"En todo lo temporal los socios de la Obra son libérrimos." Escrivá de Balaguer (1)
Libérrimos. A mossèn Escrivá li agradava aquesta paraula.
La feia servir quan algú qüestionava la falta de llibertat de les persones de l'Opus, per exemple en la seva vida professional o política. Els portaveus de l'Opus també han dit sempre el mateix:
“Los socios del Opus Dei son libérrimos en su pensamiento y en su actuación política, lo mismo que cualquier otro ciudadano católico." (2)
Aquest tipus d'afirmacions es van fer necessàries sobretot a partir del moment que persones que havien sortit de l'Opus van començar a denunciar que aquesta llibertat no era real (en els àmbits "mundans", ja que la falta de llibertat en temes religiosos no la discutia ningú, al contrari, era part dels senyals d'identitat de l'Opus).
Des de l'Opus es deia una cosa i algunes persones que n'havien sortit en deien unes altres. Què era el que passava, en relació a aquest tema? A qui havies de creure? En què et podies basar, per tal d'arribar a una conclusió? Qui t'inspirava més confiança? Era un embolic.
En casos així, pots intentar fer una feina de detectiu, per exemple ampliant les fonts d'informació, buscant confirmacions i contradiccions dins de cada un dels relats, etc. I al final potser arribes a una conclusió. Més segura o més fràgil, segons el que hagis trobat (i com ho hagis valorat).
Fa uns mesos em vaig entretenir una mica fent aquesta feina de recerca, i llavors sobretot em va sobtar el que deia el punt 58 de les Constitucions de l'Opus de 1950:
"Para que mejor se observe en el Instituto la vida espiritual, todos los socios Numerarios y Supernumerarios, inmediatamente después de pronunciada la Fidelidad, tocando los Santos Evangelios e invocando el nombre de Cristo con juramento que confirma la obligación de conciencia según la gravedad del mismo bajo vínculo de temor religioso, deben prometer lo que sigue de la manera más abajo descrita: (...) En cuanto a mí mismo: consultaré siempre con mi Superior Mayor inmediato o con el Supremo, según la gravedad del caso o la seguridad o eficacia de la decisión, cualesquiera cuestiones profesionales, sociales u otras, aun cuando no constituyan materia directa del voto de obediencia, sin pretender transferir a dicho Superior la obligación de responder de ello." (3)
Costa veure com pot encaixar això amb el "libérrimos" que tant li agradava a mossèn Escrivá. De manera que no sembla fora de lloc donar credibilitat a les persones que han criticat aquesta falta de llibertat dins de l'Opus.
No només això, sinó que alhora fa que et plantegis "dubtes generalitzats": si amb un tema com aquest, tan important, tan clar i ben documentat, ja hi ha aquesta contradicció... quin grau de credibilitat pots esperar de persones que actuen d'aquesta manera contradictòria?
Una altra cosa és que, si les condicions eren aquestes, per què es van fer de l'Opus, les persones que quan n'han sortit han criticat aquestes condicions? O per què hi van durar tants anys, "aguantant" aquestes fiscalitzacions, i només se n'han queixat quan han marxat? Però aquest és un altre tema (també ben interessant), mentre que el tema d'avui era només com entenia mossèn Escrivá el fet de ser "libérrimos". Diguem que de manera curiosa.
He esmentat les Constitucions de 1950, vigents fins al 1982 (si no m'equivoco). La realitat actual de l'Opus no sé quina és, i la feina de detectiu sobre aquesta realitat actual ja no m'interessa (la dels anys cinquanta i següents si m'interessa és només perquè va ser quan la meva mare es va fer de l'Opus). (4)
--
(1) "Conversaciones con Monseñor Escrivá de Balaguer"
www.escrivaobras.org/book/conversaciones-punto-48.htm (2017)
(2) Comunicat de la "Secretaría General del Opus Dei", Roma, 17-VI-1962
www.es.josemariaescriva.info/articulo/la-libertad2c-la-politica-y-el-opus-dei (2017)
(3) Durant molts anys l'Opus no va fer públiques aquestes Constitucions de 1950.
El primer cop que es van publicar va ser, si no estic equivocat, el 1970, quan Jesús Ynfante les va incloure al seu llibre "La prodigiosa aventura del Opus Dei" (Ruedo Ibérico). Per part de l'Opus, es van publicar molts anys més tard, però només en llatí (desconec si actualment a alguna publicació vinculada a l'Opus surten aquestes constitucions del 1950 en castellà o alguna altra llengua "vulgar", tal com s'hi referia mossèn Escrivá).
(4) No és veritat del tot. Quan em ve a tomb alguna vegada encara llegeixo el que diu Fernando Ocáriz, l'actual "Padre" de l'Opus. Pel que fa a Fernando Ocáriz, tinc una curiositat per partida doble, perquè a més de ser el "Padre" actual, també recordo quan la meva mare de vegades parlava d'ell.
29 d’abr. 2018
30 de març 2018
1 de març 2018
Dues mortificacions diferents
"Cuando veas una pobre Cruz de palo, sola, despreciable y sin valor... y sin Crucifijo, no olvides que esa Cruz es tu Cruz: la de cada día, la escondida, sin brillo y sin consuelo..., que está esperando el Crucifijo que le falta: y ese Crucifijo has de ser tú." Camino, 178
Mossèn Escrivá feia servir la paraula "mortificació" per referir-se tant al fet de causar-se mal un mateix de manera voluntària (no calia que consistís forçosament en posar-se cilicis, podia ser-ho també per exemple posar-se una pedreta a la sabata), com a l'actitud de suportar les malalties o incomoditats quotidianes que, sense buscar-les, ens trobem per la vida. Amb el punt en comú del propòsit de penitencia i expiació, feia servir la paraula mortificació en els dos casos. (1)
Aprendre a suportar amb enteresa les diferents inclemències de la vida (problemes de salut, accidents, frustracions de tipus familiars o laborals, etc.), aprendre a suportar-les sense fer-nos carregosos pels altres, i si pot ser amb un somriure, és una actitud absolutament saludable. És una actitud que, a més de beneficiar als que ens envolten, ens beneficia en primer lloc a nosaltres mateixos, ja que evita que alimentem preocupacions i covem ressentiments. El benefici d'una actitud com aquesta davant les adversitats de la vida és obvi i immediat. Per a un mateix, siguis creient o descregut. Per tant, és del tot lloable que les religions fomentin aquesta actitud.
Però això no té res a veure amb posar-se un cilici i "oferir" el mal que provoca. Ara no toca fer consideracions teològiques o sociològiques sobre la història del pecat original, les culpes heretades i les expiacions, sinó només parlar del significat (literal o atribuït) de les paraules. I per tant s'escau remarcar que utilitzant la paraula mortificació en els dos casos, i vinculant-la també en els dos casos a la idea de la expiació (tan important per als catòlics), és fàcil que es provoquin confusions. És el que considero que li passava a la meva mare, que amb aquest tema de vegades potser es confonia (o la confonien).
