus Dei de 1950, punt 237.
"Hay una propaganda diabólica internacional para corromper a la mujer (...) Y, si corrompen a la mujer han corrompido a toda la casa. Por eso es muy oportuno que se decidan, gentes de buen criterio, a vestir a la mujer de manera que esté, que estén, guapas, atrayentes, que vayan simpáticas, que puedan naturalmente moverse en la vida social sin llamar la atención, más que por eso, por su elegancia, pero no por su porquería, ¿de acuerdo? (...) Esta todo perfectamente diabólicamente organizado. Corrompida la mujer, corrompida la madre, corrompidas las hijas (...)"
Escrivá de Balaguer (2)
I podria seguir, citant altres punts de Camino, o de les Constitucions de 1950, o més frases de la mateixa Covadonga O'Shea i altres numeraries i numeraris de l'Opus, o més frases d'Escrivá de Balaguer...
I per descomptat, també podria citar cometaris (sobre la condició de la dona dins de l'Opus) de dones que han deixat l'Opus, i aquests comentaris encara serien més sucallosos. (3)
--
(1) El Faro de Vigo, 12/04/2013. Covadonga O'Shea és numeraria de l'Opus Dei des del 1958. És periodista i va va ser una de les fundadores de la revista Telva.
https://www.farodevigo.es/gran-vigo/2013/04/12/covadonga-oshea-escriva-balaguer-apoyo-nadie-mujer/789499.html
(2) Frases del vídeo "Versión resumida de la tertulia con San Josemaría Escrivá de Balaguer en Brafa (Barcelona), que tuvo lugar en noviembre de 1972. 26 noviembre 1972, Brafa, Fiesta de Cristo Rei." Penjat a Youtube i accessible també des de:
https://opusdei.org/es-es/article/san-josemaria-escriva-balaguer-brafa-barcelona/
(3) Això fins ara no ho he fet mai, potser algun dia m'hauré d'animar a fer-ho (fins ara no ho he fet perquè el que ha dit l'Opus d'ell mateix sobre aquest tema ja em sembla prou significatiu).
4 de març 2019
Personatges carismàtics (Escrivá de Balaguer)
"Cuando estaba en una sala con gente, este hombre despedía una especie de aureola. Dominaba la sala, por encima de cualquiera que estuviera presente."
Alex Haley referint-se a Malcom X (1)
És una trobada d'un grup reduït de persones, algunes religioses i altres no, entre les primeres algunes de l'Opus. Una de les no religioses (no sé si indiferent, agnòstica o atea) explica que amb motiu del seu viatge de final de curs del col.legi, fa gairebé cinquanta anys, va assistir a una recepció de Monseñor Escrivá de Balaguer.
Diu que la seva proximitat i presència li va provocar un impacte molt especial, una sensació única, a causa del magnetisme que irradiava.
És un testimoni tan inesperat i alhora tan clar (mai hauria dit que aquesta persona pogués dir això) que em quedo bocabadat. Tant o més (suposo) que les persones de l'Opus presents, a les quals a més el testimoni els deu omplir de satisfacció.
Jo no vaig veure mai directament Monseñor Escrivá, però sempre m'he sentit atret per aquest personatge, entre altres coses, potser la principal, per aquesta capacitat d'atracció que tantes persones descriuen.
Només l'he vist en alguns vídeos, d'intervencions seves a tertúlies organitzades en escoles o altres centres de l'Opus. Me'n torno a mirar algun, per descomptat tenint clar que no té res a veure tenir una persona al davant que veure-la filmada.
Ho sé, no té res a veure: tenir una persona al davant, físicament (i a sobre en un ambient de simpatitzants i admiradors incondicionals, en una atmosfera emocionalment intensa, etc.), o mirar una foto o un vídeo d'aquesta persona. Les percepcions poden ser completament diferents.
Dic que miro els vídeos, i el cas és que quan veig i sento parlar Escrivá de Balaguer, l'entonació, el ritme, les cares que fa, el moviment de les mans, els moviments per la tarima, les reaccions del públic... Bé, sigui dit amb tot el respecte, però en lloc d'enlluernar-me, em recorda el Chiquito de la Calzada, tant per la manera d'actuar dels dos (val a dir que el Chiquito també el conec només a través de vídeos) com per les reaccions del públic.
En el cas del Chiquito, el seu és un públic que (com el d'Escrivá) va a les actuacions "perquè li agrada l'actor" i, per tant, digui pràcticament el que digui el Chiquito, està disposat a riure-li les gràcies (o presumptes gràcies).
Per cert, el Chiquito no és (tampoc) sant de la meva devoció, per això m'he referit a les presumptes gràcies. Presumptes sobretot quan tracta segons quins temes, per exemple quan fa servir estereotips homosexuals o inclou missatges masclistes. De fet, pel que fa als estereotips masclistes (amb comentaris i accents diferents), també són alguns dels moments que més em desagraden de les "actuacions" de Monseñor Escrivá.