Perquè en un context religiós en què la paraula es fa servir amb aquests dos significats alhora, encara que a algú li diguin que està exempt (pel motiu que sigui) de la mortificació activa, i que en el seu cas ja en n'hi ha prou amb l'acceptació dels mals patits, és fàcil que malgrat tot aspiri a la primera, estimulat per les persones que té per models, és a dir els sants (i en el cas de l'Opus, mossèn Escrivá i la seva devoció als cilicis). (2)
Però ja n'he parlat prou abans, de tot això de la mortificació, ara només volia incidir en el tema terminològic. Per tal de deixar més clara aquesta doble utilització de la paraula mortificació en la literatura i la pràctica de l'Opus, adjunto dues cites de Camino en què crec que queda ben reflectit aquest doble sentit:
"Esa palabra acertada (...) tu bondadosa conversación con los cargantes y los inoportunos; el pasar por alto cada día, a las personas que conviven contigo, un detalle y otro fastidiosos e impertinentes... Esto, con perseverancia, sí que es sólida mortificación interior." (Camino, 173*)
"¡Cuánto te cuesta esa pequeña mortificación! (...) -Mira: ¿has visto con qué facilidad se engaña a los chiquitines? -No quieren tomar la medicina amarga, pero... ¡anda! -les dicen-, esta cucharadita, por papá; esta otra por tu abuelita... Y así, hasta que han ingerido toda la dosis. Lo mismo tú: un cuarto de hora más de cilicio por las ánimas del purgatorio; cinco minutos más por tus padres; otros cinco por tus hermanos de apostolado... Hasta que cumplas el tiempo que te señala tu horario." (Camino, 899*)
D'altra banda, aquesta evident diferència "entre el mal inevitable i el mal buscat" té un altre faceta conflictiva (i generadora de confusió), que és el límit entre els dos tipus de mals. Abans he parlat de la pedra a la sabata (no és cap exemple inventat, sinó sentit explicar més d'un cop); he parlat de "posar-se la pedra a la sabata", però, què passa "si t'entra una pedra a la sabata" de manera accidental?
Si ens entra de manera accidental, el normal, sobretot si la pedra ens ocasiona molta molèstia, és que tan aviat com puguem ens aturem i ens traguem la pedra de la sabata. En canvi, si pensem que amb la incomoditat o mal que ens provoca estem contribuint a l'obra redemptora de Crist, tindrem motius per no treure-nos la pedra. De manera que "un mal trobat" (envers el qual d'entrada tindríem l'actitud d'evitar-lo), es converteix en "un mal buscat" (i que per tant té sentit mantenir-lo).
Hi ha moltes situacions que poden ser semblants a la de les pedres a les sabates, ja sigui a l'hora de gestionar sabates (coses, objectes) o relacions, persones.
Si hi ha persones a les quals la mortificació activa (el mal buscat) les ajuda a viure, en la mesura que se senten millors creients, això és cosa seva, no hi ha res a dir. I si hi ha algú a qui fins i tot l'ajuda a superar les seves eventuals depressions, doncs tampoc hi ha res a dir. Però aquest segon cas costa més de veure'l versemblant, i des del meu punt de vista no crec que fos el de la meva mare. Per molt que ella, com a bona creien, "volgués que ho fos". (3)
--
(1) Segons el diccionari la mortificació és la "privació, patiment, voluntari que hom s'imposa a si mateix per motius ascètics i religiosos". Cadascú fa servir les paraules com vol, però el cert és que parlar de mortificació com a sinònim de paciència o de positivisme davant les adversitats és abusiu.
(2) Suposant que a la meva mare no se li hagués fomentat "la mortificació activa", però d'això ja n'he parlat en un altre moment.
(3) Amb el resultat que a causa d'aquesta aspiració encara patia més; d'això ja n'he parlat també prou abans, del seu sofriment afegit a causa de no saber acceptar millor (i "sobrenaturalitzar" més) els seus sofriments.
Mossèn Escrivá feia servir la paraula "mortificació" per referir-se tant al fet de causar-se mal un mateix de manera voluntària (no calia que consistís forçosament en posar-se cilicis, podia ser-ho també per exemple posar-se una pedreta a la sabata), com a l'actitud de suportar les malalties o incomoditats quotidianes que, sense buscar-les, ens trobem per la vida. Amb el punt en comú del propòsit de penitencia i expiació, feia servir la paraula mortificació en els dos casos. (1)
Aprendre a suportar amb enteresa les diferents inclemències de la vida (problemes de salut, accidents, frustracions de tipus familiars o laborals, etc.), aprendre a suportar-les sense fer-nos carregosos pels altres, i si pot ser amb un somriure, és una actitud absolutament saludable. És una actitud que, a més de beneficiar als que ens envolten, ens beneficia en primer lloc a nosaltres mateixos, ja que evita que alimentem preocupacions i covem ressentiments. El benefici d'una actitud com aquesta davant les adversitats de la vida és obvi i immediat. Per a un mateix, siguis creient o descregut. Per tant, és del tot lloable que les religions fomentin aquesta actitud.
Però això no té res a veure amb posar-se un cilici i "oferir" el mal que provoca. Ara no toca fer consideracions teològiques o sociològiques sobre la història del pecat original, les culpes heretades i les expiacions, sinó només parlar del significat (literal o atribuït) de les paraules. I per tant s'escau remarcar que utilitzant la paraula mortificació en els dos casos, i vinculant-la també en els dos casos a la idea de la expiació (tan important per als catòlics), és fàcil que es provoquin confusions. És el que considero que li passava a la meva mare, que amb aquest tema de vegades potser es confonia (o la confonien).
Perquè en un context religiós en què la paraula es fa servir amb aquests dos significats alhora, encara que a algú li diguin que està exempt (pel motiu que sigui) de la mortificació activa, i que en el seu cas ja en n'hi ha prou amb l'acceptació dels mals patits, és fàcil que malgrat tot aspiri a la primera, estimulat per les persones que té per models, és a dir els sants (i en el cas de l'Opus, mossèn Escrivá i la seva devoció als cilicis). (2)
Però ja n'he parlat prou abans, de tot això de la mortificació, ara només volia incidir en el tema terminològic. Per tal de deixar més clara aquesta doble utilització de la paraula mortificació en la literatura i la pràctica de l'Opus, adjunto dues cites de Camino en què crec que queda ben reflectit aquest doble sentit:
"Esa palabra acertada (...) tu bondadosa conversación con los cargantes y los inoportunos; el pasar por alto cada día, a las personas que conviven contigo, un detalle y otro fastidiosos e impertinentes... Esto, con perseverancia, sí que es sólida mortificación interior." (Camino, 173*)
"¡Cuánto te cuesta esa pequeña mortificación! (...) -Mira: ¿has visto con qué facilidad se engaña a los chiquitines? -No quieren tomar la medicina amarga, pero... ¡anda! -les dicen-, esta cucharadita, por papá; esta otra por tu abuelita... Y así, hasta que han ingerido toda la dosis. Lo mismo tú: un cuarto de hora más de cilicio por las ánimas del purgatorio; cinco minutos más por tus padres; otros cinco por tus hermanos de apostolado... Hasta que cumplas el tiempo que te señala tu horario." (Camino, 899*)
D'altra banda, aquesta evident diferència "entre el mal inevitable i el mal buscat" té un altre faceta conflictiva (i generadora de confusió), que és el límit entre els dos tipus de mals. Abans he parlat de la pedra a la sabata (no és cap exemple inventat, sinó sentit explicar més d'un cop); he parlat de "posar-se la pedra a la sabata", però, què passa "si t'entra una pedra a la sabata" de manera accidental?
Si ens entra de manera accidental, el normal, sobretot si la pedra ens ocasiona molta molèstia, és que tan aviat com puguem ens aturem i ens traguem la pedra de la sabata. En canvi, si pensem que amb la incomoditat o mal que ens provoca estem contribuint a l'obra redemptora de Crist, tindrem motius per no treure-nos la pedra. De manera que "un mal trobat" (envers el qual d'entrada tindríem l'actitud d'evitar-lo), es converteix en "un mal buscat" (i que per tant té sentit mantenir-lo).
Hi ha moltes situacions que poden ser semblants a la de les pedres a les sabates, ja sigui a l'hora de gestionar sabates (coses, objectes) o relacions, persones.
Si hi ha persones a les quals la mortificació activa (el mal buscat) les ajuda a viure, en la mesura que se senten millors creients, això és cosa seva, no hi ha res a dir. I si hi ha algú a qui fins i tot l'ajuda a superar les seves eventuals depressions, doncs tampoc hi ha res a dir. Però aquest segon cas costa més de veure'l versemblant, i des del meu punt de vista no crec que fos el de la meva mare. Per molt que ella, com a bona creien, "volgués que ho fos". (3)
--
(1) Segons el diccionari la mortificació és la "privació, patiment, voluntari que hom s'imposa a si mateix per motius ascètics i religiosos". Cadascú fa servir les paraules com vol, però el cert és que parlar de mortificació com a sinònim de paciència o de positivisme davant les adversitats és abusiu.
(2) Suposant que a la meva mare no se li hagués fomentat "la mortificació activa", però d'això ja n'he parlat en un altre moment.
(3) Amb el resultat que a causa d'aquesta aspiració encara patia més; d'això ja n'he parlat també prou abans, del seu sofriment afegit a causa de no saber acceptar millor (i "sobrenaturalitzar" més) els seus sofriments.
10 de febr. 2018
Secrets de confessió
A partir d'una investigació feta a Austràlia sobre els casos d'abusos sexuals a menors els responsables de la investigació van presentar al govern una bateria de mesures per tal de frenar aquest tipus de casos. (1)
La notícia va sortir a la majoria de diaris, i les informacions esmentaven l'alt percentatge d'abusadors religiosos. El titular d'algun diari feia referència a la petició inclosa en les conclusions de l'estudi que el celibat no fos obligatori per als sacerdots de l'Església catòlica (majoritària a Austràlia).
Com si el celibat fos l'aspecte més important en relació al problema dels abusos sexuals a menors. Quan de fet no ho és. En primer lloc, cal tenir ben present que en la majoria de casos d'abusos sexuals els abusadors són familiars. És a dir, que el no celibat no és cap garantia en aquest sentit.
En segon lloc, a una persona no se l'ha de jutjar pel fet de ser cèlibe o no, sinó per com es comporta en relació als altres. Si té un comportament ètic exemplar, el seu celibat o no celibat és absolutament irrellevant.
I en tercer lloc, cal tenir present que cada associació estableix les condicions que considera oportunes per a ser-ne membre. Com que la de sacerdot és una dedicació triada lliurement, si a algú no li sembla bé el requisit del celibat només cal que no es faci sacerdot, ja que "les normes d'aquesta entitat sobre aquest tema" estableixen aquest requisit. I si hi ha famílies a les quals ja els està bé aquest context catequístic i educatiu, no hi ha res a dir.
Quan sí hi ha a dir és quan es cometen abusos. I quan es cometen, llavors és igual la condició de cèlibe o no de l'abusador, l'únic que importa és el seu comportament abusador.
En aquest sentit, una de les recomanacions de l'estudi fet a Austràlia és que en aquests casos d'abusos sexuals a menors s'hauria de replantejar el secret de confessió. Una recomanació en relació a la qual l'arquebisbe de Melbourne, Dennis Hart, va dir que el secret de confessió era inviolable i no revisable.
És a dir, una persona, cèlibe o no, comet un abús sexual amb un menor, potser de manera reiterada, potser durant anys, i si se'n confessa, el seu confessor està obligat a guardar el secret de confessió. De manera que, mentre la confidència no surti del confessionari, pot donar-se el cas que el menor segueixi sent víctima de l'abusador sexual.
Si passa que l'abusador permet que aquesta confidència surti del confessionari i sigui coneguda pels seus superiors (en el cas de ser un religiós), llavors l'escenari és un altre, i depèn del criteri d'aquests superiors allò que es faci llavors. D'exemples d'aquests n'hi ha molts, i de poc exemplars també, alguns del tot vergonyosos, fins i tot delictius. Però aquest no és el tema d'avui.
Un altre escenari, òbviament, és quan els fets es coneixen perquè el menor els explica i els familiars, o ell mateix més tard, els denuncien.
Torno al primer supòsit, al del secret de confessió combinat amb la falta de queixa o denúncia per part del menor abusat, amb l'agreujant que la situació es cronifica i que el confessor sap que aquella persona a qui confessa tornarà a cometre (o és possible que torni a cometre) abusos sexuals amb menors.
És a dir, d'una banda tenim un menor o uns menors que segueixen exposats a les pulsions sexuals desordenades d'un adult (sacerdot o no).
D'una altra, tenim el confessor, que sap tot el que passa, però que obligat pel secret de confessió no pot fer res per protegir aquell menor (a banda de "donar consells" o negar l'absolució a l'abusador, cosa que en definitiva a la víctima no li serveix de res).
I d'una altra, tenim l'Església catòlica que defensa aquests escenaris "d'incapacitat d'actuació", encara que alhora lamenti "profundament" l'existència d'abusadors i de víctimes d'abusos (2).
És un escenari desconcertant, perquè l'Església amb la seva postura no demostra una actitud comprensiva, ni compassiva ni justa. La seva postura només és comprensiva "cap a les normes que ella mateixa ha instaurat", no és compassiva cap a la part més necessitada de compassió, la víctima (que segueix exposada a l'abusador), ni és una postura justa cap a ningú: ni cap a la víctima, ni cap a l'abusador, ni cap al conjunt de la societat.
De fet, el més normal seria que en aquest cas la postura de l'Església (i dels sacerdots que la respecten) fos considerada com a delictiva. En tant que oficialitza i justifica conductes "denegadores d'auxili".
La denegació d'auxili en alguns supòsits està tipificada com a punible per la llei. Per exemple, quan aquesta denegació d'auxili es produeix en relació a una persona que ha tingut un accident. Si aquesta denegació d'auxili es considera un delicte (actualment és així), com és que en aquest altre cas dels menors víctimes d'abusos sexuals no es pot fer el mateix? Amb més motiu, tenint en compte això, que la víctima és un menor.
--
(1) http://www.abc.es/sociedad/abci-comision-australiana-investiga-pederastia-recomienda-iglesia-celibato-opcional-201712151057_noticia.html
(2) Com va fer el Papa Francesc durant el seu recent viatge a Sud-americà (gener 2018), cosa que no li va impedir en un moment determinat mostrar més preocupació per la defensa dels seus bisbes que pel sofriment de les víctimes, un error, el seu, del qual posteriorment es va disculpar. Pel que fa al secret de confessió en aquests casos, ignoro si durant aquest viatge o en algun altre moment el Papa Francesc n'ha dit alguna cosa.
La notícia va sortir a la majoria de diaris, i les informacions esmentaven l'alt percentatge d'abusadors religiosos. El titular d'algun diari feia referència a la petició inclosa en les conclusions de l'estudi que el celibat no fos obligatori per als sacerdots de l'Església catòlica (majoritària a Austràlia).
Com si el celibat fos l'aspecte més important en relació al problema dels abusos sexuals a menors. Quan de fet no ho és. En primer lloc, cal tenir ben present que en la majoria de casos d'abusos sexuals els abusadors són familiars. És a dir, que el no celibat no és cap garantia en aquest sentit.
En segon lloc, a una persona no se l'ha de jutjar pel fet de ser cèlibe o no, sinó per com es comporta en relació als altres. Si té un comportament ètic exemplar, el seu celibat o no celibat és absolutament irrellevant.
I en tercer lloc, cal tenir present que cada associació estableix les condicions que considera oportunes per a ser-ne membre. Com que la de sacerdot és una dedicació triada lliurement, si a algú no li sembla bé el requisit del celibat només cal que no es faci sacerdot, ja que "les normes d'aquesta entitat sobre aquest tema" estableixen aquest requisit. I si hi ha famílies a les quals ja els està bé aquest context catequístic i educatiu, no hi ha res a dir.