Dic tot això i alhora penso què hauria passat si jo m'hagués trobat, quan era adolescent, en mig d'una d'aquestes tertúlies, en mig d'un d'aquests ambients enfervorits i admiratius. Ves a saber, potser també m'hauria sentit captivat i fascinat pel carisma de Monseñor Escrivá (suposo que carisma és la paraula correcta).
I en aquest cas, si hagués sigut així, la meva vida potser hauria sigut completament diferent de com ha sigut (de com és).
--
(1) A l'epíleg de "Malcom X", Ediciones B, 1992, p. 409. He estat dubtant entre fer servir aquesta cita o aquesta altra de Jean Filiatre: "Cuando se mira a los ojos de una persona fácilmente hipnotizable (...) se llega a paralizar la voluntad de esta persona, provocando en ella un estado especial conocido por el nombre de 'fascinación'." (Hipnosis por la imagen, P. Orrier Editor, Madrid, 1916, p. 8).
Alex Haley referint-se a Malcom X (1)
És una trobada d'un grup reduït de persones, algunes religioses i altres no, entre les primeres algunes de l'Opus. Una de les no religioses (no sé si indiferent, agnòstica o atea) explica que amb motiu del seu viatge de final de curs del col.legi, fa gairebé cinquanta anys, va assistir a una recepció de Monseñor Escrivá de Balaguer.
Diu que la seva proximitat i presència li va provocar un impacte molt especial, una sensació única, a causa del magnetisme que irradiava.
És un testimoni tan inesperat i alhora tan clar (mai hauria dit que aquesta persona pogués dir això) que em quedo bocabadat. Tant o més (suposo) que les persones de l'Opus presents, a les quals a més el testimoni els deu omplir de satisfacció.
Jo no vaig veure mai directament Monseñor Escrivá, però sempre m'he sentit atret per aquest personatge, entre altres coses, potser la principal, per aquesta capacitat d'atracció que tantes persones descriuen.
Només l'he vist en alguns vídeos, d'intervencions seves a tertúlies organitzades en escoles o altres centres de l'Opus. Me'n torno a mirar algun, per descomptat tenint clar que no té res a veure tenir una persona al davant que veure-la filmada.
Ho sé, no té res a veure: tenir una persona al davant, físicament (i a sobre en un ambient de simpatitzants i admiradors incondicionals, en una atmosfera emocionalment intensa, etc.), o mirar una foto o un vídeo d'aquesta persona. Les percepcions poden ser completament diferents.
Dic que miro els vídeos, i el cas és que quan veig i sento parlar Escrivá de Balaguer, l'entonació, el ritme, les cares que fa, el moviment de les mans, els moviments per la tarima, les reaccions del públic... Bé, sigui dit amb tot el respecte, però en lloc d'enlluernar-me, em recorda el Chiquito de la Calzada, tant per la manera d'actuar dels dos (val a dir que el Chiquito també el conec només a través de vídeos) com per les reaccions del públic.
En el cas del Chiquito, el seu és un públic que (com el d'Escrivá) va a les actuacions "perquè li agrada l'actor" i, per tant, digui pràcticament el que digui el Chiquito, està disposat a riure-li les gràcies (o presumptes gràcies).
Per cert, el Chiquito no és (tampoc) sant de la meva devoció, per això m'he referit a les presumptes gràcies. Presumptes sobretot quan tracta segons quins temes, per exemple quan fa servir estereotips homosexuals o inclou missatges masclistes. De fet, pel que fa als estereotips masclistes (amb comentaris i accents diferents), també són alguns dels moments que més em desagraden de les "actuacions" de Monseñor Escrivá.
Dic tot això i alhora penso què hauria passat si jo m'hagués trobat, quan era adolescent, en mig d'una d'aquestes tertúlies, en mig d'un d'aquests ambients enfervorits i admiratius. Ves a saber, potser també m'hauria sentit captivat i fascinat pel carisma de Monseñor Escrivá (suposo que carisma és la paraula correcta).
I en aquest cas, si hagués sigut així, la meva vida potser hauria sigut completament diferent de com ha sigut (de com és).
--
(1) A l'epíleg de "Malcom X", Ediciones B, 1992, p. 409. He estat dubtant entre fer servir aquesta cita o aquesta altra de Jean Filiatre: "Cuando se mira a los ojos de una persona fácilmente hipnotizable (...) se llega a paralizar la voluntad de esta persona, provocando en ella un estado especial conocido por el nombre de 'fascinación'." (Hipnosis por la imagen, P. Orrier Editor, Madrid, 1916, p. 8).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)