Quan sí hi ha a dir és quan es cometen abusos. I quan es cometen, llavors és igual la condició de cèlibe o no de l'abusador, l'únic que importa és el seu comportament abusador.
En aquest sentit, una de les recomanacions de l'estudi fet a Austràlia és que en aquests casos d'abusos sexuals a menors s'hauria de replantejar el secret de confessió. Una recomanació en relació a la qual l'arquebisbe de Melbourne, Dennis Hart, va dir que el secret de confessió era inviolable i no revisable.
És a dir, una persona, cèlibe o no, comet un abús sexual amb un menor, potser de manera reiterada, potser durant anys, i si se'n confessa, el seu confessor està obligat a guardar el secret de confessió. De manera que, mentre la confidència no surti del confessionari, pot donar-se el cas que el menor segueixi sent víctima de l'abusador sexual.
Si passa que l'abusador permet que aquesta confidència surti del confessionari i sigui coneguda pels seus superiors (en el cas de ser un religiós), llavors l'escenari és un altre, i depèn del criteri d'aquests superiors allò que es faci llavors. D'exemples d'aquests n'hi ha molts, i de poc exemplars també, alguns del tot vergonyosos, fins i tot delictius. Però aquest no és el tema d'avui.
Un altre escenari, òbviament, és quan els fets es coneixen perquè el menor els explica i els familiars, o ell mateix més tard, els denuncien.
Torno al primer supòsit, al del secret de confessió combinat amb la falta de queixa o denúncia per part del menor abusat, amb l'agreujant que la situació es cronifica i que el confessor sap que aquella persona a qui confessa tornarà a cometre (o és possible que torni a cometre) abusos sexuals amb menors.
És a dir, d'una banda tenim un menor o uns menors que segueixen exposats a les pulsions sexuals desordenades d'un adult (sacerdot o no).
D'una altra, tenim el confessor, que sap tot el que passa, però que obligat pel secret de confessió no pot fer res per protegir aquell menor (a banda de "donar consells" o negar l'absolució a l'abusador, cosa que en definitiva a la víctima no li serveix de res).
I d'una altra, tenim l'Església catòlica que defensa aquests escenaris "d'incapacitat d'actuació", encara que alhora lamenti "profundament" l'existència d'abusadors i de víctimes d'abusos (2).
És un escenari desconcertant, perquè l'Església amb la seva postura no demostra una actitud comprensiva, ni compassiva ni justa. La seva postura només és comprensiva "cap a les normes que ella mateixa ha instaurat", no és compassiva cap a la part més necessitada de compassió, la víctima (que segueix exposada a l'abusador), ni és una postura justa cap a ningú: ni cap a la víctima, ni cap a l'abusador, ni cap al conjunt de la societat.
De fet, el més normal seria que en aquest cas la postura de l'Església (i dels sacerdots que la respecten) fos considerada com a delictiva. En tant que oficialitza i justifica conductes "denegadores d'auxili".
La denegació d'auxili en alguns supòsits està tipificada com a punible per la llei. Per exemple, quan aquesta denegació d'auxili es produeix en relació a una persona que ha tingut un accident. Si aquesta denegació d'auxili es considera un delicte (actualment és així), com és que en aquest altre cas dels menors víctimes d'abusos sexuals no es pot fer el mateix? Amb més motiu, tenint en compte això, que la víctima és un menor.
--
(1) http://www.abc.es/sociedad/abci-comision-australiana-investiga-pederastia-recomienda-iglesia-celibato-opcional-201712151057_noticia.html
(2) Com va fer el Papa Francesc durant el seu recent viatge a Sud-americà (gener 2018), cosa que no li va impedir en un moment determinat mostrar més preocupació per la defensa dels seus bisbes que pel sofriment de les víctimes, un error, el seu, del qual posteriorment es va disculpar. Pel que fa al secret de confessió en aquests casos, ignoro si durant aquest viatge o en algun altre moment el Papa Francesc n'ha dit alguna cosa.
17 de gen. 2018
Les revisions de Camino
Camino es va publicar el 1939, durant la Guerra Civil. Instal.lat a Burgos, mossèn Escrivá revisa i amplia un text anterior ("Consideraciones Espirituales", 1934), fins arribar als 999 punts del text definitiu.
Parlant amb una persona vinculada a la maçoneria, em diu que al text inicial, publicat el 1939, al punt 115 hi havia una referència a la maçoneria que va ser eliminada posteriorment. Me'n vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona i consulto la primera edició de Camino. Efectivament, el punt 115 diu això:
"'Minutos de silencio.' -Quédese esto para ateos masones y protestantes, que tienen el corazón seco. Los católicos, Hijos de Dios, hablamos con el Padre nuestro que está en los cielos."
Després, també a la biblioteca del seminari, consulto "Camino, edición crítico-histórica", de Pedro Rodríguez (Rialp, 2002). Explica Pedro Rodríguez (de l'Opus ell), al parlar del punt 115, que el 1957, en la 14a. edició, la segona frase es va corregir, es van eliminar els maçons i els protestants: "Quédese esto para los ateos y para los hombres que tienen el corazón seco". I que l'any següent, en la 15 edició, el text va tornar a ser modificat i a les eliminacions anteriors de maçons i protestants s'hi va afegir l'eliminació dels ateus: "'Minutos de silencio'. -Dejadlos para los que tienen el corazón seco".
Rectificar és de savis. Hi ha escriptors que revisen els textos que han publicat, i d'altres que no ho fan. Mossèn Escrivá ho va fer en el cas de Camino.
Quan un escriptor, després de la primera publicació d'un text, fa correccions en aquell text i el reedita se suposa que és perquè no se sent prou identificat amb el text inicial, fins el punt de tenir la necessitat de modificar-lo. Per tant, en alguna mesura es pot suposar també que es segueix sentint identificat amb el que no corregeix.
De manera que un autor que fa correccions (a diferència dels autors que no corregeixen), perd l'eventual argument d'atribuir algunes característiques del text "al moment en què es va publicar". És a dir, que si el 1957 i 58 per a mossèn Escrivá allò dels maçons, protestants i ateus ja no li semblava adequat i va decidir corregir-ho, posat a fer correccions podria haver aprofitar també per llimar algunes altres "arestes", si és que n'hagués vist la necessitat. Però segons sembla no la va veure, aquesta necessitat.
És a dir, que no li devia semblar inadequat, per exemple, el llenguatge "guerracivilista" de molts punts de Camino, plens de referències a cabdills, victòries, lluites, soldats, virilitats, etc.:
"¡Si has nacido para caudillo!" 16*
"¡La guerra! -La guerra tiene una finalidad sobrenatural (...) -La guerra es el obstáculo máximo del camino fácil. -Pero tendremos, al final, que amarla, como el religioso debe amar sus disciplinas." 311*
"Viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo." 833* (1)
Alhora, mossèn Escrivá busca algú que faci una presentació de Camino que sigui del seu gust, i la persona triada és el bisbe Xavier de Lauzurica y Torralba, la presentació del qual acaba així, abrandada, bel.ligerant i i d'un espanyolisme agressiu i caspós:
"Lector, no descanses; vela siempre y está alerta, porque el enemigo no duerme. Si estas máximas las conviertes en vida propia, serás un imitador perfecto de Jesucristo y un caballero sin tacha. Y con cristos como tú volverá España a la antigua grandeza de sus santos, sabios y héroes."
Aquesta presentació es va mantenir un munt d'anys. A les edicions de Camino que circulaven per casa dels meus pares quan jo era petit sortia a totes. No sé fins quan es va mantenir.
Que el llenguatge de Camino fos així, guerracivilista, té una explicació fàcil. Mossèn Escrivá, després de fugir de manera sensata del Madrid republicà, ja que allí tenia moltes possibilitats de que el matessin, després d'un periple llarg i arriscat arriba a França. Allí no corre perill, s'hi hauria pogut quedar fins el final de la guerra. Però no, torna a Espanya, a la zona controlada pels franquistes, i s'instal.la "precisament" a Burgos, on hi ha la plana major de l'exèrcit de Franco.
Insisteixo, es podia haver quedat a França, o es podia haver instal.lat a qualsevol altre lloc menys significatiu que Burgos en aquell moment. Però se'n va a Burgos. I més endavant fins i tot dirigirà uns "exercicis espirituals" del Franco, un personatge amb el qual hi té diferents punts en comú. Per exemple, Franco estava igual d' obsessionat amb el maçons com mossèn Escrivá (les relacions amb el dictador Franco encara seran més àmplies, però ara no es tracta de fer aquí un estudi d'aquestes relacions).
Mossèn Escrivá se'n va a Burgos, escriu el que escriu, i posteriorment dels biaixos guerracivilistes del text no en corregeix cap. De la mateixa manera que, canviant ara de tema, tampoc corregeix, per exemple, la coneguda frase sobre les dones del punt 946 de Camino, "Ellas no hace falta que sean sabias: basta que sean discretas."
Recapitulo. Mossèn Escrivá va corregir Camino (com a mínim) el 1957 i el 1958, dinou anys després de la primera edició. I si el va corregir dues vegades, també l'hauria pogut corregir més vegades, tantes com hagués volgut, si més endavant li hagués grinyolat alguna cosa del contingut original. De fet, fins el 1975, que va morir, hi hauria pogut fer correccions. I no les va fer, i el llenguatge bél.lic i la misogínia (per parlar només dels temes que he esmentat ara, però n'hi ha més "susceptibles de ser comentats") van quedar en l'edició definitiva de Camino.
Per cert: al llibre esmentat de Pedro Rodríguez no hi ha cap capítol titulat "Les correccions en les diferents edicions de Camino", un capítol que en un llibre subtitulat "edición crítico-histórica" sembla que hi hauria de ser. Amb més motiu, tenint en compte que en canvi hi ha un munt d'informació irrellevant, que segons com sembla que només hi sigui per dificultar la localització d'aquest altre tipus d'informacions. Per arribar a la referència dels maçons has d'anar llegint punt per punt "a veure què en diu", i sovint els detalls rellevants com aquest dels maçons queden colgats entremig d'un munt "de palla". (2)
Acabo. A la 73a. edició castellana que tinc a l'abast i consulto (Ediciones Rialp, 2002, l'editorial oficial de les obres de San Josemaría), al final diu: "LXXIII edición castellana (idéntica a la primera edición de 1939)".
--
(1) I d'altres: "La paz es algo muy relacionado con la guerra." 308*; "No me olvides que Cristo tiene también 'milicias'" 905*; etc.
(2) Hi ha una edició virtual del llibre de Pedro Rodríguez, però "casualment" aquesta informació relativa a les modificacions del punt 115 en l'edició virtual no hi són.
www.leercamino.org/camino_punto_a_punto-capitulo_1_caracter-punto_1.php
Parlant amb una persona vinculada a la maçoneria, em diu que al text inicial, publicat el 1939, al punt 115 hi havia una referència a la maçoneria que va ser eliminada posteriorment. Me'n vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona i consulto la primera edició de Camino. Efectivament, el punt 115 diu això:
"'Minutos de silencio.' -Quédese esto para ateos masones y protestantes, que tienen el corazón seco. Los católicos, Hijos de Dios, hablamos con el Padre nuestro que está en los cielos."
Després, també a la biblioteca del seminari, consulto "Camino, edición crítico-histórica", de Pedro Rodríguez (Rialp, 2002). Explica Pedro Rodríguez (de l'Opus ell), al parlar del punt 115, que el 1957, en la 14a. edició, la segona frase es va corregir, es van eliminar els maçons i els protestants: "Quédese esto para los ateos y para los hombres que tienen el corazón seco". I que l'any següent, en la 15 edició, el text va tornar a ser modificat i a les eliminacions anteriors de maçons i protestants s'hi va afegir l'eliminació dels ateus: "'Minutos de silencio'. -Dejadlos para los que tienen el corazón seco".
Rectificar és de savis. Hi ha escriptors que revisen els textos que han publicat, i d'altres que no ho fan. Mossèn Escrivá ho va fer en el cas de Camino.
Quan un escriptor, després de la primera publicació d'un text, fa correccions en aquell text i el reedita se suposa que és perquè no se sent prou identificat amb el text inicial, fins el punt de tenir la necessitat de modificar-lo. Per tant, en alguna mesura es pot suposar també que es segueix sentint identificat amb el que no corregeix.
De manera que un autor que fa correccions (a diferència dels autors que no corregeixen), perd l'eventual argument d'atribuir algunes característiques del text "al moment en què es va publicar". És a dir, que si el 1957 i 58 per a mossèn Escrivá allò dels maçons, protestants i ateus ja no li semblava adequat i va decidir corregir-ho, posat a fer correccions podria haver aprofitar també per llimar algunes altres "arestes", si és que n'hagués vist la necessitat. Però segons sembla no la va veure, aquesta necessitat.
És a dir, que no li devia semblar inadequat, per exemple, el llenguatge "guerracivilista" de molts punts de Camino, plens de referències a cabdills, victòries, lluites, soldats, virilitats, etc.:
"¡Si has nacido para caudillo!" 16*
"¡La guerra! -La guerra tiene una finalidad sobrenatural (...) -La guerra es el obstáculo máximo del camino fácil. -Pero tendremos, al final, que amarla, como el religioso debe amar sus disciplinas." 311*
"Viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo." 833* (1)
Alhora, mossèn Escrivá busca algú que faci una presentació de Camino que sigui del seu gust, i la persona triada és el bisbe Xavier de Lauzurica y Torralba, la presentació del qual acaba així, abrandada, bel.ligerant i i d'un espanyolisme agressiu i caspós:
"Lector, no descanses; vela siempre y está alerta, porque el enemigo no duerme. Si estas máximas las conviertes en vida propia, serás un imitador perfecto de Jesucristo y un caballero sin tacha. Y con cristos como tú volverá España a la antigua grandeza de sus santos, sabios y héroes."
Aquesta presentació es va mantenir un munt d'anys. A les edicions de Camino que circulaven per casa dels meus pares quan jo era petit sortia a totes. No sé fins quan es va mantenir.
Que el llenguatge de Camino fos així, guerracivilista, té una explicació fàcil. Mossèn Escrivá, després de fugir de manera sensata del Madrid republicà, ja que allí tenia moltes possibilitats de que el matessin, després d'un periple llarg i arriscat arriba a França. Allí no corre perill, s'hi hauria pogut quedar fins el final de la guerra. Però no, torna a Espanya, a la zona controlada pels franquistes, i s'instal.la "precisament" a Burgos, on hi ha la plana major de l'exèrcit de Franco.
Insisteixo, es podia haver quedat a França, o es podia haver instal.lat a qualsevol altre lloc menys significatiu que Burgos en aquell moment. Però se'n va a Burgos. I més endavant fins i tot dirigirà uns "exercicis espirituals" del Franco, un personatge amb el qual hi té diferents punts en comú. Per exemple, Franco estava igual d' obsessionat amb el maçons com mossèn Escrivá (les relacions amb el dictador Franco encara seran més àmplies, però ara no es tracta de fer aquí un estudi d'aquestes relacions).
Mossèn Escrivá se'n va a Burgos, escriu el que escriu, i posteriorment dels biaixos guerracivilistes del text no en corregeix cap. De la mateixa manera que, canviant ara de tema, tampoc corregeix, per exemple, la coneguda frase sobre les dones del punt 946 de Camino, "Ellas no hace falta que sean sabias: basta que sean discretas."
Recapitulo. Mossèn Escrivá va corregir Camino (com a mínim) el 1957 i el 1958, dinou anys després de la primera edició. I si el va corregir dues vegades, també l'hauria pogut corregir més vegades, tantes com hagués volgut, si més endavant li hagués grinyolat alguna cosa del contingut original. De fet, fins el 1975, que va morir, hi hauria pogut fer correccions. I no les va fer, i el llenguatge bél.lic i la misogínia (per parlar només dels temes que he esmentat ara, però n'hi ha més "susceptibles de ser comentats") van quedar en l'edició definitiva de Camino.
Per cert: al llibre esmentat de Pedro Rodríguez no hi ha cap capítol titulat "Les correccions en les diferents edicions de Camino", un capítol que en un llibre subtitulat "edición crítico-histórica" sembla que hi hauria de ser. Amb més motiu, tenint en compte que en canvi hi ha un munt d'informació irrellevant, que segons com sembla que només hi sigui per dificultar la localització d'aquest altre tipus d'informacions. Per arribar a la referència dels maçons has d'anar llegint punt per punt "a veure què en diu", i sovint els detalls rellevants com aquest dels maçons queden colgats entremig d'un munt "de palla". (2)
Acabo. A la 73a. edició castellana que tinc a l'abast i consulto (Ediciones Rialp, 2002, l'editorial oficial de les obres de San Josemaría), al final diu: "LXXIII edición castellana (idéntica a la primera edición de 1939)".
--
(1) I d'altres: "La paz es algo muy relacionado con la guerra." 308*; "No me olvides que Cristo tiene también 'milicias'" 905*; etc.
(2) Hi ha una edició virtual del llibre de Pedro Rodríguez, però "casualment" aquesta informació relativa a les modificacions del punt 115 en l'edició virtual no hi són.
www.leercamino.org/camino_punto_a_punto-capitulo_1_caracter-punto_1.php
16 de gen. 2018
Leclercq, Merenciano i Pius XI
Quan tafanejo en llibreries de vell sovint, si n'hi ha, dono un cop d'ull a l'apartat de religió, i si hi trobo algun dels llibres que recordo de casa dels meus pares i el preu és raonable (és a dir, molt barat), el compro. Aquests llibres els afegeixo a la meva petita biblioteca de llibres religiosos, en la qual també hi tinc alguns llibres provinents directament de la biblioteca dels meus pares (que en el seu moment vaig guardar, quan vam desmuntar el pis familiar).
L'última adquisició d'aquest tipus (2 euros) ha sigut "El matrimonio cristiano", de Jacques Leclercq (1). El text va precedit de l'encíclica Casti Connubii de Pius XI (1930), a la qual pertany el fragment següent:
"Sobre el orden que debe guardarse, entre el marido y la mujer, sabiamente enseña nuestro predecesor León XIII, de santa memoria, en su ya citada encíclica acerca del matrimonio cristiano: 'El varón es el jefe de la familia y cabeza de la mujer, la cual, sin embargo, puesto que es carne de su carne y hueso de sus huesos, debe someterse y obedecer al marido, no a modo de esclava, sino de compañera, es decir, de tal modo que a su obediencia no le falte ni honestidad ni dignidad.'" (2) (3)
A continuació de la Casti Connubii hi ha la presentació del text de J. Leclercq a càrrec de Francisco Marco Merenciano, el qual també té algunes idees clares, per exemple, quan diu que "el protestantismo es a todas luces la causa de que la familia moderna haya llegado a estos límites nauseabundos de esterilidad".
No hi ha cap nota explicant qui és aquest Merenciano, de manera que encuriosit faig una ullada a internet. Segons sembla (ho dic així perquè a internet ja se sap que hi ha moltes manipulacions i mentides) aquest home, nascut a Llíria, era un psiquiatre que va ocupar la plaça de director del Manicomi de València. Com a psiquiatre es veu que combregava amb les idees d'Antonio Vallejo Nágera, màxim responsable dels serveis de psiquiatria franquistes després de la guerra i obsessionat (Vallejo Nágera) amb "el gen marxista", el qual considerava que abocava als seus posseïdors a conductes depravades i criminals. Però de l'Antonio Vallejo Nágera ja n'he parlat altres cops, ara no cal insistir-hi. (4)
Tornant al Francisco Marco Merenciano, segons sembla a l'acabar la Guerra Civil va denunciar (junt amb dos metges més falangistes com ell) al que havia estat el seu mentor i company, el metge Juan Peset, acusant-lo del delicte "gravíssim" de no haver-se pronunciat a favor dels militars sublevats. Peset va ser apartat de la seva càtedra de medecina legal (la plaça la va ocupar el mateix Merenciano), va passar per dos consells de guerra i el 1941 el van afusellar contra les tàpies del cementiri de Paterna. (5)
Si he incorporat la cita de la Casti Connubii i les informacions sobre Francisco Marco Merenciano és només per posar en relleu els referents que tria l'Editorial Rialp a l'hora de presentar el text de Leclercq. Perquè els contextos sovint són tan importants com els textos. Si més no per a mi, que si parlo d'aquest libre és perquè, tal com ja he dit, formava part de la biblioteca familiar, a la qual hi havia arribat (el més natural és que fos així) com a resultat d'alguna recomanació d'alguna de les persones de l'Opus amb les quals la meva mare es relacionava.
Pel que fa estrictament al text de Jaques Leclercq (canonge i professor de la Universitat de Lovaina), s'ha de reconèixer que fa un cert esforç per distanciar-se una mica d'alguns plantejaments de l'Església poc favorables envers les dones defensats durant segles per teòlegs, bisbes, predicadors i papes. Però el resultat és desigual, perquè el seu solatge al capdavall és el que és, i per tant se li veu el llautó. Per exemple:
"Para la mujer verdaderamente mujer, entregar su cuerpo al hombre es la más grande señal de amor, es el renunciamiento más profundo a si misma, el abandono de todas sus reservas, de su pudor, de su entrega en cierto modo en sacrificio, y se entrega a fin de dar al hombre la prueba suprema de su amor." (6)
Renunciament, abandonament, sacrifici... aquesta és la manera de ser una "mujer verdaderamente mujer"!
Bé, al capdavall (o al capdamunt) el que volia explicar és que, com que no puc presumir d'una gran memòria, quan puc procuro completar-la amb una bona documentació. Per això em vaig comprar aquest llibre, perquè el recordava de casa dels meus pares, i hi era perquè la meva mare llegia aquesta mena de llibres.
En aquest cas, tal com ja he dit és un llibre editat per l'Editorial Rialp (creada i dirigida per persones de l'Opus), precedit per la Casti Connubii i prologat per Francisco Marco Merenciano. Tot plegat és rellevant? Potser no, potser sí... en qualsevol cas a mi m'agrada recordar-ho.
--
(1) Editorial Rialp, 1950 - 6a edició, 1957. "Colección Patmos, libros de espiritualidad".
(2) El text citat de Lleó III correspon a l'encíclica Arcanum Divinae Sapientiae, de 1880. En el mateix apartat d'aquesta encíclica ("La finalidad del matrimonio en el cristianismo"), Lleó III també diu, se suposa que també "sàviament": "Puesto que el marido es cabeza de la mujer, como Cristo es cabeza de la Iglesia. Y así como la Iglesia está sometida a Cristo, así también las mujeres a sus maridos en todo.". En aquests casos els defensors de la ortodòxia catòlica suposo que argumentarien que Lleó III l'únic que feia era citar Sant Pau; i aquest és precisament el problema, que aquestes cites es van repetint al llarg dels segles. I hi ha qui encara les repeteix.
(3) El text de la Casti Connubii és el del llibre de l'Editorial Rialp, que no és exactament el mateix que ara surt a la web del Vaticà (puntuació, tractament de les majúscules i abreviatures)
(4) No s'ha de confondre amb el seu fill Juan Antonio Vallejo Nágera, també psiquiatre.
(5) No dono les referències exactes de les fonts d'aquestes informacions perquè contrastar les dades d'internet amb publicacions en paper (com p.ex. les memòries de Castilla del Pino) ara m'obligaria a un esforç que em fa mandra fer, sobretot tenint en compte que la vida i miracles d'aquest Merenciano no és el motiu d'aquest escrit. En qualsevol cas, el que he dit d'ell he vist que ho deien diferents persones, i en canvi no n'he trobat ningú que desmentís aquestes greus atribucions.
(6) p. 214. Una anàlisi seriosa del text de Leclercq requeriria una dedicació que tampoc entra en les meves prioritats, però alguns dels eixos importants podrien ser el del celibat com a estat més elevat de perfecció, o l'ús que fa de la paraula "amor", de vegades amb un significat i de vegades amb un altre (amb un resultat en conjunt bastant absurd). Pel que fa al que he dit dels seus esforços, un exemple de plantejament fàcil de compartir, i alhora lloable, pot ser aquest: "El fin de la educación no debe ser asegurar a los hijos una vida fàcil, sinó templarles para que sean capaces a su vez de afrontar una vida dura," El problema és que no s'acaba aquí la frase, en lloc d'un punt hi ha una coma, i després de la coma llavors segueix i ho embolica, "porque sólo las vidas duras son hermosas." (p. 328) Però aquesta idea ja enllaça amb el de les mortificacions, i com que ja n'he parlat altres vegades ara no cal tornar-hi.
L'última adquisició d'aquest tipus (2 euros) ha sigut "El matrimonio cristiano", de Jacques Leclercq (1). El text va precedit de l'encíclica Casti Connubii de Pius XI (1930), a la qual pertany el fragment següent:
"Sobre el orden que debe guardarse, entre el marido y la mujer, sabiamente enseña nuestro predecesor León XIII, de santa memoria, en su ya citada encíclica acerca del matrimonio cristiano: 'El varón es el jefe de la familia y cabeza de la mujer, la cual, sin embargo, puesto que es carne de su carne y hueso de sus huesos, debe someterse y obedecer al marido, no a modo de esclava, sino de compañera, es decir, de tal modo que a su obediencia no le falte ni honestidad ni dignidad.'" (2) (3)
A continuació de la Casti Connubii hi ha la presentació del text de J. Leclercq a càrrec de Francisco Marco Merenciano, el qual també té algunes idees clares, per exemple, quan diu que "el protestantismo es a todas luces la causa de que la familia moderna haya llegado a estos límites nauseabundos de esterilidad".
No hi ha cap nota explicant qui és aquest Merenciano, de manera que encuriosit faig una ullada a internet. Segons sembla (ho dic així perquè a internet ja se sap que hi ha moltes manipulacions i mentides) aquest home, nascut a Llíria, era un psiquiatre que va ocupar la plaça de director del Manicomi de València. Com a psiquiatre es veu que combregava amb les idees d'Antonio Vallejo Nágera, màxim responsable dels serveis de psiquiatria franquistes després de la guerra i obsessionat (Vallejo Nágera) amb "el gen marxista", el qual considerava que abocava als seus posseïdors a conductes depravades i criminals. Però de l'Antonio Vallejo Nágera ja n'he parlat altres cops, ara no cal insistir-hi. (4)
Tornant al Francisco Marco Merenciano, segons sembla a l'acabar la Guerra Civil va denunciar (junt amb dos metges més falangistes com ell) al que havia estat el seu mentor i company, el metge Juan Peset, acusant-lo del delicte "gravíssim" de no haver-se pronunciat a favor dels militars sublevats. Peset va ser apartat de la seva càtedra de medecina legal (la plaça la va ocupar el mateix Merenciano), va passar per dos consells de guerra i el 1941 el van afusellar contra les tàpies del cementiri de Paterna. (5)
Si he incorporat la cita de la Casti Connubii i les informacions sobre Francisco Marco Merenciano és només per posar en relleu els referents que tria l'Editorial Rialp a l'hora de presentar el text de Leclercq. Perquè els contextos sovint són tan importants com els textos. Si més no per a mi, que si parlo d'aquest libre és perquè, tal com ja he dit, formava part de la biblioteca familiar, a la qual hi havia arribat (el més natural és que fos així) com a resultat d'alguna recomanació d'alguna de les persones de l'Opus amb les quals la meva mare es relacionava.
Pel que fa estrictament al text de Jaques Leclercq (canonge i professor de la Universitat de Lovaina), s'ha de reconèixer que fa un cert esforç per distanciar-se una mica d'alguns plantejaments de l'Església poc favorables envers les dones defensats durant segles per teòlegs, bisbes, predicadors i papes. Però el resultat és desigual, perquè el seu solatge al capdavall és el que és, i per tant se li veu el llautó. Per exemple:
"Para la mujer verdaderamente mujer, entregar su cuerpo al hombre es la más grande señal de amor, es el renunciamiento más profundo a si misma, el abandono de todas sus reservas, de su pudor, de su entrega en cierto modo en sacrificio, y se entrega a fin de dar al hombre la prueba suprema de su amor." (6)
Renunciament, abandonament, sacrifici... aquesta és la manera de ser una "mujer verdaderamente mujer"!
Bé, al capdavall (o al capdamunt) el que volia explicar és que, com que no puc presumir d'una gran memòria, quan puc procuro completar-la amb una bona documentació. Per això em vaig comprar aquest llibre, perquè el recordava de casa dels meus pares, i hi era perquè la meva mare llegia aquesta mena de llibres.
En aquest cas, tal com ja he dit és un llibre editat per l'Editorial Rialp (creada i dirigida per persones de l'Opus), precedit per la Casti Connubii i prologat per Francisco Marco Merenciano. Tot plegat és rellevant? Potser no, potser sí... en qualsevol cas a mi m'agrada recordar-ho.
--
(1) Editorial Rialp, 1950 - 6a edició, 1957. "Colección Patmos, libros de espiritualidad".
(2) El text citat de Lleó III correspon a l'encíclica Arcanum Divinae Sapientiae, de 1880. En el mateix apartat d'aquesta encíclica ("La finalidad del matrimonio en el cristianismo"), Lleó III també diu, se suposa que també "sàviament": "Puesto que el marido es cabeza de la mujer, como Cristo es cabeza de la Iglesia. Y así como la Iglesia está sometida a Cristo, así también las mujeres a sus maridos en todo.". En aquests casos els defensors de la ortodòxia catòlica suposo que argumentarien que Lleó III l'únic que feia era citar Sant Pau; i aquest és precisament el problema, que aquestes cites es van repetint al llarg dels segles. I hi ha qui encara les repeteix.
(3) El text de la Casti Connubii és el del llibre de l'Editorial Rialp, que no és exactament el mateix que ara surt a la web del Vaticà (puntuació, tractament de les majúscules i abreviatures)
(4) No s'ha de confondre amb el seu fill Juan Antonio Vallejo Nágera, també psiquiatre.
(5) No dono les referències exactes de les fonts d'aquestes informacions perquè contrastar les dades d'internet amb publicacions en paper (com p.ex. les memòries de Castilla del Pino) ara m'obligaria a un esforç que em fa mandra fer, sobretot tenint en compte que la vida i miracles d'aquest Merenciano no és el motiu d'aquest escrit. En qualsevol cas, el que he dit d'ell he vist que ho deien diferents persones, i en canvi no n'he trobat ningú que desmentís aquestes greus atribucions.
(6) p. 214. Una anàlisi seriosa del text de Leclercq requeriria una dedicació que tampoc entra en les meves prioritats, però alguns dels eixos importants podrien ser el del celibat com a estat més elevat de perfecció, o l'ús que fa de la paraula "amor", de vegades amb un significat i de vegades amb un altre (amb un resultat en conjunt bastant absurd). Pel que fa al que he dit dels seus esforços, un exemple de plantejament fàcil de compartir, i alhora lloable, pot ser aquest: "El fin de la educación no debe ser asegurar a los hijos una vida fàcil, sinó templarles para que sean capaces a su vez de afrontar una vida dura," El problema és que no s'acaba aquí la frase, en lloc d'un punt hi ha una coma, i després de la coma llavors segueix i ho embolica, "porque sólo las vidas duras son hermosas." (p. 328) Però aquesta idea ja enllaça amb el de les mortificacions, i com que ja n'he parlat altres vegades ara no cal tornar-hi.
15 de gen. 2018
Més divagacions sobre l'empatia i la compassió
1 "Compadecerse es 'padecer con', es decir, acercarse al sufrimiento ajeno con apertura de alma y capacidad de hacer propio este dolor, esa pena o esa carencia que sufre alguien a nuestro lado."
2 "Es la compasión lo que nos mueve, casi sin necesidad de pensar, a echar una mano a tiempo a quienes lo necesitan."
Ja n'he parlat alguna altra vegada: el que associo al concepte de compassió és només el que diu la segona frase, però no la primera. És possible que la primera idea, "patir amb", pugui servir per arribar a la segona, "actuar per minimitzar el patiment aliè". Però per arribar al segon pas no em sembla imprescindible passar forçosament pel primer. I per tant no em sembla ni sensat ni saludable lloar "aquest patiment afegit" com a virtut (el patiment de la persona compassiva, "sumat" al patiment de la persona compadida). (1)
Ho remarco perquè aquesta "no necessitat del patiment o sofriment" (una altra cosa és "la seva inevitabilitat", tal com diuen els budistes, però aquesta és una altra història) ens protegeix del perill que representa l'atribució d'un sentit positiu al sofriment "per ell mateix", ja que llavors hi ha el risc "que ens quedem en l'estadi del sofriment". Que ens hi quedem "sense ultrapassar-lo amb la voluntat d'alleujament del sofriment aliè". Passa de vegades, que hi ha "el desig" d'alleujar però no hi ha el compromís de fer-ho.
Del patiment "positiu per ell mateix" (sobretot el buscat voluntàriament, és a dir, la mortificació), el cristianisme n'ha fet històricament l'apologia, i alguns cristians de manera encara més reivindicativa, com per exemple en l'actualitat la gent de l'Opus.
Les dues frases inicials són del llibre "La brújula de la vida", de la Covadonga O'Shea (2). Al llibre hi ha moltes pàgines de molt sentit comú, absolutament reivindicables tant per una persona creient com descreguda (com jo). Alhora al llarg del llibre també es defensen uns models de societat i de família determinats, uns models que al final del llibre es fan cada vegada més explícits, i que s'acaben reblant així:
"(...) lo que tantas veces ha repetido a lo largo de sus años de pontificado Juan Pablo II: 'El eclipse de Dios lleva al eclipse del hombre.'"
I la Covadonga O'Shea amb aquesta cita es queda tan contenta. Com tan content es devia quedar Joan Pau II després de fer aquesta afirmació, una afirmació que va reiterar bastants cops, de manera insistent durant el seu llarg pontificat.
Perquè una cosa seria que la frase acabés amb "l'eclipsi de l'home 'religiós'"... però no, es tracta "de l'home", de l'ésser humà en general. És a dir, que s'entén que si no es creu en Déu no hi ha possibilitat "d'humanitat".
Quines coses... suposo que aquests són els perills dels excessos de teologia i catequesi.
--
(1) És un perill, fer servir una paraula (per exemple la compassió) atorgant-li diferents significats, sense que acabi de quedar clar quin és el significat concret que "nosaltres i en aquell moment" li atribuïm.
(2) Temas de Hoy, 2001 (p. 58 i 59). La Covadonga O'Shea és de l'Opus, entre d'altres activitats periodístiques durant molts anys va dirigir la revista de 'Telva', promoguda i dirigida per persones de l'Opus o del seu entorn.
2 "Es la compasión lo que nos mueve, casi sin necesidad de pensar, a echar una mano a tiempo a quienes lo necesitan."
Ja n'he parlat alguna altra vegada: el que associo al concepte de compassió és només el que diu la segona frase, però no la primera. És possible que la primera idea, "patir amb", pugui servir per arribar a la segona, "actuar per minimitzar el patiment aliè". Però per arribar al segon pas no em sembla imprescindible passar forçosament pel primer. I per tant no em sembla ni sensat ni saludable lloar "aquest patiment afegit" com a virtut (el patiment de la persona compassiva, "sumat" al patiment de la persona compadida). (1)
Ho remarco perquè aquesta "no necessitat del patiment o sofriment" (una altra cosa és "la seva inevitabilitat", tal com diuen els budistes, però aquesta és una altra història) ens protegeix del perill que representa l'atribució d'un sentit positiu al sofriment "per ell mateix", ja que llavors hi ha el risc "que ens quedem en l'estadi del sofriment". Que ens hi quedem "sense ultrapassar-lo amb la voluntat d'alleujament del sofriment aliè". Passa de vegades, que hi ha "el desig" d'alleujar però no hi ha el compromís de fer-ho.
Del patiment "positiu per ell mateix" (sobretot el buscat voluntàriament, és a dir, la mortificació), el cristianisme n'ha fet històricament l'apologia, i alguns cristians de manera encara més reivindicativa, com per exemple en l'actualitat la gent de l'Opus.
Les dues frases inicials són del llibre "La brújula de la vida", de la Covadonga O'Shea (2). Al llibre hi ha moltes pàgines de molt sentit comú, absolutament reivindicables tant per una persona creient com descreguda (com jo). Alhora al llarg del llibre també es defensen uns models de societat i de família determinats, uns models que al final del llibre es fan cada vegada més explícits, i que s'acaben reblant així:
"(...) lo que tantas veces ha repetido a lo largo de sus años de pontificado Juan Pablo II: 'El eclipse de Dios lleva al eclipse del hombre.'"
I la Covadonga O'Shea amb aquesta cita es queda tan contenta. Com tan content es devia quedar Joan Pau II després de fer aquesta afirmació, una afirmació que va reiterar bastants cops, de manera insistent durant el seu llarg pontificat.
Perquè una cosa seria que la frase acabés amb "l'eclipsi de l'home 'religiós'"... però no, es tracta "de l'home", de l'ésser humà en general. És a dir, que s'entén que si no es creu en Déu no hi ha possibilitat "d'humanitat".
Quines coses... suposo que aquests són els perills dels excessos de teologia i catequesi.
--
(1) És un perill, fer servir una paraula (per exemple la compassió) atorgant-li diferents significats, sense que acabi de quedar clar quin és el significat concret que "nosaltres i en aquell moment" li atribuïm.
(2) Temas de Hoy, 2001 (p. 58 i 59). La Covadonga O'Shea és de l'Opus, entre d'altres activitats periodístiques durant molts anys va dirigir la revista de 'Telva', promoguda i dirigida per persones de l'Opus o del seu entorn.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)